Nimitur in vetitum, semper cupimusque negata...Vaig tenir dos bons professors de llatí: un a
2n. BUP (El Sr. Salas) i un a
1r. de carrera (
Matías López). Del Sr. Salas recordo que ens llegia els seus poemes a classe (s'autodefinia com
un poeta en camiseta). Vaig aprovar de miracle. El curs següent vaig agafar ciències i em vaig oblidar del llatí. Quan, a l'acabar COU, per culpa del profe de filo (
Antoni Olona), en comptes de medicina (
que és el que sempre havia volgut estudiar), vaig decidir-me per la carrera de filosofia, el llatí va reaparèixer a la meva vida. A
Pamplona em va tocar repassar-lo de debò. Vaig estar tot l'estiu amb el
Valentí Fiol. Va resultar que el professor de Llatí (
Matías López) també era de Lleida. Casualitats de la vida. Vaig
aprovar també molt justet. Ja a Barcelona, els professors de la Central (Canals, Forment, Bermudo, Granada, Argullol, Arce, López Frías, Sales, Valls, Martínez Marzoa...) se'n feien creus de què un alumne de filosofia dominés el llatí. L'últim curs de carrera vaig fer una espècie de tesina en la qual traduïa alguns textos de
Vanini.
El més divertit va ser quan el setembre de 1989, acabat de casar i amb les oposicions aprovades, vaig anar a fer el "curs de pràctiques" a l'
IES Vinyes Velles de Montornès del Vallès, que era el poble on residia aleshores. L'insti el tenia a tres minuts de casa caminant (avantatges de poder escollir la destinació el primer). Em van dir que, a banda de la meva assignatura, havia de donar un llatí de 2n. de BUP! No t'ho perdis. ¿Llatí jo? Si no és la meva especialitat! Fote't. Així que durant el curs 1989-1990 em va tocar d'ensenyar llatí bàsic a un curs de 2n. de BUP.
Rosa, rosae, etc. Pobre de mi. Vaig pensar que el llatí em perseguia, que mai no me'n podria escapolir...
L'altre dia vaig rebre un mail de
Matías López. Feia 25 anys que no en sabia res. És
professor a la UdL. Em va fer molta il·lusió retrobar-lo ni que fos virtualment. Un dia que vagi a Lleida quedarem per a veure'ns i dinarem plegats. El seu mail era concís, estrany, i acabava amb aquest enigmàtic paràgraf:
No val el que es diu (hi ha un abús, en tota la Cultura, de l'element semàntic); interessa l'exploració, el no saber on s'està, la forma en ella mateixa.
Fa dies que aquestes paraules em giravolten pel cap com papallones embogides. Un filòleg antisemàntic! Un filòleg que defensa el viure sobre el dir, el no-saber sobre el saber, la forma pura sobre el contingut...
Jo, de vegades, també llegeixo els meus
poemes a classe. L'altre dia, encabat de recitar-ne
un, els
alumnes em van aplaudir
.
Nimitur in vetitum...
Exàmens corregits! De tots els anys que porto fent de corrector de la selectivitat, cap no havia estat tan desastrós com aquest; i mira que les dues opcions eren ben fàcils. Val a dir que tenia alumnes de dos tribunals i de 6 centres diferents (públics i privats), a més dels que es presentaven per llliure o provenien del batxillerat internacional. Les meves conclusions, per tant, no són representatives de la totalitat dels alumnes que han fet la selectivitat enguany. Aquí van:
