No estimem una persona, sinó que estimem l'agradable sensació que ens proporciona el miratge d'estimar-la.
Aquest és el miratge que nodreix l’amor humà, l’essència última i primera de l’enamorament, la ficció fonamental que mou i remou el cel i les altres estrelles, l’ànima del món, la deu de totes les rialles, l’aiguaneix lacrimal, el suprem malentès que permet la supervivència de les espècies, la mentida més veritable, la veritat més mentidera, el suplici de la carn, la crucifixió de l’esperit, la fosca inspiració dels poetes, el batec enardit, la pulsió libidinal, el sanglot orgasmàtic, la causa final de les primaveres per venir, la núvia vestida de blanc, els anells que encadenen, l’amarga gelosia, els somnis de prínceps blaus, les caputxetes salvatges, els llops encaputxats, la il·lusió dels compromisos eterns, la presumpta fidelitat, la xocolata del lloro, fes-me el que a mi m’agrada que jo et faré el que a tu t’agrada, quid pro quo, cari, darling, honey, bonica meva, no puc viure sense tu, mai no podré oblidar-te, you are the sunshine of my live, el mite d’Eros platònic, la mitja taronja àcida, la funesta mania de confondre el cul amb les tèmpores, la follia de les emocions incontrolables, la rauxa forassenyada, collons, que jo no sóc de pedra, el joc dels amants a punta d’alba quan els cossos han perdut l’oremus, l’adéu inevitable en caure totes les màscares, aquell dubte que queda entre les dents i, després, ens ennuega…
Aquest és el miratge.
Només ens estimem a nosaltres mateixos i a tot allò i a tot aquell que ens ajudi a estimar-nos més i millor.
Aquest és el miratge.
Tu no vals tant.
Jo tampoc.
