Stonehenge 4

 

The dream came true! Quan un somni es realitza et deixa un regust agredolç, entre mel i buidor, com el darrer petó que fas a algú, conscient que és el darrer. 

No m’agraden les multituds, però aquest és el preu que havia de pagar per a poder tocar les pedres i estar dins el cercle sagrat (a banda de les 15 lliures del pàrquing). Les gernacions i la violència (avui dia terrorista) van de la mà, igual que solitud és sinònim de pau. Després hi ha «la parella», que és una cosa entremig, de vegades benèfica i pacífica, i altres vegades no tant. Aristòtil va dir que som «animals socials»; literalment va dir «animals polítics», o sigui, habitants de la «polis» (ciutadans); deixeu-m’ho dubtar, ja que si una cosa tinc clara és que no tornaré a viure en una ciutat. 

Stonehenge fa temps que es va convertir en un reclam turístic, una màquina de fer diners, traint així la seva essència primordial. Els seus constructors van crear aquest espai sagrat per a celebrar rituals, com el que hem viscut avui: el solstici. Almenys, un dia a l’any, l’indret recupera la seva originària finalitat. 

Hi ha experiències difícils d’expressar amb paraules. L’energia telúrica se sent o no se sent. L’energia personal rau en la mirada i en l’abraçada. Parlo de l’espiral (connexió), la kundalini i els txakres. Les pedres no són carn, però guarden la memòria dels segles. El cercle (cromlec) és la figura que representa la perfecció, tot imitant la forma solar. Dos cercles concèntrics reforcen això. Stonehenge, per tant, és un centre de culte ancestral que, per unes hores, reactiva la seva poderosa energia amb la comunió mística dels participants. La diferència entre estar dins del cercle i estar fora és brutal.

En la nit més curta de l’any, entre posta i albada, podem sentir el Miracle. És el clímax lluminós d’aquests dies estiuencs, la força revitalitzadora del Pare Sol fecundant máximament la Mare Terra i, de retruc, fecundant-nos a nosaltres (que som els seus fills), flors obertes, fruits madurs.

Marxo de Stonhenge curull, en direcció al finisterre britànic, amb una ressaca dolça i un agraïment profund.

Phalacrocorax aristotelis

Avui la mar és plorosa, tota l'atmosfera humiteja, els corbs marins s'estan sobre els esculls vigilant els peixos incauts (jo els vigilo a ells amb els prismàtics), les gavines volen i grallen amb elegància superba, cauen les primeres gotes d'ençà que habito aquesta nova residència (farà 20 dies demà, Sant Antoni de la Tau), surto al carrer i entomo la pluja amb la boca oberta... 

No feu cas d'allò que us expliquin de segona mà. Sigueu sempre escèptics amb tota mena de notícies “mediàtiques”. La realitat és immediata o no és realitat. Com el present. La resta cabòries. L'ús del llenguatge denota impotència. Parlem quan no som capaços de sentir directament. Massa paraules és símptoma d'immaduresa. 

Avui predomina l'aigua i el cel es confon amb la terra. 

No sé si sóc o si sé

Som el que som gràcies a tot allò que hem viscut. En el post d'abans d'ahir suposava que "som", que existeix un "ésser", un "jo", una "identitat personal"... En els comentaris he aclarit una mica més la qüestió. Efectivament, tinc els meus dubtes sobre la noció metafísica de "jo". Comparteixo la crítica que en fa Hume. També estic d'acord amb Nietzsche: tota la metafísica occidental des de Parmènides i Plató em resulta d'allò més sospitosa. "Arribar a ser un mateix" és una frase confusa perquè suposa que encara no sóc jo, i si encara no sóc jo, qui collons sóc? Ho podríem explicar aplicant els conceptes aristotèlics de potència i acte... De totes maneres, segueixo dubtant. El que vull dir és que hi ha una acumulació de vivències que em conformen com a ésser humà. Experiències, aprenentatges, encerts, errors, victòries, fracassos, plaers, dolors... No sé si sóc o no sóc, però sé que estic ara mateix aquí, que hi he arribat després de moltes peripècies (tota existència és una odissea, tots som Ulisses), que el meu periple ha estat només meu, plenament individual, i que el resultat és el que teniu davant, ni més ni menys. Em sento agraït amb el meu passat. Estic amb deute no solament amb els meus pares, la meva família, els meus professors, sinó amb totes i cadascuna de les persones que, per bé o per mal (del mal se n'extreuen millors lliçons que del bé) s'han creuat a la meva vida i m'han ajudat a aprendre el que sé. No sé si sóc o si sé, però em sento a gust amb mi mateix. La maduresa deu ser això. Miro enrere i ric i ploro i oblido i enyoro i penso que tot plegat ha servit per a dur-me fins aquí, fins aquest matí assolellat de diumenge, fins aquesta paraula que escric, fins al petó que t'acabo de fer... Tot plegat una vida, la meva, quaranta-cinc anys, perquè em miri al mirall dels teus ulls i em senti orgullós de mi mateix. És l'amor, que ens fa millors. És l'amor, que ens salva del naufragi. És l'amor, res més que l'amor, el que dóna sentit a la vida... No sé si sóc o si sé, tant se val... En tinc prou si m'abraces.

Diari de campanya (I)

Una de les lleis fonamentals de la vida és la llei d'acció i reacció. La majoria de les nostres accions no són més que pures re-accions amb les quals intentem respondre a alguna acció aliena. Des d'Aristòtil sabem que aquesta concatenació causal (acció, passió i reacció) determina la conducta humana. L'acte creatiu és l'acció per antonomàsia: la força aclaparadora de l'obra ben feta s'imposa sobre la passivitat inoperant la qual, amb prou feines, aconsegueix reaccionar patèticament. Per això és tan fomut estar a l'oposició. Veus que els que governen van fent coses mentre tu, frustrat i ressentit, només pots oferir crítica destructiva, demagògia i mentides. El poder de les idees i la força de les accions són el motor del progrés humà. Qualsevol intent de frenar això està condemnat al fracàs. Quan l'excel·lència de l'obra és l'argument contundent, de poc serveixen les lamentacions i les falses acusacions vomitades pels dèbils els quals, per norma, odien tot allò que els supera. Per això fan tanta pena. La seva miserable existència es redueix a patir i a reaccionar davant l'evidència incontestable de la seva inferioritat. I així van envellint, impotents, amargats, víctimes del seu propi autoengany. Però no és tan fàcil vendre fum i enganyar un poble sencer manipulant-lo amb futures amenaces, utilitzant la por com a mecanisme pervers (igual que sempre ha fet la religió). La gent no és idiota. No hi ha res més perillós i contraproduent que menystenir els votants. Paradoxa final: ¿Com es pot proclamar la "renovació" muntat dalt d'un carro del segle passat?! El mateix fan els amish i els talibans.

Ciberfilosofia

Com ensenyar (i aprendre) filosofia mitjançant els blogs i You Tube? Aquí teniu un bon exemple de l'aplicació dels videoblogs a l'ensenyament: Eduvlocs

Més videos:
El pas del Mite al Logos
Què és això de la filosofia?
Per a què serveix la filosofia?
Filosofia per a tots
Filosofia reggae
Aristòtil i Alexandre
Dones d'Atenes

i aquest de Nietzsche:

Ma philosophie...

Filosofía del retrete...

Portes obertes

Jornada de portes obertes a la UAB. Acompanyo els dos segons de batxillerat. Sortim de l'estació de Mollet-Sant Fost, baixem a Montcada i Reixac, travessem el poble caminant fins a l'altra estació on agafem un altre tren que ens deixarà a Cerdanyola-Universitat. Rodalies de Renfe tan depriment com sempre. Jo només faig anar el transport públic quan vaig amb els alumnes. És vomitiu. Un cop al campus, deixem els alumnes campi qui pugui (hi ha 100 xerrades distintes i han d'escollir allò que els convingui). Els profes fem cap a l'edifici del Rectorat. A les 10:30 ens donen la benvinguda a la sala d'actes, una sala preciosa, nova de trinca. Ens regalen una bossa plena de coses: fulletons publicitaris, una carpeta, un clauer-bolígraf, una agenda, un bloc d'itineraris de natura (que és on faig aquestes anotacions i que, a la primera pàgina, a la tercera paraula, hi ha una errata: "Campus. En pronunicar-lo, ningú no diria..." Hauria de posar "pronunciar-lo"). Jaume Aulet -coordinador per a relacions amb Secundària- ens passa un powerpoint amb les activitats que fan. Després ens repartim per grups, pugem a l'autocar i ens porten a visitar el Centre de Visió per Computació (CVC). Un altre powerpoint. Em cago en els powerspoints. 80 investigadors dedicats a R+D. Em cago en les sigles. Recerca i Desenvolupament. Un dels centres capdavanters d'Europa. Anàlisi de documents, sistemes avançats d'ajut a la conducció, avaluació de seqüències d'imatges, textura i color, visió industrial, imatge mèdica, reconeixement d'objectes, visió en robòtica... Especialistes en visió artificial, unint i transformant investigadors i enginyers, col·laborant amb empreses de tecnologia, mestissatge científic (informàtics, matemàtics, físics...). Tot molt maco i modern. Know-How. Spin-offs. Em cago en els anglicismes. La conclusió és que la majoria d'avenços en aquest camp consolidaran el Big Brother orwellià: el Gran Ull que ho veu tot (is watching you). Una imatge es redueix a una matriu de números. Projecte Hermes: telepantalles amb text inclòs. Intelligent video surveillance. Facial expression analysis (el caracrim de 1984). Tremolo de por. Hall de la facultat de Ciències: exposició sobre L'Any de l'Evolució. 10 cartells anuncien els diferents camps de recerca evolutiva que s'estan duent a terme a la UAB (departaments de genètica, microbiologia, ecologia, biologia vegetal i animal, osteobiografia, paleontologia, botànica...). Pugem a l'autocar i anem a l'Hotel Campus on hi ha piscolabis: quatre croquetes, quatre olives, quatre calamars, quatre patates... Misèria. Em foto una Estrella i toquem el dos. La meitat dels alumnes s'han perdut. Ja s'ho faran. Demà tenen examen d'Aristòtil. Els posaré un text de l'Ètica a Nicòmac.

A SCRIBENDO VACARE

Com ja vaig avisar, tanco la barraca a l'agost. En això no sóc gaire original. El sedentarisme és mala cosa i, de tant en tant, cal voltar-la i veure món. Enguany no sortiré de la península ibèrica. Faré un periple bastant ampli (els amics estan molt escampats per la geografia)

No puc assegurar la connexió a internet. Millor. M'anirà bé descansar de l'addicció blogogràfica. La Moleskine farà d'ersatz.

Non vacamus ut vacemus

va escriure Aristòtil (Ètica a Nicòmac, X, 7, 1177b): No fem vacances per a perdre el temps. Al seu torn, sant Tomàs d'Aquino (Sententia libri Ethicorum X, 11) diu que

Felicitas enim consistit in quadam vacatione

Doncs això. Em sap greu pels entrellumaires enganxats, però tranquils, que després d'un parell de dies amb tremolors, febre alta i atacs de pànic, us anireu acostumant a la meva absència provisional; segur que també us farà bé descansar una mica de tanta sobredosi entrellumínica; a més, sempre podeu remenar els arxius i consolar-vos amb el passat...

Us deixo...

La gravació del programa La vida en singular d'Onda Rambla en el qual l'Emma i jo vam participar el 14.7.06



Unes quantes preguntes per a la reflexió: ¿Hasta cuándo?

Un enllaç molt bolanyesc (humor negre): Presunto Antonio Ibáñez

Un dubte metafísic: ¿¿??

Un agraïment: SM from NYC

I enllaços d'alguns indrets que tinc previst de visitar aquests dies...

1 - 2 - 3 - 4- 4,5 - 5 - 6 - 7 - 8 - 9 - 10

A reveure. Salut i bons aliments. Quan torni, tornaré.

Étonnants voyageurs! quelles nobles histoires
Nous lisons dans vos yeux profonds comme les mers!
Montrez-nous les écrins de vos riches mémoires,
Ces bijoux merveilleux, faits d'astres et d'éthers.

Nous voulons voyager sans vapeur et sans voile!
Faites, pour égayer l'ennui de nos prisons,
Passer sur nos esprits, tendus comme une toile,
Vos souvenirs avec leurs cadres d'horizons.

Dites, qu'avez-vous vu?

La teva signatura

Llegeixo l'Encíclica...

Llegeixo l'Encíclica Deus caritas est de Benet XVI. Lectura dominical. Pura curiositat intel·lectual. Un amic del ram ha tingut el detall d'enviar-me-la i, ara que tinc temps, m'hi he posat.

Em sobta que la primera Encíclica del nou Papa parli de l'amor. A la Introducció cita el Dant i Aristòtil. Anem bé. Distingeix els dos termes grecs que designen "amor": eros i agape, reivindicant el segon...

Em quedo al·lucinat quan veig que la primera nota a peu de pàgina (I,3) és per a Nietzsche: Jenseits von Gut und Böse, IV, 168. No n'hi prou amb això que, a continuació, Benet es posa a parlar de la prostitució sagrada en el "món precristià" (= pagà); i, dues pàgines després, esmenta el Càntic dels Càntics. Coi, no s'està de res, aquest Benet! El problema és que, entremig, ja ens ha colat un parell de falsedats...

1- La primera frase de I,3 diu:

Els antics grecs van anomenar eros l'amor entre home i dona

Et deixes de dir que de l'amor entre home i home (amor genuïnament grec) també en deien eros. I no tens excusa, perquè al Convit de Plató la cosa queda prou clara i tu cites aquest diàleg a I,11 (nota 8) quan parles del mite de l'androgin.

2- Segona falsedat (I,5 in finis):

La fe cristiana ha considerat sempre l'home com un en cos i ànima

Més fals que Judes. El dualisme pitagoricoplatonicocristià sempre ha menyspreat el cos. A més, poques línies abans, tu mateix has escrit:

Avui es retreu de vegades que el cristianisme del passat ha estat adversari de la corporeïtat i, de fet, sempre s'han donat tendències d'aquesta mena

O sigui, que reconeixes aquestes "tendències somatofòbiques" i, quatre línies més amunt, dius que nanai, que els cristians "sempre" heu considerat el cos i l'anima com una unitat. Au, Benet, fes-t'ho mirar.

M'agrades, en canvi, quan tens el valor de plantejar dues interrogacions cabdals (I,16):

a) ¿És realment possible estimar Déu encara que no se'l vegi?
b) ¿L'amor pot ser manat?

El problema és que, com és lògic, discrepo de les respostes que dones.

Pel camí, aprofites per a fotre-li canya al marxisme. No s'ha fer llenya de l'arbre caigut, Benet, que és una actitud molt poc cristiana.

Clous la primera part de l'Encíclica (I,18) posant com a exemple d'amor agàpic la beata Teresa de Calcuta. La citaràs després dos cops més. Sembla que ella (i no pas altres, que d'agàpics no en tenen res) sigui el model a seguir. Ja m'està bé, doncs, que l'Església reconegui que l'única via que li queda per a pintar alguna cosa al segle XXI sigui reciclar-se en una mena d'ONG.

Ja acabo. Déu és caritat i llum definitiva. L'amor és l'única llum que pot il·luminar-nos enmig d'aquesta penombrosa vida plena de foscúries i entrellums. En això ens hi podríem posar d'acord, Benet, si no fos que jo sóc massa partidari de l'amor eròtic i el meu neopaganisme no em permet de congeniar amb les altes instàncies vaticanes.

La historia más bella...

Estimado Evelio:

Debo suponer que Vd. es joven o imbécil, aunque ambas cosas no son en absoluto incompatibles: se puede ser joven e imbécil al mismo tiempo sin ningún problema, suele ser lo más normal. La juventud es un defecto que, por suerte, se mitiga con la edad. La imbecilidad, en cambio, ya es harina de otro costal porque, a menudo, los años no hacen más que empeorarla. Digo esto a tenor de su "cartita" al director publicada en LV este lunes pasado. Tela marinera. Me duele en el alma que Vd. sea colega de fatigas profesionales. Un profesor de filosofía no debería pecar de tamaña candidez. Vd. ya empieza fatal: La profesión por excelencia... ¡No me joda, Evelio! No hay profesiones por excelencia, sino profesiones a secas, curros, trabajos variopintos y diversos como variopintos y diversos son los quehaceres humanos. ¿O acaso se cree Vd. superior, autosituado en la cúspide de la República platónica? Luego va y me toca los bemoles citando a Sócrates, porque este griego no es mártir de mi devoción: un suicida papanatas que escuchaba voces. Además, tenía entendido que el famoso "daimon" era socrático, que no platónico. ¿Hace mucho, Evelio, que se licenció? ¿En la Central o en la Autónoma? ¿O, a lo peor, en la de Girona? Pero cuando se pone estupendo es después de citar al de Königsberg: Hay algo lleno de dignidad y amor en la sublime función... ¡Qué lirismo, Evelio, qué derroche! Sin duda, me quedo con el último parrafito de su cartita de marras. Lo de las manos llenas de tiza, las austeras paredes, el pequeño milagro, la mente esponjosa (¿esponjiforme?), sembrar una idea, enmudecen la leyes, respira la palabra... Le aseguro que me embelesa su arrobado discurso melifluo, una angelical visión que lamento no compartir con Vd. ni borracho de cubalitros. Dudo mucho que su Arcadia exista ni siquiera en Artés. A lo sumo se la admito como ens rationis ficticio, y con grandes dosis de vaselina. ¡Venga, hombre, cuéntele esa "bella historia" a su abuela a ver si se la traga! Que conste que le habla un humilde profesor de filosofía con 17 cursos ininterrumpidos ejerciendo en la enseñanza pública del área metropolitana. Ahí queda ESO. Y le aseguro que lo que Vd. vende me suena a chino mandarín, cuando no a timo de la estampita. Mire, Evelio, con todos mis respetos, si se siente inspirado después de la caladita al porro, escriba poemas becquerianos y déjese de cartitas a los periódicos. La poesía es más agradecida, lo admite todo, soporta metáforas, metonimias y otras figuras retóricas, incluso flagrantes contradicciones y peticiones de principio. Vd. es un poeta como la copa de un pino. No entiendo todavía cómo acabó en Artés explicando filosofía a adolescentes a los que les importa un bledo Sócrates, Platón, Aristóteles, Kant... ¿O también es adicto al Prozac? Lo digo por lo rosáceo de su escrito. ¿Todavía no ha pillado la baja? En mi departamento ya vamos por la sustituta de la sustituta de la sustituta de una compañera de historia que también escribía cartitas al director muy en su estilo, Evelio, un estilo a mi juicio infumable. (Por cierto, que tengo una duda metafísica: ¿Por qué todas las sustitutas que nos envían son tan feas? ¡A cuál peor!). En fin, Evelio, no se tome mi réplica muy en serio. Ha sido un entretenimiento inocuo que me he buscado mientras mis sufridos alumnos de 2BTX estaban haciendo el examen final de recuperación. Los pobrecitos van a ir pronto a la selectividad. Entre nosotros, reconozca que su cartita era harto provocadora. Yo, a la primera lectura, la tomé como una ironía genial. Ahora, releída y diseccionada con el escalpelo, constato que de ironía nada de nada, lo cual es bochornoso. De todas maneras, no se desanime, Evelio, que quizás un día su "bella historia" se hace realidad y ese "pequeño milagro" surge entre Vd. y una alumna aventajada de esas que enseñan el tanga con absoluto desparpajo... Entonces (si se da el caso y Vd. penetra y siembra como es debido), le deseo de corazón toda la suerte del mundo, que sean felices y coman perdices con el beneplácito de su admirado Sócrates.

Atentamente,

Toni Ibàñez
Profesor de filosofía
Mollet

PS: El Oráculo me informa que Vd. no es muy joven que digamos, sino que lleva más de 20 años en el tajo y que, para + INRI, pertenece a la secta de los catedráticos. Acabáramos.

LA LLENGUA FONAMENTA LA IDENTITAT DEL NOSTRE POBLE COM EL PAISATGE FONAMENTA LA FESOMIA DE LA NOSTRA TERRA.
SÓC UN INDIVIDU CATALÀ QUE HA DECIDIT CONSAGRAR LA SEVA MISERABLE EXISTÈNCIA A L'ESCRIPTURA EN LLENGUA CATALANA I QUE PER LA QUAL COSA NO ESTÀ DISPOSAT A DEIXAR-SE POLITITZAR NI MANIPULAR PER ALTRES INDIVIDUS, GRUPS O INSTITUCIONS. La resta, me la sua.
(un debat interessant)

M'arriba la revista del Regal...

M'arriba la revista del Regal (Regal Magazine, núm. 54) i em trobo la Ruscadella a la portada amb la seva carona de garsa somrient. Li fan una entrevista de tres pàgines. La frase que escullen és genial: "Cal saber interpretar l'ànima d'un tomàquet".

Que t'hagin concedit tres estrelles Michelin i vulguis ser la Ferrana Adriana d'Espanya no et dóna dret a construir frases absurdes amb ínfules de filòsofa barata. ¿Interpretar l'ànima d'un tomàquet? Perlamortdedéu. Hermenèutica de pa sucat amb oli. Aristòtil diria que els tomàquets tenen ànima vegetativa, sí, una psiché vermella plena de suc i llavors que acaba ben esclafada i rebregada sobre la llesca de pa segons l'inveterat costum de la nostrada taula. Pobre ànima tomàquica! Oli i sal i gola avall... ¿En què es reencarnarà l'ànima entomatada després de ser digerida i evacuada? ¿En cuinera honoris causa? Perlamortdedéu, Ruscalleda!

Des que els filòsofs de referència de la nostra societat són els futbolistes milionaris, les models anorèctiques, els metereòlegs calamarsats i els cuiners estrellats, que anem de mal borràs... Ja ni Ruvert de Bentós (Ruperto Ventoso) se salva.

L'ànima dels tomàquets. Sí, Ruscalleda, sí. I l'ànima dels cogombres i l'ànima de les maduixetes de bosc... Ara ens farem animistes. Com deia Tales de Milet: tot està ple d'ànimes. Resulta que hi ha ànimes en els raves i ànimes en les faves i ànimes amagades dins el pinyol de les olives arbequines... No et fot. Ànimes a dojo, pertot arreu, menys on n'hi hauria d'haver de debò, és a dir, dins la humana misèria des-animada.

Més et valdria, Ruscalleda, no allunyar-te dels fogons i deixar de banda aquestes subtileses mediàtiques; però clar, s'acosta la Diada del Llibre Mercaderia i cal promocionar els teus bunyols literaris... ¿En vendràs molts, enguany?

Crítica de Plató al relativisme...

Crítica de Plató al relativisme: Teetet 169e-171d. Discrepo. La relativitat depèn directament del factor temporal. La presumpta “veritat” xoca amb Cronos. No és possible la immutabilitat veritativa (l’absolutisme de la idea platònica) en el context temporal, que és l’únic context cognoscible, empíricament admissible. Tot el que existeix naufraga en la contingència del riu heracliti i, a nivell predicamental, en la incongruència de l’argumentació sofística. Només escamotejant la determinació temporal podem judicar “veritativament”. Hipòstasi a partir de la qual inventem una fantasmagoria metafísica: l’entelèquia d’un ésser en el no-temps. Protàgores diu que l’home és mesura de totes les coses. Aristòtil defineix el temps com a mesura del moviment. No hi ha autorefutació pragmàtica del relativisme protagòric, sinó que el refutador implacable de l’absolutisme veritatiu és el temps, el qual relativitza qualsevol realitat. La relatio (προς τί) com a categoria fonamental. La definició escolàstica de “veritat” com adaequatio entre res i intellectus (entre noümen i fenomen) implica el predicament relatiu. No és pertinent ficcionar un context extratemporal o atemporal, atès que el temps és condició sine qua non de la possibilitat del pensament, o sigui, de l’asseveració veritativa. No és que la “veritat” sigui relativa, sinó que no hi ha “veritat”. Només respecte a un acte puntual en un moment concret (hic et nunc) puc aventurar algun judici plausible. De la qual cosa s’infereixen la impossible subtantivitat ontològica i la impracticable coherència discursiva. Ergo, el relativisme és irrefutable. Tota epistemologia és mera hermenèutica. La “veritat” com a transcendental esdevé indefensable i inacceptable. Podríem admetre, fins a cert punt, un relativisme proposicional basat en el sensisme i aplicat a casos concrets. O això o callar. Wittgenstein: Wovon man nicht sprechen kann, darüber muß man schweigen. Callem, doncs.