Silenci us prego

Hi ha el cel i el mar esvalotat d’onades massa tèrboles

Del caire del fingir ser massa fi per acabar escopint paraules

Veniu fills de l’infern (aprendre a tenir ales) veniu si sou cabals

Veniu a desteixir les trames de mil karmes i aneu fins a l’oblit

Perdreu lo que estimeu a còpia d’estimar-ho i sempre en voldreu més

I més i més i més que tot és poc i res no és prou per al gran monstre

Que devora temps i sentiments i somnis

Ara hi ha el cel i el mar esvalotats

I un cor cansat de ser coixí de si mateix

I una altra víctima que guarda massa llàgrimes

 Silenci us prego

Silenci

No em busqueu a la selva ni al desert

No em busqueu

Vull perdre’m
Definitivament

L’hivern és una ombra que em corglaça

M’ennuego si bec i si beso també

Silenci us prego

Silenci

Pujol versus Xirinacs

Intento imaginar Jordi Pujol ensorrat a casa seva...Què li deu dir la Marta? I els fills? I la resta de la família? Com a cristià, sabia que tard o d'hora havia de confessar els seus "pecats" (en termes penals són "delictes"), si es volia "salvar" i anar al cel... La paradoxa és que, per tal d'atènyer el cel al cel, li caldrà passar un infern a la terra... Déu ho perdona tot perquè és Misericordiós, però els humans no ens n'acabem de sortir, amb això del perdó. Com a molt, podem sentir certa com-passió... De l'arbre caigut tothom en fa llenya. Jo el primer.

Imagino Pujol ensorrat, sol, mort civilment (perquè es tracta d'un suïcidi polític i civil). No pot donar la cara, ni al Parlament ni enlloc. Està condemnat a l'ostracisme més absolut. Ell, que anava per tots els pobles i poblets de Catalunya, que coneixia els noms de la gent i tothom li deia President... ¿Com podrà suportar que aquestes mateixes persones que l'admiraven ara li diguin a la cara "delinqüent", "estafador", "farsant", defraudador", "traïdor", etc. etc.? No és suportable humanament. Del suïcidi polític al suïcidi físic hi ha una passa, però Pujol és cristià...

Recordeu el final d'en Xirinacs? Aviat farà 7 anys que va "deixar-se morir" en els boscos de Sant Martí d'Ogassa...

Amics, accepteu-me aquest final absolut victoriós de la meva contesa, per contrapuntar la covardia dels nostres líders, massificadors del poble.

Pujol versus Xirinacs, dues personalitats antagòniques que s'havien nodrit de les mateixes arrels i que aspiraven a liderar el destí nacional i espiritual d'un poble. Diuen que un bon final pot esmenar una vida mediocre. I viceversa. La nostra història ha sigut dramàtica, tràgica, èpica... I ho continuarà sent. S'acosten dies durs i ens caldrà determinació i valentia, herois i potser màrtirs. Deixeu-me pensar que l'autoimmolació pujolicida, amb la perspectiva del temps, segurament haurà servit per a enfortir la catarsi col·lectiva tot refermant el Procés cap a l'alliberament nacional...

De vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol

L'esperit d'en Xirinacs anima les nostres passes... La seva grandesa, fidelitat i generositat contrasta amb la mesquinesa d'altres. Hi ha tòtems ferms, de pedra picada, i tòtems de plastilina, de pa sucat amb vinagre.

Al capdavall, cadascú es troba sol amb si mateix i amb la divinitat, enmig dels boscos, sota el sol i les estrelles, més enllà de les opinions i les misèries de la gent. Al capdavall, cadascú decideix què diu i què fa, perquè en el fons som lliures, ens agradi o no, estem condemnats a ser-ho...  

La solitud i el silenci finals als quals aspirava Xirinacs són ara la solitud i el silenci de Jordi Pujol... Dos homes que han de respondre dels seus actes i de la seva vida sencera davant si mateixos, davant la societat, davant la història i davant Déu. Qui som tu i jo per a dir res? Tinguem pietat, deixem-los, i que descansin en pau... 

Dromomania

Hi un mecanisme de defensa instintiu, automàtic, que detecta la negativitat i m'empeny a fugir cames ajudeu-me. Quan era petit marxava de casa, m'enfilava als arbres, m'allunyava dels crits i les garrotades. Quan vaig créixer, l'esquema va continuar... Per a evitar mals rotllos o l'infern, fotia el camp. Així vaig perpetrar la fugida de Pamplona i les dues separacions maritals que van culminar amb la gran escapada a Rapa Nui. Són els precedents. Quan en els informes psiquiàtrics vaig llegir la paraula "dromomania" vaig saber de seguida de què es tractava. Jo la vaig batejar com La Síndrome de Gauguin. Si les condicions circumstancials són favorables, puc suportar certa convivència humana i certes relacions socials. Si la truita es gira, aleshores piro. Aquests 50 anys d'experiència m'han ensenyat que, si em quedo, la cosa s'embolica, el sistema es descontrola i se me'n va l'olla. Per tant, per a estalviar-me Mossos, judicis, internament forçat i medicació, apreto a córrer com un conill amb la cua encesa. Suposo que aquesta és la causa inconscient de la meva fal·lera per caminar... Evito les espirals de violència sortint-me per la tangent, és a dir, fent mutis i retirant-me. Cal canalitzar bé l'energia sobrant. Si defujo la gent i adoro cada cop més la Natura és per aquest motiu: només en Ella trobo la pau. Sóc estable en solitud, caminant, amb les papallones i els ocells... ("estable" fins que em foto de cap, com fa una setmana). Per això vaig ser feliç a Terradets. Mentre s'encengui la llum vermella d'alarma i pugui reaccionar a temps, estem salvats i la salut és possible. El dia que falli això, malament rai. Em conec prou bé i no me la jugo. Que sovint em manca empatia? Doncs sí. Estic tan preocupat per mi mateix (intentant controlar el caos) que no puc estar pendent dels altres. L'home-bomba s'ha d'autodesactivar, i res de fora pot despistar-lo. Per davant de tot i de tothom està la meva supervivència. Les coses van així. Jo sóc el primer interessat a esbrinar per què sóc com sóc i per què actuo com actuo. Cridar l'atenció? Nen mimat, consentit i maleducat? Tant de bo fos tan simple. Em temo que tot és més complex. El llop estepari sembla que guanya la partida. El nomadisme dromomaníac amaga una por a l'estabilitat, al lligam, al compromís. Entre les arrels i les ales, escullo les ales i volo. La llibertat és abisme, incertesa i horitzó... I això només és per als valents...

Faig mutis i em retiro. 4 km a les fosques, amb la cama coixa, sota la pluja, són argument suficient per a la fugida. El dolor és més dolor a les dues de la matinada. No em fa por la solitud. El que em fa por és la resignació. L'ombra de la meva ombra s'allargava per la recta interminable, d'esquena al mar i amb la lluna rere els núvols. Les llums dels cotxes m'enlluernaven com si fos un fantasma. No és la llibertat el que em fa por, sinó l'addicció a la gàbia, aquell caliu que t'atrapa entre els llençols i et va retallant les ales. Faig mutis i em retiro. Per a què serveixen tantes paraules? Torno a caminar i m'allunyo de l'espectre que no vull ser. He dit prou a l'infern. Escullo l'abisme.

He tornat  a caminar. A partir d'ara ho faré amb bastons...

Canvia el teu món

No has de canviar el món, sinó canviar el TEU món, cercar i crear les circumstàncies adients per a desenvolupar el teu potencial com a persona, sobretot quan no estàs bé i el context és advers. O les persones que t'envolten et recolzen i t'ajuden a treure lo millor de tu, o allunya-te'n, siguin parella, amics o familiars. O et valoren o marxes. La salut és lo més important (física i mental). Res ni ningú pot atemptar contra ella. Deixa la vida tòxica i les persones tòxiques ben lluny perquè t'arrosseguen al mal. Has de ser tu mateix i trobar allò que més et convé per a poder florir i fruitar. Una planta que vol sol no pot estar a l'ombra o mor. T'has de salvar. Tu ets lo més important. Ningú té dret a trepitjar-te ni a maltractar-te. Fugir no és covardia. Covardia és quedar-se allà on som infeliços. Covardia és continuar acceptant l'infern del menyspreu. Covardia és no desplegar les ales per a volar cap als teus somnis. Ningú et farà feliç. La felicitat l'has de crear tu mateix. Sovint les persones t'envejaran i et posaran entrebancs. No hi ha res més insuportable per a un infeliç que la felicitat aliena. Sigues tu mateix sense por, encara que et sentis sol. No estàs sol. Les persones que tenen somnis mai estan soles. Sovint la solitud és el preu de la llibertat. No esperis dels altres allò que està dins teu. Creu en tu, somia't millor, estima't... Si canvies el TEU món, demà sortirà el sol, però no esperis que ningú el canviï per tu. Hi ha coses que has de fer tu sol, prendre decisions per tu mateix, jugar-te-la...

Inferns domèstics

La convivència i el coneixement mutu porten a la decepció inevitable. Hi ha seducció mentre hi ha misteri, és a dir, ignorància. L'amor és sobretot literatura. T'estimo és una expressió de set lletres que tothom fa anar i que ningú no sap exactament què coi significa. Els somnis es fan malbé per sobredosi de realitat. L'error fonamental consisteix a creure que una altra persona resoldrà les teves mancances. Sovint l'altra persona et fa de mirall i el que hi veus reflectit et resulta d'allò més insuportable. Al capdavall, la nostra autoestima depèn de la capacitat que tinguem d'assumir les nostres imperfeccions, que són moltes. Fixar-se solament en les imperfeccions alienes és fugir d'estudi. La solitud és la millor mestra. La pena és que hi ha persones que no han tingut l'ocasió d'estar realment soles. És com aquell que no ha sortit mai del seu poble i encara viu a casa dels pares. Una parella hauria de ser un procés alquímic de fusió dels elements inferiors amb el resultat superior de l'or o la pedra filosofal. Dic hauria de ser, perquè la majoria de vegades en surts socarrimat i apedregat, no pas filosòficament, sinó psicològicament. Cada fracàs sentimental et fa sentir més culpable. Val la pena reincidir? Sabeu què els passa als exfumadors quan tornen a fumar? Que se'ls fumen de dos en dos o de tres en tres. Hi ha un instint suïcida en cada cigarreta que encens i en cada desig d'aparellar-te. És aquella il·lusió de la primera flama, de la combustió inicial que promet paradisos insospitats al final dels quals, rere el miratge, només hi trobaràs un altre infern domèstic, ridícul i inútil com tots els inferns humans.

Neruda a Rapa Nui

Uns mesos abans de rebre el Premi Nobel, Pablo Neruda va estar deu dies a Rapa Nui. D'aquesta visita en va sortir un poemari: “La rosa separada”. (Vint anys abans ja havia dedicat tres poemes a l'illa en el seu “Canto General”). El poeta constata el seu enlluernament alhora que reconeix la necessitat d'abandonar-la:

Y se acabó el silencio solemne, es necesario
dejar atrás aquella soledad transparente
de aire lúcido, de agua, de pasto duro y puro,
huir, huir, huir de la sal, del peligro,
del solitario círculo en el agua
desde donde los ojos huecos del mar,
las vértebras, los párpados de las estatuas negras
mordieron al espantado burgués de las ciudades:
Oh Isla de Pascua, no me atrapes,
hay demasiada luz, estás muy lejos,
y cuánta piedra y agua:
too much for me! Nos vamos!

Neruda fuig de l'illa perquè té por de ser atrapat per ella. Cal oblidar el paradís per a tornar a l'infern de la civilització i poder sobreviure-hi. Cal deixar l'illa per a reviure-la des de la llunyania, recreant l'impuls, recomençant de nou:

Allí, en el minúsculo ombligo de los mares,
dejamos olvidada la última pureza,
el espacio, el asombro de aquellas compañías
que levantan su piedra desnuda, su verdad,
sin que nadie se atreva a amarlas, a convivir con ellas,
y ésa es mi cobardía, aquí doy testimonio:
no me sentí capaz sino de transitorios
edificios, y en esta capital sin paredes
hecha de luz, de sal, de piedra y pensamiento,
como todos miré y abandoné asustado
la limpia claridad de la mitología,
las estatuas rodeadas por el silencio azul.

Neruda no és Gauguin. Per a ser Gauguin cal molta valentia.

FREEDOM FOR RAPA NUI

NB: Avui fa 6 anys i un dia que bloguejo.

La sang palestina

La sang palestina és la meva sang i la teva sang; sempre vermella, sempre calenta, sempre a punt de brollar... Pots tancar els ulls i imaginar la mirada del nen que plora sota les runes. Pots tancar els ulls i somiar que algun dia tot aquest malson passarà. Però no passarà. El déu fet home va néixer a Betlem i l'home fet déu ha mort a Betlem. Betlem és el cel i l'infern alhora. Betlem és el niu de totes les serps. Pau i felicitat per als homes de bona voluntat. Guerra i desgràcia per als assassins de nens. No m'expliquis res més. La sang palestina és la meva sang i la teva teva sang; sempre vermella, sempre calenta, sempre a punt de brollar...

La guerra de la informació

Pessoa revisitat

Fa dies que no parlo del Mestre portuguès. M'arriba un mail de Jean Robur amb un parell d'enllaços que us recomano, a un article i a un video. L'article clou així:

Pessoa, no lo parece, pero es el mayor escritor de terror de la historia. El Libro del desasosiego produce miedo. Y no el miedo doméstico de ir a perder la vida sino el miedo metafísico de haber perdido el alma. Pessoa, que no tiene alma, se alimenta de las almas que se pierden con su lectura. No rinde culto a Satán sino que es su socio, proveedor de desencantados. Los envuelve y los factura al infierno, que resulta ser el lugar en el que ya estaban, sin saberlo.

En la entrada del infierno clásico se advertía a los que llegaban: olvidad toda esperanza. Pessoa es el infierno, es el estado de desesperanza terminal y convincente.

El video és aquest:

Més videos: O Amor quando se revela, Maria Bethânia recitant Ultimatum

Someone like you

La decepció inevitable. No vull res de tu. No vulguis res de mi. Deixem que les coses llisquin amb naturalitat. Trobar-se i acomiadar-se. C'est tout. Entremig, TOT, el miracle. Després, el record. Un milió de paraules guardades al bagul. No cal explicar-ho. Qui ho podria entendre tret de nosaltres? La decepció inevitable. Del cel a l'infern hi ha una passa, un mail, una porta que s'obre, una silueta que s'allunya vorera avall... Del cel a l'infern hi ha el silenci fatídic, les mans fredes, els llavis ressecs, l'absència de la mirada, la por... Sempre la por. Haurem d'aprendre a ser ombres un altre cop.

Avui és 6.6.6...

Avui és 6.6.6 i diuen que s'acaba el món. Em sembla perfecte. Doncs que s'acabi. Ja durava massa, aquesta absurda comèdia. La veritat és que jo ja començava a avorrir-me com una ostra. De totes maneres, algun dia o altre s'havia d'acabar, no? Llàstima que aquest dimecres havia quedat amb una persona per a menjar xocolata... Tant se val: el menjarem desfet a l'infern i santes pasqües.

Entrellumaires: Feliç Apocalipsi Nou!

No a la melsa del silenci més mesell

ni a la falsa resistència de la prudència

In memoriam

Cada cop que mor un poeta ploren totes les paraules.

No suporto la sordidesa...

No suporto la sordidesa ni com a recurs literari. Quan la sordidesa pren forma humana, l'ésser que en resulta esdevé brut, miserable, mesquí, abjecte... L'únic antídot contra el sòrdid és l'ataràxia, la impertorbabilitat contemplativa, aquella distància prudent del que mira de dalt estant sense enllordar-se. Contra el sòrdid, la santa paciència impertèrrita, l'aire pur dels cims hiperboris. El sòrdid no ens afecta. La seva sordidesa és impotència. Per molt que escopeixi, mai no arribarà a esquitxar la sola de les nostres sabates. Ell ho sap i, per això, cada cop es rebaixa més i més fins a l'infern abominable. El seu infern. Mai els cucs no havien caigut tan baix. Vilesa, ignomínia reduplicada.

No et facis il·lusions: no et menyspreo. Menysprear-te seria donar-te massa importància.

La fuerza del reconocimiento es de tal calibre que no es extraño que el hombre prefiera vivir humillado que ignorado por aquel de quien quisiera ser reconocido. (Gregorio Luri, 25-11-04)