Scotland 2013

Mostra SCOTLAND 2013 en un mapa més gran

Horitzons

Apassionadament

La raó no governa la vida. Són les passions les que manen. Sense passions ens avorrim. Sense passions som un riu embassat. Els embassaments només es poden construir a les depressions. Apassionar-se és viure la vida intensament, enlairar-se. Davant això, la raó té les de perdre. Hume afirmava que les passions són "irreductibles". La raó s'entesta a controlar l'incontrolable mentre que la passió ho destarota tot com una tramuntanada. Cal perdre l'oremus per a guanyar el sursum corda. No es pot servir alhora dos senyors. El cap serveix per als barrets, però és el cor el que batega i fa bullir la sang. Després hi ha els intel·lectuals, els moralistes i els carallots que tenen la sang d'orxata. Una colla de dropos que no fan cap bé a l'espècie. Si hi ha passió hi ha ales. Sense passió ens arrosseguem com els talps. No tinguis por de les passions. Són la cosa més natural i sana que hi ha. Res no s'ha fet en aquest món sense l'impuls libidinal i divinal de la passió. Diuen que dura 18 mesos com a màxim, que si s'allargués més temps moriríem d'esgotament, exhaurits, buidats. Val més morir espremut que viure com un coala, que dorm 20 hores al dia. És com els que tenen calés i no se'ls gasten. S'ha de ser molt capsigrany. O l'amor és passional o no val gran cosa. Després hi ha el matrimoni, que és la passió deixatada, la responsabilitat dels fills i el rebut de la hipoteca. I 4.000 obligacions més. Però lo més divertit de tot plegat és que nosaltres no escollim les passions, sinó que són elles les que ens escullen a nosaltres i, llavors, la presumpta llibertat se'n va a fer punyetes ipso facto. Val més ser esclaus de les passions que senyors del desert. I Buda que s'ho faci mirar.

   

Dietari de Terradets

No sé si sóc o si sé

Som el que som gràcies a tot allò que hem viscut. En el post d'abans d'ahir suposava que "som", que existeix un "ésser", un "jo", una "identitat personal"... En els comentaris he aclarit una mica més la qüestió. Efectivament, tinc els meus dubtes sobre la noció metafísica de "jo". Comparteixo la crítica que en fa Hume. També estic d'acord amb Nietzsche: tota la metafísica occidental des de Parmènides i Plató em resulta d'allò més sospitosa. "Arribar a ser un mateix" és una frase confusa perquè suposa que encara no sóc jo, i si encara no sóc jo, qui collons sóc? Ho podríem explicar aplicant els conceptes aristotèlics de potència i acte... De totes maneres, segueixo dubtant. El que vull dir és que hi ha una acumulació de vivències que em conformen com a ésser humà. Experiències, aprenentatges, encerts, errors, victòries, fracassos, plaers, dolors... No sé si sóc o no sóc, però sé que estic ara mateix aquí, que hi he arribat després de moltes peripècies (tota existència és una odissea, tots som Ulisses), que el meu periple ha estat només meu, plenament individual, i que el resultat és el que teniu davant, ni més ni menys. Em sento agraït amb el meu passat. Estic amb deute no solament amb els meus pares, la meva família, els meus professors, sinó amb totes i cadascuna de les persones que, per bé o per mal (del mal se n'extreuen millors lliçons que del bé) s'han creuat a la meva vida i m'han ajudat a aprendre el que sé. No sé si sóc o si sé, però em sento a gust amb mi mateix. La maduresa deu ser això. Miro enrere i ric i ploro i oblido i enyoro i penso que tot plegat ha servit per a dur-me fins aquí, fins aquest matí assolellat de diumenge, fins aquesta paraula que escric, fins al petó que t'acabo de fer... Tot plegat una vida, la meva, quaranta-cinc anys, perquè em miri al mirall dels teus ulls i em senti orgullós de mi mateix. És l'amor, que ens fa millors. És l'amor, que ens salva del naufragi. És l'amor, res més que l'amor, el que dóna sentit a la vida... No sé si sóc o si sé, tant se val... En tinc prou si m'abraces.

Demano la dimissió del coordinador de filosofia

Arribo a l'institut i em trobo una circular enviada per la Coordinació de les PAU amb data 16 de setembre en la qual se m'informa de les pautes, autors i textos per a la matèria de Filosofia de les PAU 2009. La meva "sorpresa" arriba quan llegeixo que han decidit canviar els textos de Plató, Descartes i Nietzsche. De Plató entrava el llibre VII de La República el qual ara ha estat substituït pel Fedó. De Descartes entraven les parts I-IV del Discurs del mètode, i ara han posat les parts I-IV de les Meditacions metafísiques. De Nietzsche han eliminat l'opuscle Sobre veritat i mentida en sentit extramoral i han afegit la 2a. part de La genealogia de la moral. Els únics que no varien són els textos de Hume i Mill.

He dit "sorpresa", però hauria de dir "emprenyament". No és admissible que aquests canvis arribin amb data 22 de setembre, quan fa una setmana que hem començat les classes. No és admissible perquè els professors ja hem programat el nou curs en funció de les pautes que teníem a final del curs passat. En el meu cas, com cada any, durant el mes de juny vaig preparar un dossier per a l'alumne que inclou tots els textos previstos... la meitat dels quals, a partir d'avui, ja no em serveixen. Això suposa un 40 % del dossier. Ara em cal buscar a corre-cuita els nous textos, afegir-los al dossier o fotocopiar-los perquè els alumnes els tinguin... Un desgavell de cal déu, amb la despesa que se'n deriva.

És inadmissible i inacceptable. Així no podem treballar. I després volen que millori "la qualitat" de l'ensenyament a casa nostra. Modifiquen la llei cada dos anys, ens instal·len un miler de barracons, ens redueixen les hores i ens canvien els textos sobre la marxa... Improvisació i desorientació. Això és tercermundista i molt poc seriós.

Per tot plegat, des d'aquest blog, demano la dimissió (o destitució) del coordinador de filosofia de les PAU.

(S'agraeixen les adhesions)

Aquest ridícul teatre

Quan descobreixes que darrere de tot no hi ha res comences a interpretar millor el teu paper en aquest ridícul teatre que anomenem vida.

Dogmatisme

Ahir al vespre un amable lector anònim va deixar-me el següent comentari:

Curiosa evolución intelectual la tuya. Seducido por el Opus Dei durante la "juventud", y convertido al ultranacionalismo catalanista en la "madurez". En cualquier caso, hay un elemento invariable en tu periplo personal: el dogmatismo.

Vaig dubtar una estona si el publicava, però finalment el vaig rebutjar. Acostumo a descartar el 50% dels comentaris que rebo. Des que els modero, la gent ja no m'insulta tant perquè sap que no ho publicaré. En aquest cas, amb un matusser argument ad biographiam, l'amable comentarista emet la seva sentència condemnatòria: ETS UN DOGMÀTIC! Analitzem-ho, però, detingudament...

En primer lloc: es tracta d'un anònim. En segon lloc: està escrit en castellà. No cal ser gaire espavilat per endevinar d'on vénen els trets...

Definició. L'etimologia de dogma és grega (δόγμα). S'aplica sobretot als dogmes de fe, que són formulacions doctrinals d'una veritat religiosa proclamada autoritàriament perquè hom assegura que és fruit d'una revelació divina. Fora de l'àmbit religiós, el dogmatisme és una actitud que converteix en axiomàtiques veritats que són opinables o discutibles: dogmatici sunt qui veritates universales defendunt. Des d'un punt de vista filosòfic, el dogmatisme s'oposa a l'escepticisme, al relativisme i al criticisme. Kant, per exemple, va afirmar que la lectura de Hume l'havia "despertat del seu somni dogmàtic". És a dir, el dogmàtic és aquella persona que no admet la crítica dels principis que defensa. Hi pot haver dogmatisme moral i dogmatisme intel·lectual.

Religió. L'amable anònim incorre en una flagrant contradicció. És cert que vaig pertànyer a l'Opus gairebé quatre anys (1981-1985), però també és cert que me'n vaig desvincular. Aquesta desvinculació no hagués estat possible sense un desenvolupament exagerat de la meva actitud crítica. Per força havia de deixar de ser dogmàtic si volia desempallegar-me del dogmatisme integrista opusià. No hi ha un altre camí. Us ben asseguro que no va ser fàcil. Des d'aleshores, amb la llibertat reconquistada, he estat l'ésser més crític, escèptic i cínic del món.

Política. Una altra contradicció de l'anònim: suposar axiomàticament que nacionalisme i dogmatisme són sinònims. O sigui, que és ell qui perpetra el dogmatisme quan m'acusa a mi de dogmàtic. La seva confusió mental és tan gran que utilitza un terme religiós (conversió) per a qualificar el meu posicionament polític. El fet és que em vaig desconvertir de l'opusianisme i no m'he convertit al nacionalisme. La meva militància política és d'allò més crítica i autocrítica. Hi ha dies que m'assalta un escepticisme superlatiu. No tinc les coses tan clares com vostè es pensa. No hi crec gaire, en la política. No sé pas quin serà el futur de Catalunya... Tot són interrogants. El meu post d'ahir corrobora molt bé el que li dic. Si, com vostè afirma, jo fos un dogmàtic, llavors no empraria tants signes d'interrogació, sinó que, ple de convenciment, escriuria imperatius majúsculs amb majúscules admiracions!!!!

Conclusió. Pixar fora de test és saludable. Els testos ho agraeixen molt. Passiu-ho bé, amable comentador, i faci el favor de llegir-me més sovint; potser aquesta teràpia entrellumínica l'ajudarà a guarir-se del galopant dogmatisme que pateix...

Corol·lari. L'enemic mortal del Dogma és el Dubte. Dubito, ergo sum. No podem estar segurs de res, tret de la mort. El dogmàtic necessita creure en la veritat, necessita fingir que hi ha respostes, principis, substancialitat, un ésser parmenidi enmig del riu heracliti existencial... El dogmàtic és un idealista radical. L'enemic mortal del Dogma és l'Humor. Amable comentador: espero amb candeletes el seu nou comentari...

[En castellano]

Blog amb g de garrofa andorrana

2006/2007

Haver sobreviscut un altre curs. Un altre curs a l'esquena dins la motxilla de la feina. Un altre curs d'ençà d'aquell setembre del 89 que vas incorporar-te al Vinyes Velles de Montornès després de tornar de la Honeymoon. Un altre curs ple de noms i de cares que se n'aniran... Te'n fas creus. Quants alumnes has tingut durant tots aquests anys? 2.000, 3.000, 5.000? On són? Què fan? Un altre curs assegut a la vora de la finestra, a la cantonada de la taula del departament de socials, a tocar de la calefacció, amb el Santi davant i la Mª Àngels a l'esquerra, barallant-te amb l'Elies per l'ordinador... Al final, no es tracta de matèries ni de qualificacions, sinó de persones. Són les persones amb les quals tractes les que fan que la teva feina tingui un valor. Els ulls que et miren i les orelles que t'escolten. Els cervells que es desvetllen o que s'adormen (perquè la filosofia és un dels somnífers més potents que ha inventat la humanitat). Quedaran els records, aquesta ressaca de les impressions (com diu Hume)... Un altre curs, sí. Baladres florits. Geranis de color roig.