Aquesta llum que s'escampa arreu del món, aquesta manera dolça d'entrellaçar-nos, aquest saber que som espurnes del mateix foc, flames que s'enlairen en una dansa de còsmiques dimensions, aquesta pau sense mots en el silenci sagrat de la matinada.
Diu Krishnamurti que la bellesa és perillosa per a un home que desitja, que la veritable llibertat rau en la desactivació del desig, en la independència respecte als condicionaments limitats del cervell.
Cal desprogramar-se, resetejar-se, evitar qualsevol mena d’addicció o d’hàbit. Només una vida creativa, espontània, fluint amb el present sense judicis ni expectatives, ens permet de transcendir els automatismes i anar més enllà dels desitjos previsibles.
La llibertat no te la regala ningú. És una conquesta.
És l'equilibri, el que busquem, el balandreig de l'ànima. Poder dormir bé. Poder respirar bé. Poder ser. Subtils, ens enlairem cap a regions inexplorades. No és sexe, sinó tantra. No és art, sinó l'alquímia dels elements. Fins i tot la paraula deixa de ser paraula i es converteix en emoció. No és certesa, sinó confiança. Quan el sol torna a sortir i saps que la vida és preciosa i que hi ha amor veritable. És l'equilibri subtil entre el desig i la buidor, aquella petita escletxa a través de la qual pot existir la llum divina.
Saps que és millor així: deeixit de les exigències del desig, de la dependència carnal, de la necessitat de tocar i de posseir. Molt millor, on vas a parar. Reconeix que fa segles que aspiraves a aquesta distància entre el teu cos i el teu esperit. Segles. L'alliberament veritable és no ser esclau dels teus impulsos i arribar a contemplar-los com qui contempla els núvols, sempre canviants. Núvols-desigs. No et pertanyen, en realitat. Passen. Com tot passa. Molt millor així: en calma, respirant profundament, vibrant en una freqüència elevada, subtil, etèria. Sobrevolant-te.
La gente se apega, y cuanto más te apegas a la otra persona, más se asusta la otra persona, más ganas tiene de escapar, porque hay una gran necesidad interior de ser libres.
El deseo de libertad es mucho mayor que cualquier otro deseo, es mucho más profundo que cualquier otro deseo.
De ahí que uno pueda sacrificar incluso el amor, pero no pueda sacrificar la libertad, no forma parte de la naturaleza de las cosas.
De ahí que la auténtica dicha sólo pueda ocurrir en tu soledad.
La soledad es un arte, sobretodo el arte de la meditación.
Estar completamente centrado en tu propio ser sin ansiar a la otra persona; estar en tal profundo reposo contigo mismo que no necesitas nada más, eso es la soledad.
Te proporciona dicha eterna.
Si primero estás arraigado en tu ser y luego te diriges a una relación, el fenómeno es completamente distinto.
En este caso puedes compartir, puedes amar y también puedes disfrutar este amor. Incluso cuando es momentáneo, puedes danzar, puedes bailar, y cuando desaparece, desaparece; no miras atrás.
Eres capaz de crear otro amor, de modo que no hay necesidad de apegarse.
Das gracias a tu amante, das gracias al amor que ya no está ahí porque te enriqueció y te proporcionó algunos atisbos de la vida, te hizo más maduro.
No obstante, esto sólo será posible si estás algo arraigado en tu ser.
Si el amor es todo lo que tienes, sin ninguna base meditativa, sufrirás, cada relación amorosa tarde o temprano se convertirá en una pesadilla.
Aprende el arte de estar solo, y dichosamente solo; entonces, todo será posible.
Cansa seduir sempre. M'estimo més la vida contemplativa.
No cal penetrar les entranyes de les Venus veganes.
De les marmòries ja se n'ocupen els hooligans del
sexe.
Cansa seduir, com cansa empènyer.
Només cal asseure's, observar la silueta, l'obra, el paisatge;
parar l'orella i gaudir en la justa distància, ni poc ni massa.
Hi ha certa noblesa en aquest romandre intangible, inabastable.
No cal tocar. Si toques, embrutes. Si toques, trontolla.
Si toques, rebaixes l'ideal a l'altura de les rajoles.
Cansa seduir. Cansa empènyer. Cansa tocar.
Cansa el gest i cansa la paraula.
M'estimo més el silenci i la dolça ficció
d'allò que podria ser i no serà.
No, no m'he fet vell.
Simplement, he passat de
pantalla.
Em tinc a mi mateix i, al capdavall, pertanyo al mar, a la platja que m'acull, al bosc que m'engull, al sol que m'escalfa. A mi mateix em tinc i escolto ocells de bon matí, cançons que em bressolen les hores d'absència. Aquest vaivé en el qual em gronxo, com la flor capcineja en el vent. Aquest desdir tan blanc, tan subtil, tan tènue. Vam néixer per a sentir que la vida val la pena, fins i tot quan el desig s'ha esvaït. No pas una derrota, sinó un rendir-se a l'evidència: som allò que queda després de llevar la màscara, la nuesa del cel ras, la darrera llàgrima.
La conquesta del silenci. El deixar anar, el lliurament. El perdre's. Aprendre que viure és acomiadar-se de cada instant, dels altres, de tu mateix. Quan surt el sol i les paraules encara dormen. Quan Déu ens mira de fit a fit, sobrenedant l'horitzó i les onades. Quan el cor es buida perquè resulta massa feixuc bategar amb tantes àncores. No vols patir. Mai has volgut patir. Per què t'entestes, doncs, a ser abraçada? O voles o abraces. Ambdues coses alhora no són possibles. O cantes o calles. Només si calles pots escoltar el misteri. Ella somia. Tu la mires sense desig. Desitjar és rebaixar-se, recaure en la vulgaritat de les coses tangibles. I ja te'n vas una altra vegada. Viure és anar-se'n, fugir, no pas cercar, no pas seguir l'instint més primari, fugir de la fictícia seguretat dels carrers coneguts i de les accions automàtiques, fugir d'allò previsible, del tic-tac que ens marca el camí precís cap a la tomba, fugir de l'abisme familiar, domèstic, plàcid, i córrer sota la pluja, empaitant la tramuntana, mentre les gavines sobrevolen amb elegància les nostres gesticulacions ridícules. I no saber qui som encara. I trobar a faltar la platja. I esperar cada matí la vida com un regal sense desembolicar, aquella rajola de xocolata que no hem tastat encara. La conquesta del silenci. Ser. Ni dir ni tenir ni fer. Ser. I aprendre a rendir-se davant totes les victòries. Perquè ser feliç no és tan difícil, el més difícil és acceptar la impermanència de l'alegria, del plaer, de l'amor, de la vida, que gira i tomba, comença i acaba, reneix i s'extingeix amb una naturalitat increïble. La conquesta del silenci aquest matí de diumenge enmig de la metròpoli més manicomial d'Amèrica. Ella es desperta. Engega el mòbil. La miro i no dic res. Desexisteixo. Ja sóc lluny. Hi ha altres maneres de viure i altres maneres d'estimar. La solitud es vesteix de paraules. Són la disfressa més humana. L'ànima sap que el cos pesa i, tanmateix, sent compassió de les seves misèries. Només un petó. Només una mirada. Fa hores que t'acomiades. No serveix de res acomiadar-se. Mais eu te possuirei mais que ninguém porque poderei partir...
Em llevo amb el cant dels ocells (mitja hora abans de la sortida del sol), baixo a la platja, medito contemplant els colors de l'horitzó, escolto el mar, dono gràcies, respiro profundament, passen gavines volant, sóc i estic amb el que és i està (digueu-li univers, energia, divinitat), estic i sóc ara i aquí, en pur present, conscient, sense desitjos ni expectatives, en pau amb mi mateix i amb tothom, viu, més viu que mai, bategant i caminant i cantant i rient i estimant i somiant (si el que visc no fos un somni)
El sol es pon, m'endinso en el bosc, em quedo embadalit escoltant els rossinyols...
La raça dels homes no acaba de trobar l'equilibri entre l'egoisme i l'amor...
Fins que no donem més del que rebem, no serem feliços. Així, donant-ho tot, ho rebrem tot.
El desig demostra que hi ha dualitat, alteritat, tensió. Per una part, hi ha el subjecte que desitja i, per una altra, allò desitjat (l'objecte del desig). Buda va dir que cal eradicar el desig si volem deixar de sofrir. Es pot viure sense desitjos? Desitjar no desitjar no és també un desig? Qui desitja exactament? L'ego?
Si flueixo amb l'energia còsmica, si confio i permeto que les coses siguin allò que han de ser... On queda el desig? El desig de fluir no és també un desig? I el desig de ser feliç? Desitgem només el que no tenim o podem desitjar conservar i incrementar el que ja tenim?
Arribar a la plenitud (Pleroma), a la il·luminació o a la saviesa (Sofia) seria ser conscient que tot és u, que no hi ha cap separació entre subjecte i objecte, ni entre subjecte i subjecte, és a dir, sobraria el desig com a pont o intermediari, atès que les ombres quedarien enrere i tot seria LLUM...
Concentra't en el present. Viu-lo plenament. No hi ha passat ni futur ni dualitats ni contradiccions. El teu ego és tan impermanent com el món fugitiu. Tot és fenomen-bombolla-ombra, no hi ha substància. No jutgis, no esperis, no desitgis. Buida't de finalitats i intencions. Abandona els mites i les il·lusions. Desconfia de les paraules. Cenyeix-te als fets. T'has de comprendre a tu mateix a través del cos. No pas amb la teoria, sinó amb la pràctica (lo important és lo que fas i com ho fas). SOMATOSOFIA. La veritable religió és el relligament amb la Natura, la connexió energètica amb el cosmos. Per això t'has de perdre per les muntanyes tot penetrant en el bosc de la solitud personal. L'home fort i vertader, valent i gran, no necessita de l'ajuda de ningú. Trenca dependències i lligams. Emancipa't. Obre el cor, els braços, les mans i abandona't. Viu sense deixar petjades. Segueix l'ordre còsmic, torna a les fonts, a la vida primitiva i original. No has de guanyar ni ser vençut. Sigues lleuger com un núvol blanc. Purifica't mitjançant el dejuni i la continència. No cal buscar ni escapar-se. Accepta sense escollir. No imitis ningú. Crea el teu propi camí. Flueix. Tranquil, sense por, deixa anar coses i persones, deixa't anar. I arribarà l'harmonia, la pau, la saviesa, la llibertat, l'acció imprevisible dins la plenitud còsmica.
Deficiència, fretura, mancança, neguit, desig, anhel, hàbit, incomodidat, insatisfacció... La vida és això. I no ens aturem mai perquè mai en tenim prou, encara que hàgim assolit somnis importants. Jo no em sento incòmode, sinó tot el contrari. Què em manca? Materialment no gran cosa, fins i tot me'n podria desprendre d'alguna més. La calma no ve de cercar i aconseguir, perquè sempre ens quedaran coses per aconseguir. És com intentar calmar el neguit de viatjar viatjant, atès que sempre quedaran viatges per fer, ni que sigui a la Lluna o a Mart. És aquest “anhel difús” el que toca la pera. No saps exactament el que et manca, el que vols. Podria estar satisfet amb la meva vida i vegetar simplement com els gats o els gossos jeuen al sol. Podria fer l'hort, viatjar, escriure un altre llibre, tornar a enamorar-me... Podria, podria, podria... I el sol fet d'imaginar-ho em causa una mandra infinita. M'estaré fent vell? Estic hivernant?
No em vaig acostar a tu amb ganes de penetrar-te. Era una altra mena de desig, més eteri, un voler saber d'on brollen els versos que escrius, una distància estudiada entre els ulls que tot ho esbrinen i la presumpta melodia dels tactes.
Puc confessar-t'ho? O encara és massa aviat per a saltar la tanca? No, no cercava sensacions ni sentiments exactes. Era com aquella boira que puja del riu cap al turó i s'esmuny per les escales recargolant-se fins al capdamunt del campanar, misteriosa i entranyable.
No, no em vaig acostar a tu brandant l'espasa. Els poetes ballem la música dels astres. Ser poeta és saber que mai direm la darrera paraula. Per això sento nostàlgia del silenci. Per això t'enyoro, fada, una altra vegada.
És la ment la que crea la realitat. Tenia raó Plató: primer de tot són les idees. Només cal que somiïs, pensis, desitgis, visualitzis i verbalitzis quelcom perquè aquest quelcom esdevingui real, es materialitzi. M'ha passat tantes vegades a la vida, ho he experimentat de tantes maneres, que res ni ningú podria fer-me canviar d'opinió al respecte. Ja poden venir els escèptics a parlar-me de "casualitats", "sincronies", "coincidències", etc. I una merda. Guardeu-vos la vostra xerrameca. Sóc un filòsof que només se'n refia de les coses que ha viscut de primera mà.
I tota aquesta introducció per a què? Perquè us vull parlar d'un eucaliptus...
L'altre dia esmentava aquest arbre en un post. La seva presència dificultava la visió panoràmica completa de la Badia de Roses. I deia: "Si no fos per l'eucaliptus, el somni seria més real". Aquest matí m'he llevat amb la fressa d'una serra mecànica propera. He vist com un parell d'homes entraven al camp on estava l'eucaliptus. He pensat: igual el tallen... Han començat per les branques baixes i, amb l'ajuda d'un petit camió amb grua, han anat pujant a poc a poc fins que l'arbre ha sigut completament desballestat. A les 12:30 la feina estava enllestida.
El somni és més real que mai, fins al punt que ha deixat de ser somni. Fixeu-vos en la diferència final:
La convivència i el coneixement mutu porten a la decepció inevitable. Hi ha seducció mentre hi ha misteri, és a dir, ignorància. L'amor és sobretot literatura. T'estimo és una expressió de set lletres que tothom fa anar i que ningú no sap exactament què coi significa. Els somnis es fan malbé per sobredosi de realitat. L'error fonamental consisteix a creure que una altra persona resoldrà les teves mancances. Sovint l'altra persona et fa de mirall i el que hi veus reflectit et resulta d'allò més insuportable. Al capdavall, la nostra autoestima depèn de la capacitat que tinguem d'assumir les nostres imperfeccions, que són moltes. Fixar-se solament en les imperfeccions alienes és fugir d'estudi. La solitud és la millor mestra. La pena és que hi ha persones que no han tingut l'ocasió d'estar realment soles. És com aquell que no ha sortit mai del seu poble i encara viu a casa dels pares. Una parella hauria de ser un procés alquímic de fusió dels elements inferiors amb el resultat superior de l'or o la pedra filosofal. Dic hauria de ser, perquè la majoria de vegades en surts socarrimat i apedregat, no pas filosòficament, sinó psicològicament. Cada fracàs sentimental et fa sentir més culpable. Val la pena reincidir? Sabeu què els passa als exfumadors quan tornen a fumar? Que se'ls fumen de dos en dos o de tres en tres. Hi ha un instint suïcida en cada cigarreta que encens i en cada desig d'aparellar-te. És aquella il·lusió de la primera flama, de la combustió inicial que promet paradisos insospitats al final dels quals, rere el miratge, només hi trobaràs un altre infern domèstic, ridícul i inútil com tots els inferns humans.
Si la naturalesa física, moral, intel·lectual i espiritual d'un ésser humà està ben desenvolupada, o, per emplear la terminologia esotèrica, si els seus cossos subtils s'estan organitzant degudament, llavors pot ser escollit pels Germans Grans (Pessoa els anomenava els Superiors Desconeguts) i li pot ser donada una preparació especial. D'antuvi les intruccions se li envien telepàticament mitjançant la ment subconscient i, quan ha progressat prou en aquesta forma, se'l posa en contacte amb altres deixebles dels Germans Grans que es troben en el món físic els quals li ensenyaran i el prepararan conscientment d'acord amb els mitjans adequats corresponents a aquest nivell: la paraula parlada o escrita, etcètera.
Més tard, quan hagi fet el progrés suficient, els Germans Grans i Menors conjuntament, mitjançant el procediment conegut com a iniciació, correlacionen la subconsciència amb la consciència.
En arribar a aquest punt, el lector es preguntarà com es pot posar en contacte amb els Mestres. Poc podem dir al respecte, perquè es tracta d'una qüestió d'experiència interna. El desig, si és prou fort i prou persistent, acabarà esquinçant el vel i assolirà el contacte buscat. D'aquí en endavant la sendera s'obre i el deixeble comença a avançar.
És quan sobren les paraules, quan no cal fer res més que respirar i contemplar el paisatge en silenci, amb les mans agafades. És quan tot el cansament passat desapareix de sobte perquè ets conscient que ja has trobat el que buscaves. T'ho diu l'altra mirada. T'ho confirmen els batecs i les rialles.
És quan la posta i l'albada s'uneixen dins la teva ànima, quan els cossos s'enlairen i volen, quan agraeixes a la Vida la seva magnífica generositat, i sents que tot, absolutament tot, era necessari per tal d'arribar fins aquí, fins aquest precís instant.
És quan sobren les paraules, quan ser i estar s'identifiquen com la vela i el vent, com el cim i la neu, com els llavis humits i la trèmula pell.
Llavors -lliure del desig, de la por i la voluntat-, et deixes endur per la bellesa de l'univers del qual només n'ets una minúscula peça, i flueixes talment aigua cristal·lina rierol avall.
.jpg)
