El factor humà

Observa el misteri de la vida i de la mort: tot és el mateix. La natura és divina, com tu. Ella ens va crear i, en la mesura que creem, som els seus còmplices en la veritat, la bellesa i la bondat. Aquesta és la tasca que ens correspon. Quan l'home s'allunya de la natura, quan es desconnecta d'ella, està perdut i (es) destrueix. La desconnexió pot produir-se a través de l'artifici tecnològic, portant una vida contranatural o fomentant la mentida, la corrupció, la lletjor, el mal... No es tracta de racionalitat. Sovint lo racional és antinatural. Es tracta de naturalitat, sensibilitat, intuïció, espontaneïtat... Més cor que cap. El cor no destrueix mai. El cor no pateix càncer. La resposta és l'amor. Estima la natura. Estima els altres. Estima't a tu mateix. Dóna gràcies al sol quan surt cada matí i a la lluna cada nit i a les estrelles per brillar enmig de la foscor. Dóna gràcies a les persones que t'estimen i a les que no també. Observa el misteri de l'univers. Tot és energia i la matèria és el combustible. Si vols trobar la pau, deixa de jutjar. Som una ombra que aspira a la llum definitiva.      

Desesperadament petons

La irracionalitat no és gestionable perquè qui hauria de gestionar-la (la racionalitat) ha sortit a fer un tomb. Ja tornarà. De fet, és com una “absència” del cervell, un fos a negre. Sabem que, tard o d'hora, la llum (de la lucidesa) es tornarà a encendre, però mentrestant estem a les fosques i patim. S'han creuat els cables, han saltat els ploms, hi ha hagut un curtcircuit... Són metàfores apropiades. Gestionar és controlar. ¿Com puc controlar (el que penso, dic o faig) quan estic des-controlat? ¿Com podria fer-ho una altra persona des de fora? ¿Qui podria introduir-se a la black-box del meu cervell i tocar aquella tecla crucial? ¿Què cal fer? ¿Medicació? ¿Anestesiem el cervell? ¿Fem una intoxicació preventiva de les neurones per si de cas? És com posar el morrió al gos perquè no mossegui... Cal que el porti les 24 hores, no només quan surti al carrer. Pensar la irracionalitat és una tasca absurda, com pretendre controlar-la o planejar una estratègia per a sufocar-la.¿La irracionalitat mental podria ser "controlada" per la irracionalitat senti-mental? ¿Cap versus cor? ¿Química versus emocions? ¿Podria més una carícia, una abraçada o un petó que una paranoia en flames o que un deliri al·lucinatori? Hi ha problemes que no tenen solució, però sempre ens podem empescar la manera d'amorosir-los, de fer-los més tous malgrat que no puguin ser resolts. Petons. Petons. Petons. Desesperadament petons. No hi ha cap altre camí.

Decisions

Quan em trobo davant el dilema d'haver d'escollir entre diverses opcions, sovint em pregunto dues coses: 

1- Quina decisió beneficiarà a més persones? 

2- Què et diu el cor? 

La primera qüestió es basa en el "greatest-happiness principle" d'Stuart Mill i la segona és un mix de Sánchez Dragó, Susanna Tamaro i Àlex Rovira (per citar-ne només tres). La resposta a la primera pregunta exigeix descartar l'egoisme i la resposta a la segona el racionalisme. O dit altrament: per a obrar bé cal transcendir l'ego i ser conscient del que sents. Sembla fàcil però no ho és gens. Proveu-ho. Us asseguro que, si us en sortiu, l'opció triada us farà millors persones i estareu orgullosos de vosaltres mateixos.        

Darrer diumenge de juliol

Encara no són les set. Matino com cada dia. És la millor hora. Només els ocells i la remor dels aspersors automàtics que ruixen la gespa. La presència silent de l'home que fa el manteniment de la piscina comunitària. La fresca. Respiro a fons. El cel ennuvolat, matisos de porpra entre grisos i blaus. Corre una lleugera brisa que fa titil·lar les fulles dels arbres. Serà un diumenge especial amb dinar familiar. Una gentada. Fa molt temps que no ens apleguem els sis germans. Resulta que tres dels germans hem acabat vivint a Alpicat, on viuen els pares. La vida ens va allunyar i la vida ens torna a reunir. Hi haurà el fill més gran, servidor, i el nét més petit, l'Èric, vuit mesos. 

Tant de bo avui no tingui res a veure amb ahir, que va ser un dia funest, per a oblidar, probablement un dels pitjors dies de la meva tortuosa biografia sentimental. Lo meu mai han estat els comiats. Odio les mudances. Em juro i em perjuro que no tornaré a embolicar-me amb cap més dona. Tot comença amb flors i violes i acostuma a acabar com el rosari de l'aurora, sobretot si hi ha convivència intensiva sota el mateix sostre. És inevitable. No som éssers civilitzats, per molts llibres que hàgim llegit. Hi ha un instint animal, brutal, que ens empeny cap a la supervivència davant el qual no valen raons ni argumentacions. El cor té un llenguatge boirós que tot ho embolcalla. Emocions contradictòries de les que no pots refiar-te'n. De vegades cal tirar pel dret i fer via sense contemplacions si no vols quedar atrapat en el fang dels aiguamolls. De vegades cal ser quirúrgic i aplicar el bisturí sense tremolors malgrat que no disposis d'anestèsia. 

Has de ser tu i defensar la teva dignitat. Ningú ha de manipular-te. La llibertat és sagrada. Has de fugir quan te n'adonis que has perdut la teva essència. Corre, corre, corre ben lluny fins que retrobis la imatge del que ets en la solitud més pura. Vés amb compte amb els sentiments, que solen ser una xarxa subtil que t'atrapa. Vola sense por cap a nous horitzons. Allibera't. Reinventa't. Sigues independent. Enceta una nova etapa. No miris enrere. Sigues valent i confia. Tot sortirà bé. Que la sort t'acompanyi.

Sota el sol

No hi ha res sota el sol que duri gaire. Ni les cançons que ens agraden (que escoltem quatre mil vegades fins que les avorrim) ni les mirades nítides que ho diuen tot sense paraules (la vida és fressa i confusió fins que no descobrim el veritable significat del silenci) ni els somnis més íntims (que perpetrem amb absoluta impunitat o oblidem sense contemplacions) ni el tacte d'una altra pell que cada dia sembla més nostra (la geografia física dels cossos, quin misteri!) ni la infinita melangia de les pèrdues (perdem els minuts amb una terrible inconsciència) ni la memòria de les cèl·lules (que conserven cada rastre, cada estremiment, cada alenada) ni els somriures més sincers (la sinceritat és una manca de cortesia amb els altres) ni la sobrevalorada coherència (sense caos l'ordre resulta ridícul i depriment) ni la certesa racional (refia-te'n sobretot de la intuïció) ni els murs que construïm contra les presumptes amenaces (la por és una ceguesa que no ens permet evolucionar) ni la confiança gràcies a la qual hauríem de viure en pau amb nosaltres mateixos i amb els altres (...) ni la resta de collonades amb les que ocupem les neurones... O aprenem a meditar o estem perduts. 

No, no hi ha res sota el sol que duri gaire. Potser la imprevisible tramuntana que tot s'ho enduu mar endins, tot menys la dèria d'abraçar-te i la ressaca dels teus petons inversemblants.

Acció i reacció

Si ho mirem ben mirat, la vida és una qüestió d'accions i reaccions. Sovint reaccionem de forma bastant autòmatica a estímuls concrets. Les reaccions depenen de mil factors que no controlem, des de la disposició fisiològica del nostre organisme fins a l'imaginari moral en el qual hem estat educats. Els hàbits s'imposen. Costa molt trencar les inèrcies, individuals i socials. Només aquella persona que sigui capaç d'aturar la immediatesa de la reacció pot considerar-se madura. La resta és pur infantilisme. És allò de comptar fins a 10. Si pots visualitzar la reacció abans que la reacció s'apoderi de tu i et domini, has guanyat. Si, en canvi, no pots frenar l'automatisme visceral que es desencadena dins teu, aleshores ets una víctima, un nàufrag condemnat a ofegar-se. La irracionalitat intrínseca de moltes reaccions humanes ens empeny cap a l'abisme del descontrol i del caos. Com podríem controlar aquest mecanisme pervers? Quina mena de timó podria redreçar el rumb de la nau que avança cap als esculls perillosos? Només hi ha un camí: la consciència. T'has de conèixer molt a tu mateix i has de conèixer els altres per tal de preveure el desastre abans del desastre. Això solament és possible amb experiència i voluntat acompanyades de lucidesa i prudència. Les reaccions les carrega el diable. Ja va sent hora que siguis el teu propi àngel. 

Un petó val més que mil poemes

-Pero en ti no hay dos Glaukas: en eso consiste tu perfección. Como tampoco hay dos seres en un delfín, ni en una gaviota, ni en esta hoja de hiedra que da vueltas en mis dedos. Tú eres simple y enteramente vida; no desdoblada por la contaminación de las ideas, del cerebro, de todo eso que, sin embargo, nos hace humanos. 

-¿Quieres decir que no soy humana? -sonríe. 

-Eso es lo incomprensible. Eres, por encima de todo, ¡tan humana! La palabra no te ha contaminado. Eres sólo una y, sin embargo, me comprendes; eres también abismal y, no obstante, amas a Ahram como le amas... Vives como deberíamos vivir. Tú eres la humana; somos nosotros los deformados... ¿cómo lo consigues? 

José Luis Sampedro, La vieja sirena II, 22

Si una cosa he après amb els anys és que la felicitat no és possible sense la simplicitat. Tendim a complicar-nos massa la vida. Volem viure massa vides dins la mateixa vida i, per tant, som víctimes de la contradicció. Les causes d'aquesta complicació vital provenen de fora i de dins. Les externes són socials, professionals, familiars, etc. Les internes són sobretot mentals i senti-mentals. La racionalitat i el llenguatge protagonitzen gran part dels nostres embolics, maldecaps i maldecors. En el context extern, cal simplificar, reduir necessitats i lligams. De portes endins, es tracta de pensar menys i de parlar menys, promovent la sensibilitat i el silenci. És per aquest motiu que la intel·ligència pot convertir-se en el pitjor enemic de la felicitat. Malfieu-vos de les paraules, perquè sovint emmascaren la realitat. Fixeu-vos en els fets. Els fets parlen per si mateixos i mostren la veritat en la seva diàfana simplicitat. Un petó val més que mil poemes. 

Apassionadament

La raó no governa la vida. Són les passions les que manen. Sense passions ens avorrim. Sense passions som un riu embassat. Els embassaments només es poden construir a les depressions. Apassionar-se és viure la vida intensament, enlairar-se. Davant això, la raó té les de perdre. Hume afirmava que les passions són "irreductibles". La raó s'entesta a controlar l'incontrolable mentre que la passió ho destarota tot com una tramuntanada. Cal perdre l'oremus per a guanyar el sursum corda. No es pot servir alhora dos senyors. El cap serveix per als barrets, però és el cor el que batega i fa bullir la sang. Després hi ha els intel·lectuals, els moralistes i els carallots que tenen la sang d'orxata. Una colla de dropos que no fan cap bé a l'espècie. Si hi ha passió hi ha ales. Sense passió ens arrosseguem com els talps. No tinguis por de les passions. Són la cosa més natural i sana que hi ha. Res no s'ha fet en aquest món sense l'impuls libidinal i divinal de la passió. Diuen que dura 18 mesos com a màxim, que si s'allargués més temps moriríem d'esgotament, exhaurits, buidats. Val més morir espremut que viure com un coala, que dorm 20 hores al dia. És com els que tenen calés i no se'ls gasten. S'ha de ser molt capsigrany. O l'amor és passional o no val gran cosa. Després hi ha el matrimoni, que és la passió deixatada, la responsabilitat dels fills i el rebut de la hipoteca. I 4.000 obligacions més. Però lo més divertit de tot plegat és que nosaltres no escollim les passions, sinó que són elles les que ens escullen a nosaltres i, llavors, la presumpta llibertat se'n va a fer punyetes ipso facto. Val més ser esclaus de les passions que senyors del desert. I Buda que s'ho faci mirar.

   

Dietari de Terradets

Realitat versus Ficció

No hi busqueu cap lògica. No la trobareu. La vida no té argument ni trama. El relat pot guardar una certa coherència, però de seguida ens adonem que moltes peces no encaixen i que tot plegat sembla un quadre de pintura abstracta. No en traurem l'entrellat. Un capítol rere un altre, un vers segueix un altre vers, introducció, nus i desenllaç. Tant de bo fos possible mantenir la raó enmig de tanta disbauxa. Tant de bo hi hagués regles que ens obliguessin a ser convencionals, ajustant-nos a un ordre precís i intel·ligible. Ser-hi, hi són, però totes fracassen. En el meu cas el fracàs ha estat estrepitós. Mai no he pogut respondre a les expectatives socials perquè dins meu hi havia una lluita a mort entre totes les meves possibilitats. El que he fet ho he fet per alliberar-me d'aquesta lluita. Si he fugit ben lluny és perquè fugia de mi. Les circumstàncies són relatives. La meva follia consisteix a no definir-me mai, a escapar-me de les determinacions. Respecto la sintaxi fins a cert punt: subjecte, verb i predicat. He escrit obres sense cap signe de puntuació i he viscut experiències sense cap signe de puntuació. No hi ha barreres per atènyer l'infinit. Cada instant és un experiment que el cosmos fa amb nosaltres. Com la flor s'esbadella, hem d'esbadellar-nos si volem fruitar. No hi busqueu cap lògica. El cartesianisme està passat de moda. Us ofereixo un brollador sense fi, una cascada de mots, focs d'artifici que espurnegen al bell mig del firmament més fosc. És el que hi ha. Realitat versus ficció.

PaC i l'amor

"L'amor és molt difícil d'entendre. I saps per què? Doncs perquè l'amor és la cosa més idiota de l'univers, Tommy, però també la més important. Per això costa d'entendre." (pp. 201-202)

"Per entendre la reacció de Marcus només hi havia una resposta lògica: que hi ha coses, com l'amor, que no ho són. L'amor no es pot mesurar amb la racionalitat d'un compàs." (p. 331)

"Hauria admès que l'amor fos una experiència trista, desesperada o cruel. La meva versió de l'amor era boira sota les pedres, i res més." (p. 470)

"Qui ha dit que l'amor és bonic? L'amor és, sobretot, poderós. L'amor pot deformar la nostra moral de la mateixa manera que una biga de ferro, tan dura i sòlida, es retorça en un forn." (p. 523)

"Imaginem-nos que l'amor de la nostra vida s'amaga sota mil milions de pedres. No pot haver-hi res de pitjor. O sí: que visqui a una cantonada de la vida i no vulgui saber res de nosaltres." (p. 524)

"Les històries d'amor, per boniques que siguin, sempre generen problemes, multitud de problemes. En canvi, quan una història d'amor és perfecta té un problema, només un: que és mentida. " (p. 589)

"Només pensava en ella, en ella. Deixem d'estimar una persona quan ens assabentem que s'ha mort? Per què hauríem de deixar d'estimar-la quan ens assabentem que no ha nascut?" (pp. 591-592)

Albert Sánchez Piñol, Pandora al Congo (2005)

Vindrà l'hivern

Vindran dies pitjors. No temis. N'hauràs de veure de més grosses, de tots els colors. No és la ràbia, ni tan sols l'odi, sinó la pulsió primigènia que accelera els fràgils batecs del cor. La impunitat impossible. Cada gest, cada paraula, cada silenci, ens acosten una mica més a la sentència definitiva. No hi ha escapatòria. Si saps mantenir la calma has vençut. La racionalitat comença quan som capaços d'aturar l'automatisme de la reacció. La suprema racionalitat humana culmina en la inacció. Has llegit Pessoa. Ara experimentes Pessoa. Facis el que facis, resultarà completament inútil. La futilitat governa el destí dels homes. Potser hi ha un karma. Potser existeix la justícia. Potser demà tot se'n va en orris com aquell castell de sorra que vas construir de petit en aquella platja solitària...

No ho dubtis: vindran dies pitjors. El que resta no és agradable. La veritat és només una altra perspectiva possible. El que ataca sempre és dèbil. El fort roman incòlume. Pensa que la vida ha estat prou generosa. Pensa que has escrit llibres, has plantat arbres i has tingut una filla. Pensa que ningú no pot robar-te el teu tresor: el camí que has fet fins aquí, aquesta munió de passes fins atènyer l'horitzó...

La sang vermella. La tardor que despulla els plataners de la riera. Els nens que juguen entre les fulles seques. Vindrà l'hivern i tot serà tenebra. ¿Que no ho veus, a l'entrellum, on es veuen les coses boiroses o incompletes?

Les arrels del bambú

Fase de desintoxicació política. Ja ho vaig escriure fa temps: al meu poble la política és cosa de dones. Ja s'ho faran. Mentrestant, provo d'intuir la trajectòria erràtica de les arrels del bambú. Fins que no arriba el mes de maig no sé per on llucarà la bèstia. Enguany ha avançat uns quants metres i amenaça amb envair la gespa... Tot és qüestió de descobrir a temps el brot indesitjable i arrencar-lo de soca-rel. Si deixés la natura en plena llibertat tot el jardí esdevindria en pocs anys un bosc de bambús; i no estaria malament, però ja no seria un jardí. La natura en plena llibertat (una expressió si més no curiosa) és sempre selvàtica. Jo m'estimo els meus bambús, la meva glicina, la meva olivera, la meva magnòlia, el meu llorer, el meu arboç, el meu avet, el meu margalló, el meu rododendre, la meva murtra, la meva mahònia, la meva hortènsia, la meva camèlia, els meus rosers, etc. la qual cosa no significa que no els mantingui a ratlla, perquè, dementre no es demostri el contrari, jo sóc l'amo de la finca i marco els límits de la vegetalitat suportable. Per exemple, si no esporgués la glicina, la bèstia ja hauria ocupat la casa sencera, la dels veïns i part de la teulada. La natura és molt bonica sempre i quan estigui sotmesa a la nostra racionalitat. Tanmateix, les arrels del bambú són com serps subterrànies que em fan molt de respecte. Qui sap on poden arribar...

O bambú participa freqüentemente da idéia taoísta segundo a qual se deve ceder a situações ou condições externas, para melhor triunfarmos na vida. É a imagem do bambu, que resiste e verga sob o rancor da tempestade, para em seguida voltar a erguer-se e aparecer em todo seu esplendor. Para Buda, o bambu ajuda o homem a alcançar a serenidade e a paz interior. Até o som produzido pelo bambu ao receber a mais leve brisa também é considerado importante para a paz de espírito.

Cirerers florits sota la pluja

Tota aquesta pluja. Totes aquestes paraules. Tots aquests somnis. Segurament hi ha un camí. Com hi ha cirerers florits i roses que s'esbadellen. Un camí que cal construir amb la fe dels nostres avis i el somriure dels nostres fills. Sense estridències. Sense violències. Un camí de raó que ens alliberi. Un camí nou que deixi enrere les antigues servituds. Segurament hi ha un futur on podrem ser el que som sense haver de retre comptes a ningú, sense haver de justificar cada passa, cada gest, cada mot. Totes aquestes paraules. Tots aquests somnis. Cirerers florits sota la pluja.

Decepcions

La vida és un camí empedrat de decepcions. Sempre esperem massa dels altres i els altres sempre esperen massa de tu amb la qual cosa la decepció és inevitable. Després hi ha el maleït mecanisme idealitzador que tergiversa la realitat fins a extrems inimaginables. Poc a poc, amb els anys, vas assumint que la cosa més difícil del món és la comunicació profunda amb els altres; vas acceptant que la teva solitud és substantiva, substancial, indeludible; que qualsevol intent de llençar ampolles amb missatge és completament inútil enmig d'aquest oceà de confusió i banalitat aterridores. La culpa no és de ningú. No hi ha culpables. La teva covardia. El teu egoisme. Les teves contradiccions. Les divergències entre el cos i l'ànima, entre cor i el cap, entre la raó i els sentiments, entre els sentiments i les sensacions, entre el deure i el plaer, entre el present i el passat, entre el poder i el voler, entre el que és anecdòtic i el que és categòric, entre el nucli i els electrons, entre la ficció i la realitat, entre la literatura i la vida... Massa divergències. ¿Quantes vides distintes voldries viure alhora si poguessis? El més important de tot és no enganyar-se. Jo sóc un home sol que es contradiu i que (potser per això) té molts problemes de relació amb els altres. Un home sol que, malgrat tot, té la sort i el privilegi de ser estimat: el regal més immerescut de tots. Sí, la vida és un camí empedrat de decepcions, però no és una merda. Paga la pena viure per a descobrir qui ets, què pots arribar a fer, quin sentit té tot plegat. Paga la pena viure per aspirar a la lucidesa, una lucidesa que mai no serà definitiva, però que t'ajudarà a sobreviure a pesar dels mals moments. El balanç final sempre serà positiu: també de les decepcions se'n pot aprendre.

Logos eròtic

Llegint atentament la totalitat del discurs papal, descobrim que el veritable nucli del text no és pas l'al·lusió a Mahoma (per a mi força anecdòtica malgrat el rebombori mediàtic), ni tan sols el rebuig de la violència com a mitjà per a difondre la fe, sinó el seu concepte de raó segons el qual la raó (logos) hauria d'ampliar-se fins a poder encabir la fe (pistis). Ratzinger critica la raó científica moderna perquè és massa reduccionista, incapaç d'admetre les dimensions ètica i religiosa de l'ésser humà. El papa proposa "una nova raó" (Gran Logos Comú) que, a més d'incloure la fe, també pogués servir com a pont per al diàleg (dia-logos) entre les distintes civilitzacions, cultures i religions que conformen l'espectre actual de la humanitat. Aquest proposta és d'allò més ambiciosa, utòpica, diria jo. Està en la línia del Llull que somiava una koinonía mundial (un règim sinàrquic que superaria -aufheben hegelià- la dicotomia Orient / Occident, un holisme -J. C. Smuts- que afavoriria la Pau Universal) on les totes les religions conviurien agermanades en pau i harmonia...

El problema de fons és que aquest "nou concepte de raó" és una pura fal·làcia, una entelèquia que desvirtua l'essència mateixa de la racionalitat humana. D'antuvi, el Logos (tot i ser definitori de la nostra espècie) resulta insuficient per a comprendre la totalitat de la persona. La dimensió lògica és solament una de les dimensions humanes, i potser ni tan sols la més important. A la seva primera i única encíclica, Benet XVI ja apuntava cap a un altre aspecte fonamental: l'amor. Deus caritas est planteja la centralitat d'Eros (i sobretot d'Àgape) en l'ésser diví i l'ésser humà. Plató ho va veure clar: la condició de possibilitat de qualsevol diàleg és l'eròtica que s'estableix entre els interlocutors. La seducció del logos.

Un logos eròtic (una raó amorosa) o un eros lògic (un amor raonat) podria servir-nos per a entendre'ns, si no fos que es tracta d'un oxímoron. Logos i Eros poden complementar-se, però la realitat és que sovint es contradiuen. La sintonia logo-eròtica, quan es produeix, és ideal. Davant l'odi, el diàleg fracassa. En-raonar i estimar són els dos verbs que ens humanitzen la qual cosa no vol dir que puguin ser sempre compatibles. No n'hi ha prou amb la paraula i no n'hi ha prou amb l'amor. Paraula i Amor. Mutisme i Odi.

Ratzinger somia una comunió de Raó i Fe, Paraula i Amor (més agàpic que eròtic) com a camí d'entesa entre tots els homes de bona voluntat. Molt bonic. Entendridor. No veu que l'entrebanc és insalvable per dos cantons:

1) Una "raó religiosa" és una raó genuflexa. El logos creient és un logos il·lògic (o paralògic) perquè la fe exigeix l'acceptació de l'irracional.

2) El "diàleg de religions" (o de civiltzacions) és un monòleg de cecs i de sords. ¿Com ha de reeixir el diàleg amb aquests islàmics radicals que ens odien visceralment i volen anorrear-nos mitjançant el terrorisme?

Em sap greu, Ratzinger. Valoro les teves bones intencions. L'infern n'està enllambordat, d'intencions bones. Ja fa temps que no m'impressionen els malabarismes intel·lectuals.

Més sobre la descatalanització de Catalunya

Dades objectives:

1- Tocant a la llengua materna dels catalans:

Un 49,7% dels enquestats reconeix tenir el castellà com a llengua materna, mentre que un 43% té la llengua catalana. D'altra banda, un 5,4% declara que té totes dues llengües iguals, mentre que només un 1,3 no té cap d'aquests dos idiomes com a llengua materna i es decanta per un altre.

2- Tocant a què parlen els nostres alumnes a l'hora del pati:

L'ús del castellà era del 62,5%, contra el 32,6% del català, amb notables excepcions segons l'ambient sociolingüístic de cada centre; i generalment la "fidelitat" lingüística era/és molt més alta en els castellanoparlants. Les altres llengües tenien una importància "anecdòtica" (amb només un 2% d'estrangers a l'escola; ara són el 8,12%). La força del castellà continuarà igual, perquè aleshores la immigració del Magrib representava el 43,7%, i el de l'Amèrica Llatina el 23%, però ara representen el 27,7% i el 46,7%, respectivament, cosa que planteja un futur difícil.

3- Tocant a la política: Montilla

Llengua materna = passat
Llengua del pati= futur
Llengua dels votants: vid. el proper 1 de novembre

¿Cal comentar res més?

Altres posts on he parlat de la descatalanització: 1, 2, 3

--------------------------------------------

Todo buen escritor tiene el deber de ser incómodo. Toda buena literatura es por definición irreverente y subversiva. La complacencia, el deseo de aceptación, el miedo, son los peores enemigos de todo buen escritor. Incordia y acertará

--------------------------------------------

"La difusió de la fe mitjançant la violència és quelcom irracional" -diu el Sant Pare, però (deixant de banda les croades i la Inquisició) jo li demanaria: ¿No és la fe una violència contra la raó? ¿No cal violentar la raó per tal de creure? ¿No és la fe el que és realment irracional?

Hi ha bandes sonores...

Hi ha bandes sonores que posen els pèls de punta...
Hi ha mirades impenetrables que ho diuen tot...
Hi ha raons que vencen sense convèncer...
Hi ha cels que es tenyeixen de roig...
Hi ha maletes buides d'esperança...
Hi ha llunes que s'esmicolen...
Hi ha deserts dins el cor...
Hi ha silencis criminals...
Hi ha llàgrimes mudes...

Hi ha un dolor que avança cap al centre de totes les coses i s'hi instal·la com un corc...
Hi ha una penombra certa en el futur que volem oblidar per a fugir de la nostra misèria massa humana...
Hi ha paraules que no arriben a dir gran cosa quan el món s'entesta a rodolar sense aturall cap al desastre...

Ahir em preguntaves si la vida...

Ahir em preguntaves si la vida té sentit... Per alguns es tracta de passar l’estona de la millor manera possible fins que arribi la mort. La vida com a divertimento. És una opció, superficial, però opció. Que consti que jo no tinc res contra el divertiment ni contra la gent que es diverteix. El problema és quan aquesta gent només sap divertir-se o és incapaç de veure cap altre sentit vital més enllà la mera diversió.

Estem aquí per a cercar. No estic d’acord amb Pessoa quan, citant Tarde, afirma que a vida é a busca do impossível através do inútil (LdD, 238) Vivim per a buscar, sí, i la nostra recerca no és inútil encara que sovint aspirem a l’impossible. Cerquem sobretot comprendre. La vida sense comprensió ens resulta intolerable. La raó, que ens fa humans, exigeix raons, respostes a les preguntes fonamentals. Aquest seria el "sentit" més filosòfic.

Estem aquí per aprendre. Molts, malauradament, han associat l’aprendre a l’avorriment. Són els mateixos que creuen que estudiar és un pal, una llauna; i qui diu estudiar, llegir. En el meu cas, les hores més divertides de la meva vida les he passat aprenent, estudiant, llegint... Si dic que el futbol em resulta avorrit, llavors em miren com una rara avis (ara en diuen friki).

Cercar, comprendre, aprendre, conèixer, estimar, crear...

La diversió per la diversió, tard o d’hora, esdevé una praxi banal. Entretenir-se per entretenir-se és perdre el temps; i el que és encara pitjor: perdre’s. Em perdo a mi mateix quan no aconsegueixo aprofundir en la meva experiència vital.

La vida no és un Dragon Khan.