Kubrick i
Medem són els meus directors de cinema preferits. Per què? Perquè resulten inquietants en la mesura que aconsegueixen traspassar la
shallowness (que, segons Oscar Wilde, és el vici suprem). Potser direu que són massa filosòfics. Certament. Però el que m'inquieta de les seves obres no és pas la càrrega filosòfica, sinó
allò que s'amaga més enllà de les paraules i de les imatges, allò que s'insinua rere el decorat aparent o l'argument més o menys encertat.
Inquietants i pertorbadors haurien de ser tots els artistes, tots els que aspiren a crear quelcom innovador que pugui sacsejar les estructures presents. Es tracta de remoure i de commoure l'estat catatònic generalitzat. Si una pel·lícula o un llibre no aconsegueixen provocar un cert terratrèmol interior en l'espectador o en el lector, ja podem plegar. L'art no ha de servir per a refermar res, ans al contrari. Per això l'autèntic art sempre ha desafiat el Poder.
PS: Un altre director sant de la meva devoció i d'allò més inquietant és Ingmar Bergman. El setè segell és un film insuperable.
