L'hora de la posta

 

Podries pensar que són el mateix, la sortida que la posta, quan neix el sol i quan desapareix. Medita-ho. No són el mateix. Com no és el mateix la benvinguda que el comiat, el bressol que el taüt. Cal meditar sobre l’inici i el final de les coses, de les relacions, de les vides, de l’univers sencer. Hi un començar i un acabar-se, o tanmateix (si ho vols considerar així) un recomençament, una reencarnació. Medita la impermanència, ella ens ensenya que tot passa avall, que el dolor i el plaer són momentanis, efímers. Avui hi som i demà, qui sap, no hi serem. Els ocells continuaran cantant i les onades del mar no s’acabaran mai. Medito a l’hora de la posta. No em fa por la mort. No em fa por el desamor. Dono gràcies per un altre dia meravellós. Demà sortirà el sol i estaré despert per a rebre’l.

La dansa còsmica

Estic aprenent a acceptar que les coses són com són, és a dir, perfectes; que no poden ser d'una altra manera. És la meva ment qui suposa que podrien ser altrament. La meva ment és idiota. Com el meu ego. Quin parell d'idiotes. El secret ha deixat de ser un secret: es tracta de fluir en pur present, sense esquemes antics i sense plans futurs, naturalment, espontàniament, senzillament, innocentment, sense desitjos ni ambicions, sense objectius ni expectatives. Jugar com un nen el joc de la matèria i l'energia pel pur plaer de jugar-hi. Ballar la dansa còsmica amb les ales de l'amor incondicional. 

Elogi dels blogs

Un blog és un suport, un format, un espai, un marc, una plataforma, un canal, un aparador... Un blog pot ser el que tu vulguis perquè et permet fer i desfer amb plena llibertat: escriure, enllaçar, etiquetar, comentar, recomentar, penjar imatges, audios, cançons, vídeos, etc.

El blog és un gran invent malgrat que ara la moda la marquin els # i un número de caràcters limitat... El blog és casa teva, el decores com et plau, l'actualitzes quan et ve de gust, dius el que et surt i no necessites el vistiplau de ningú (ni jurats ni agents ni editors ni mandarins ni crítics ni hòsties). Entra qui entra, comenta qui comenta, i aquí pau i després glòria. Així de simple i així de fantàstic. 

Si des del primer dia em van entusiasmar els blogs és per aquesta sensació d'extrema llibertat que proporcionen, per la seva naturalitat literària. Sí, he dit literària, és a dir, ciberliterària. Encara avui, en ple segle XXI, alguns s'entesten a continuar amb una concepció de la literatura decimonònica: llibres de paper que segueixen els canals tradicionals cercant lectors en perill d'extinció... Com diria el President Mas: No s'han enterat de res. El ciberdietarisme és la forma més autèntica i moderna d'escriure, la més avantguardista i l'única que té realment futur. La resta és inèrcia carca que put a naftalina.

Porto 10 anys fent blogs. Em sento tan còmode amb aquesta eina que em costaria concebre la vida sense ella. Els 19 llibres que he fet (la majoria els regalo a Bubok) queden en un segon terme davant la Gran Obra Blogogràfica... Tinc previst continuar bloguejant fins al darrer sospir, i aviso que he programat alguns posts-mortem...    

Han passat els temps, l'ahir i l'avui, i esclaten les roselles i torna a sortir el sol i el mar és més vell que ningú. Tinc universos adormits al tou dels meus dits. Voldria aprendre a estimar com estimen els immortals, més enllà del plaer i la matèria. Han passat els temps i podem dir que demà serem millors perquè res no pot impedir l'apoteosi de la llum en forma de lletres.  

Teaching

Una de les coses que he d'agrair a Internet és que m'hagi permès el retrobament amb antics alumnes els quals ara em segueixen a les xarxes socials i llegeixen aquest blog. 

Vaig exercir la docència durant 20 anys (1989-2009) fent de professor de filosofia en diversos instituts del Vallès Oriental (Montornès, La Llagosta i Mollet). No vaig ser un profe convencional, ans al contrari. Això em va portar alguns problemes, no pas amb els alumnes, sinó amb els companys i, sobretot, amb els equips directius. La meva "peculiar" metodologia consistia a fer-los pensar, que despertessin el seu esperit crític, tractant-los com adults i no pas com borrecs que han d'empassar-se els temaris oficials. Els volia preparar per a la vida, parlant sense embuts, amb veritat i llibertat...     

Ensenyar és una tasca a llarg termini: plantes una petita llavor el fruit de la qual probablement tu no veuràs madurar. Han de passar els anys i el resultat és incert. Per això, quan un exalumne se'n recorda de tu, alguna cosa es remou a l'interior. Quins professors recordem amb el pas del temps? Ben pocs. 

Aquest matí un exalumne ha escrit el següent al meu mur del FB: 

Recordando tus clases, no me extraña que suscribas este artículo... Durante tu último año en La Llagosta, en el que nos impartías clase de estética y psicología, reforzaste, al menos en mi, algo que trasciende el hecho académico y que me acompañará siempre: el placer de vivir siempre descubriendo. Supongo que en parte por compartir con nosotros inquietudes literarias y de otra índole. Por romper con la jerarquía espacial del aula durante el último trimestre de la asignatura de psicología, que pasamos dialogando sobre drogas y sexo, sentados encima de las mesas y poniendo en común dudas y experiencias... Saludos.

El plaer de viure sempre descobrint... El plaer d'haver fet una bona feina... I el plaer d'haver tingut uns alumnes com vosaltres...

I passa que som

I passa que som sols per a tenir l'espai i el temps de fer-nos dignes d'una vida que no ens pertany. I passa que hem avançat fent dreceres fins a les valls més pregones per adonar-nos que les ombres també ens salven. I passa que el cor se'ns ha estovat i la pell no guarda rancúnies i la ressaca és plena de dies plaents que ens han tatuat l'ànima. I passa que tantes paraules lliscaren i tantes esperances s'escolaren i tants neguits que al capdavall van ser res que ara mateix aquí mateix proclamo el meu amor incondicional a l'univers sencer i a cada ésser vivent (pedres incloses) que em fan sentir la bondat d'existir més enllà dels judicis i les formes. I passa que estimo el silenci i la lluna que s'amaga entre els núvols i els llavis de la noia verge i el somriure del vell que s'acomiada. I passa que no seré capaç de dir-ho com voldria dir-ho i tanmateix aspiro a deixar constància d'una sola certesa: viure val la pena i som aquí per a sentir-ho.

Videopoesia

Epicureisme

Viu amagat, passa desapercebut (deia Epicur). Defuig la política, retira't al jardí, fes l'hortet, conrea la veritable amistat o la solitud fecunda. No et recomano la vida pública, el món de les aparences no fa per tu. Escull allò que és natural i necessari, menysprea la resta. Cerca plaers que no condueixin al dolor. Pensa poc, parla poc, escriu poc. Medita, calla, escolta. Fes petons. Menja bombons. Mira sempre als ulls. Camina sense pressa. Somriu. Sigues agraït. La felicitat arriba quan fas feliços als altres. Tu no ets tan important.

Stay behind the light, you have a reason to hide

Estima't

Pot ser que hagis vingut al món a ser com ets i, malgrat tot, no te'n surtis. Pot ser que no trobis el teu lloc, que no trobis el teu temps, que no trobis la manera d'encaixar en la normalitat establerta. Pot ser que els altres no t'entenguin o que tu no els entenguis a ells. Pot ser que, després de rodolar com una baldufa, després de somiar nius impossibles, després d'espetegar les ales una vegada i una altra contra les reixes de la gàbia, arribis a la conclusió més trista de totes: no hi ha remei. Pot ser que caiguis en la temptació de creure que és culpa teva, que et van fabricar massa imperfecte, que per molt que t'hi escarrassis no hi ha plaer sense dolor ni amor sense patiment. Pot ser que t'equivoquis o que l'encertis, que guanyis o que et rendeixis, que tinguis malsons o dormis plàcidament. Pot ser que tot plegat sigui una broma que els déus s'han empescat per a divertir-se. Pot ser que aquella persona en la qual confiaves t'acabi traint. Poden ser tantes coses que no acabaríem mai d'enumerar-les. Viure és això: tirar endavant amb la incertesa a collibè, deixant-se la pell a cada batec, amb l'horitzó com a meta. Pot ser que demà el cel sigui més clar i la mar més serena. Tantes coses poden ser que no val la pena perdre el temps fent llistes inútils. Pot ser que t'hagis d'inventar de nou, com sempre has fet, obrir una nova drecera, solcar nous oceans, esdevenir més ocell. Facis el que facis, i encara que no facis res, no oblidis mai el que et diré: tu ets el més important, estima't a tu mateix.

Miratges

Contemplo els ametllers florits i les mimoses a punt d'esclatar i m'adono que tot és un miratge. L'hivern no és hivern i nosaltres no som aquest embolcall d'ossos i de carn que malda per atènyer petits plaers fugissers. La mar es confon amb la boirina. La piuladissa dels ocells no em deixa escoltar el silenci. De sobte callen i assaboreixo la perfecció. Sense núvols el cel és més cel. En algun lloc he llegit que la felicitat són 30.000 euros a l'any, no deure res als bancs i evitar qualsevol mena d'estrès. És correcte, però s'han deixat una cosa important: l'amor, saber que importes a algú, adormir-te i despertar-te amb la certesa que no estàs sol en aquest món. O també és un miratge, això?  

Diràs que és massa lluny

Diràs que és massa lluny,
que la distància entre els cossos és insalvable,
que té raó el mestre de Llofriu quan sosté
que l'amor físic és l'únic real i perdurable,
trobar l'encaix eròtic, la clau per al teu pany,
l'adoració i el plaer compartits, la tendresa,
el luxe d'esdevenir una sola carn, el diàleg,
l'acoblament de les ànimes solitàries,
evitant el platonisme, tan inhumà,
tan decadent, tan trist.

Diràs que és massa lluny,
que haurem d'aprendre a viure entre l'enyor i l'esperança,
sargint l'absència amb els mots, esvalotant les ombres,
glatint afamats, assedegats del cel que som
sense poder abastar-lo.

Diràs que és massa lluny,
nineta del meu cor, la teva pell intàctil,
els llavis que, agosarats, es desclouen del tot,
els dies més blaus que l'oceà, les nits més clares de lluna,
la boira que vol ser llum, la vida que no es resigna.

Diràs que és massa lluny el somni de poder estar junts,
davant un horitzó infinit sense baranes, sense pors, sense entrebancs,
perduts per sempre més entre les ones, nàufrags de l'amor recòndit,
and I miss you so much, there's no one in sight, 
and we're still making love, in My Secret Life,
ho farem millor que mai, els àngels seran còmplices,
el vent, la pluja, els cims nevats, la sorra blanca de les platges,
ho farem millor que mai, com només ho fem nosaltres,
I’ll be marching through the morning, marching through the night, 
moving cross the borders, of My Secret Life,
I no hi haurà paraules que ens separin
I no hi haurà rellotges, ni ficcions, ni amagatalls
I serem i estarem i tindrem i farem
i volarem plegats




Dietari de Terradets

T-90

Retira't dins de tu mateix, viu amagat, aconsellava Epicur. L'autarquia és l'únic camí per assolir l'ataràxia. S'és autàrquic quan es necessita només l'elemental, per això cal un cert aïllament, una gestió de les necessitats i dels desigs. Busca només els plaers naturals i necessaris, evitant el dolor i les coses supèrflues. El veritable plaer és espiritual. Modera les passions. Rebutja les dependències. Exorcitza totes les pors. Fuig de la política. L'individualisme és la forma de vida més plaent. No has de ser causa ni conseqüència de res. No has de manar ni obeir ningú. Segueix la naturalesa i el cos, que són savis de mena. Acaça l'instant i gaudeix-lo, perquè no tens res més.

Ell recorda amb certa nostàlgia l'època en la qual explicava aquests conceptes als adolescents. Teories arcaiques que omplien la pissarra, relliscant pels cervells immadurs dels alumnes. Ara que ho viu, ara que ja no són meres paraules escrites en un llibre, sinó el seu dia a dia indefugible, s'adona que el vell Epicur tenia raó.

El moment en el qual la boira s'esvaeix és el més embruixador del dia. És tornar a veure el llac i reviure, tornar a veure els cims i sentir que encara hi ha molt camí per endavant.

Llegeix tota la sèrie T

T-14

Ha tornat al roure on va estar el primer dia. És un arbre centenari situat a prop de casa, a l'altra banda del torrent de Barcedana. Calen quatre braços per abraçar-lo. Al bell mig del tronc, a una altura de dos metres, hi ha un forat fet per un picot. L'anterior vegada l'ocell va sortir del niu just en el moment en què ell s'hi acostava. Avui no ha vist el picot, però les fulles del roure li han xiuxiuejat secrets encara més profunds. El plaer separa les persones. El dolor les uneix. De vegades l'absència esdevé més intensa que qualsevol presència perquè els cossos destorben mentre que les ànimes poden fondre's més enllà de la matèria, energèticament. Les coses sublims no poden durar massa. Encara que durin poc temps val la pena viure-les. S'ha acomiadat del vell roure i ha seguit torrent avall, calcigant el pedregar sec, entre pollancres i canyes, en direcció al llac, fins que l'espessor de la malesa no l'ha deixat avançar més. S'ha esgarrapat braços i cames. Ara menja meló tot esperant que bulli l'arròs per al dinar. Segueix preparant la motxilla. No hi ha núvols. Farà una bona migdiada.

Llegeix tota la sèrie T

L'amor i les dones

Obra? Autor?

Manel va encertar l'anterior

Confiança (Enric Vila)

Contra l'orgasme

En realidad, la sumisión de la mujer a los orgasmos —únicos, plurales, sucesivos— es una sumisión a las formas de placer masculinas. Es ahí donde ha nacido toda esa noción de la frigidez que domina entre nosotros. El orgasmo se convierte, como muchas veces para los hombres, en algo que hay que perseguir, como un fin, como un premio, como una paga. Entonces, el placer está perdido; el placer desconocido, imprevisto, está perdido; aquello se convierte en un trabajo ("hacer" el amor): la imposición de lo teleológico anula cualquiera de las posibilidades que el sexo por excelencia, el femenino, podía tener en sí.

Se plantea ahora la curiosa cuestión de por qué, diciendo esto que digo del coño, o más bien diciendo el coño esto que está diciendo por mi boca, si es que acierto, se da, sin embargo, que la mayoría de las mujeres, no sólo es que sean más o menos frígidas y que, como decía honestamente en su canción Georges Brassens, «el 95% de las veces la mujer se aburre follando», con un cómputo probablemente bastante razonable, no sólo que sean frígidas (y lo son por lo que antes he dicho, por la razón teleológica, por el establecimiento del placer como un fin, como algo que hay que perseguir; la sumisión, por tanto, a la ley del trabajo), no sólo que sean más o menos frígidas, en contra de todo lo que vengo diciendo del infinito sexo femenino, sino que además sean, en general, también bastante gilipollas, tanto más o menos como los hombres, y con frecuencia superando la cuota; no tal vez, en general, tan pedantes ni brutales como puedan ser los tipos de este sexo, pero gilipollas sí.

Aquí teniu el text sencer: El sexo y lo sagrado (Agustín García Calvo)

Contra la parella

En l'exacta equidistància

En l’exacta equidistància que separa el teu cos del meu, en el punt on s’estiba el desig més secret, en la incògnita enyorança d’aquell pretèrit plaer, habita el meu desesper. La tardor sap allò que ens convé. Ella és més sàvia que nosaltres. Però els cossos són cossos i bullen indecorosos fins i tot a l’hivern...

No escrigues!

Ah, si tinguera un fill... Si tinguera un fill li diria: no escrigues! No et dediques a l'art, no conrees el món del pensament. Viu, tan sols viu, aprofita cada moment, cada instant, cada bocí de la teua existència: ocupa'l de plaers reconfortants, de distraccions amables, de bons moments. Oblida el teatre, la poesia, l'art, t'estalviaràs les seues ingratituds, les seves hores llarguíssimes de soledat. Molt pocs aconsegueixen vèncer aquesta soledat, i si estàs poc dotat de talent, o tan sols dotat a mitges, et transformaràs en un pocapena, en un amargat, en un home consirós i trist, però si eres un artista genuí, mai no et podràs evadir, et desesperaràs davant la presó on t'ha conduït el teu desig de transcendir. No enraones, enamora! Sigues tan sols fidel a tu mateix, als teus instints, a la probitat de la teua consciència, però mai no descobresques la teua posició, mai no reveles públicament les teues coordenades, mai no et poses a tir, sigues eteri, veloç i no et deixes capturar pels falsos paranys d'aconseguir la veritat i conquerir la cultura!

Martí Domínguez, El retorn de Voltaire, p. 118

Quatre llibres

B&N

NADAL BATLE,
IN MEMORIAM

Els primers rovellons...

Els primers rovellons de la temporada! Me'ls vaig cruspir anit a la meravellosa terrassa d'estiu del restaurant El Trabuc de Granollers (apareix a la pàg. 82 de l'última edició de la Guía Campsa). Oh, rovellons, quina delícia! El seu color carbassa ben viu, l'allet i el julivert, el gust de bosc i de molsa, veritable primícia tardorenca... Me'ls van fer pagar (21 € per un plat amb 12 rovellons de mida mitjana tampoc no és cap bestiesa), però els vaig assaborir amb una delectació suprema. Al costat dels rovellons, el pernil ibèric de gla gran reserva "Joselito" i el foie d'ànec de la casa van quedar eclipsats. Hi ha plaers que les paraules no poden atènyer. El sibaritisme és l'epicureisme gastronòmic elevat a la màxima potència. De vegades no es tracta de menges massa elaborades o sofisticades. Un rovelló acabat de plegar (a Lleida els pleguem, els rovellons -com els cargols-, però en altres indrets de Catalunya els cacen... que és un verb que sempre m'ha fet gràcia, com si els rovellons tinguessin potes o ales!), dic que no hi ha res que pugui superar el sabor d'un rovellonet acabat de plegar enmig del bosc. Jo me'ls menjo crus. És molt divertit perquè després pixes vermell. Vagi de gust!

Que quedi clar que som independents (i incansables). Gràcies Saül!
Si voleu (som)riure una mica aquí

Venetia i jo entremig dels agapants florits...

Venetia i jo entremig dels agapants florits parlant de tu (BM)

Torno a les lletres solitàries. Retorno al jardí. Les flors de l'agapant han començat a esbadellar-se. Agapanthus africanus, la flor de l'amor, el lliri africà. Una umbel·la de flòsculs nivis que corona una tija de metre. Me la va regalar fa dos anys l'amiga Uli. Els agapants del jardí del Palau de les Heures. Els agapants que vam descobrir amb l'amiga Kali a Calella de Palafrugell l'estiu de 1997. Agapants a Cap Roig. Agapants a l'ombratge dels magnoliers les flors dels quals vam collir aquella inoblidable nit de Sant Joan fins a embriagar-nos de plaer... La nit que vas sortir del cos i no volies tornar. ¿Recordes el menjador del pis de Can Mollet saturat de fragància de magnòlia? L'endemà totes les flors s'havien neulit, havien perdut llur albor, despulles deixatades d'aquella nit insomne. Ens vam dutxar junts. Agapants que es desclouen per a ensenyar els estams carregats de pol·len. Agapants com paranys que esclaten àvids de llum. Com el nostre amor que fou miracle indeleble. Com aquestes lletres a les quals retorno solitari després de massa renou. S'espelleix l'agapant del jardí. Ho escrigué a Jocs de convit l'amiga Renada:

Els amors són rosada sobre brasa.
Les nostres mans s'aixequen dins del vent
-desig cec-
contra la màscara dels secrets de la carn.

AUDIO: Declaracions de Vogelfrei i mouchette a La Onda ràdio després de l'acte de lliurament del Premi

Les espasetes liles de vell nou...

Les espasetes liles de vell nou, de bell nou, bellnouades.

(...)

El xoc del lilàs carregat de flors en efervescència i tu, Aràlia, amb un capell d'ala ampla i tota vestida de blanc cru dibuixant aquells raïms de flors en inflorescència: essència de record.

Tu i Lechevalier presents com amants clàssics. Punyides al cap, als polsos. I el descobriment dels amants que «le bonheur n'est pas toujours divertissant.»

(...)

Dic fort: Per què l'amor no existeix enlloc on tu no hi ets?

Abelles i papallones entre els fems i les cendres...

Bestioles alades animàculs que solquen eteris espais vogelschwingen möcht ich breiten mosquetes albatros mahaltes aràlies cavallers de ceptres germànics florim primaverals corinflamats tendríssim naufragi ultravivim felicitats inversemblants l'amor que insisteix procliu al desastre lluny enlloc nowhere notime vade retro cave canem defugim paraules talment lilàs que embaumen el jardí furtiu dels somnis carn i batecs i sang i ànimes desballestades i el plaer trencadís insistent insadollable no no hi ha res ress resss més enllà d'estimar-te

Trobar l'equidistància justa...

Trobar l'equidistància justa, l'equilibri exacte entre el teu ésser i el teu estar, entre el teu ésser i l'ésser dels altres, entre el teu estar i l'estar dels altres, mantenint la teva individuïtat intacta sense atemptar contra les individuïtats alienes... Aquest és el secret de la llibertat, el secret de l'amor, el secret de la felicitat, el secret de l'existència reeixida, el secret de tot plegat...

Tots els plaers són inútils
Si els perpetrem, perquè són perpetrats i es fonen
Si no reïxen, perquè se'ns podreixen a dins
Tots els plaers són inútils
Desitjos satisfets i insatisfets
naturals i necessaris
articials i prescindibles
Epicur menjant un bocinet de formatge sota la figuera del seu Jardí
O l'amic Llibreter llegint el seu llibre entre energúmens
Tots els plaers són inútils
Inútil és viure per a morir

Ahir em vaig deixar de dir...

Ahir em vaig deixar de dir una cosa important. L’arrel del problema està en què confonem la felicitat amb l’espasme hedònic.

Aprendre per a saber. Saber per tal d’actuar rectament. Actuar rectament per a encertar. Encertar per a viure feliços. El plaer no ha de ser un objectiu en si mateix, sinó una conseqüència de l’activitat correcta, de l’acció encertada.

De tots els «sentits» esmentats, m’interessa principalment el sentit artístic de la vida: la vida creativa. Coincideixo amb Nietzsche (El naixement de la tragèdia) quan afirma que només com a fenomen estètic està justificada l’existència. Segons ell, l’art és la tasca suprema, l’activitat pròpiament meta-física de l’home. Per això, la poesia està per damunt de la filosofia. El coneixement mata l’obrar, ens condueix a la inacció. L’art, en canvi, ens salva gràcies al joc de la ficció, re-il·lusionant-nos, redimint-nos mitjançant l’aparença, sublimant l’absurd. L’art transfigura l’existència. La voluntat dionisíaca ens enlaira més enllà de les ombres. Embriaguesa creativa. Llum.

Escriure, per exemple. Expressar amb paraules pensaments i sentiments. Refer l’experiència, la vivència. Ultra-ser en l’obra creada. La paraula redemptora, feta carn, consagrada a la bellesa, transsubstanciada per obra i gràcia del poeta-déu: Das stiftende Nennen des Seins (Heidegger). La veritat poètica fonamenta l’ésser mitjançant la paraula.

El «sentit» de la vida és la recerca d’aquest fonament que ens fa ser mitjançant el verb poètic. Creant ens creem. Escrivint ens escrivim. Som en la mesura que ens diem. El món existeix perquè és dit.

lucidesa en estat pur