Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Renada Laura Portet. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Renada Laura Portet. Mostrar tots els missatges

7.6.21

Retrobada Renada


Vaig conèixer la Renada-Laura Portet fa 20 anys, quan vaig ser guardonat amb el XII Premi Francesc Català de Poesia d’Òmnium Cultural de Perpinyà. Ella formava part del jurat. Des del primer moment em va captivar el seu entusiasme visceral, la vitalitat encomanadissa d’una dona eixerida, apassionada, rebel, compromesa, amb una vèrbola encisadora i una ànima tan gran que sembla mentida que pugui encabir-se dins un cos tan menut. Tota una Dama de les lletres catalanes, síntesi sublim d'intel·ligència i sensibilitat, encara que ella humilment s'autodefineixi com a "nineta de cabells blancs amb un mal geni d'ortiga"... Tota ella veritat, essencial i radical, radicalment lliure, libèrrima... 


Aleshores jo tenia 37 anys i ella 37 més que jo. Ara està a punt de fer-ne 95 i viu en una residència de gent gran a Elna. 


Més tard, quan l'any 2008 vaig guanyar el Premi Internacional Antonio Machado a Colliure, vaig tenir ocasió d'estar més temps amb ella, compartint les tasques del jurat i aprofundint en la nostra amistat... El moment més memorable va ser quan junts vam poder entrar a la cambra on van morir Machado i la seva mare, al capdamunt de la Casa Quintana: post 


Creu de Sant Jordi 2004, és una eminència en el seu camp d’investigació (lingüística, toponímia, onomàstica), amb unes 1.000 publicacions. Literàriament, en destaco la seva obra poètica. Però és a nivell personal, que voldria parlar-ne, com a deixeble i amic. 


Ja en vaig fer esment en alguns posts anteriors


El 28-6-2017 la IEC li va retre un homenatge: 




Truco a la residència i aconsegueixo un “rendez-vous” per al dilluns 7 de juny a les 15.00. M’han enraonat en català! Li demano per mail a la Renada si tindria algun problema perquè la nostra trobada fos enregistrada, atès que voldria aprofitar l’avinentesa per adreçar-li algunes preguntes a tall d’entrevista. Ella diu que d'acord, malgrat que està inquieta perquè, tot i que fins ara s’havia “conservat” prou bé, últimament ha “baixat” molt pel fet d’estar fora de casa… Li dic que no pateixi, que li enviaré la bestreta de les qüestions per tal que pugui rumiar les respostes... 

1- Qui és Renada-Laura Portet?

2- Quina ha sigut la teva passió, el leit-motiv de la teva vida?

3- Per a tu, què és lo més important, el valor màxim, allò que realment val la pena i omple la vida de sentit?

4- Quin ha sigut el teu “secret” per arribar fins a aquesta edat? Algun consell dietètic, estètic, ètic o d’alguna altra mena?

5- Parla’m de la teva feina, de la dedicació als mots, a l’origen de les paraules; tant importants són, les paraules?

6- Parla’m de la literatura, què vol dir “ser escriptor”, la vocació literària. Com  l’has viscuda tu?

7- Com veus el panorama literari català? La teva experiència al respecte. 

8- Comenta’ns l’estat de la llengua catalana, aquí al nord i arreu, i com veus la perspectiva futura.

9- Sobre la política, la independència (“procés”), quin és el teu parer?

10- Quin és el teu punt de vista sobre la “pandèmia” i tot el que hem patit durant el 2020 i encara avui?

11- Quin missatge donaries al jovent, a les generacions que pugen?

12- Afegeix tot allò que creguis convenient

El dia abans escriu per mail:

«estimat

no m'has enviat cap qüestionari, però t'estic esperant igual que l'enviat miraculós de Nostre Senyor! el destret és que passo moltes desgràcies!

amb una abraçada boja

renada»

Li responc:

«Havia fet un qüestionari amb una dotzena de preguntes, però finalment vaig pensar que era excessiu (com jo ho he estat sempre), que tampoc no sóc cap “periodista” i que no caldria convertir l’hora escassa de què disposem en un interrogatori...

Tanmateix, si vols, te’l deixo

Demà ens veiem»

En rebre’l em diu: «està molt bé el teu qüestionari, són preguntes d'una importància "radical"»


Res no és casual. Ella em va “cridar” quan travessava amb cotxe Sant Pau de Fenollet, el seu poble natal. Jo anava camí de Montsegur, però ipso facto vaig aturar el cotxe i la vaig telefonar. Feia massa temps que no parlàvem, que no en sabia res, confesso que em temia que ja fos morta. Quan vaig sentir la seva veu el cor em va fer una tombarella. Ets viva! Visca! Tanmateix em costava de seguir la conversa. Ella repetia tota l’estona «escriu-me un mail, vine a visitar-me...» 


Així ho vaig fer tan bon punt vaig arribar a Montsegur. Vet aquí el fragment final:

«M’has de dir on pares. Encara a casa teva de la rue Poincaré? He entès que deies “Elna” per telèfon? Vindré a veure’t, esclar. Ets una amiga de l’ànima que vas creure en mi des del primer moment. Passa poques vegades que trobis persones que creguin i confiïn en tu plenament...


Aquest 2020 ha estat un desastre absolut per a la humanitat (ja t’he dit que a nivell personal ha estat el millor, fabulós, quin contrast, oi?)


Això del covid és una collonada insostenible, una farsa que ha servit per a implementar un lliberticidi atroç, amb el vistiplau adotzenat del ramat en estat de pànic, induït pel terrorisme mediàtic...


Ni mascareta ni PCR ni vacuna ni llets amb vinagre. Volen controlar-nos i (alguns) som indomesticables, dissidents, maquis, Vogelfreis, proscrits, càtars...


De la puta inquisició dels sotanes negres hem passat a la puta inquisició dels bates blanques, la Dictadura Sanitària Global. En diuen “nova normalitat”. Ja se la poden confitar! Que amb mi no hi comptin


La resta de borrecs que romanen empassant-se ombres al fons de la cova ja s’ho faran, com si es volen suïcidar amb el morrió posat fent de conills porquins inoculant-se metzines...


Ho pontifico així, amb 57 anys, perquè si en tingués 95 com tu encara seria més radical


Explica’m coses teves. O millor ens veiem aviadetDis-me on i quan  

Abraçada i potons des de Montsegur»

Resposta:

«miracle toni, miracle absolut

veig que ens hem quedat bessons del cap amb allò que em dius de la inventada pandèmia! sóc sempre una rebel que no ho aguanta, però em trobo sota una allau de desgràcies que m'han posat en l'EHPAD ON ESTIC, i a on espero que me vindràs a veure!

apa! 

VINE,vine !!!!!!!!!!!!

renada»

El dia és arribat. Enfilo la carretera de Portbou i, camí d’Elna, cullo un ram de ginesta vora mar. També li porto un exemplar dedicat del meu darrer llibre de poemes, escrit a Manhattan: “Salvatge Horitzó



No sé com me la trobaré, revelleta segur, atrotinada per les desgràcies que ha acumulat anys ençà, em va dir que fins i tot se li havia cremat la casa... Sé que serà una retrobada important, potser un comiat, qui sap, i vull tenir esmolats els 6 sentits. Activaré l'enregistrament d'àudio i faré alguna fotografia. No tens l’oportunitat de parlar cada dia amb una venerable anciana de 95 anys...


Elna no és un lloc qualsevol, simbolitza moltíssim per a nosaltres. Segons ella, temps era temps fou la veritable capital del Rosselló i, més recentment, l'indret d'on van sortir les mítiques urnes de l'u d'octubre que els ñordos no van saber interceptar... 


Arribo 10 minuts abans i me la trobo al jardí, esperant-me, asseguda en una cadira de rodes. Es nota que ha anat de perruqueria. Quan em veu prova d'aixecar-se, enlaira els braços mentre crida "manyac, manyac!" Un dels cuidadors parla català, s'adreça a mi per a indicar-me el lloc on hem d'anar, sota un cedre magnífic. Quam arribem allà, m'assec al seu costat i, d'una revolada, ella fa un salt i es posa sobre les meves cames tot abraçant-me... "Em quedo aquí, oi que em deixes quedar-m'hi?" La Renada és així, sempre ho ha estat, i no canviarà pas ara. Una noia em fa signar uns papers mentre la renya, i ella riu, feliç per la visita. Jo continc l'emoció com bonament puc. Li agafo la mà i l'escolto. La vista i l'oïda les té força reduïdes, de forma que es fa difícil establir un diàleg, més aviat monologa sobre allò que li ve al cap... 


Que si fa 6.000 anys a gran part d'Europa es parlava basc, que si l'increïble parentiu entre el basc i el berber, que si no en sabem res de l'iber, que si "A Barcelona parleu un català traduït de l'espanyol", que si Espanya i Catalunya no han estat mai lo mateix, són dos territoris que sempre s'han girat d'esquena, perquè els seus 5 rius principals tots desguassen a l'Atlàntic, geogràficament Catalunya mai no ha estat Espanya, abans que Castella s'apoderés de Catalunya ja érem un Estat, que si els gitanos de Perpinyà han servat el català i no treballen pas, que si anècdotes del passat, que si les malures corporals... 


Han guanyat, és tot polític, TO-TA-LI-TA-RIS-ME, perquè fan el que volen, i guanyen miliards de miliards de dòlars, el profit només, i nosaltres pobres innocents, és per això que cal resistir... 


Hora i mitja d'àudio


Es queixa de la manca de llibertat: "aquí tot està prohibit" "Vull anar amb tu, marxem, fugim fora d'aquí, emporta'm, nem a veure el mar..." Li dic que no pot ser, que tindrem problemes amb la directora i la gendarmeria :)


                                      


S'atura cansada de tan xerrar, diu que li manca la respiració, que és la vesícula... Acabem. Crido el cuidador, un noi de 24 anys amb el qual ella té una relació afectuosa, "bon minyó", diu. Em fixo com ell li agafa la mà... Se l'endu... "Torna, manyac, amb l'Eva..."


Aviam si m'envia les respostes del qüestionari, però això és un altre post... 



Mail rebut l’endemà de la visita:

«seré feliç d'acabar la meua refotuda vida amb aquelles retrobades nostres... I que viuré prou per a conèixer la teua Eva!

fins aviat, espero, de tot el meu cor que t'estima fort, tant com si fos jo una donzella enamorada

segur que somniaré de tu aquesta nit; provaré de refrenar-me

Me sento morir, en tinc per molt poc temps

provo d"escriure; i no puc!

potser t'enviaré textos meus que responen més bé la teua enquesta

adorable i adorat Toni, mil potons»


22.7.12

Tramuntanada d'estiu

Bufa tramuntana de la bona. Tota la nit ha estat bufant. Des que vaig arribar aquí que l'esperava. Diuen que les tramuntanades d'estiu no tenen res a veure amb les d'hivern. Aquesta és suportable, sobretot si ets a recer, com ara estic, assegut a l'eixida, sota la glicina, albirant el Montgrí més enllà de la badia. Sovint el vent s'esvera i parla llengües estranyes que vénen del nord. Provo d'entendre el que em diu...

El meu procés d'empordanització progressa adequadament.

 

Ahir vaig pujar a Perpinyà i vaig aprofitar per a saludar una amiga que aviat farà 85 anys. La Renada segueix tan vital i lúcida com sempre. La seva petitesa física contrasta amb el seu immens esperit de donassa eixerida, apassionada i militant. Un exemple absolut, una mestra en majúscules.

L'incendi de La Jonquera crema des del migdia. La columna de fum s'estén sobre l'Empordà i gran part de la badia. Les previsions anuncien una davallada del vent per a demà, però queda el vespre i la nit... Resem, germans, resem. Mala peça al teler. 

18.3.10

Los adolescentes furtivos

Toni Quero em fa arribar un exemplar dedicat del seu primer llibre de poemes: Los adolescentes furtivos (Cap Béar éditions, 2010), publicat en versió bilingüe castellà-francès, en una magnífica traducció de Renada-Laura Portet. L'obra va ser la guanyadora del Premi Internacional de Literatura Antonio Machado 2009. Vaig defensar-la com a jurat perquè em va atrapar des del primer vers. Tenir-la ara entre les mans, en una edició acurada (amb pròleg de Pere Gimferrer!), m'omple de satisfacció.

Desitjo tota la sort al poeta sabadellenc en aquesta opera prima. Segur que en vindran més. Us copio un dels poemes que més m'agraden:


Yo sé un nombre
con el que te invoco,
piedra y sueño,
nocturno entre los hombres.

Yo sé un nombre que te regresa,
sonriente del otro lado
al origen de cuanto hubo
sin demandarme nada.

Acudes con tu propia transparencia,
esbozada apenas en el latir
apresurado de las arterias
y el vacío de tus cuencas.

Quisiera invocar también
mi propia luz,
la tez nívea
de aquellos días.

Nada podrá regresar,
el humo de los vapores
ni las hogazas verdes
donde ardíamos.

Me hieren, como dagas,
tu rostro germinal
el cuerpo núbil
con el que me recibiste.

Mudó todo la derrota.
El silencio cómplice
que duerme sus misterios,
al otro lado del espejo.

22.7.08

L'Accent Catalan

L'Accent Catalan és la revista del Consell General dels Pirineus Orientals. Fa un mes em van telefonar per a fer-me una entrevista... El que ha sortit publicat és això:


Fixeu-vos en la "traducció al català" que hi ha davall de la versió francesa... Perquè després diguin que Montilla destrossa el català! No us perdeu la carta que Renada Portet, afligida i desolada, ha enviat al President del Consell General protestant per aital exploit. Aquí la teniu:


La constitució francesa ja reconeix la nostra llengua com a regional, però si la manera de promoure-la és perpetrar textos com aquest, millor que la deixin estar...

25.5.08

El temps de les cireres


Quan he sortit de Vallromanes plovia. Un dia rúfol. He arribat a Cotlliure a dos quarts d'una. Com que la reunió a la qual estava convocat no començava fins a les 14 h. he aprofitat per passejar una estona fins que m'he assegut a la terrassa del restaurant Le San Vicens, davant del mar, i he demanat un verre de vi blanc.

Vaig començar el Quadern de Cotlliure el 21 de febrer. Avui el duia amb mi i he continuat escrivint...
El cel està molt ennuvolat. Bufa vent de tempesta. Sembla que la gropada prové de Catalunya. Si cauen gotes m'hauré d'aixoplugar dins el restaurant. He demanat una assiette San Vicens (una salade que porta salmó fumat i un bloc de foie). El vi blanc és sec i fresc, perfecte. La reunió és al Centre Cultural. Primer m'entrevistaré amb l'editor, Jean-Pierre Gayraud, de Cap Béar Éditions. Hem de decidir com farem el llibre. Serà trilingüe (català / castellano / français). La traducció al castellà ja està enllestida. L'he feta jo mateix amb l'ajuda de l'amic Carles Latre, professor de castellà del meu institut. Ara ens falta escollir qui serà la traductora al francès. Hi ha dues candidates. Aprofitant que l'any vinent és el 70è. aniversari de la mort de Machado, la Fundació està preparant un programa d'actes molt especial entre els quals s'inclou la presentació del meu llibre... Torno a ser a Cotlliure. És el temps de les cireres.
Havent menjat m'he reunit amb l'editor. Ens hem posat d'acord de seguida. Vol fer una edició normal i també una pocket. Es distribuirà a tots els Fnac francesos i espanyols; a més, es podrà trobar en algunes llibreries catalanes. Després he estat convidat per Guy Llobet (el president de la Fundació) a l'Assemblea General que, oh la la, ha durat tres hores! Érem una dotzena de persones de diverses procedències: una representant de l'Ajuntament, Miquel Martinez (secretari), Pau Combaut (tresorer), Renada-Laura Portet, Monique Alonso, André Bonet, etc. Ens han anunciat que la Casa Quintana (l'hotel on va morir Machado, i que encara està com aleshores), per fi podrá convertir-se en museu. La sorpresa ha estat quan Guy Llobet m'ha demanat si volia pertànyer al Consell d'Administració de la Fundació i ser membre del Jurat del Premi Machado 2009. Non, c'est pas une blague! Amb el meu precari francès de l'època del batxillerat he agraït la confiança, conscient de la responsabilitat que suposa aquest repte. Havia arribat al matí com a lauréat d'enguany i marxo per la tarda com a membre de la Fundació i del Jurat!

La pluja no ha durat gaire. Pels volts de les set he enfilat el camí de retorn. A la vora de la carretera hi havia una parada on venien cerises de Céret. N'he comprat una capsa. Boníssimes. Diuen que són les millors de França. C'est vrai.

7.1.08

Influències literàries

Avui faré una cosa que no he fet mai: escriuré una llista amb les meves principals influències literàries. Per influència literària entenc no solament els autors dels llibres que he llegit (perquè aleshores la llista seria quilomètrica), sinó sobretot els autors dels llibres que he viscut. [Algun dia explicaré la diferència entre un "llibre llegit" i un "llibre viscut", i què significa "viure un llibre"]

He limitat la llista a 16 escriptors (5 catalans, 4 alemanys, 2 francesos, 2 britànics, 2 castellans i 1 portuguès) tres dels quals encara són vius. Els escriptors vius afegeixen a la seva influència literària també una influència humana o biogràfica. Voilà:

[Avís per a despistats: això NO és un meme!]

4.7.06

Venetia i jo entremig dels agapants florits...

Venetia i jo entremig dels agapants florits parlant de tu (BM)
Torno a les lletres solitàries. Retorno al jardí. Les flors de l'agapant han començat a esbadellar-se. Agapanthus africanus, la flor de l'amor, el lliri africà. Una umbel·la de flòsculs nivis que corona una tija de metre. Me la va regalar fa dos anys l'amiga Uli. Els agapants del jardí del Palau de les Heures. Els agapants que vam descobrir amb l'amiga Kali a Calella de Palafrugell l'estiu de 1997. Agapants a Cap Roig. Agapants a l'ombratge dels magnoliers les flors dels quals vam collir aquella inoblidable nit de Sant Joan fins a embriagar-nos de plaer... La nit que vas sortir del cos i no volies tornar. ¿Recordes el menjador del pis de Can Mollet saturat de fragància de magnòlia? L'endemà totes les flors s'havien neulit, havien perdut llur albor, despulles deixatades d'aquella nit insomne. Ens vam dutxar junts. Agapants que es desclouen per a ensenyar els estams carregats de pol·len. Agapants com paranys que esclaten àvids de llum. Com el nostre amor que fou miracle indeleble. Com aquestes lletres a les quals retorno solitari després de massa renou. S'espelleix l'agapant del jardí. Ho escrigué a Jocs de convit l'amiga Renada:
Els amors són rosada sobre brasa.
Les nostres mans s'aixequen dins del vent
-desig cec-
contra la màscara dels secrets de la carn.