Fremdheit

Der Wanderer hat die Erfahrung des Fremden, das Fremdsein, sich fremd fühlen... 

En tots els viatges que he fet (viatges llargs en el temps i en l'espai) he acabat sentint una experiència extrema que els alemanys anomenen "Fremdheit". Ho podríem traduir com estranyesa, alienació, forasteritat. De fet, és el contrari de la Identität. 

Cada viatge és un experiment que fem amb nosaltres mateixos, cercant els límits de la nostra identitat, obrint-nos a allò que ens és aliè. Si l'experiència viatgera es porta fins als extrems, llavors pot aparèixer aquesta pèrdua de la identitat, una desorientació molt profunda, un no saber qui ets ni on estàs. Això és la Fremdheit.

Després de 40 dies, 15.000 km i 18 països, aquest matí l'he sentida de forma molt punyent al mig del mercat de Nellingen. Ahir a Dinkelsbühl ja van aparèixer els primers símptomes, que solen ser físics: davallada energètica, malestar general, debilitat, ganes de dormir... Aquest matí ha sigut més psicològic. 

Descobrir un senyal del Camí de Sant Jaume (Jakobsweg) m'ha confirmat que el viatge s'acaba. Aquest viatge concret. Tots els viatges tenen un principi i un final. El mateix em va passar l'estiu passat quan estava visitant la cabanya de Heidegger a la Selva Negra: va aparèixer una petxina pelegrina i vaig posar fi a la Nordkapp Expedition. Crec molt en els senyals. Per tant, me'n torno a casa. 

Quan les ales et porten tan lluny que ja no saps qui ets, cal retornar a les arrels per a retrobar la identitat. 

La força centrífuga és entròpica (desordre, caos) i la centrípeta entàlpica (recuperació energía interna). Diuen que l'entropia és irreversible, la qual cosa no vol dir que el sistema no pugui tornar al seu estat inicial, sinó que no és possible tornar pel mateix camí. 

La dialèctica entre la Fremdheit (ales, llibertat) i la Identität (arrels, amor) és la que ens permet de continuar investigant d'on venim, qui som i cap on anem.  

Segueix plovent, fa 13 graus. Auf Wiedersehen, Deutschland!

Per cert, Einstein va néixer a Ulm, molt a prop d'aquí. 

La crida del bosc

Sóc arbre que m'arrelo

Ocell que obre les ales

Quan canto sóc rossinyol

Quan ballo onada arrissada

Quan ric un raig de sol

Quan ploro pluja esperada

I en el silenci, quan m'adormo,

Sóc una estrella llunyana

I un cor que encara batega

Per estimar de matinada

Nomadisme

L'home ocell ha perdut la idea de niu. Solen ser elles, les que necessiten una home-sweet-home, un cau material on sentir-se arrecerades de la intempèrie, una cova pròpia on poder romandre "segures". L'home ocell ha canviat les arrels per les ales i troba el sedentarisme quelcom avorrit i poc saludable, per això és un cul inquiet i no para de voltar. Viatjar és retrobar la nostra ànima peregrina, fugir de la domesticació, créixer i aprendre, crear i crear-nos. L'home ocell se sent a gust caminant amunt i avall, agafant avions, en constant mutació existencial, perquè no és bo aturar-se ni conformar-se ni dir "ja-en-tinc-prou", perquè la vida és per a ser viscuda sense frens i sense pors, intensament, apassionadament. El que val per als llocs val per a les relacions. La llibertat és fruit de la veritat i del coratge. No hi ha felicitat sense llibertat. Menteixen els que prediquen la joia del no-desig, com ara els budistes. Deixar de desitjar, deixar de somiar, és començar a morir. Per això demà volo a la Foz do Iguaçú. Vull veure les cascades més impressionants del món. La llar de l'home ocell no és material, sinó que està feta de retalls del seu cor i anhels per desxifrar. Sempre al caire de la incertesa.

Cadira buida sobre els esculls del Cros

Perquè no som pedres ni arbres, defugim romandre. Més aviat onades i núvols enlaire. Que la terra lliga massa amb arrels i abraçades. Cal deixar-ho tot per anar a l'altra banda. No hi ha llar sinó en el cel. Segueix el camí dels somnis. Segueix-te. Tu, mestre i deixeble alhora. Tu, etèria disbauxa, desorientació assegurada. Tu, que no saps mai què vindrà després i, tanmateix, sempre arriba allò que esperaves. Perquè sempre esperem, fins i tot en la desesperança. No t'asseguis, no descansis. La mort tindrà els ulls buits i el cor ressec. Mentrestant, batega amb empenta i fita l'horitzó amb avidesa. Només existeix un pecat: no ser tu mateix i no empaitar els somnis. La resta és xavalla.

Porque no somos piedras ni árboles, evitamos permanecer. Más bien olas y nubes arriba. Que la tierra ata demasiado con raíces y abrazos. Hay que dejarlo todo para ir al otro lado. No hay hogar sino en el cielo. Sigue el camino de los sueños. Síguete. Tú, maestro y discípulo a la vez. Tú, etéreo desmadre, desorientación asegurada. Tú, que nunca sabes qué vendrá después y, sin embargo, siempre llega lo que esperabas. Porque siempre esperamos, incluso en la desesperanza. No te sientes, no descanses. La muerte tendrá los ojos vacíos y el corazón reseco. Mientras tanto, late con fuerza y otea el horizonte con avidez. Sólo existe un pecado: no ser tú mismo y no perseguir tus sueños. El resto es calderilla.        
 

Because we are not stones nor trees, we avoid to remain . Rather waves and clouds in the air . The earth ties too much with roots and hugs . We must leave everything to go to the other side. No home but in heaven. Follow the path of dreams. Follow you. You, teacher and pupil at the same time. You, ethereal debauchery, disorientation assured. You, that you never know what comes next, however it always does what you expected. Because we always are hoping , even in despair . Do not sit , do not rest. The death will come with empty eyes and dry heart. Meanwhile, beat with strength  and watch the horizon avidly . Only there is a sin: not to be yourself and not pursue your dreams . The rest is farthing .

L'obra magna

Lo important no és on estic, ni lo que tinc, ni lo que faig. Tant se val on estigui, lo que tingui o lo que faci. Lo important és lo que sóc. Lo que realment val és lo que he aconseguit fer de mi, pas a pas, al llarg del camí. L'obra magna. La quinta essència del treball alquímic. L'or espiritual. La llum que emergeix de les ombres. L'amor que em fa més humà. Lo important no és on vaig ni quin proper horitzó em seduirà, sinó anar-hi, sense por, fluint, lliurant-me al corrent misteriós de la vida. Lo important és ser conscient a cada instant de la veritat, la bellesa i la bondat de l'univers i de tots els éssers. Lo important és deixar-se endur per la meravellosa màgia de viure i que la vida et sorprengui cada dia. Entre la seguretat i la llibertat, escullo la llibertat, la meva veritable llar, la meva màtria. Entre les arrels i les ales, escullo les ales. Perquè només els ocells lliures poden volar.

Letting go

A partir d'avui comences una nova etapa del teu camí. Després de 7 anys, toca canvi de cicle. No dubtis de tu mateix ni de les teves habilitats. Tens la salut, l'energia i la fortuna per a continuar amunt i endavant, més enllà de l'horitzó. Tornaràs a travessar oceans. Trobaràs noves oportunitats, nous territoris per explorar. Segueix la pista daurada, escolta la dolça veu que t'oferirà noves experiències creatives. No t'aferris a res, ni a cap indret ni a cap relació. Les arrels no poden aturar les ales. Toca volar, Tangata. Tocar volar, Letting go...     

Pares

Són ells, que et van donar la vida. Un dia es van trobar i es van estimar. Ets el fruit del seu amor. Són ells, que t'han permès de créixer, nodrir-te, aprendre, reeixir en la vida. Amb penes i treballs i molta paciència, han  lluitat pel teu futur, mentre ara ells comencen a decaure... Els veus caminar a poc a poc, somrients, grans, i del teu cor vessa una tendresa infinita. Són ells, que sempre han viscut servint i sacrificant-se per als altres, primer per als fills, ara per als néts... Una vida plena de sentit. Savis, avancen cap al final del seu camí. Que tinguin salut i durin molts anys. No és pas agraïment, sinó veneració, el que sents. El seu exemple és i serà un far inextingible enmig dels dubtes i la foscor. Pura llum. Són ells, que encara es preocupen per tu, que resen per tu, perquè sempre han volgut la teva felicitat. Un amor incondicional. El més immens. Són ells, que et miren i t'escolten en silenci, contents, pensant que potser tota la seva feina no ha estat endebades. Nosaltres no fem l'amor, és l'amor el que ens fa a nosaltres.    

El racó de l'òliba

Temps esvaït, temps fos,

d'il·luminació escassa,

de lluna plena que trepitja

pedres, marges i cases.

El protagonista es presenta

d'un blanc contundent,

sense pietat descalça

el noguer, per l'escletxa, l'arrel.

El glaç, l'estrella sagrada,

l'octògon adorat per savis i mags,

bruixes i fades, l'infinit amb sentit.

Una nova Era plena d'esperança

de color violeta, de vidents i sanadors,

de guerrers de la llum i princeses

descalces, amb vestits de llana.

Entre alzines, en una quadra,

sota una manta estelada,

la llum de set espelmes

i un guardià de l'ànima.

Una filadora i un pastor

hi fan niu calentó.

Ara només hi falta

la palla daurada.

Un rierol de benvinguts

picant la porta: "És aquí

on ha nascut?" pregunten.

Un cabirol ens ha guiat.

Sí, és aquí on és nat. Doncs

us deixem aquests presents,

feu-ne d'ells grans castells

i ajudeu el viatger perdut 

a trobar la seva llar.

MONTSE CUFÍ

Essència

No diguis res. No cal. Hi ha tardes que només llegeixo, tardes que només escolto el mar o veig passar gavines i velers... Hi ha tardes que t'enyoro com si mai no haguéssim comprès el blau del cel més enllà de les palmeres. 

No diguis res. No cal. Les ànimes ho saben tot sense paraules. Hi ha tardes que ensumo els teus cabells, tardes que invento el teu somriure, tardes de fusta molla i tardes de dolça mel. 

I després hi ha l'esperança. El teu vestit verd. La terra on arrelar-me. L'oli daurat que serem.

Escoltant el silenci

Estic aprenent a escoltar els teus silencis.

Les arrels i les ales creixen lentament, com totes les coses que valen la pena.

Paciència. Serenor. Compromís. Integritat.

No hi ha cap pressa.

Vam ser un esclat d'alegria a la primavera. Ara tardoregem.

Netejarem el camp, collirem les olives, en farem oli...

Dòcil amb el destí que em governa, no espero res, flueixo amb el sol que surt cada matí, deixo que la seva llum m'adreci les passes.

No, no espero res del futur, conscient que el present és un regal tan gran que no tinc paraules per agrair-lo.

Per això estic aprenent a escoltar els teus silencis.

Txxxxxxxxxxx...       

Arrels en el mar

Benaurada soledat. La llevantada va a la baixa. Sortirà el sol. Caminaré...

Tot endreçat, la vida endreçada, segueixo endavant...

Benvingut octubre. He signat per als propers 9 mesos. Un embaràs?

Després de 100 dies de vida nòmada, trobava a faltar la teva salabrosa dolçor. Sweet home.

He tornat a tu perquè em vas fer feliç. Intentaré estar a l'altura de la teva generositat. Brames perquè he tornat? Quines secretes escumes guardes per a mi? Quins fruits saborosos? Torno a tu per a ser menys jo. La teva màgia. La teva seducció incontestable.

Sense plans. Sense personatges. Més pur i més lliure encara.

Arrelant-me a les onades. 

Return to Sender

L’estiu es fon als teus ulls com una mar curulla de dolçor. No hi ha cap altre horitzó que el teu esguard blau profund. Em capbusso en la tendresa del teu cos. M’encisa la teva veu de nina quan els dits fan delits i t’estremeixes felina. Juguem el joc més antic. La lluna i el sol mirant-se de fit a fit. El misteri de la llum feta carn. Dos cors bategant la mateixa sang. El silenci dels mots esdevinguts petons. No pateixis, ja vinc. No sóc a prop, sóc endins. Deixa que m’arreli per a poder enlairar-me. Dóna’m les ales que voldries per a tu. El vent em xiuxiueja el teu nom. Un nom de pètals i perfum. Torno a tu per a ser allò que la vida vol de mi. L’ocell ja sap que uns braços poden ser niu. L’estiu es fon als teus ulls com una mar curulla de dolçor. Vols que ballem aquella cançó d’Elvis?

Barret de palla

La platja es va buidant. Aviat quedaran només l'aigua, el sol ponent, el vent, els núvols, la sorra i un poeta amb barret de palla i ulleres de sol Ray-Ban. 

La pregunta (im)pertinent és: Amb qui has fet l'amor per darrera vegada? La majoria de respostes seran: Amb mi mateix(a). De fet, fins quan fem l'amor amb un altra persona, és amb nosaltres que el fem a través seu. 

Estimeu-vos, abraceu-vos, sentiu-vos orgullosos de ser com sou... I, després, si s'escau (i sempre s'escau), estimeu els altres: humans, animals, vegetals, minerals, siderals, éssers angelicals i divinals... 

Quan s'acaba la bateria del mòbil és quan comences a comprendre que el mòbil no és tan necessari...

En realitat, necessari-necessari hi ha poques coses que ho siguin: l'aire que respirem, un glop d'aigua... L'amor no és necessari, i si ho és, aleshores no és amor, sinó dependència. Jo depenc de l'oxigen, de l'aigua, de fer un mos... però no puc dependre de tu. Estimar-te no és necessitar-te. 

Estimar-te és agrair que existeixis, que siguis com ets, respectar-te infinitament, adorar l'ésser preciós i diví que es manifesta en tu. Estimar-te és comprendre que som el mateix, encara que els cossos ens separin. O encara penses en termes de dualitat i polaritat?

No, no et necessito pas, però sempre va bé saber que hi ha algú que t'espera amb els braços oberts, amb el cor obert, amb l'ànima oberta, una dona valenta que no té por de lliurar-se al misteri de l'amor veritable...

Viatgem per a tornar i tornem per a marxar. Les ales no són ales sense arrels, i nosaltres (meitat arbres, meitat àngels) caminem descalços per una platja deserta cercant petxines buides i trossos de fusta que el mar ha polit a còpia de rebregar-la entre roques i onades... 

La marieta s'ha quedat a viure al meu braçalet. Arrecerada del vent, s'hi troba a gust. 

Passen trens. A la platja de la Balena de Seta s'hi està la mar de bé. Quan no quedi ningú tocaré el tambor... El vent s'endurà l'eco mar endins... cap a tu...

Estimar-te és estimar-me més, ser millor gràcies a tu. Per això tornaré. No ho dubtis. 

Els assassins sempre tornen al lloc del crim.

Pessigolles a l'ànima

- Qui et besa els llavis?
- Uns llavis molsuts que m'encanten.
- Qui et fa llepadetes arreu?
- Una llengua de mel.
- Qui t'acarona la pell?
- Uns dits de foc i de vent.
- Qui s'arrela en tu?
- Un om esponerós.
- Qui enlaira el teu cor cap als estels?
- Un cor generós i valent.
- Qui et fa pessigolles a l'ànima?
- Un buda que riu i calla.
- Qui camina al teu costat?
- Un pelegrí efímer.

La consciència de lo efímer, de la fugacitat dels instants, fan la vida més lleugera i més bella, una bestreta del comiat, la vigília de l'absència quan la presència encara batega, llum en les ombres, silenci entre mots, tardor en la primavera, tomba en el bressol.

I tota la tendresa del present que no gosa somiar, perquè els somnis ens allunyen de la veritat.

Acceptar. Confiar. Respirar.

Ser.

Viu ocult

No són els fets, sinó la interpretació que en fem. Romandre quiet, en perfecta calma. No anar cap a la gent, sinó que la gent vingui a tu. Adoptar el posat de savi impassible, silent, allunyat del món. Puc estar tot el dia fitant l'horitzó? Ho he de provar. Sense fer res, ni escriure, ni parlar. La pura contemplació. Observar els matisos dels blaus, el blanc dels núvols, sense desigs, conscient de la respiració. He creat el meu univers a imatge i semblança meva. Ara, al setè dia, descanso merescudament. Tot és bo, bonic, veritable. L'embolcall perfecte per a un ésser imperfecte, ple d'ombres que malden per enlluernar-se. Autèntic, bell, agradable. Casa meva és casa vostra com vostre és el meu cor. Vull donar-me, ser ofrena per al vostre neguit, bàlsam per al dolor, esperança per a la depressió. Parlo massa, escric massa, faig massa. És cap endins, que cal créixer, com les patates i els moniatos. Menys flors i més tubercles, arrelar pregonament. Encara he d'aprendre a ser sense actuar, deixar de fer teatre. Tot és tan simple que fa vertigen. La gent necessita camins, mapes, indicadors, senyals, pautes. Jo només necessito aire per a respirar, horitzó inabastable. El somni més antic de tots: núvol lleuger, gavina sobre el mar, aigua a trenc de sorra. Sense actuar. Simplement ser, sense carotes ni impostures. Tornar a ser nen, oblidar allò que em van ensenyar i aprendre l'abecedari nou del present, sens traves ni temences. Tan difícil és ser discret? Epicur aconsellava viure ocult. Què coi és tot aquest exhibicionisme? Per què cal tant d'aparador? Realment cerques la calma? Que no passi ningú. Que ningú pregunti res. Que els ocells es facin amics meus i el sol em colri la pell i l'ànima. Cada batec m'uneix més i més a l'essència mediterrània. Els somnis s'esvaneixen quan mires de fit a fit el cel sobre el blau marí. Fins i tot estimar és una exageració. Dono gràcies als mestres desconeguts que m'han acompanyat fins aquí. Ells sabran què volen de mi. El que jo vull no té cap mena d'importància.

El fil

Tot penja d'un fil. L'amor-onatge que es bressola entre el llevant i el ponent. La sorra que s'esmuny entre les pedres de la cala. L'horitzó, aparentment lineal. Les fulles tendres que brollen. La sang que s'escola per la ferida oberta. L'art tan efímer. La sensació fugaç. La vida tota, cada minut, cada pas, cada glop, cada raig. Tot penja d'un fil de niló o de seda, depèn de la traça que tinguis a l'hora de fluir o d'entrebancar-te amb les petiteses existencials. I tanmateix no passis pena. La pesantor del cel i l'atracció fatal de la terra faran la resta, un dia o altre, amb solemne gravetat. Mentrestant, sigues lleuger, no acumulis objectes, sinó vivències. Si pot ser, camina sense motxilla, descalç, ben nu, serè. I després, al final, quan hagis d'acomiadar-te, somriu sense impostura, sense estrafer el gest. Perquè tot penja d'un fil i som la ploma volàtil que se somia arrel. No oblidis mai la tardor quan neix la primavera.   

Vagis on vagis

Vagis on vagis, fugis on fugis, per molt que t'allunyis, per molt que t'amaguis, sempre duràs en el fons del teu cor aquells petons que et van fer plens d'amor... 

Res no canviarà el perfum d'aquelles hores secretes en les quals vas perdre el senderi per a lliurar-te completament a l'instant que suprimeix passat i futur... 

Vagis on vagis, no podràs escapar de la veritat i la bellesa d'aquella mirada tendra que es fonia amb la teva mirada... 

I recordaràs les oracions que et va ensenyar ta mare... I enyoraràs aquella llum que et va fer home... 

Vagis o vagis, volis on volis, amb ales de fang o de foc, les arrels del que ets van amb tu...

Eunate

És quan tornes a casa que t'adones que el món era inhòspit i que la gent era aliena als teus sentiments.

Descalç, amb els peus sobre l'herba, dones tombs al claustre d'Eunate. Nou tombs mentre reses l'Ave Maria en llatí que vas aprendre fa 30 anys en un campus preciós molt a prop d'aquí. Melangies. 

El Camí no s'acaba, només és un parèntesi. Ja has fet 400 km en 15 etapes. Hi tornaràs aviat perquè el Camí enganxa.

Quan hi tornis t'adonaràs que casa teva era inhòspita i que tu eres aliè als sentiments de la gent.

Un alien. Un outsider. Mai t'has sentit d'aquí i, per això, sempre marxes... 

Trobar l'equilibri entre les arrels i les ales, entre l'amor i la llibertat. Estimar l'horitzó mentre enyores una abraçada. Caminar sense mirar enrere, sinó enfora i endins, sentint que la vida batega a cada passa. Caminar per a adonar-te que "la casa" i "el Camí" són febles metàfores d'allò que cerquem amb tot el nostre esperit: la pau i la llum definitives.

Elles fumen

Tu marxes i elles fumen. És una imatge que no et treus del cap. Torna i retorna. Fa dècades que et persegueix. El fum embolcallant el dolor, enterbolint les llàgrimes dissimulades. Burilles humanes. Elles es queden fumant mentre tu acceleres, t'allunyes, t'alliberes... Tornes a les arrels amb ales que lluquen de les cendres. El sol es pon. L'amor es pon. Tot es pon al capdavall. Tot es consumeix com aquesta puta cigarreta assassina. L'alè pudent i la mirada perduda. Res (ni el tabac) pot omplir tanta buidor. Res (ni el record dels instants suprems) podria apaivagar tanta desolació. Per això fumen: perquè aspiren al no-res, suïcides reprimides, perquè l'amor no sap romandre... Una dona que fuma és una dona vençuda. Un home que fuma també. Burilles humanes. Tu marxes i elles fumen. What's next?
 

Menjo figues, móres i aumelles. Les nectarines, els préssics, les peres i les mançanes (com la resta de fruita que conrea el pagès alpicatí) estan absolutament contaminades. Paciència. Llegeixo el Dietari Final de Xirinacs.

Dromomania

Hi un mecanisme de defensa instintiu, automàtic, que detecta la negativitat i m'empeny a fugir cames ajudeu-me. Quan era petit marxava de casa, m'enfilava als arbres, m'allunyava dels crits i les garrotades. Quan vaig créixer, l'esquema va continuar... Per a evitar mals rotllos o l'infern, fotia el camp. Així vaig perpetrar la fugida de Pamplona i les dues separacions maritals que van culminar amb la gran escapada a Rapa Nui. Són els precedents. Quan en els informes psiquiàtrics vaig llegir la paraula "dromomania" vaig saber de seguida de què es tractava. Jo la vaig batejar com La Síndrome de Gauguin. Si les condicions circumstancials són favorables, puc suportar certa convivència humana i certes relacions socials. Si la truita es gira, aleshores piro. Aquests 50 anys d'experiència m'han ensenyat que, si em quedo, la cosa s'embolica, el sistema es descontrola i se me'n va l'olla. Per tant, per a estalviar-me Mossos, judicis, internament forçat i medicació, apreto a córrer com un conill amb la cua encesa. Suposo que aquesta és la causa inconscient de la meva fal·lera per caminar... Evito les espirals de violència sortint-me per la tangent, és a dir, fent mutis i retirant-me. Cal canalitzar bé l'energia sobrant. Si defujo la gent i adoro cada cop més la Natura és per aquest motiu: només en Ella trobo la pau. Sóc estable en solitud, caminant, amb les papallones i els ocells... ("estable" fins que em foto de cap, com fa una setmana). Per això vaig ser feliç a Terradets. Mentre s'encengui la llum vermella d'alarma i pugui reaccionar a temps, estem salvats i la salut és possible. El dia que falli això, malament rai. Em conec prou bé i no me la jugo. Que sovint em manca empatia? Doncs sí. Estic tan preocupat per mi mateix (intentant controlar el caos) que no puc estar pendent dels altres. L'home-bomba s'ha d'autodesactivar, i res de fora pot despistar-lo. Per davant de tot i de tothom està la meva supervivència. Les coses van així. Jo sóc el primer interessat a esbrinar per què sóc com sóc i per què actuo com actuo. Cridar l'atenció? Nen mimat, consentit i maleducat? Tant de bo fos tan simple. Em temo que tot és més complex. El llop estepari sembla que guanya la partida. El nomadisme dromomaníac amaga una por a l'estabilitat, al lligam, al compromís. Entre les arrels i les ales, escullo les ales i volo. La llibertat és abisme, incertesa i horitzó... I això només és per als valents...

Faig mutis i em retiro. 4 km a les fosques, amb la cama coixa, sota la pluja, són argument suficient per a la fugida. El dolor és més dolor a les dues de la matinada. No em fa por la solitud. El que em fa por és la resignació. L'ombra de la meva ombra s'allargava per la recta interminable, d'esquena al mar i amb la lluna rere els núvols. Les llums dels cotxes m'enlluernaven com si fos un fantasma. No és la llibertat el que em fa por, sinó l'addicció a la gàbia, aquell caliu que t'atrapa entre els llençols i et va retallant les ales. Faig mutis i em retiro. Per a què serveixen tantes paraules? Torno a caminar i m'allunyo de l'espectre que no vull ser. He dit prou a l'infern. Escullo l'abisme.

He tornat  a caminar. A partir d'ara ho faré amb bastons...