Stonehenge 3

 

Ha arribat el dia del Solstici, però no obriran el pàrquing fins a les 19:00. Sóc al poble de Shrewton, prop de Stonehenge. He hagut de cercar una bona ombra perquè fa 32 graus. 

De bon matí he visitat Avebury, el monument megalític més gran que s’hagi trobat mai, un cercle de 100 pedres (de 4 m d’alt i 4 tones) amb un diàmetre de 335 m. A dins hi ha el poble! Abans d’arribar-hi trobem dues Avenues, alineaments de pedres similars als de Karnag. Estem parlant d’una obra més antiga que Stonehenge a la qual hi pots accedir lliurement, i pots tocar les pedres. Molt a prop hi ha Silbury Hill, el túmul (barrow) més gran d’Anglaterra (170 m de diàmetre x 40 m d’alt). Tot això es troba 30 km al nord de Stonehenge. 

Pedres i més pedres, grosses, enormes, antigues, sagrades... Més misteri encara. M’apassiona el megalitisme per aquesta «raó irracional» que desafia qualsevol explicació científica moderna. O no ens diuen la veritat o no som capaços d’esbrinar-la. No sé si és pitjor lo primer que lo segon. També podrien ser ambdues coses alhora: com que desconeixem la veritat, ens empassem explicacions absurdes i ridícules. 

Viatjo per inspirar-me. La inspiració també pot arribar-te a casa, dins la zona de comfort, però és menys probable. Recomano anar a buscar-la, obrir-se, sortir, aventurar-se... Viatjar t’ofereix la possibilitat d’aprendre cada dia i així trobar noves maneres d’enfocar les coses per tal de comprendre millor el món i a tu mateix. 

M’interessa sobretot la Natura, sempre tan inspiradora. De les obres humanes, en canvi, m’interessen les sagrades, els monuments que van ser fets amb una intenció sobre-natural. Com ara totes aquestes construccions megalítiques les quals només poden explicar-se des d’un punt de vista espiritual. Qualsevol interpretació materialista està condemnada al fracàs. 

He fet 4 Camins de Sant Jaume (una de les rutes més sagrades que existeixen), he abraçat els moais de Rapa Nui (un dels enigmes més inexplicables del planeta), m’he passejat entre els megàlits de Karnag i de Stonehenge, he visitat centenars de dòlmens... i fins i tot vaig redescobrir un menhir! És el Camí de la Iniciació.... Treballo amb pedres i fustes. Les fustes són més efímeres, les pedres perduren... i treballo (alquímicament) amb mi mateix...

Viatjo per a conèixer on estic i qui sóc, per a confirmar una intuïció primigènia: Estem aquí, ara, però no som d’aquí... Hi ha tantes pistes escampades arreu, que sembla mentida que la gent encara ho dubti. 

Stonehenge és un altre melic (axis) del laberint, com Te Pito Te Henua (que és com anomenen els rapanui a la seva illa: el melic de la terra). Al gener, si Déu vol, aniré a Machu Picchu... 

Pedres i més pedres... 

Friso per veure i viure aquesta nit el Solstici.

Acceptació

Algú li va preguntar al savi Chanakya: 

Què és Verí? 

El savi va contestar: qualsevol cosa que sigui més del que necessitem, és Verí... Pot ser Poder, Riquesa, Fam, Ego, Cobdícia, Desídia, Luxúria, Ambició, Odi, o qualsevol altra cosa. 

Què és la Por?

La Por és la no acceptació de la incertesa. Si l'acceptem, la incertesa es converteix en una aventura. 

Què és l'Enveja?

L'Enveja és la no acceptació del bo que hi ha als altres. Si acceptéssim el bo que hi ha en els altres, llavors es convertiria en inspiració. 

Què és la Ira?

La Ira és la no acceptació de les coses que estan fora del nostre control. Si les acceptem, llavors es convertirà en tolerància. 

Què és l'Odi?

L'Odi és la no acceptació d'una altra persona per la seva forma de ser. Si acceptéssim a les persones d'una manera incondicional, llavors es convertiria en amor. 

Per tant, tot és qüestió d'acceptació.... Si ens resistim a acceptar, això ens crearà estrès... En canvi, l'acceptació ens allibera de l'estrès... 

Acceptar, acceptar, acceptar... L'acceptació és el nucli de la transformació. Aquesta és la clau: fluir d'acord amb el que ens arriba en cada moment. Si la teva actitud davant la vida és d'acceptació, viuràs l'aventura, trobaràs la inspiració, seràs tolerant, estimaràs i seràs estimat, coneixeràs la veritable pau...

Spiritual Connection

Hi ha la connexió i hi ha la desconnexió. És una qüestió d'energia. Succeeix amb els llocs i amb les persones. Sense saber per què, sents el que s'anomena “feeling” (bon rotllo) o tot el contrari. Si la sensació és dolenta, vols fugir, allunyar-te'n. Estar connectat significa que la teva aura s'adiu amb l'aura de l'altra persona o amb el camp energètic del lloc. Aura o camp energètic vénen a ser el mateix. Costa explicar això amb llenguatge ordinari perquè les paraules pertanyen a l'àmbit racional i estem parlant de la dimensió inconscient o emocional, més esotèrica i subtil. El cas és que, de sobte, "connectes" i t'adones que l'energia flueix de forma natural, com si fossis un canal obert a través del qual l'univers ha decidit activar-se, manifestar-se. La inspiració és una mica el mateix. Qualsevol mena d'inspiració, des de la poètica fins a l'eròtica, ja que és l'amor còsmic el que ens posseeix per tal de perpetuar la seva tasca creativa. Quan connectem som instruments divins al servei de la creació. Estimar és això. 

La connexió fonamental no és la del mòbil (cobertura) o la de l'ordinador (internet), sinó la que establim amb la natura, amb l'energia còsmica. Tota la gent presumptament “connectada” a la realitat virtual mitjançant les noves tecnologies, pateix una desconnexió amb la realitat real, és a dir, natural. Aquesta desconnexió amb la natura és la que lentament va generant un estat de malaltia crònica que, tard o d'hora, desencadenarà la rebel·lió de les cèl·lules, altrament dita càncer. Ni els aparells ni les ciutats ens salvaran. No hi ha tractaments efectius dins la gàbia de Faraday. Sempre acaba guanyant la càrrega electrònica negativa, destruint el sistema. La solució, per tant, és trencar la inèrcia i capgirar (i corgirar) la dinàmica energètica. Cal desconnectar-se de la vida tòxica (aparells, ciutats, mals rotllos) i reconnectar-se a la vida saludable (natura, bon rotllo). Cal invertir en positivitat. La connexió és llum, sintonia, harmonia, fluència, serenitat, pau, joia... La desconnexió és tot el contrari. 

Encara no tens clar què vols?

Dreamless

Em llevo a trenc d'alba. Camino 20 km. Prenc el sol despullat. Menjo fruita. Bec te. Faig amics hippies. Toco la guitarra. Treballo fusta de deriva. Sóc un home a la deriva, a drifting man... 

(Parlo de mi perquè de la resta d'humans en sé ben poca cosa. Em costa comprendre per què viuen com viuen i per què fan el que fan.) 

Basteixo piles de pedres que duren el que dura la meva estabilitat emocional. Però, quan cauen, en torno a bastir de noves. El mar l'escolto més que el miro. La seva banda sonora m'embolcalla i m'inspira. Cada dia ho simplifico tot una mica més. Poc i bo millor que molt i mediocre. A l'hora de la posta agraeixo les hores viscudes i m'adormo sense somnis...          

 

Pendulum

Hi vaig venir cercant "inspiració" i vaig trobar fustes i pedres: troncs, branques, canyes i còdols amorosits pel vaivé de les onades. Tinc l'anima neta i les mans ferides. Tot plegat una immensa metàfora. Perquè jo també sóc un bois flotté humà que va recalar en aquesta platja aviat farà dos mesos. Em reinvento cada dia. Ara sóc "artista" i em dic Toni Ros. M'encanta aquest nou personatge. La banda sonora del mar m'inspira totes les hores; de nit em bressola, de dia em fa companyia. Habito entre dos blaus. El vent s'emporta les cabòries i em deixa una pau sense adjectius. No em calen gaires paraules. El primer raig de sol em desperta, el temps s'esmuny de puntetes. Seria com un somni si no fos un somni. Tota la vida ho és, fins la mort. El nen que sóc juga a la platja amb pedretes i fustetes mentre omple la casa d'obres estranyes, com estrany és ell. La gent que passa diu que són maques (en francès superbe!). Què en sabrà la gent, de la Bellesa? Hi vaig venir cercant inspiració i mai no havia sigut tan feliç com ara. El nen que sóc menja bombons. La mar aquesta nit vol seduir-me...         

Esclavatges

Com més lliure em sento és caminant i escrivint, és a dir, sent esclau dels peus i de les paraules. El foli en blanc (o la pantalla) i l'horitzó obert de bat a bat representen el mateix: pura possibilitat. La línia i el camí, el mot i la passa. Avançar, sempre avançar. Quan no camino i no escric la vida es torna pesada. Camina el cos i escriu l'ànima. Matèria i Etèria es donen la mà per ascendir fins als cims més elevats. Camino cap on vull i com vull. Escric el que vull i com vull. El que bull i com bull. Mana ella, Inspiració (que és una Dama misteriosa i juganera). Quan més lliure em sento és quan Ella agafa el timó i em fa remar com un boig. Avançar, sempre avançar. Fer allò que ningú ha fet, dir allò que ningú ha dit, somiar allò que ningú ha somiat. Sóc esclau de la idea, del verb, de l'instant, del futur... Sóc esclau de la carn i del silenci...          

Locus amoenus

Fins ara només era un somni. Ara que l'he trobada, que sé que existeix i que és exactament com la somiava; ara voldria tenir-la, si més no gaudir-la, passar les hores a la seva terrassa, fitant l'horitzó, escoltant la remor de la mar, oblidant-me del món, deixant que la inspiració em posseís per tal d'esdevenir un instrument afinat i dòcil... I el millor de tot sabeu què és? No hi ha cobertura! Llum, aigua, natura, aïllament... Què més es pot demanar? Fins ara només era un somni. A partir d'avui serà un objectiu. 

Un dia especial

Els peus, els camins, els canyars, els núvols, el vent, el cel... La qüestió és avançar. Crear. Surt del llit cada matí dient: "Avui serà un dia especial". Has de fer que passin coses, no les mateixes coses de sempre, sinó noves, o les de sempre amb un toc d'inspiració diferent. No et lamentis. No diguis que la culpa és dels altres. No pensis que el món està fatal i que tu no pots fer res. Mentida. Camina. Mou-te. Crea. I per la nit acluca els ulls dient: "Avui ha sigut un dia especial".      

Entrevista

Em dic Irina Lobera, sóc estudiant de segon de Batxillerat de l’Escola Maristes Montserrat de Lleida. Duc a terme un treball de recerca que es basa en la creació literària. Per a complementar la part pràctica del treball, realitzo una sèrie d’entrevistes; per això, li agrairia la possibilitat d’entrevistar-lo. 

Les preguntes són les següents: 

1. Com definiries la teva professió? En quin àmbit et sents més còmode? 

No és una "professió", sinó una afecció, una addició, una devoció... Sóc més poeta que novel·lista, però quan em trobo més còmode és escrivint dietaris perquè considero que és la forma més natural i autèntica d'escriure.  

2. Què creus que és el que porta una persona a escriure? 

La inevitabilitat de les paraules. La necessitat d'expressar-se. La recerca de la llum a traves de les ombres.

3. Segons la teva opinió, a l’hora d’escriure, què és el que prima: l’habilitat adquirida pel perfeccionament de la tècnica, o una capacitat natural com és el talent? 

No sé què és el talent. Existeix l'estil propi i la voluntat de fer-ho cada dia millor.

4. Moltes de les creacions que es fan no arriben a publicar-se per motius de l’autor o de l’editorial; quantes creacions literàries personals o inèdites podries tenir en llibretes a casa? 

Moltíssimes: apunts, esborranys, quaderns, moleskines, manuscrits, centenars de documents word que no han passat d'un o dos folis... 

5. Fas una pluja d’idees per definir el tema o improvises i després perfecciones?

Improviso, em deixo endur per la "inspiració" (que existeix, sens dubte), acostumo a escriure de forma bastant automàtica i després repasso o corrigeixo poc. 

6. Cada quan sols escriure? De què depèn que tinguis inspiració o no?

Des de fa anys que escric cada dia el dietari: "Nulla dies sine linea". La inspiració no depèn de tu, sinó que arriba quan ella vol. Depèn de mil factors que tu no controles (la neuroquímica del cervell, la climatologia o l'energia còsmica), però és inconfusible: la notes i saps que és ella, que està aquí, i l'aprofites tot el que pots. 

7. Podries dir-me el teu ritual d’escriptura particular, si és que en tens?

Solitud i silenci. Encens. Xocolata Lindt 70%. 

8. Quina creus que és la recepta perquè una publicació tingui èxit? 

L'escriptor no és un venedor ni un agent de màrqueting, sinó un creador. Pots publicar guanyant premis literaris (és el cas d'alguns llibres meus) o simplement penjant el PDF en una plataforma digital d'autopublicació gratuïta com Bubok (que és el que faig últimament). L'èxit és tenir lectors, suposo. Però com convertir la teva obra en un "best seller" és una cosa que se m'escapa.   

VÍDEO

Finis-Terrae-3

La inspiració arriba quan menys te l'esperes. Pot ser el so d'una campana o una tassa de te o una paraula concreta que desencadena l'argument.

Estava assegut al cruceiro que hi ha davant l'hórreo més llarg de Galícia (San Martiño de Orzón) quan ha arribat un pelegrí flamenc que feia fila de hippie i s'ha assegut al meu costat. Tornava de Muxía. S'ha preparat un entrepà de cigrons (sic) i hem estat parlant dues hores. Aquesta nit compartim llitera.

La inspiració arriba quan menys te l'esperes. De vegades n'hi ha prou amb obrir els ulls i estar atent. Vivim envoltats de senyals. Tot està escrit a les estrelles.

FOTOS FACEBOOK

Les coses més importants

Entre la mar i els meus ulls hi ha un eucaliptus enorme, altíssim, estaquiròtic. Balla al ritme de la tramuntana i serveix perquè els estornells s'aturin una estona a emmerdar la contrada. Sempre havia volgut escriure davant la mar, amb l'horitzó dels dos blaus com a pauta. Si no fos per l'eucaliptus, el somni seria més real. 

Entre Puig Rom i Empuriabrava hi ha un pany de mar que miro i remiro sempre que puc, cercant la inspiració o la simple inoperància. No em pregunteu com he arribat fins aquí. No és mèrit meu. Les coses més importants no passen perquè tu vols. Només sé que tot el que se m'ha donat ha de ser retornat al món en forma de paraules. Aquesta és la missió. No en tinc cap altra. Jo escric i l'eucaliptus balla. El cosmos reparteix els papers. Cadascú ha de fer sonar la seva melodia. Cantaré per a tu, si vols escoltar-me. I en el silenci de l'horabaixa, quan el cel es tenyeixi de porpra i els aiguamolls semblin miralls, recorda el que ara et diré: per a trobar el sentit, primer has de trobar-te a tu mateix, i només et trobaràs a tu mateix en la solitud. Sense solitud no hi pot haver ànima, i sense ànima la vida és superficial, gallinàcia. Mira la mar de fit a fit, ella té la resposta. 

Castanyes amb cuc

Seria absurd cridar la desgràcia per tal de trobar la font de la inspiració. Pedres a les sabates. Pals a les rodes. Núvols densos que anuncien la fi del món. Metamorfosi. Hi ha cantanyes amb cuc com hi ha paraules buides. La felicitat és tan estèril com els orgasmes amb condó. No tinc futur. No tinc passat. Només uns dits teclamolls i aquesta agonia del novembre amb les últimes roses impúdiques. Vida senzilla. Visca la tramuntana.

T-66

Mai no ha tingut una seguretat del 100% a l'hora de prendre les decisions que ha pres a la vida algunes de les quals han resultat d'allò més transcendentals. No és que sigui un cagadubtes, sinó que acostuma a cavil·lar massa, sempre escalfant-se el cap fins que li surt fum per les orelles. No debades va ser professor de filosofia durant vint anys. Ara el tenalla el dubte sobre la renovació del contracte de lloguer. La setmana vinent l'hauria de signar. La mestressa li ha apujat el preu i ell, després de sis mesos, no acaba de veure clar si val la pena pagar més per continuar l'aventura de Terradets. Una cosa sí, que està ben clara: aquesta casa és ideal per a l'estiu (diguem que d'abril a octubre), però no és gaire recomanable per als mesos freds en els quals no hi toca el sol ni per mal de morir. La boira és un altre handicap, i el sistema de calefacció amb llenya no l'acaba de convèncer. Una casa vella i força imperfecta. Va estar a punt de llogar-ne una davant el mar, tanmateix "el destí" el va empènyer cap a la muntanya. En teoria, aquesta nova ubicació havia de convertir-se en una font d'inspiració literària. El balanç en aquest sentit és una novel·la que es va aturar en assolir les 88 pàgines i ara dorm al calaix, 66 textos ciberdietarístics i un poemari que invoca el silenci. L'hivern s'atansa. Ell sap que les primaveres sempre són esclatadores des del punt de vista creatiu. Somia el dia en què el sol torni a bleir les toves de la terrassa.

Llegeix tota la sèrie T

T-20

Aquesta nit de pleniluni els senglars han fet molta fressa. Els seus grunys i els esgarips intermitents de l'òliba l'han acompanyat fins que la son l'ha enxampat escrivint les últimes línies del capítol 12è de la novel·la. Després de dinar ha enllestit un nou poemari tot aplegant 34 textos escrits entre els anys 2006 i 2011 a Vallromanes, Lleida i Llimiana. L'ha titulat L'adveniment del silenci. Ha fet les còpies a la impremta Tarragona de Tremp, on també li han enquadernat els exemplars i, a continuació, ha anat a Correus per tal d'enviar-los a un premi. Ell ho anomena "la loteria". És un joc d'atzar com un altre. La petita inversió pot convertir-se en més diners i en un llibre publicat. O no. Mai no se sap. Depèn de molts factors que ell ja no controla, com tampoc no controla la inspiració la qual el fa mantenir-se despert fins a la matinada amb la banda sonora dels senglars i de l'òliba, sota un firmament ple d'estrelles, tan nítides que les paraules que escriu li semblen ridícules ombres inútils. Però cadascú es distreu com bonament pot i cal reconèixer que la literatura no és una mala companya de viatge.

Llegeix tota la sèrie T

Surlejstein

Assegut sobre la Pedra de Surlej, a la riba del llac Silvaplana, a l'Alta Engandina, on l'agost de 1881 Nietzsche va tenir la revelació sobre l'Etern Retorn (Der ewigen Wiederkunft des Gleichen). 130 anys després l'indret no ha perdut ni un bri de bellesa i, com el va definir el filòsof -el qual hi va passar vuit estius-, és el racó més agradable de la Terra.

Digueu-li malaltia

Tot el que he escrit avui des que m'he llevat és un capítol ben interessant de la novel·la que visc. Que la meva vida sigui en si mateixa novel·lesca, creativa, original, atractiva, interessant, inspiradora, això és el que compta. Si, després, a més a més, sóc capaç de relatar-la en forma de dietari, deixant-ne constància per als altres o per a la posteritat, molt millor. No m'he de dedicar a res més que a buscar el combustible per als meus textos. Inspiració, sigui com sigui, a través de vivències i de persones, aquí o l'altra punta del món. Tot s'hi val si el resultat és una pàgina valuosa. Resulta una mica dur confessar que “utilitzo” la gent per a una finalitat literària. Així és de fet. Jo mateix sóc la matèria primera i essencial dels meus escrits. Tot existeix en funció de l'escriptura. Si allò que visc no és digne de ser escrit perd tot el seu valor vital. Digueu-li malaltia, vampirisme o com us plagui. Passo d'etiquetes. Els escriptors de debò som així.

Gnosi blogològica

"Pienso también en un blog y en un blogger egocéntrico y narcisista en extremo, expresión de un estado de conciencia alterada que desarrolla para ser él mismo y, por ende, más feliz. Escribe y se contesta; no permite que nadie se incorpore, erradica incluso sus nombres, y en una suerte de heteronomía suprema, cree ser quien no es y es a la vez en quien cree. Ha creado la trampa del blog en que nadie penetra porque no le permiten quedarse atrapado. Demiurgia doméstica. Recurso útil. Más allá de la soledad y de la locura. Desatino controlado.

El bloguero es ave migratoria, de talante caprichoso en sus viajes y poco escrupulosa a la hora de comer -lo mismo se alimenta de carroña y detritus que de sabrosos y adecuados nutrientes: no distingue entre el “bien” y el “mal”. Supongo que entre los blogueros ha de abundar el que expresa sólo a él, y le siente magnífico, creativo, muy literario… genial, confundiendo las tormentas desatadas en el interior del organismo con la real inspiración. Así somos.

Y el blog puede convertirse en una obra del arte literario, y no tan pequeña: se extiende a lo largo de un tiempo indefinido, su tamaño podría llegar a ser mayor que el de El Quijote, tiene además entrantes y salientes, promontorios, abismos, depresiones… es como la misma naturaleza, la de la propia persona y sus altibajos emocionales, lo que le debe a lo endógeno y a lo exógeno; además, se cuece deprisa, no hay tiempo a corregir, va directo del productor al consumidor y refleja una actualidad concreta, rabiosa, aquella de la interpretación que da el individuo a los hechos que suceden en la vida, la suya, la de los otros, la gnosis y prognosis del colectivo próximo y lejano… lo que quiera, ¿por qué no?"

Ricardo Lanza

Bellament inconsistent

La pluja m'inspira l'oblit dels dies que vaig romandre a l'ombra del món, reclòs en la cara oculta on s'amaguen els neguits i creixen els malsons, captiu d'un silenci dens que ofega l'esperit.

La pluja, novament, m'inspira el camí, sendera de futur (perquè hi ha un futur: aquesta tarda, aquesta nit, demà, els teus ulls, la teva pell, els teus pits...), els mots que brollaran dels dits per a dir tot allò que vull dir, el vol dels ocells cap al tard, quan retornen al niu.

La pluja m'inspira l'oblit, somriures de nen a la vora del riu, llums de colors, punts suspensius.........

Res no voldria que fos diferent. Tot és com ha de ser: bellament inconsistent.

ciberpoesia

Tolle, lege

Crec molt en les intuïcions. Hi ha moments de la vida en els que sents una corada, un rampell, i et deixes endur per aquell impuls, sovint irracional. M'ha passat moltes vegades, que he fet quelcom a la impensada, arrossegat per vés a saber quines forces, potser el destí, potser ocultes energies que manipulen els meus actes. Han sigut instants decisius que han canviat el curs de la meva existència, com si algú que no fos jo redrecés el meu camí. Hi ha dies que, de sobte, se m'aclareixen les foscors; i dies que noto que no sóc jo mateix qui fa les coses, sinó algú a través meu, que m'utilitza com a instrument. A l'hora d'escriure em passa una cosa similar. Allò que s'anomena "inspiració" no és res més que un estat mediúmnic...

NEBELZONE

Fa dies que la boira s'ha instal·lat a Lleida. No és una boira gaire espessa, ni tampoc fa fred, però ho embolcalla tot amb una aura fantasmagòrica que us confesso que m'està començant a agradar. M'hi estic habituant. Hi ha moments del dia en què el sol apareix fugaçment i, al cap d'una estona, torna a marxar. Aquest escenari boirós m'inspira... Per això avui he decidit obrir un blog nou: NEBELZONE, que en realitat és un sub-blog d'ENTRELLUM el qual necessitava retornar una mica a les ombres... Fixeu-vos en el contrast: fons blanc versus fons fosc. Els continguts també seran diferents. NEBELZONE (que vol dir "zona de boira" en alemany) serà un blog més intimista i minimalista. Hi podeu accedir mitjançant l'enllaç que hi ha sota la capçalera.