Tot rellegint Viladot

I. Haiku

He dit: silenci.

I m'aturo un instant

badant entre dos blaus.

Ella s'asseca els cabells

amb el sol de la tarda.

Hi ha una brisa que acarona

el pal del veler.

II.  Rebel·lia

Tot és estrany

en el mirall de les coses

que brillen ulls enllà.

Com el teu somni

que irromp enmig

de la nit.

Com la quieta remor 

de les onades.

Tot és estrany

i no me'n sé
avenir.

III. Retorn

Ets tu, Ítaca,

ho sabies?

Sabies que no cal

travessar oceans,

que no calen 

odissees?

Ets tu, 

principi i final,

cada passa,

cada pedra,

cada pregunta,

cada silenci...

Tu sol 

davant

la immensitat.

Tu,

Ítaca suprema,

en la minúscula aspiració

d'esdevenir angelical. 

IV. Presència

"Perquè ningú no n'ha de fer res de la teva presència"

Nua, 

es pentina com ho feia Eva al paradís

abans que la serp la temptés amb 

la saviesa.

Saviesa és adonar-se que 

tot és aparença.

Saviesa és ser 

sense estar

sense tenir

sense fer.

Ser

infinitivament.

Nua, 

es pentina com si l'univers sencer

estigués pendent 

d'ella. 

Saviesa és besar-la

i oblidar que hi ha ombres

i oblidar-te de 

tu mateix.

Ser. 

Present.

V. La veu de l'altra banda

És un dir sense dir.

Paraula desparaulada.

Quan sents que et fons

i ets allò que no eres

en els límits de la 

matèria.

Llavors, 

imperceptiblement,

et parla a cau d'orella,

la veu que arriba

de l'altra banda.

L'energia còsmica

L'univers (macrocosmos) està format per matèria i energia. Ambdues són convertibles, estan en constant transformació. Nosaltres (microcosmos) també: disposem d'un cos i de l'energia vital, que és una manifestació de l'energia còsmica. Quan en parlo, d'aquesta energia, acostumo a emprar la paraula "connexió". 

Així com la matèria és densa i pesada, l'energia és subtil i invisible la qual cosa no significa que no pugui ser sentida. Es tracta de nivells diferents de vibració.

 (El Libro de Oro)

Cada cop m'interessa més el fenomen de la llum perquè representa la transició de lo material-visible a lo immaterial-invisible. De fet, la llum no pot ser vista, però permet que tot sigui visible. El fotó té massa zero i està fora del temps. La seva velocitat és increïble. La manifestació quàntica de la radiació electromagnètica amaga el secret de tot plegat, Déu inclòs, que és Energia Pura en Acció, com ho és l'Amor.

La veritable bogeria

Tu saps que els mots són impostures, ombres que amaguen la llum real de la vida. Crec en els fets i en els objectes. Més que creure-hi, els toco, els veig, els ensumo, els escolto, els assaboreixo... Matèria i forma fan la substància. No em vinguis amb versos ni mails quilomètrics. Porto 50 anys confonent el dir amb l'ésser. Parmènides s'equivoca. Ara m'estimo més no dir res, llençar la subjectivitat literària per la borda i traçar una espiral de pedres que condueix al centre de l'univers. Ni tu ni jo som cap centre. La veritable bogeria és aspirar la comprensió a través de les paraules. Entre Eros i Logos, escull Eros. Calla. Fes. Sent.   

La pell no pot ser obviada

Passen les hores sense tu i m'adono que la pell no pot ser obviada. Som de carn i de fang, materialment fràgils. La tardor ens arrabassa el caliu de les cales on vam ser feliços. Nus. Tanmateix, sota el plugim, somiem els llençols blancs i el somriure dels llavis retrobats. Passen les hores sense tu, i encara que sé que estem junts, i encara que el nostre amor sigui més fort que mai, voldria sentir el teu cos un instant, només un instant electrificant, i tancar els ulls mentre el món desapareix del tot...

Pasan las horas sin ti y me doy cuenta que la piel no puede ser obviada. Somos de carne y de barro, materialmente frágiles. El otoño arrebata el rescoldo de las calas donde fuimos felices. Desnudos. Sin embargo, bajo la llovizna, soñamos con sábanas blancas y con la sonrisa de los labios reencontrados. Pasan las horas sin ti, y aunque sé que estamos juntos, y aunque nuestro amor sea más fuerte que nunca, quisiera sentir tu cuerpo un instante, un solo instante electrizante, y cerrar los ojos mientras el mundo desaparece del todo... 

Hours go by without you and I realize that the skin can not be disregarded. We are flesh and mud, physically fragile. Autumn grabs the ember from the coves where we were happy. Nudes. However, in the drizzle, we dream of white sheets and smiling lips reunited. Hours go by without you, and although I know that we are together now and even though our love is stronger than ever, I would like to feel your body an instant, only an electrifying instant, closing my eyes while the world disappears entirely...

Elogi dels blogs

Un blog és un suport, un format, un espai, un marc, una plataforma, un canal, un aparador... Un blog pot ser el que tu vulguis perquè et permet fer i desfer amb plena llibertat: escriure, enllaçar, etiquetar, comentar, recomentar, penjar imatges, audios, cançons, vídeos, etc.

El blog és un gran invent malgrat que ara la moda la marquin els # i un número de caràcters limitat... El blog és casa teva, el decores com et plau, l'actualitzes quan et ve de gust, dius el que et surt i no necessites el vistiplau de ningú (ni jurats ni agents ni editors ni mandarins ni crítics ni hòsties). Entra qui entra, comenta qui comenta, i aquí pau i després glòria. Així de simple i així de fantàstic. 

Si des del primer dia em van entusiasmar els blogs és per aquesta sensació d'extrema llibertat que proporcionen, per la seva naturalitat literària. Sí, he dit literària, és a dir, ciberliterària. Encara avui, en ple segle XXI, alguns s'entesten a continuar amb una concepció de la literatura decimonònica: llibres de paper que segueixen els canals tradicionals cercant lectors en perill d'extinció... Com diria el President Mas: No s'han enterat de res. El ciberdietarisme és la forma més autèntica i moderna d'escriure, la més avantguardista i l'única que té realment futur. La resta és inèrcia carca que put a naftalina.

Porto 10 anys fent blogs. Em sento tan còmode amb aquesta eina que em costaria concebre la vida sense ella. Els 19 llibres que he fet (la majoria els regalo a Bubok) queden en un segon terme davant la Gran Obra Blogogràfica... Tinc previst continuar bloguejant fins al darrer sospir, i aviso que he programat alguns posts-mortem...    

Han passat els temps, l'ahir i l'avui, i esclaten les roselles i torna a sortir el sol i el mar és més vell que ningú. Tinc universos adormits al tou dels meus dits. Voldria aprendre a estimar com estimen els immortals, més enllà del plaer i la matèria. Han passat els temps i podem dir que demà serem millors perquè res no pot impedir l'apoteosi de la llum en forma de lletres.  

Esclavatges

Com més lliure em sento és caminant i escrivint, és a dir, sent esclau dels peus i de les paraules. El foli en blanc (o la pantalla) i l'horitzó obert de bat a bat representen el mateix: pura possibilitat. La línia i el camí, el mot i la passa. Avançar, sempre avançar. Quan no camino i no escric la vida es torna pesada. Camina el cos i escriu l'ànima. Matèria i Etèria es donen la mà per ascendir fins als cims més elevats. Camino cap on vull i com vull. Escric el que vull i com vull. El que bull i com bull. Mana ella, Inspiració (que és una Dama misteriosa i juganera). Quan més lliure em sento és quan Ella agafa el timó i em fa remar com un boig. Avançar, sempre avançar. Fer allò que ningú ha fet, dir allò que ningú ha dit, somiar allò que ningú ha somiat. Sóc esclau de la idea, del verb, de l'instant, del futur... Sóc esclau de la carn i del silenci...          

Surto al món

Surto al món a beure'm l'horitzó. El cel és d'un blau limpidíssim amb núvols esqueixats per la ventada dels darrers dies. Tinc el diumenge sencer per a mi, com la resta dels dies de la setmana, com la vida que em queda fins que la mort m'alliberi de tanta pesada matèria i em deixi volar definitivament. Cames i ales m'acompanyen entre els camps de verd incipient. El sol em fa l'ullet. Les paraules se m'avancen. Menjo bé, dormo bé, camino bé, estimo bé... La felicitat és una cosa senzilla que volem complicar massa. Tot és perfecte si flueix. Deixa que el batec de la vida s'imposi. No t'entrebanquis. No demanis més del compte. No exigeixis res als altres. Dóna, dóna, dóna. Somriu, somriu, somriu. Com aquest sol i aquest cel i aquests camps i aquestes paraules... Teves són. Déu ens va crear per a crear. Surto al món a beure'm l'horitzó.

Videopoesia

No soms lliures

De vegades em desoriento com un nen que s'ha perdut enmig de la multitud. La brúixola interior es destarota i començo a moure'm com una baldufa esgarriada. Puc agafar el cotxe i fer molts quilòmetres. Puc agafar avions i aterrar a les antípodes. L'espai i el temps s'esvaeixen. Sovint retorno a llocs antics on vaig trobar la calma, el centre, la consciència. També puc retrobar persones que en el passat van ser importants. Necessitem referents, àncores, lligams per tal d'evitar el naufragi. És en aquests moments en els quals no saps qui ets ni saps on ets ni saps què pot passar; és en aquests moments en els que et sents més sol i vulnerable. Dónes tombs a la sínia dels dubtes i no en treus l'aigua clara. Cerques ajuda exterior i descobreixes que, malgrat les aparences de normalitat, els altres estan igual o pitjor que tu. Què fàcil és donar consells. Què fàcil jutjar. Mentrestant, intentes escoltar-te, respirar a fons, aturar les reaccions automàtiques. Poc a poc, els batecs del cor s'encalmen... 

L'endemà obres els ulls, mires el mirall i et preguntes: ¿Qui va ser el malparit que es va inventar l'absurda quimera de la llibertat? No soms lliures. Soms titelles que gesticulem damunt un escenari cada cop més enfangat. No soms lliures. Soms esclaus del l'ADN, els neurotransmissors, la gramàtica, la sintaxi i la climatologia. No soms lliures. Soms esclaus del sistema financer, la política i els mitjans de comunicació. No soms lliures. Soms esclaus de la matèria, les sensacions, les emocions, els pensaments, les ficcions i els somnis. Potser la mort ens alliberarà de tot plegat. O no. Qui sap.

T-14

Ha tornat al roure on va estar el primer dia. És un arbre centenari situat a prop de casa, a l'altra banda del torrent de Barcedana. Calen quatre braços per abraçar-lo. Al bell mig del tronc, a una altura de dos metres, hi ha un forat fet per un picot. L'anterior vegada l'ocell va sortir del niu just en el moment en què ell s'hi acostava. Avui no ha vist el picot, però les fulles del roure li han xiuxiuejat secrets encara més profunds. El plaer separa les persones. El dolor les uneix. De vegades l'absència esdevé més intensa que qualsevol presència perquè els cossos destorben mentre que les ànimes poden fondre's més enllà de la matèria, energèticament. Les coses sublims no poden durar massa. Encara que durin poc temps val la pena viure-les. S'ha acomiadat del vell roure i ha seguit torrent avall, calcigant el pedregar sec, entre pollancres i canyes, en direcció al llac, fins que l'espessor de la malesa no l'ha deixat avançar més. S'ha esgarrapat braços i cames. Ara menja meló tot esperant que bulli l'arròs per al dinar. Segueix preparant la motxilla. No hi ha núvols. Farà una bona migdiada.

Llegeix tota la sèrie T

Camí de l'escorxador

Si la primera part de la vida és un procés d'apropiació més o menys indiscriminada de tot el que se'ns presenta (aprenentatges, experiències, relacions personals, possessions materials i immaterials, etc.), la segona part de la vida hauria de ser un procés invers, és a dir, un camí de deseiximent que ens anés alliberant de tots els esclavatges que hem anat adquirint en el passat.

Dit així, pot semblar força utòpic, atès que el sistema de valors vigent (certament manicomial i cada cop més en crisi) fonamenta la identitat personal en les propietats que cadascú té. Però el que tenim ens restringeix i no ens deixa ser el que realment hauríem de ser: rius que flueixen, núvols que passen, ocells que volen, arbres sense arrels...

O som capaços de transcendir el model imperant que ens ha portat fins aquest atzucac o no se salvarà ni l'apuntador, de l'apocalipsi capitalista. Ja fa temps que només m'importa una cosa: trobar la manera d'escapar d'aquesta societat suïcida, d'aquesta Matrix plena d'ovelles lobotomitzades que belen alegres camí de l'escorxador.

Els sentiments pesen

Els sentiments pesen. "Pondus meum amor meus" (deia Sant Agustí). Perquè en aquesta vida no tots els lligams són materials; n'hi ha de més subtils, que ens aferren i no ens deixen avançar. És la diferència entre les aus i els paquiderms, entre viure de lloguer o de propietat.

Els sentiments pesen. Les sensacions, en canvi, són puntuals, efímeres, fotogràfiques. Un sentiment és un relat, té un argument, com una pel·lícula que s'allarga, es repeteix (repetició en sentit kierkegaardià) i s'arrela cada cop més fins que ens acaba ofegant. La sensació és flor; el sentiment és heura. Cal conrear la metasentimentalitat si no volem esdevenir un trist vaixell ancorat. Cal fomentar el sensacionisme, l'espontaneïtat, si aspirem a una existència veritablement lliure.

Els sentiments pesen. Diràs que no podem evitar-los, que s'apoderen de nosaltres i ens infecten com un virus. Malament rai. De totes les addiccions, procura estalviar-te les més letals. Ho vaig escriure fa dos anys:

Contra el naufragi dels sentiments només ens queda una platja: la voluntat de ser lliures, l'aristocràcia de la distància.

Els sentiments pesen. ¿O és que ens fa basarda la insuportable lleugeresa de la llibertat?

Les paraules també pesen

Pèrdues

Sabia que me la jugava, però no contemplava la possibilitat de perdre.

La pèrdua de les coses materials no és la més important. Podem acostumar-nos a viure amb poques coses. Vaig sobreviure deu dies en una cabanya de fusta menjant solament el que em donava el bosc. Sort que era tardor i estava ple de bolets.

Ens han ensenyat que viure és guanyar, tenir, aconseguir, acumular... Aquesta és la bogeria occidental que ens ha dut fins a La Crisi.

"All those people who wasted their lives chasing after cheap material pleasures, all that greed, all that technology, all that corruption and stress — it was a disaster that could only end in a total catastrophe."

Ha arribat l'hora del despreniment.

A més de materials, les pèrdues també poden ser d'una altra mena. Podem perdre coses (objectes) i podem perdre persones (subjectes). És el que passa amb les separacions i, en el cas més extrem, amb la mort. Podem acostumar-nos a viure sense aquelles persones amb les quals havíem compartit abans la nostra vida, però el deseiximent d'aquestes relacions pot resultar molt dolorós.

Diuen que el temps ho guareix tot. Mentida. Una neoplàsia amb mala hòstia no la guareix el temps ni cap oncòleg. El que fa el temps (si no ens liquida) és depurar, purificar, convertir l'escòria en or, fer-nos cada cop més subtils, més lleugers, més espirituals. Quan renuncio, quan em deslliuro dels nusos i dels lligams que m'aferraven, quan llenço el llast que m'ancorava, em sento com un sādhu, com un ocell que estén les ales...

Voldria pensar que haver perdut m'ha fet més savi. El problema és que no sé què és la saviesa... Potser aquesta llibertat i aquesta buidor.

"Lo important no és el que hem perdut, sinó el que ens queda"

Mitjons

Primer dia de tardor. El cel és un trespol i és un espill. Fa dies que no camino. Fa dies que no veig el mar. Cada dia sóc més conscient de les meves imperfeccions. Cada dia disculpo més les imperfeccions alienes. Fem el que podem amb les nostres limitacions. La tardor ens recorda que som efímers, fràgils, caducs. La tardor ens recorda que, tard o d’hora, caurem com cau tot, ens debilitarem, desapareixerem a l’altra banda de la matèria, fora de l’escenari corpori, deixant un rastre de mots i de records com pells de serp abandonades entre els rostolls. Primer dia de tardor. Em tornaré a posar mitjons. ¿Ja han marxat les orenetes? ¿Què se n’ha fet, de les papallones de colors? ¿I els teus petons, on han anat a parar, també se’ls ha endut la tardor…?