Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Orwell. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Orwell. Mostrar tots els missatges

26.3.18

CR9


Te’n tornes cap a casa amb un cop de porra a la cuixa, ranquejant, mentre penses que els tentacles del Leviatan són perillosos, que ja t’ho diu sempre ta mare: fill meu, no vagis a les manis que rebràs, i té raó, les garrotades esdevenen tatuatges que romanen setmanes, records delebles de la gesta de l’individu contra la Bèstia, i et ve al cap John Smith, aquell heroi galdós d’Orwell: If you want a picture of the future, imagine a boot stamping on a human face, forever. 

Per sempre més, l’individu està vençut contra el Partit, i la seva presumpta llibertat és un miratge, i et ve al cap Unabomber i Throreau i Stirner i tota la caterva de filòsofs que van apostar pel quixotisme en comptes de fer cas a la mare i ser bons minyons i no complicar-se la vida, que la vida ja és prou complicada. 

Tot això penses mentre sents aquest dolor punyent a la cuixa i maleeixes el Monstre que estomaca a tort i a dret, al capdavall ets solament un tros de carn atonyinada, un simple individu prescindible que lluita per un somni quan la realitat s’entossudeix a imposar la seva mà de ferro amb dits d’acer. 

I et ve al cap Gandhi.

16.11.15

Més terrorisme


Quan basteixo una pila de pedres sóc plenament conscient que, tard o d'hora, caurà. De fet, el més agradós és fer-la. També contemplar-la, clar. Són moments màgics plens de misteri i de silenci sagrat. Després marxes i la deixes allà. El que pugui passar ja no és cosa teva. La gran majoria de persones també la contemplen amb respecte i admiració. Una de cada mil, la fa caure. Aquest és el terrorista, el vàndal, el mal necessari. Jo l'anomeno el còmplice, perquè gràcies a ell les coses es renoven i es reactiva la creativitat.  

Ma filla fa dos mesos i mig que viu a París. Per sort, es troba bé. Té por, clar. Podeu llegir el seu relat aquí (se m'ha tornat bloguera!). Diu que avui ha anat al centre i pel carrer hi havia més policies que persones. Una ciutat fantasma. La por és el contrari de la llibertat. El terroristes maten vides, però sobretot són lliberticides: maten la llibertat, La Liberté. El seu objectiu és atemorir-nos fins al punt de paralitzar-nos... 

(El que diré a continuació sonarà bèstia, però ho amollo peti qui peti)

Els terroristes són necessaris i, fins i tot, imprescindibles. Com les guerres. Com tantes i tantes coses anomenades "dolentes". Com la nit, les ombres, el vici, la corrupció, els terratrèmols, les tramuntanades...Cal tenir una visió global de l'univers (matèria i energia en constant transformació). Cal acceptar que l'equilibri és el resultat del sumatori dels extrem(isme)s.  

La "guerra global sense fi" ja fa dies que ha començat i és una guerra líquida que no pot ser guanyada. Urgeix rellegir 1984 d'Orwell per a comprendre el que dic i el que està passant al món. 

Les piles de pedres cauen. Les persones morim o som assassinades (voleu un terrorisme més genocida que el càncer? Algun dia se sabrà tota la veritat...). No per això deixem de bastir piles ni ens suïcidem, ans al contrari. 

París ha perdut el seu romanticisme de patac. Sense patacades mai no arribaríem a ser savis.
      

    22.8.14

    Viatjo sol


    Ens fa por el silenci i la solitud. Al capdavall, com deia Fromm, el que ens fa por és la llibertat, per això cerquem totes les escapatòries possibles, que són moltes: família, amistats, amors, xarxes socials, treball i altres "distraccions" creades pel Sistema per tal de mantenir el ramat anestesiat (entertaintment, mass media, futbol, política, música, art, and so on). Per què ens fa tanta por ser lliures?

    La darrera pel·lícula de la Tognazzi planteja aquesta profunda qüestió. Irene, la protagonista (Margherita Buy, esplèndida, broda el paper), explora la frontera que hi ha entre fer-allò-que-toca-fer o bé escollir el teu camí personal sent allò que Orwell anomenava "una minoria d'un sol". Aquesta opció és la del "boig". El no-boig és el normal, el convencional, l'ovella blanca que s'integra mimèticament en la societat. Irene té dubtes perquè és humana i perquè la seva vida és imperfecta, com la de tothom. Malgrat els moments de fragilitat, no defalleix. Ningú té dret a jutjar-la. Que el gregarisme de la majoria s'imposi sobre les excepcions individuals no implica que una opció sigui millor o més bona que una altra.

    Sempre he defensat que el fet de viatjar sol és molt més enriquidor que anar acompanyat. Normalment, la companyia ens distreu, ens obliga a mantenir una conversa-bombolla que ens impedeix obrir-nos a la realitat que tenim al davant, limitant la comunicació amb els altres. Proveu de viatjar sols i veure-ho quina diferència!     

    Irene no és cap heroïna, sinó simplement una dona que ha après a estimar la seva solitud, és a dir, la seva llibertat. Que no és poca cosa en els temps que corren...         

    21.2.14

    Who Is Controlling US?


    Ara que Facebook ha comprat Whatsapp (Instagram també és seu), sembla que serem una mica menys lliures. La concentració de poder mai és bona. Vade retro monopolis. En la nostra societat el poder és la informació (comprada amb diners).

    El Big Brother (BB) disposa cada dia de més informació sobre nosaltres. Mr. Google coneix els nostres correus, les nostres cerques, les pàgines que visitem... Si afegim el contingut del nostre smartphone (missatges, fotografies, música, ubicació GPS, etc.), tot plegat esdevé una immensa base de dades que pot servir, en el millor dels casos, per a fins comercials o, en el pitjor, per a fins d'espionatge i de control...

    Quan Mr. Zuckerberg diu que la seva missió és "fer que el món sigui més obert i connectat" heu de llegir "més controlat". No oblideu mai aquella memorable frase d'Orwell a 1984: “He who controls the past controls the future. He who controls the present controls the past.” D'això es tracta.

    Quan lo privat esdevé públic, el BB ho té molt fàcil. No cal que ens implantin un xip al cervell, atès que el "xip" el portem entre les mans a totes hores o a les butxaques, no ens en podem separar ni un minut, ni quan dormim. És com si el presoner acceptés de bon grat les manilles, com si s'hagués posat de moda portar manilles, viure encadenats.

    Ja fa temps que m'encanta descobrir racons de món sense cobertura, desconnectar el GPS, "perdre'm" sense mòbil i sense internet... Potser, al pas que anem, caldrà desactivar els perfils de FB, de Twitter, prescindir de Google, apagar el telèfon.... Ser outsiders autèntics, dissidents, fugitius d'un sistema que cada cop ens té més collats amb el nostre absolut beneplàcit. Hem de fugir de la societat de la vigilància.

    Ni el CaraLlibre ni la MuntanyaDeSucre han de saber tantes coses de tu.     

    Pensa-hi.

    23-2-14: La caiguda del WhatsApp ahir confirma el que dic en aquest post

    11.12.10

    Why I Write


    Every book is a failure... All writers are vain, selfish and lazy, and at the very bottom of their motives there lies a mystery. Writing a book is a horrible, exhausting struggle, like a long bout of some painful illness. One would never undertake such a thing if one were not driven on by some demon whom one can neither resist nor understand. For all one knows that demon is simply the same instinct that makes a baby squall for attention. And yet it's also true that one can write nothing readable unless one constantly struggles to efface one's own personality.

    9.12.10

    Angels in disguise


    "Sigues hospitalari amb els estranys, no fossin àngels disfressats"

    12.12.09

    Contra la literatura-impostura

    En resposta a un post de Salvador Macip:

    "Je est un autre" deia Rimbaud. Però jo discrepo. Discrepo molt profundament de la concepció de la literatura com a "fugida" de la realitat i d'un mateix, de la ficció com a droga estupefaent que serveix per a "passar una bona estona". Ho sento però no. NO. El teu paràgraf final et delata. Aquesta mena d'esquizofrènia entre vida i literatura, aquesta necessitat d'escapar de la realitat, aquest desdoblament, és el que em sembla realment pervers i malaltís. És el que jo anomeno literatura-impostura. No m'interessa gens. Els escriptors que m'interessen de veritat són els que parlen de si mateixos (l'Agustí de les Confessions, Kerouac, Henry Miller, DH Lawrence, Céline, Orwell, Josep Pla...), de la realitat que viuen, encara que aquesta sigui insatisfactòria i grisa (Kafka, Pessoa...). Quin mal hi ha en "caure en l'autobiografia"? El súmmum és que l'escriptor esdevingui el seu propi "personatge", sense alienació, amb valentia, vivint una vida autèntica, genuïna, sense haver d'escapar enlloc, assumint que (com deia Eugeni d'Ors) tot el que no és autobiografia és plagi. Confesso que sovint m'interessa més la vida d'alguns escriptors que la seva obra. Llull n'és un exemple egregi (la veritable novel·la va ser la seva existència, no pas les lletres que va deixar sobre el paper malgrat escriure un fotimer de llibres!). És allò de Gil de Biedma: "yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema". Aquesta és la clau. El que estem dilucidant, per tant, és fonamental. O entenem la literatura com a "entertainment", com una dimensió re-creativa de la realitat (escric i llegeixo com qui va a Port Aventura, per evadir-me de "la dura i avorrida realitat", i així acabem en la literatura-lleugera-objecte-de-consum-de-masses); o entenem la literatura com a Literatura -en majúscula-, és a dir, com un camí que serveix per aprofundir en nosaltres mateixos, un relat experimental del jo, compromès amb el món que li ha tocat viure (il faut s'engager, deia Sartre), lluitant cada dia per expressar el que és ("sóc el que escric i escric el que sóc") i el que voldria ser, vivint la llibertat creativa en la seva pròpia carn, deixant-se la pell i la sang en el paper, en la pantalla.... Aquesta és la diferència entre l'escriptor de raça i l'escrivent de diumenge per la tarda (que diria el mestre Pla). O anem a per totes o ho deixem córrer. Diràs que sóc massa radical, que aquesta és la meva particular manera de veure l'ofici d'escriptor (odio la paraula "ofici" quan s'aplica a la Literatura!). Diràs que cada escriptor té la seva manera de fer, el seu "mètode" (una altra paraula que odio, em recorda a Descartes). (Sí, em sap greu, els escriptors no ens estimem totes les paraules, de vegades algunes ens produeixen urticària). D'acord. Cadascú és com és. Hi ha escriptors i lectors per a tots els gustos. N'hi ha que busquen la pedra filosofal i altres que es dediquen a fer llibrets "comercials". Ok. No problem. No aspiro a generar cap debat. Només volia deixar clara la meva posició, que no és merament una posició, sinó tota una opció vital, vital en el sentit que m'hi va la vida, me la jugo sencera en aquesta aposta. Posats a guanyar o a perdre, doncs que guanyi Ella, la Literatura, perquè de nosaltres -d'aquest jo físic que té "casa, jardí, cotxe, hipoteca i fill"- no en quedaran ni les putes cendres...

    Posats a fugir (i aquí hem fugit tots, a Etiòpia, a Leicester o a l'Illa de Pasqua), fugim cap al nostre interior, endinsem-nos en la nostra precària substància, aparaulem aquesta efímera essència, fem-la obra mestra... Posats a fugir, siguem superficials, trafiquem amb armes, escrivim o llegim best-sellers, creguem-nos el que diuen la tele o els diaris... Tant se val, perquè de nosaltres, fugitius valents o covards, no en quedaran ni les putes cendres...

    15.4.08

    Recomanacions santjordinesques

    Gran part de la meva obra la podeu llegir a internet. La trobareu a OPERA OMNIA i a ENTRELLUM POESIA, on he penjat un bon grapat de poemes (recitats i traduïts a altres llengües). L'última meravella en aquest sentit és Issuu. Per ara hi he pujat 3 documents: la meva primera novel·la, un relat i una guia de lectura de 1984 d'Orwell. Aviat n'hi haurà més.


    Com que aquest Sant Jordi no he tret cap llibre nou (l'últim fou L_OI), i EL LLIBRE DE L'ANY no serà a les llibreries fins a la primera quinzena de maig, em prenc la llibertat de recomanar-vos tres obres. Són de tres amics catosfèrics: Jesús Tibau, Vicenç Llorca i Biel Mesquida. Aquí teniu les portades (si voleu més informació punxeu-les):



    Jesús Tibau presentarà EVDT el 16 de maig a Vallromanes
    Vicenç Llorca vindrà aquest divendres al programa CAPVESPRE
    Biel Mesquida presenta ACROLLAM avui a La Central del Raval

    ESCRIPTORS TV

    7.1.08

    Influències literàries

    Avui faré una cosa que no he fet mai: escriuré una llista amb les meves principals influències literàries. Per influència literària entenc no solament els autors dels llibres que he llegit (perquè aleshores la llista seria quilomètrica), sinó sobretot els autors dels llibres que he viscut. [Algun dia explicaré la diferència entre un "llibre llegit" i un "llibre viscut", i què significa "viure un llibre"]

    He limitat la llista a 16 escriptors (5 catalans, 4 alemanys, 2 francesos, 2 britànics, 2 castellans i 1 portuguès) tres dels quals encara són vius. Els escriptors vius afegeixen a la seva influència literària també una influència humana o biogràfica. Voilà:

    [Avís per a despistats: això NO és un meme!]

    3.7.07

    Al-Qaida is fucking us

    Cada cop que sento parlar d'Al-Qaida em ve al cap immediatament la Brotherhood de 1984, la mítica, distòpica i premonitòria novel·la de George Orwell. Traduït a l'actualitat, Goldstein seria Bin Laden i la Germandat seria la Base islamista, aquesta (pseudo)organització underground i fantasmagòrica que, amb el seu terrorisme, amenaça l'statu quo occidental. A la novel·la no queda clar si la seva existència és real o es tracta d'una estratègia del Partit (= Poder establert) per tal aconseguir els seus objectius mitjançant la promoció de la por continuada i globalitzada. Partal pontifica com si realment ho sabés. Jo prefereixo ser més prudent.

    2.6.07

    Marc Vidal a Vallromanes

    Vam entrevistar Marc Vidal al programa "Capvespre". Vam parlar de política, d'economia, de blogs... Vam seguir conversant mentre sopàvem pèsols de Can Trampis i ous ferrats d'oca de Can Boquet (havia menjat ous de gallina i de guatlla, però mai d'oca: quin rovell!) tot regat amb un Pesquera molt decent. Marc és un nen entremaliat. Marc és un geni de la comunicació. Marc és un seductor. Es nota que el seu fort és l'(auto)publicitat. Marc és un egocèntric de can collons, com tots els que ens dediquem a bloguejar. I quin mal hi ha? És el número 1 del rànquing en català d'Alianzo. Poca broma, doncs. Diu que rep 350 mails diaris. Marc és entranyable. Quan va relatar la seva primera estada a París (amb només 17 anys, sense un duro a la butxaca) em va recordar el millor Orwell de Down and Out in Paris and London. Ell, com George, també va fer de rentaplats... i altres papers de l'auca que donarien per a una Bildungsroman ben divertida. Gràcies, Marc, per regalar-nos aquestes hores.

    Altres entrevistes "Capvespre":

    17.2.07

    Magnífica Plataforma

    18:15 Falta un quart d'hora perquè comenci la funció. Som a la fila 10. Sobre l'escenari, a l'esquerra, hi ha un piano-barra folrat d'una imitació de pell de tigre; damunt hi ha ampolles; al tamboret, simulant que toca el piano, una nina inflable amb el lligacama a joc amb la pell de tigre. Al bell mig, unes cabines de peep show les quals tenen el vidre vermell i la part de baix lilà, com tot el terra de l'escenari rotatori; dins les cabines, pantalles que emeten porno. A la dreta, unes butaques negres amb cendrers i làmpades de peu, tot vermell. La gent va arribant. La mitjana d'edat és alta. A la fila 12 s'asseuen set iaies seguides. Han anat a la perruqueria. Em pregunto si són conscients del que han vingut a veure. Veig parelles de gais i persones que, mentre esperen, llegeixen llibres. Recordo haver vingut al Romea a veure Un tramvia anomenat desig i Homenatge a Orwell. Ens hem fotut ben xops perquè diluviava. Tinc els texans molls. El Raval (sobretot quan plou) fa pudor de claveguera. Al darrere tinc un estranger que no calla. Parla un castellà prou acceptable. Diu que el Raval és molt underground, que s'esperava una altra cosa... Jo diria que és anglès. Apaguen els llums. Seran dues hores sense entreacte.

    He llegado a la conclusión que el arte no puede cambiar la vida de nadie. La magia fácil de los coños en movimiento. Echanove descalç. La guia Trotamundos es pura basura puritana. Ya no queda nada por romper. Tenía una boca tan cálida dispuesta a tragarse todo el esperma de un amigo de verdad. Uno toma conciencia de sí mismo a través de su relación con el prójimo, por eso a veces el prójimo resulta insoportable. Es fácil renunciar a la vida, dejar la vida de lado. Una actriu completament nua (Belén Fabra), que només porta unes sabates negres de taló, evoluciona sobre l'escenari com un autòmat, canta, crida... El seu cos prim, massa evident, no m'atreu gens. M'agrada molt més Valérie (Marta Domingo), l'altra actriu la qual és pastada a una companya del departament que es diu Jara. NIHILISME en estat pur. El futuro del mundo rico: la llamada del coño oriental. Pussy Paradise. Chica 47. Es la feroz competencia por la vagina de las muchachas más jóvenes. Surfing in the USA. Happy New Year 2001. A las mujeres occidentales no les gustan los hombres aburridos. Echanove sobreactua. Sempre està interpretant El Cerdo. Echanoveja. Massa patetisme. Lo más parecido a Dios es el coño de una mujer. No sé si se me va a poner dura. Entonces cómeme el coño. Me sentará bien. Karaoke. L'home és un animal malalt terminal. Encontrar mujeres que sientan placer y tengan ganas de darlo es casi imposible. Me gusta tu sabor salado. Lo necesito dos veces al día. Me dejo ir por completo. Mira: Amor, la muerte és así. El sexo es como el dinero, sólo sirve para crear diferencias sociales. Se quedaba medio dormida con mi sexo en la boca. Se te ve acabado, Michel, pareces feliz. Daniel (Boris Ruiz) llença la nina inflable al públic. Si agredes al mundo con suficiente violencia, éste te escupe la pasta, pero no te devuelve la felicidad. Tengo dudas sobre el interés del mundo que estamos construyendo. Vivimos dentro de un juego, un juego tierno y excitante. Michael Jackson. Este cabrón tiene ideas. En Occidente la liberación sexual se ha acabado para siempre. ¿Y sabes por qué? No. Chúpamela. (Ella s'agenolla i s'hi amorra). ¿Lo ves? Te digo que me la chupes y me la chupas aunque no tengas ganas. Eso es lo más maravilloso de ti, que te gusta dar placer. En Occidente hemos perdido la generosidad, el sentido de la entrega. ¿Y ahora ya puedo chupártela? Eucaristie és la cangur negra dels fills de Jean-Yves (Lluís Villanueva) el qual, el dia que mort son pare, se la carda. El fill els enxampa. Abres el coño fragante de una negra y dentro es rosado. Voyage, voyage. Yo sólo recuerdo el sabor de su piel y la sal que se había secado en su sexo. Me dormí dentro de ella. El capitalismo se basa por principio en un estado de guerra permanente. Yo nunca me he aburrido. No muslims here. Robert (Carles Canut) es declara obertament racista. Lionel (Mingo Ràfols) és guerxo i va amb bermudes, fa fotos al públic. Cuanto más monoteista es una religión, más inhumana y cruel resulta. El Islam nació en el desierto entre escorpiones y camellos. Mientras exista el Islam no podrá existir la concordia en el mundo. Un Dios único, absurdo y mortífero, sanguinario y celoso, que nunca debía haber cruzado la frontera del Sinaí. Es muy raro que la vida nos dé una segunda oportunidad. Lo que me sorprendre es que alguien renuncie a ganar más dinero. ¿Más dinero para qué? Para comprar un bolso de Gucci. Lo único que puede ofrecerte el mundo occidental son productos de marca. Soy una depredadora, una pequeña y amable depredadora. ¿Y tú qué vas a hacer? ¿Yo? NADA. NIHILISME. L'home és un animal que ja fa temps que ha embogit. Ara entenc per què Gauguin va fotre el camp a les antípodes, i Rimbaud a l'Àfrica. Echanove babejant. Es passa tota l'obra que no saps si riu o si plora, foll. Ara li fot hòsties al micro. De pronto sonó una gran explosión. Atemptat terrorista. 117 morts. Houellebecq profetitza el carnatge de Bali
    . Mort Valérie. Han matat l'amor, que és l'únic que podia salvar Michel, l'únic que ens podria salvar a tots plegats suposant que la salvació d'Occident fos possible. La falta de ganas de vivir no basta para tener ganas de morir. La neurosi occidental. El Islam me había destrozado la vida. Ya no tengo vida. Seguiré siendo siempre un hijo de la vieja Europa, de la angustia y de la vergüenza. No odio Occidente...

    Plataforma és la cosa més important que he vist mai sobre un escenari. Fins al 8 d'abril. No te la perdis per res del món.

    24.1.07

    Portes obertes

    Jornada de portes obertes a la UAB. Acompanyo els dos segons de batxillerat. Sortim de l'estació de Mollet-Sant Fost, baixem a Montcada i Reixac, travessem el poble caminant fins a l'altra estació on agafem un altre tren que ens deixarà a Cerdanyola-Universitat. Rodalies de Renfe tan depriment com sempre. Jo només faig anar el transport públic quan vaig amb els alumnes. És vomitiu. Un cop al campus, deixem els alumnes campi qui pugui (hi ha 100 xerrades distintes i han d'escollir allò que els convingui). Els profes fem cap a l'edifici del Rectorat. A les 10:30 ens donen la benvinguda a la sala d'actes, una sala preciosa, nova de trinca. Ens regalen una bossa plena de coses: fulletons publicitaris, una carpeta, un clauer-bolígraf, una agenda, un bloc d'itineraris de natura (que és on faig aquestes anotacions i que, a la primera pàgina, a la tercera paraula, hi ha una errata: "Campus. En pronunicar-lo, ningú no diria..." Hauria de posar "pronunciar-lo"). Jaume Aulet -coordinador per a relacions amb Secundària- ens passa un powerpoint amb les activitats que fan. Després ens repartim per grups, pugem a l'autocar i ens porten a visitar el Centre de Visió per Computació (CVC). Un altre powerpoint. Em cago en els powerspoints. 80 investigadors dedicats a R+D. Em cago en les sigles. Recerca i Desenvolupament. Un dels centres capdavanters d'Europa. Anàlisi de documents, sistemes avançats d'ajut a la conducció, avaluació de seqüències d'imatges, textura i color, visió industrial, imatge mèdica, reconeixement d'objectes, visió en robòtica... Especialistes en visió artificial, unint i transformant investigadors i enginyers, col·laborant amb empreses de tecnologia, mestissatge científic (informàtics, matemàtics, físics...). Tot molt maco i modern. Know-How. Spin-offs. Em cago en els anglicismes. La conclusió és que la majoria d'avenços en aquest camp consolidaran el Big Brother orwellià: el Gran Ull que ho veu tot (is watching you). Una imatge es redueix a una matriu de números. Projecte Hermes: telepantalles amb text inclòs. Intelligent video surveillance. Facial expression analysis (el caracrim de 1984). Tremolo de por. Hall de la facultat de Ciències: exposició sobre L'Any de l'Evolució. 10 cartells anuncien els diferents camps de recerca evolutiva que s'estan duent a terme a la UAB (departaments de genètica, microbiologia, ecologia, biologia vegetal i animal, osteobiografia, paleontologia, botànica...). Pugem a l'autocar i anem a l'Hotel Campus on hi ha piscolabis: quatre croquetes, quatre olives, quatre calamars, quatre patates... Misèria. Em foto una Estrella i toquem el dos. La meitat dels alumnes s'han perdut. Ja s'ho faran. Demà tenen examen d'Aristòtil. Els posaré un text de l'Ètica a Nicòmac.

    26.11.06

    Viquipèdia CAT

    Fa dies que una colla de capsigranys que fiscalitzen la Viquipèdia catalana estan discutint si esborren dos articles: Toni Ibàñez i Catosfera. Si la ignorància no fos tan atrevida, diria que es tracta d'una broma ridícula, sobretot quan llegeixes l'argumentari que aporten aquests talibanets mediocres, que semblen més una secta que una altra cosa. Val a dir que -per sort- no són tots, ja que alguns discrepen i no veuen clara aquesta iniciativa esborr(on)adora.

    Per exemple, diuen que els articles els vaig escriure jo i que això va contra "les normes de la casa". Molt bé. ¿I qui els podria escriure amb més fonament? Després dubten de la meva "rellevància" (notabilitat) com a escriptor adduint que, en aquests articles, em faig propaganda. Molt bé. ¿I què passa? Totes les dades que aporto són objectives i perfectament contrastables. No necessito pas aquesta pàgina personal quan en tinc d'altres molt més "serioses i rellevants": AELC, Qui és qui, Opera Omnia, Wikipedia Español; Wikipedia Deutsch, Wikipedia France, Wikipedia Euskara, Wikipedia Japan, Wikipedia Swahili, Wikipedia Marciana...; ¿O potser alguns d'aquests tampoc no mereixen ser-hi? Remeneu i compareu noms i rellevàncies i autopromocions...; Al·leguen que la meva reacció ha estat impertinent i que, per això, m'han de "vaporitzar" (com feien en aquella impressionant novel·la d'Orwell: 1984). Molt bé. ¿I què té a veure el que jo digui o deixi de dir, la meva actitud o la meva simpatia, amb el fet que ambdós articles hagin de romandre o hagin de ser esborrats?

    Mireu: em vaig enregistrar com a usuari amb nom i cognom (i no com la majoria dels viquipedistes, que usen nicks); ho podia haver escrit tot anònimament i no ho vaig fer; vaig començar redactant aquests dos articles sense conèixer gaire les "normes"; abans ja havia retocat algunes coses en articles diversos quan, llegint-los, descobria alguna pífia ortogràfica o veia que calia esmenar algun aspecte concret o afegir alguna informació que hi mancava; els entrellumaires sabeu que sovint enllaço els posts amb articles de la Wikipedia en diferents llengües; a més tenia la intenció de crear en el futur (quan disposés de temps per a fer-ho) nous articles que crec que falten en català; etc.

    I ara em trobo amb aquest merder. Hom suposa que es tracta d'un projecte "lliure i obert". Pamplines. Fastiguejat, he demanat als administradors que, sisplau, m'esborrin perquè no hi vull tenir res a veure. Jo mateix ho he esborrat vàries vegades, però ho han tornat a posar de seguida. Fins i tot m'han blocat per tal de protegir el buidat de la pàgina. La cosa passa de mida amb l'article Catosfera. Es tracta d'un neologisme que ha fet fortuna i que ja és usat amb normalitat per una bona part dels bloguers catalans. Si esborren aquest article de la Viquipèdia catalana, la cagaran molt cagada. Si volen, que eliminin qualsevol rastre del meu nom, cap problema, però que deixin l'article catosfèric. O, mira tu, que fotin el que vulguin, que ja he perdut massa temps amb aquesta collonada.

    I que déu (i la posteritat) els perdoni.

    LA PRESENTACIÓ DE L'ORACLE IMMINENT 4 DESEMBRE 19:30 LLIBRERIA CATALÒNIA

    17.6.06

    Abans de menjar caragols...

    Abans de menjar caragols i llobarro, i sense reflexionar gaire sobre el meu vot de demà, passo un matí distret llegint Rebelión en Catanya de Juan Abreu, una novel·leta divertidíssima que imita l'estil d'Orwell a Animal Farm i que podeu aconseguir aquí en PDF. Jo he agafat 150 folis dels que guardo per a reciclar (escrits per una cara) i (a la cara que quedava neta) he imprès el text amb l'opció de qualitat "esborrany". Us asseguro dues hores d'hilarant lectura. Molt recomanable per als acòlits d'ERC i altres bufanúvols amb vel·leïtats taratrubeolíniques... L'argument és una típica reductio ad absurdum amb un final realment genial. L'humor i l'autocrítica són les millors armes contra la imbecil·litat generalitzada.

    Recomanació ENTRELLUM

    4.2.06

    Em pregunto què pensaria Kierkegaard...

    Em pregunto què pensaria Kierkegaard sobre el que ara està passant... Ell mateix fou caricaturitzat nombroses vegades a la premsa.

    Orwell defineix la llibertat com el dret que tenim de dir als altres allò que els altres no estan disposats a escoltar (Freedom is the right to tell people what they don't want to hear)

    Hegel escrigué a la Fenomenologia de l'Esperit (IV, A, 2) que només arriscant la vida podem conservar la llibertat (Und es ist allein das Daransetzen des Lebens, wodurch die Freiheit, wodurch es bewährt wird)

    Amb la llibertat no s'hi juga. És el valor més important que tenim, el fonament sobre el qual hem edificat la nostra fràgil civilització. Si la llibertat trontolla, hem begut oli, tornem a l'Edat Mitjana, a la selva, a les cavernes. Compte, doncs.

    Les tribus d'un sol déu i d'un sol llibre no estan preparades per a entendre el pluralisme, la varietat, la diversitat, les diferents maneres de fer i de ser que tenim els humans. Aquest unitarisme uniformista és la cosa més perillosa del món. L'Alcorà no s'està de dir-ho: "Al·là estima els que lluiten tots a una per la seva Causa, com si fossin un sol edifici" (61, 4).

    Si Europa no es planteja seriosament aquesta qüestió, tenim un futur molt fosc en el qual les guerres tornaran a ser religioses, croades medievals, carnatges en nom de Déu, Al·là, Jahvè o la mare que els va parir a tots. Ho he dit i escrit un munt de vegades: la religio ha de ser superada; totes les religions.

    Jo em quedo amb Kierkegaard, Hegel, Orwell... i tots els que (filòsofs o no) han pensat que calia afavorir el pensament crític, la possibilitat d'una societat basada en la llibertat de les persones, no pas en la imposició de certs dogmes o veritats absolutes.

    Estic amb els danesos, perquè demà els danesos serem nosaltres, si ja no ho som ara. No estic disposat a recular ni un centímetre en aquest sentit.

    caricatures