Joan Sales, la veritat que fa nosa

Un documental que no et pots perdre. A partir del minut 44 apareix algú que parla de la decepció, la dignitat, el compromís i l'HONOR ("Si no ho tens estàs mort")... 

http://www.tv3.cat/videos/4621454/Joan-Sales-lhome-incomode-la-veritat-que-fa-nosa

Aurora Boreal

Fer 50 anys és un xollo. El mateix dia de l'aniversari vaig sobrevolar Berga en parapent (regal de la meva xicota) i, per culpa de les turbulències, em vaig marejar com una sopa. Quan pujo a un vaixell també em marejo. Sensible que és un. Si almenys m'haguessin avisat, em prenc una Biodramina. Lo meu són els peus a terra, passet a passet. Estem fets per caminar. Lo de volar com un ocell era un somni... Els somnis, quan es perpetren, solen resultar decebedors. No és la primera vegada que em passa. 

El proper regal-somni és una aurora boreal. Aquesta vegada volarem en avió (espero que sense turbulències ni mareigs ni misterioses desaparicions). Si tenim sort, contemplarem un dels fenòmens naturals més espectaculars que es poden veure. Tot depèn de si els propers dies a Islàndia les condicions meteorològiques són favorables. Ens pelarem de fred, però valdrà la pena. Suposo.

Fer 50 anys és un xollo. Allò que no t'ensenyen els llibres t'ho ensenyen els viatges. La resta és també qüestió de sort, com les aurores boreals. Les persones que hem conegut ens han ajudat a ser com som. Llegeix, viatja i, sobretot, aprèn a escollir les persones adients. Més que sort, és punteria. O ambdues coses.

ISLÀNDIA 2014  

Someone like you

La decepció inevitable. No vull res de tu. No vulguis res de mi. Deixem que les coses llisquin amb naturalitat. Trobar-se i acomiadar-se. C'est tout. Entremig, TOT, el miracle. Després, el record. Un milió de paraules guardades al bagul. No cal explicar-ho. Qui ho podria entendre tret de nosaltres? La decepció inevitable. Del cel a l'infern hi ha una passa, un mail, una porta que s'obre, una silueta que s'allunya vorera avall... Del cel a l'infern hi ha el silenci fatídic, les mans fredes, els llavis ressecs, l'absència de la mirada, la por... Sempre la por. Haurem d'aprendre a ser ombres un altre cop.

Decepcions

La vida és un camí empedrat de decepcions. Sempre esperem massa dels altres i els altres sempre esperen massa de tu amb la qual cosa la decepció és inevitable. Després hi ha el maleït mecanisme idealitzador que tergiversa la realitat fins a extrems inimaginables. Poc a poc, amb els anys, vas assumint que la cosa més difícil del món és la comunicació profunda amb els altres; vas acceptant que la teva solitud és substantiva, substancial, indeludible; que qualsevol intent de llençar ampolles amb missatge és completament inútil enmig d'aquest oceà de confusió i banalitat aterridores. La culpa no és de ningú. No hi ha culpables. La teva covardia. El teu egoisme. Les teves contradiccions. Les divergències entre el cos i l'ànima, entre cor i el cap, entre la raó i els sentiments, entre els sentiments i les sensacions, entre el deure i el plaer, entre el present i el passat, entre el poder i el voler, entre el que és anecdòtic i el que és categòric, entre el nucli i els electrons, entre la ficció i la realitat, entre la literatura i la vida... Massa divergències. ¿Quantes vides distintes voldries viure alhora si poguessis? El més important de tot és no enganyar-se. Jo sóc un home sol que es contradiu i que (potser per això) té molts problemes de relació amb els altres. Un home sol que, malgrat tot, té la sort i el privilegi de ser estimat: el regal més immerescut de tots. Sí, la vida és un camí empedrat de decepcions, però no és una merda. Paga la pena viure per a descobrir qui ets, què pots arribar a fer, quin sentit té tot plegat. Paga la pena viure per aspirar a la lucidesa, una lucidesa que mai no serà definitiva, però que t'ajudarà a sobreviure a pesar dels mals moments. El balanç final sempre serà positiu: també de les decepcions se'n pot aprendre.