Cap de setmana hospitalari...

Cap de setmana hospitalari; per a la millor cosa que es pot visitar un hospital: per a celebrar l'arribada d'una nova vida. Es diu Elena i és la primera filla del meu germà petit. Un part llarg. A la tercera planta de l'Hospital de Granollers la mare de la criatura i la criatura comparteixen habitació amb una altra dona que ha parit un nen per cesària (que no sé si és de debò "un part" o es pot aplicar en aquest cas el verb "parir"). Ella és d'aquí i el seu home d'origen marroquí. L'habitació és plena de dones amb vel que no paren de xerrar en àrab, malgrat que quan s'adrecen a ella ho fan en un castellà molt defectuós. No hi ha ningú de la família d'ella perquè ella ha renegat de la seva família o viceversa, vés a saber. Quan entra la infermera, ella li demana quan de temps haurà d'estar-se internada. La infermera li diu que tres o quatre dies perquè la cesària ho exigeix. Ella diu que es troba bé i que vol marxar demà. La infermera l'avisa que si vol marxar abans d'hora haurà de signar un paper... Aleshores li diu que té gana, que vol menjar. La infermera li diu que no pot perquè encara no ha passat prou temps des de la intervenció. Ella insisteix que té molta gana i vol menjar. La infermera, després de consultar-ho, diu que podrà menjar a les dues de la nit. Ella s'empipa i reclama en to d'exigència que no li portin res de porc. Etcètera. Les altres dones no paren de xiuxiuejar mentre hi ha aquest diàleg. Tots els que estem rere la cortina al·lucinem. La infermera no sap quina cara posar, encara que suposo que ja hi està avesada. M'imagino la resta de la història: noia d'aquí que s'enamora del moro i la família el rebutja i ella tira pel dret i abjura de tot (família, religió, etc.) i es torna més musulmana que els mateixos musulmans els quals i les quals li fan costat... O sigui, que ella s'ha adaptat perfectament als nouvinguts esdevenint més mora que ells. ¿Com és que aquesta adaptació ("integració" en terminologia oficial) costa tant que es produeixi a l'inrevés? Per la planta tercera de l'hospital hi ha més vels..... L'ombra d'Anselm Turmeda plana per Granollers.

Moleskine II

Dissabte 12.8.06 (01:37)

Ja he escrit el poema al llibre de visites. Estic a l'hivernacle assaborint un gintònic. Fullejo l'Enciclopèdia Espasa. Tenen la primera edició completa (72 volums més els apèndixs i suplements). Ocupa un moble sencer. És una de les joies d'aquest hotel. Llegir-la és una delícia. Les il·lustracions són increïbles. L'Espasa és un monument al saber, una relíquia cultural sense parangó.

Abans de marxar cap a Porrúa per tal d'assistir al festival de tonada asturiana, he tingut la sort de poder saludar Gustavo Bueno, l'il·lustre filòsof d'Oviedo i pare de la propietària de l'hotel, el qual estiueja a la seva casa de Niembro. El vaig conèixer personalment en aquest mateix indret l'agost de 2001. Bueno és una eminència amb la qual discrepo toto coelo la qual cosa no implica que no m'hagi llegit els seus llibres. He esquivat el tema de Catalunya i l'Estatut per a rodolar pel pendís més filosòfic. Malgrat l'edat, la seva lucidesa resulta aclaparadora.

Hem xerrat una estona mentre Alfredo escanciaba la sidra. Quan li he dit que teníem la intenció de visitar Còrdova, el míster (així és com l'anomena la seva família) ha començat a engrunar membrances de la polèmica trobada que va tenir en aquesta ciutat (quan Julio Anguita n'era l'alcalde) amb Roger Garaudy, un pensador marxista molt curiós (i actualíssim) que es va casar amb una palestina i es va convertir a l'Islam... Li he esmentat Anselm Turmeda, (un altre convers: و محمد عبد الله بن عبد الله الترجمان الميورقيأب) i Bueno ha recordat de seguida el títol de la seva obra més coneguda: La disputa de l'ase. Llàstima que tenia pressa i no he pogut estar més temps amb ell.

Demà cap a Madrid: Torrelavega, Reinosa, Aguilar de Campoo... La crida del Sud. Diem adéu a aquesta Astúries entranyable que ja és com la nostra segona pàtria. La cloenda no ha pogut ser més autèntica: concurs de tonada asturiana a la bolera de Porrúa amb la gaita de Vicente Prado (el pravianu) i les veus d'un estol de cantaires de diferents localitats. També hi ha hagut danses a la plaça del poble. El Pericote m'ha deixat bocabadat...

Yo caséi con un vieyu, por ponemi de señora, y a la mañana mi diz, garra'l palu y ve pastora. Pericote, Pericote, Pericote per el suelu, ahora lo verán, señores, comu lo baila Don Pedru. Madre mía, yo casémi, cambié la plata por cobri, cambié la mio xuventu, por moneda que nun corri. Yo casémi con un vieyu, por amores d'una saya, y cada vez que riñimos, el vieyu mi jaz posala. Atención tengan muyeres, que nos homes nu hai engañu, en sacudiendo la capa, namás que-yos queda'l pañu.

Ramon Llull, el Doctor Il·luminat...

RAMON LLULL, el Doctor Il·luminat, aprengué l'àrab per tal de poder convertir els infidels mahometans. Missioner empedreït, malalt d'imperialisme utòpic, viatjà fins al nord d'Àfrica amb la intenció de refutar les creences dels sarraïns. Però vet aquí que, malgrat el seu zel cristianíssim, va morir apedregat i no se'n va sortir. Màrtir i beat, reposa a la catedral de Palma.

ANSELM TURMEDA, mallorquí i franciscà com Llull, renegà de la fe cristiana per abraçar l'islamisme, adoptant el nom de Abd Allh ibn Abd Allah al-Tarchuman al-Mayurquí al-Muhtadí (servidor de Déu, fill del servidor de Déu, l'intèrpret mallorquí convertit a la fe). Escrigué La disputa de l'ase. La seva tomba és objecte de veneració a la ciutat de Tunis.

Ambdós són models contradictoris. Ambdós es van equivocar. Ambdós van creure que la veritat estava només d'una banda -la seva- i van voler imposar-la als altres: gentils, infidels o cafres, tant se val. Lul·lians i turmedians conjugen la veritat només en singular. I això és una pífia imperdonable. Aquest és el perill dels monoteismes dogmàtics. A hores d'ara, aquest perill torna a ser present entre nosaltres. I cal anar amb molt de compte. No hi ha cap veritat única ni íntegra ni absoluta. La veritat no és parcial ni sectària. El que hi ha són veritats. Plurals, minúscules, sovint incompatibles... I el que opini el contrari és un talibà.

Cortesies i agraïments