Subtil 34

Deu ser la llum de les espelmes o el vi de vellut que endolceix la boca o tota la solitud guardada que provoca aquesta rendició de terra ignota en el vertigen dels cossos regalimant carícies. 

Deu ser que oberts som més nosaltres, més peixos que ocells, humida pàtria, el vent que bat totes les portes i espanta les ombres de la nit plàcida. 

Subtil, la fada es deixa fondre com la cera per la flama; subtil i sense brúixoles, els àngels anuncien la bona nova: oberts som més nosaltres, oberts com les onades i el cim de les muntanyes; ara que cau la vesprada i aquesta llum estranya tenyeix la platja de plomes daurades. 

Deu ser la mar que amaga els secrets més recòndits: dofins i coralls, petxines i posidònies; la fada es deixa fondre com una veritat inhòspita, subtil, subtil, alada, se’n va camí del somni deixant un rastre dolç d’enyorança.

Ítaka

 

És quan has de marxar que comences a preguntar-te: Valdrà la pena el viatge? Suportaré l'absència? Trobaré a faltar aquest paisatge? 

La resposta sempre és la mateixa: L'horitzó amaga tantes sorpreses... 

No és por ni és mandra. És vertigen i és lleugeresa (saber que la teva existència depèn de la direcció del vent o del caprici del destí o de la inescrutable providència)

És quan has de marxar que recordes Ulisses: No t'acomiadis mai de la terra que et va nodrir ni de les relacions que et van fer créixer...

Ítaka és sempre al final del camí.

poemes

Cal buidar les butxaques de pedres

  

L'ànima ho sap: hem vingut a ser lleus, a fendir el cel de bat a bat, de l'est fins a l'oest, amb ales de foc, sense el pes de la por, coratjosament.

L'ànima ho sap: el vent que empeny els cors, que els fa vibrar, que uneix els amants més enllà de l'espai i del temps. 

L'ànima ho sap: l'eterna flama que crema, la sang que tenyeix els camps, la lluna que creix i s'esberla, la vida sencera regalimant tendresa.

L'ànima ho sap: hem vingut a ser lleus, a vibrar, a créixer

Tendrament

Coratjosament

Indefectiblement

Perquè cal buidar les butxaques de pedres si volem caminar de pressa

No siguis pedra tu també.

Tornem a ser vent i núvol i platja

Que tot és energia, no cal discutir-ho. 

Mira'm als ulls, abraça'm, atreveix-te a saltar la tanca de les inèrcies consuetudinàries, gosa esmicolar els patrons que vas heretar dels rebesavis, deixa't anar d'una vegada, en comptes de continuar perpetuant l'agonia d'aquest estar malaltís que reitera i reitera i reitera la pauta equivocada, sigues valent i valenta, refuta't, rebutja't, reinventa't, que l'hora de la vritat és ara, no pas demà o el proper cap de setmana, què coi esperes per a decidir que vols gaudir de la vida, que tens el dret i el deure de gaudir de cada somni, vinga, afanya't, que cada batec t'acosta a la línia vermella, vinga, que cal mudar de pell per primavera, que les flors i les abelles no perden el temps amb romanços, vinga, quina mena d'ombra et frena? 

Abraça'm, mira'm als ulls, descobreix la tramuntana despullant el paisatge, fora boires, fora dubtes, fora noses, que serem allò que vulgui la força suprema que esberla la llavor dins la terra i fa créixer les arrels i fa volar els ocells i apropa els llavis, ho sabies, que som aquest miracle? 

Que tot és energia, és tan evident com el sol del migdia, com la llengua i la saliva, com la flama que crema i purifica. 

Estima't. Fes-te aquest regal. Lliura't. Deslliura't. Relaxa't. 

Tinc una tendresa encesa a la punta dels dits. Tinc un secret de llum per a les nits sense lluna. Tinc la clau que obre el pany del paradís. 

I tinc també una certesa: viure és riure, fins que floreixi l'ànima...

La darrera llàgrima

Em tinc a mi mateix i, al capdavall, pertanyo al mar, a la platja que m'acull, al bosc que m'engull, al sol que m'escalfa. A mi mateix em tinc i escolto ocells de bon matí, cançons que em bressolen les hores d'absència. Aquest vaivé en el qual em gronxo, com la flor capcineja en el vent. Aquest desdir tan blanc, tan subtil, tan tènue. Vam néixer per a sentir que la vida val la pena, fins i tot  quan el desig s'ha esvaït. No pas una derrota, sinó un rendir-se a l'evidència: som allò que queda després de llevar la màscara, la nuesa del cel ras, la darrera llàgrima. 

Llevantada

Què n’hauria de fer, de tantes paraules dèbils, imprecises, ombrívoles? Escoltar el silenci i prou, contemplar l’omnipotència de les onades que s’esbraven contra els esculls, resseguir el vol rasant de la gavina, oblidar que vaig llegir llibres absurds i que en vaig escriure de més absurds encara, dissimular tantes imperfeccions, agrair que vaig descobrir l’amor veritable (un pèl tard, després d’un fotimer de provatures), i que llavors vaig començar a fluir amb el corrent que mena a l’essència divina… 

Ella fa sortir la millor versió de mi: Eu faço vc colocar para fora seu melhor self e isso é recíproco! Es podria dir res més elevat? Plató hi estaria d’acord. Es tracta d’això. I tanmateix són paraules dèbils, imprecises, ombrívoles. 

La llevantada entra per la terrassa i es s’esmuny passadís endins. El meu cor és una pinya esberlada. Plou sense parar. 

Ella és real o una creació meva? Sóc real o ella m’està creant?

Estimar-se és re-crear-se cada dia.

Gelassenheit

Piulen els ocells. El vent fa el gest d'apaivagar-se. He viscut tota la vida esperant aquest moment, l'instant precís en el qual res no sobra i res no manca. Ser és suficient, sense llàgrimes ni rialles. Ser simplement, amb plena equanimitat, com el cel és ras i les muntanyes són altes. Acomiadar-se dels somnis com aquell que s'acomiada d'una amant que sap que recordarà per sempre més. Ser i reposar. Salut, calés i amors que suposadament omplen les expectatives mundanes. I tanmateix romandre en la buidor, escoltant el silenci de les pedres i la cançó del mar. Piulen els ocells. No és joia el que sento, ni felicitat. Gelassenheit. Gelassenheit.

Poesia

Let it go

Un pare i un fill a la platja fent volar un estel. Bufa llevant, brama la mar, ressonen les petxines enfilades al cordill. Tornen les barques a port amb les gavines a ressaga. Blava la mar, d'un blau intens, primaveral. El Cap de Venus es retalla entre l'aigua i el cel. Toco la guitarra i goso cantar...  

No one knows the secret that you know. No one feels the same feeling that you got. All the time they are wasting all the love living like a zombie without soul.  

El nen riu mentre el pare se'l mira orgullós. Juga que jugaràs amb el vent. Ara cau l'estel, el pare el recull, torna a enlairar-se.

Hi ha vida en aquest present i música que captiva i flors que guarneixen els camps i pells assedegades de llum i escumes blanques, blanquíssimes.

Bufa llevant, brama la mar, l'estel s'envola amunt, amunt, com el meu cor cap a tu.

Hi ha vida si hi ha amor. Hi ha vida.

Songs by me

Buda somriu

Meditem junts abans de sortir el sol. Els nens que som es fan pessigolles. Tot flueix d'acord amb un pla diví que no depèn de les nostres decisions i, tanmateix, som lliures, més lliures que mai. No calen moltes paraules. Batecs harmònics. Bressoleig de les onades que s'escumegen a trenc de sorra. Fràgils recipients de l'amor. En som conscients. Gaudim de cada instant. Tot el camí ha valgut la pena per arribar fins aquest port. Llueix el sol. El vent sacseja les fulles de l'olivera. Les gavines sobrevolen els esculls. Agraïm el regal de ser i d'estar ara mateix aquí, sense passat ni futur, oberts de bat a bat a la llum que ens guia més enllà de les ombres. Hi ha una pau infinita i un silenci preciós. Meditem junts. Buda somriu.        

Calma

El vol de la gavina sobre l’alba. La calma al mar. La calma al cor. Hi ha una boirina que baixa de les muntanyes. Les pedres encara juguen el joc de la verticalitat. Cauen a terra les olives madures. Ni un bri de vent. Ni un bri d’ansietat. No espero res dels teus llavis. Escolto el silenci del món. Sóc el que he de ser. Estic on he d’estar. Faig el que he de fer. Prenc el sol com un llangardaix. Tot el que buscava és ara i aquí. En el llampurneig de l’aigua. En el somriure del cel. En les passes del caminant. En l’horitzó dels blaus. En la teva mirada. El vol de la gavina sobre l’alba. Hi ha una pau tan profunda que em cauen les llàgrimes. La calma al mar. La calma al cor. La mort només pot ser una mentida.

Sobre la necessitat d'una àncora

Si Jesús va fer creure al món que podia caminar sobre l'aigua, per què no podria fer creure jo que puc volar? No calen drogues. Només has de saltar i moure els braços amb convicció. Que els braços esdevinguin ales és sols una qüestió de confiança. 

La llibertat ha de ser creada. No la regalen ni la venen enlloc. Depèn de tu. Els altres voldran negar-te-la, retallar-te-la. Els altres no suporten que t'enlairis i els deixis a terra amb un pam de nassos. Llavors, amb l'excusa d'estimar-te, intenten fer-te baixar, proven d'acollonir-te amb la vella tàctica de la por: que prendràs mal, que la caiguda pot ser mortal... (les religions i tota mena de submissions es basen en els mateixos romanços). Què coi sabran ells, si no han volat mai? Oblida les seves gesticulacions i la seva cridòria gallinàcia. De dalt estant en tens prou amb els núvols, els ocells, el vent... 

Ai dels humans-àncora! Ai dels esclaus que maleeixen la llibertat! Ai dels que (diuen que) t'estimen per engabiar-te! Ai dels covards incapaços de comprendre que la Flor de la Vida només es bada amb autèntic coratge!

Deixo les arrels per als arbres. Jo tinc cames. M'encanta caminar, moure'm, venir i anar. I també tinc braços que sovint s'obren de bat a bat per a empaitar l'horitzó inabastable. 

Diran que estic en fase maníaca. Psicòlegs de pa sucat amb oli. Els caiguts esperen que caiguis. I jo els responc: la vostra sola presència em deprimeix profundament. Deixeu-me estar!

Volar és una metàfora.

Return to Sender

L’estiu es fon als teus ulls com una mar curulla de dolçor. No hi ha cap altre horitzó que el teu esguard blau profund. Em capbusso en la tendresa del teu cos. M’encisa la teva veu de nina quan els dits fan delits i t’estremeixes felina. Juguem el joc més antic. La lluna i el sol mirant-se de fit a fit. El misteri de la llum feta carn. Dos cors bategant la mateixa sang. El silenci dels mots esdevinguts petons. No pateixis, ja vinc. No sóc a prop, sóc endins. Deixa que m’arreli per a poder enlairar-me. Dóna’m les ales que voldries per a tu. El vent em xiuxiueja el teu nom. Un nom de pètals i perfum. Torno a tu per a ser allò que la vida vol de mi. L’ocell ja sap que uns braços poden ser niu. L’estiu es fon als teus ulls com una mar curulla de dolçor. Vols que ballem aquella cançó d’Elvis?

Barret de palla

La platja es va buidant. Aviat quedaran només l'aigua, el sol ponent, el vent, els núvols, la sorra i un poeta amb barret de palla i ulleres de sol Ray-Ban. 

La pregunta (im)pertinent és: Amb qui has fet l'amor per darrera vegada? La majoria de respostes seran: Amb mi mateix(a). De fet, fins quan fem l'amor amb un altra persona, és amb nosaltres que el fem a través seu. 

Estimeu-vos, abraceu-vos, sentiu-vos orgullosos de ser com sou... I, després, si s'escau (i sempre s'escau), estimeu els altres: humans, animals, vegetals, minerals, siderals, éssers angelicals i divinals... 

Quan s'acaba la bateria del mòbil és quan comences a comprendre que el mòbil no és tan necessari...

En realitat, necessari-necessari hi ha poques coses que ho siguin: l'aire que respirem, un glop d'aigua... L'amor no és necessari, i si ho és, aleshores no és amor, sinó dependència. Jo depenc de l'oxigen, de l'aigua, de fer un mos... però no puc dependre de tu. Estimar-te no és necessitar-te. 

Estimar-te és agrair que existeixis, que siguis com ets, respectar-te infinitament, adorar l'ésser preciós i diví que es manifesta en tu. Estimar-te és comprendre que som el mateix, encara que els cossos ens separin. O encara penses en termes de dualitat i polaritat?

No, no et necessito pas, però sempre va bé saber que hi ha algú que t'espera amb els braços oberts, amb el cor obert, amb l'ànima oberta, una dona valenta que no té por de lliurar-se al misteri de l'amor veritable...

Viatgem per a tornar i tornem per a marxar. Les ales no són ales sense arrels, i nosaltres (meitat arbres, meitat àngels) caminem descalços per una platja deserta cercant petxines buides i trossos de fusta que el mar ha polit a còpia de rebregar-la entre roques i onades... 

La marieta s'ha quedat a viure al meu braçalet. Arrecerada del vent, s'hi troba a gust. 

Passen trens. A la platja de la Balena de Seta s'hi està la mar de bé. Quan no quedi ningú tocaré el tambor... El vent s'endurà l'eco mar endins... cap a tu...

Estimar-te és estimar-me més, ser millor gràcies a tu. Per això tornaré. No ho dubtis. 

Els assassins sempre tornen al lloc del crim.

Si per ventura

Compto les hores serenes que manquen fins al moment de retrobar-te. La tramuntana s’endu el perfum d’encens que cremo cap al sud, cap on ets tu. Si per ventura les pedres que el vent fa caure fossin llàgrimes d’un cor assedegat de tendresa. Si per ventura la pell afamada de tactes pogués escriure lletres de foc. Compto les hores serenes que manquen fins al moment de retrobar-te.

T'enyorava

T'enyorava. Tants dies sense saber de tu. Absent, el teu record romania en el fons del meu cor, bressolant-me l'ànima. Pregava al cel pel teu retorn. Somiava que apareixies pel revolt del camí de ronda i, de sobte, t'enduies els núvols, esbandies les ombres, liquidaves les pors. Ho somiava cada dia, a l'alba i al capvespre, pels volts del migdia, freturós i nostàlgic, melangioses carícies dels teus dits de foc. On eres? Què feies? Per què no tornaves? Havies oblidat els meus petons?

T'enyorava. Dama que governes els elements. Dama que irromps capgirant-ho tot. Fúria salvatge. Força imparable. Sirena, Venus, Bruixa... Lilith. Fins l'última cèl·lula del meu cos t'enyorava. Qui sóc jo sense els teus crits? Qui sense l'espasme esbojarrat dels teus membres? Qui sense el panteix abans de la petita mort que ens glorifica? 

T'enyorava, t'invocava, i per fi vas venir, ahir, de puntetes, sigilosament, i vas obrir la porta del jardí, i vas pujar les escales de la terrassa, i vas entrar a casa i, travessant el passadís, et vas esmunyir dins el meu llit. Sabia que eres tu. En somnis ho sabia. Conec el tacte i l'alè, et conec millor que a mi mateix. I dins el tàlem, sense paraules, ens vam fondre novament, com es fonen la mar amb el cel, l'aigua i la sal, déu i el diable... 

I així, entre pedres i fustes, deixalles de la Natura que tot ho recicla, fins la humana follia, ens abracem, rodolem, cantem, ballem, volem, regalimem, espremem el suc més pur de la vida, l'instant suprem en el qual es confonen les algues i les gavines, la nítida silueta de la Serra Veritable, la Mar d'Amunt despentinada, la llibertat de l'escuma lliscant sobre les roques, les branques florides de l'olivera, petxines esbatanades, llavis de mel, tres llances vermelles, neptunianes, brollen del mar...

I així, amor meu, estimada Tramuntana, et seré fidel fins al final. I si tornes a marxar, que marxaràs, sisplau no triguis tant a tornar, que res no és un home sol sense una Dama.       

Kayaking

M'he llevat trist perquè ahir va aparèixer gasoil a la platja. Algun malànima que no es mereix el paradís l'havia vessat mar endins i l'aigua estava emmerdada i fotia una pudor considerable. Vaig trucar al 112 i es van presentar tres agents rurals i una parella de municipals.

Això ahir. Avui, mentre prenia el primer te del dia a la terrassa, he vist dofins saltant a la badia, entre els esculls del Cros i el Port de Llançà. No m'ho podia creure. He agafat els prismàtics i els he seguit. N'he comptat quatre. Les aletes, més aviat fosques, sortien de l'aigua i s'hi tornaven a endinsar. Alguns treien mig cos a fora...  Quin espectacle!

El cor m'ha fet un salt. He sentit emoció pura, com si els dofins haguessin connectat amb mi i m'estiguessin dient alguna cosa... Han sigut uns minuts màgics. Si hagués d'aparaular el que he sentit, seria: No pateixis, Toni, no estiguis trist, malgrat el gasoil, nosaltres som aquí, encara hi ha esperança...

Quan s'han allunyat en direcció a Garbet, he recordat que el meu veí Àngel (que fa honor al seu nom) em va dir que podia agafar el seu caiac quan volgués. L'Alfons, un altre veí, m'ha ajudat a preparar-lo i a portar-lo fins a l'aigua. Quan he sortit, la mar semblava un llac, una bassa d'oli. Era la segona vegada que caiaquejava per la Costa Brava.             

He remat veloç fins a la punta de Cap Ras, amb la il·lusió de tornar a veure els dofins. A l'altura de la cala de la Balena he travessat la badia de Garbet en direcció a la cala Port d'en Joan, d'accés privat per terra (finca dels Mateu, senyors del castell de Perelada, on sembla que Franco hi anava). Està plena de fusta, amb unes peces força interessants. He seleccionat un parell de branques i un tronc que he lligat al caiac amb una corda.

 Ara ve la part més divertida... 

He començat a remar amb el tronc surant al darrere, com si fos una àncora (l'Alfons, que és capità de vaixell, diu que això es diu "àncora de capa"). Jo ja notava que la cosa no lliscava com abans. A més s'ha girat vent de garbí i les onades començaven a créixer... Rema que remaràs, déu i ajuda, no avançava. La corda (cordeta millor dit) s'ha trencat dues vegades i he hagut de tornar a lligar el tronc. I vinga a escarrassar-me per arribar a la punta del Cap. Sovint m'acostava perillosament a les roques, el tronc hi petava, però aconseguia esquivar-les. Enmig d'aquest fatigant treball, no he perdut en cap moment la calma. Costa remar contra el vent, i més si ets un home de terra endins i és el segon cop que agafes un rem.

Llavors l'he vista. Era ella: Venus. Just a sota de la punta (on hi ha el mirador), les roques fosques dibuixen la silueta del cap d'una dona. Llavis i nas ben clars. Fins i tot hi ha una escletxa a la roca per on passa la llum (zona esquena-clatell). Sobre el cap porta un barret o monyo (si fos un moai, que també ho sembla, seria un "pukao"). El Cap de Venus, talment. Direu que delirava, que ha sigut un miratge, que tinc molta imaginació. No pas. Les fotos (tretes amb dificultat entre el vaivé de les onades) no fan justícia. 

Venus està reclinada, fitant l'horitzó... 

Si sostinc que el Cap de Creus és, en realitat, el Cap de Venus cristianitzat, ara puc dir que Cap Ras guarda el cap de Venus petrificat, un moai nostrat...Tota aquesta àrea (la més oriental de la península ibèrica, on es troben les roques més antigues) és ZONA VENUSIANA, és a dir, lloc d'engendrament, de fecundació, de gènesi. No només del sol cada albada, sinó de les venus humanes les quals, ancestralment, s'aplegaven en aquests verals per tal de ser fecundades... Probablement existia un Ara Solis o temple de Venus Pyrinea (com a Finisterre i Touriñán, a l'altre extrem) on ara hi ha les ruïnes de Sant Salvador o Santa Helena. Stop.

Reconec que el post d'avui és llarg, ample i profund. Veure el mateix dia dofins i a Venus petrificada supera qualsevol expectativa onírica. Em fa l'efecte que aquesta nit descansaré com un tronc (el que he portat jeu a la platja assecant-se, perquè quan estan molls pesen el doble) (amb ell he fet una bella composició de balancing).  

Demà, dia 13 de maig, farà 6 anys que vaig marxar a Rapa Nui. Hi ha dies que sembla que encara no he tornat.        

    

Amb les passes lleugeres

El fil

Tot penja d'un fil. L'amor-onatge que es bressola entre el llevant i el ponent. La sorra que s'esmuny entre les pedres de la cala. L'horitzó, aparentment lineal. Les fulles tendres que brollen. La sang que s'escola per la ferida oberta. L'art tan efímer. La sensació fugaç. La vida tota, cada minut, cada pas, cada glop, cada raig. Tot penja d'un fil de niló o de seda, depèn de la traça que tinguis a l'hora de fluir o d'entrebancar-te amb les petiteses existencials. I tanmateix no passis pena. La pesantor del cel i l'atracció fatal de la terra faran la resta, un dia o altre, amb solemne gravetat. Mentrestant, sigues lleuger, no acumulis objectes, sinó vivències. Si pot ser, camina sense motxilla, descalç, ben nu, serè. I després, al final, quan hagis d'acomiadar-te, somriu sense impostura, sense estrafer el gest. Perquè tot penja d'un fil i som la ploma volàtil que se somia arrel. No oblidis mai la tardor quan neix la primavera.   

La Montse

La Montse, una veïna potabruta (és el malnom per als llançanencs de la vila, versus els potamolls del port) aquest matí m'ha fet una visita. Ella i en Joan, el seu marit, fa 50 anys que viuen aquí i gaudeixen relatant històries del passat. La Montse té un jardí que fa goig en el mateix camí de ronda. Em diu: Jo crec en poques coses... Encuriosit, li pregunto quines. Ella respon: Crec en la lluna, en el sol, en l'energia de la natura... La Montse fa deu anys va superar un càncer d'estómac, i en fa tres li van fer una operació a cor obert. Sempre somriu i té una empenta increïble. Des del primer dia que la vaig veure, em recorda a ma mare. Donasses que han pujat grans famílies i no han parat mai de treballar, totes amor i generositat. Parlant de la mort, afirma: Vull que em cremin perquè no suporto la idea dels cucs rosegant-me el cos... I rebla: Els tinc dits que llencin les cendres quan bufi ponent perquè vull anar a veure llocs que no conec, com ara les illes de la Grècia... He rigut molt amb l'ocurrència. Si esventen les cendres amb la tramuntana farà cap al port de Llançà, mal negoci doncs. Se'n va com ha arribat: riallera. Ningú diria que té més de vuitanta anys. Els seus ulls estan amarats de blau. Abans d'acomiadar-se diu: Saps quina és la meva estrella preferida? L'estrella de l'alba... Jo dic: Venus! Sí, fa ella. La Montse no sabia que el Cap de Creus abans es deia Cap de Venus... Sí, aquella deessa que neix d'una petxina mentre bufen els vents i plouen flors...        

Pendulum

Hi vaig venir cercant "inspiració" i vaig trobar fustes i pedres: troncs, branques, canyes i còdols amorosits pel vaivé de les onades. Tinc l'anima neta i les mans ferides. Tot plegat una immensa metàfora. Perquè jo també sóc un bois flotté humà que va recalar en aquesta platja aviat farà dos mesos. Em reinvento cada dia. Ara sóc "artista" i em dic Toni Ros. M'encanta aquest nou personatge. La banda sonora del mar m'inspira totes les hores; de nit em bressola, de dia em fa companyia. Habito entre dos blaus. El vent s'emporta les cabòries i em deixa una pau sense adjectius. No em calen gaires paraules. El primer raig de sol em desperta, el temps s'esmuny de puntetes. Seria com un somni si no fos un somni. Tota la vida ho és, fins la mort. El nen que sóc juga a la platja amb pedretes i fustetes mentre omple la casa d'obres estranyes, com estrany és ell. La gent que passa diu que són maques (en francès superbe!). Què en sabrà la gent, de la Bellesa? Hi vaig venir cercant inspiració i mai no havia sigut tan feliç com ara. El nen que sóc menja bombons. La mar aquesta nit vol seduir-me...