Llevantada

Què n’hauria de fer, de tantes paraules dèbils, imprecises, ombrívoles? Escoltar el silenci i prou, contemplar l’omnipotència de les onades que s’esbraven contra els esculls, resseguir el vol rasant de la gavina, oblidar que vaig llegir llibres absurds i que en vaig escriure de més absurds encara, dissimular tantes imperfeccions, agrair que vaig descobrir l’amor veritable (un pèl tard, després d’un fotimer de provatures), i que llavors vaig començar a fluir amb el corrent que mena a l’essència divina… 

Ella fa sortir la millor versió de mi: Eu faço vc colocar para fora seu melhor self e isso é recíproco! Es podria dir res més elevat? Plató hi estaria d’acord. Es tracta d’això. I tanmateix són paraules dèbils, imprecises, ombrívoles. 

La llevantada entra per la terrassa i es s’esmuny passadís endins. El meu cor és una pinya esberlada. Plou sense parar. 

Ella és real o una creació meva? Sóc real o ella m’està creant?

Estimar-se és re-crear-se cada dia.

Fent cançons

He composat poques cançons a la meva vida. Aquí us deixo les dues darreres. Una és de març de 2012, quan vivia a Terradets; l'altra és més recent, del juny de 2015. Ambdues tenen en comú que van ser inspirades per "amors platònics", és a dir, per relacions impossibles basades en somnis i paraules... Almenys en queda una obra, un producte musical i poètic que serveix per a sublimar la frustració humana. L'art, de vegades, no és tan inútil com sembla. 

Febrer (Driftwood Art)

S'ha acabat el mes de gener! Recullo fustes, petxines i pedres que trobo a les cales properes. El mar em regala la matèria primera. Observo les formes i endevino bèsties, artefactes, somnis, secrets amagats: una dansa de serps, un cap de flamenc, un tauró, un petit cocodril, un veler, boscos impossibles... Aplego objectes provinents dels naufragis i les llevantades tot inventant noves maneres d'interpretar el sentit de les coses. Driftwood Art. Entre la natura i l'art només hi ha el lapsus d'una mirada capaç de fer florir la deixalla o la ruïna. I no cal intervenir-hi gaire. Plató diria que hem de re-conèixer la idea primigènia, l'arquetip que nodreix l'ànima. Les paraules vénen després. Primer és la pura troballa, la trobada física amb els elements (pedra, aigua, sol, fusta, tramuntana). Poso ordre en el caos com ho faria un déu menor, minúscul. Alquímia. El pit-roig em mira tendrament. Els veïns (Andy & Lily, ell alemany i ella francesa) han vingut a presentar-se. Ella em pregunta si sóc feliç aquí. Li responc que sí, que és impossible no ser-ho davant de tanta meravella. M'agrada el febrer perquè és curt de dies i la llum s'allarga. M'agrades tu perquè ets profunda i saps com eixugar-me les llàgrimes.     

Plató i l'eucaliptus

És la ment la que crea la realitat. Tenia raó Plató: primer de tot són les idees. Només cal que somiïs, pensis, desitgis, visualitzis i verbalitzis quelcom perquè aquest quelcom esdevingui real, es materialitzi. M'ha passat tantes vegades a la vida, ho he experimentat de tantes maneres, que res ni ningú podria fer-me canviar d'opinió al respecte. Ja poden venir els escèptics a parlar-me de "casualitats", "sincronies", "coincidències", etc. I una merda. Guardeu-vos la vostra xerrameca. Sóc un filòsof que només se'n refia de les coses que ha viscut de primera mà.

I tota aquesta introducció per a què? Perquè us vull parlar d'un eucaliptus... 

L'altre dia esmentava aquest arbre en un post.  La seva presència dificultava la visió panoràmica completa de la Badia de Roses. I deia: "Si no fos per l'eucaliptus, el somni seria més real". Aquest matí m'he llevat amb la fressa d'una serra mecànica propera. He vist com un parell d'homes entraven al camp on estava l'eucaliptus. He pensat: igual el tallen... Han començat per les branques baixes i, amb l'ajuda d'un petit camió amb grua, han anat pujant a poc a poc fins que l'arbre ha sigut completament desballestat. A les 12:30 la feina estava enllestida.

El somni és més real que mai, fins al punt que ha deixat de ser somni. Fixeu-vos en la diferència final: 






Descansi en pau l'eucaliptus.

Diràs que és massa lluny

Diràs que és massa lluny,
que la distància entre els cossos és insalvable,
que té raó el mestre de Llofriu quan sosté
que l'amor físic és l'únic real i perdurable,
trobar l'encaix eròtic, la clau per al teu pany,
l'adoració i el plaer compartits, la tendresa,
el luxe d'esdevenir una sola carn, el diàleg,
l'acoblament de les ànimes solitàries,
evitant el platonisme, tan inhumà,
tan decadent, tan trist.

Diràs que és massa lluny,
que haurem d'aprendre a viure entre l'enyor i l'esperança,
sargint l'absència amb els mots, esvalotant les ombres,
glatint afamats, assedegats del cel que som
sense poder abastar-lo.

Diràs que és massa lluny,
nineta del meu cor, la teva pell intàctil,
els llavis que, agosarats, es desclouen del tot,
els dies més blaus que l'oceà, les nits més clares de lluna,
la boira que vol ser llum, la vida que no es resigna.

Diràs que és massa lluny el somni de poder estar junts,
davant un horitzó infinit sense baranes, sense pors, sense entrebancs,
perduts per sempre més entre les ones, nàufrags de l'amor recòndit,
and I miss you so much, there's no one in sight, 
and we're still making love, in My Secret Life,
ho farem millor que mai, els àngels seran còmplices,
el vent, la pluja, els cims nevats, la sorra blanca de les platges,
ho farem millor que mai, com només ho fem nosaltres,
I’ll be marching through the morning, marching through the night, 
moving cross the borders, of My Secret Life,
I no hi haurà paraules que ens separin
I no hi haurà rellotges, ni ficcions, ni amagatalls
I serem i estarem i tindrem i farem
i volarem plegats




Dietari de Terradets

T-65

Hi ha moments en els quals es posa nostàlgic. Recorda aquells anys de vedetisme intel·lectual on vivia a l'aparador com un peix dins la peixera. Internet era el Far West que calia conquistar. Fins i tot va posar nom a les noves terres tot compartint empreses dignes dels millors pioneers. Després van passar coses que van afectar les estructures fonamentals de la seva existència. Va viatjar molt lluny i, aprofundint en si mateix, es va retirar del brogit mundà per a emprendre un camí més recol·lecte. Ara, quan es connecta a la xarxa, ho fa amb displicència. El joc ja no l'engresca, malgrat que hi hagi més joguines que mai. El món virtual és talment el món de les idees platònic. Quanta energia malbaratada, quanta vacuïtat. Esnobisme i entertainment. No ha deixat d'escriure el seu dietari digital, però les lletres que destil·la provenen de la realitat immediata que viu cada dia i que pot tocar amb les seves mans. La resta (TV, notícies, política, economia, esports i altres cortines de fum impregnades de publicitat) no l'interessen gens ni mica. O sigui, que s'ha tornat completament idiota. O no. ¿I si els idiotes fossin els altres?

Llegeix tota la sèrie T

T-17

Li va entrar un virus i ha hagut de formatejar el portàtil. De tant en tant caldria formatejar el nostre cervell per tal de poder seguir endavant sense tantes pedres a la motxilla. Ell ho ha fet vàries vegades i no li ha anat gens malament. Aquest matí ha visitat la Cova Negra de Mata-Solana, situada a uns 10 km de casa seguint la mateixa pista del Sant del Bosc. Només arribar li ha semblat una gran boca oberta, amb dents i tot. Un cop dins, quan s'ha habituat a la penombra, ha pogut reviure la sensació uterina, talment Jonàs engolit per la balena. La Mare Terra l'acollia entre estalagmites i estalactites de formes capricioses. Tot recordant l'al·legoria platònica, ha davallat fins al fons de la caverna. No ha trobat cap presoner, però sí algunes formacions calcàries d'allò més encisadores. S'ha assegut per a escoltar les gotes que queien del sostre. Abans de desprendre's, il·luminades per la llanterna, semblaven una munió d'estrelles. Llavors s'hi ha fixat i ha descobert que aquella volta plena de rugositats misterioses era gairebé igual (en textura i dimensions, que no pas en cromatisme) que la que Miquel Barceló havia pintat a la cúpula de la Sala de Drets Humans de l'ONU a Ginebra, una obra que ell havia pogut admirar feia ben poc en el seu viatge a Suïssa. El pintor mallorquí va trigar 9 mesos a fer aquesta "Capella Sixtina" del segle XXI, el mateix període de temps que sol durar un embaràs.

Llegeix tota la sèrie T

No sé si sóc o si sé

Som el que som gràcies a tot allò que hem viscut. En el post d'abans d'ahir suposava que "som", que existeix un "ésser", un "jo", una "identitat personal"... En els comentaris he aclarit una mica més la qüestió. Efectivament, tinc els meus dubtes sobre la noció metafísica de "jo". Comparteixo la crítica que en fa Hume. També estic d'acord amb Nietzsche: tota la metafísica occidental des de Parmènides i Plató em resulta d'allò més sospitosa. "Arribar a ser un mateix" és una frase confusa perquè suposa que encara no sóc jo, i si encara no sóc jo, qui collons sóc? Ho podríem explicar aplicant els conceptes aristotèlics de potència i acte... De totes maneres, segueixo dubtant. El que vull dir és que hi ha una acumulació de vivències que em conformen com a ésser humà. Experiències, aprenentatges, encerts, errors, victòries, fracassos, plaers, dolors... No sé si sóc o no sóc, però sé que estic ara mateix aquí, que hi he arribat després de moltes peripècies (tota existència és una odissea, tots som Ulisses), que el meu periple ha estat només meu, plenament individual, i que el resultat és el que teniu davant, ni més ni menys. Em sento agraït amb el meu passat. Estic amb deute no solament amb els meus pares, la meva família, els meus professors, sinó amb totes i cadascuna de les persones que, per bé o per mal (del mal se n'extreuen millors lliçons que del bé) s'han creuat a la meva vida i m'han ajudat a aprendre el que sé. No sé si sóc o si sé, però em sento a gust amb mi mateix. La maduresa deu ser això. Miro enrere i ric i ploro i oblido i enyoro i penso que tot plegat ha servit per a dur-me fins aquí, fins aquest matí assolellat de diumenge, fins aquesta paraula que escric, fins al petó que t'acabo de fer... Tot plegat una vida, la meva, quaranta-cinc anys, perquè em miri al mirall dels teus ulls i em senti orgullós de mi mateix. És l'amor, que ens fa millors. És l'amor, que ens salva del naufragi. És l'amor, res més que l'amor, el que dóna sentit a la vida... No sé si sóc o si sé, tant se val... En tinc prou si m'abraces.

Demano la dimissió del coordinador de filosofia

Arribo a l'institut i em trobo una circular enviada per la Coordinació de les PAU amb data 16 de setembre en la qual se m'informa de les pautes, autors i textos per a la matèria de Filosofia de les PAU 2009. La meva "sorpresa" arriba quan llegeixo que han decidit canviar els textos de Plató, Descartes i Nietzsche. De Plató entrava el llibre VII de La República el qual ara ha estat substituït pel Fedó. De Descartes entraven les parts I-IV del Discurs del mètode, i ara han posat les parts I-IV de les Meditacions metafísiques. De Nietzsche han eliminat l'opuscle Sobre veritat i mentida en sentit extramoral i han afegit la 2a. part de La genealogia de la moral. Els únics que no varien són els textos de Hume i Mill.

He dit "sorpresa", però hauria de dir "emprenyament". No és admissible que aquests canvis arribin amb data 22 de setembre, quan fa una setmana que hem començat les classes. No és admissible perquè els professors ja hem programat el nou curs en funció de les pautes que teníem a final del curs passat. En el meu cas, com cada any, durant el mes de juny vaig preparar un dossier per a l'alumne que inclou tots els textos previstos... la meitat dels quals, a partir d'avui, ja no em serveixen. Això suposa un 40 % del dossier. Ara em cal buscar a corre-cuita els nous textos, afegir-los al dossier o fotocopiar-los perquè els alumnes els tinguin... Un desgavell de cal déu, amb la despesa que se'n deriva.

És inadmissible i inacceptable. Així no podem treballar. I després volen que millori "la qualitat" de l'ensenyament a casa nostra. Modifiquen la llei cada dos anys, ens instal·len un miler de barracons, ens redueixen les hores i ens canvien els textos sobre la marxa... Improvisació i desorientació. Això és tercermundista i molt poc seriós.

Per tot plegat, des d'aquest blog, demano la dimissió (o destitució) del coordinador de filosofia de les PAU.

(S'agraeixen les adhesions)

Un somriure d'alliberament

La lluna plena d'ahir em va esbandir el cor. Les ombres han fugit amb la imminència de la tardor. Hi ha un somriure d'alliberament en cada alenada que faig i en cada passa que dono. Sento que he tret el cap fora de la caverna de Plató. De tant en tant cal suïcidar algun dels teus jos més foscos per a quedar-te amb els jos més lluminosos. Hi ha tanta gent dins nostre que sovint el guirigall és insuportable. La lluna plena d'ahir em va esbandir el cor. Avui em sento més alleugerit, més clarivident, més bo. El vent s'endu totes les cendres...

DFW In Memoriam

La temptació de l'ombra

M'he passat tota la vida lluitant contra l'ombra, contra la meva pròpia ombra, contra totes les ombres que m'habiten. Sempre hi ha hagut una platònica aspiració cap a la llum, però aquesta aspiració massa sovint s'ha vist enterbolida per ombrívoles tendències que han enfosquit el camí gens recte de la meva existència. He fet el que he pogut, he procurat mantenir l'equilibri i, de vegades, no me n'he sortit.

Parlar de llum i d'ombra pot semblar una metàfora, però no ho és. La foscor és real i veritable. Paul Celan no ho dubta: Wahr spricht, wer Shatten spricht (qui diu ombra diu veritat). No podem desempallegar-nos-en. L'ombra ens constitueix com a éssers tenebrosos: Su misterioso estar en brazos de la sombra. Pues sombra es, sombra somos... (Ángel Crespo, Iniciación a la sombra, Hiperión 1996).

Per això escric. Les paraules també són ombres: in der Dünung wandernder Worte. El blanc és insuportable i cal tacar-lo, macular-lo. L'escriptor embruta el món amb les seves ombres. ¿Què us penseu que han estat totes les meves obres? Impura catarsi. Kenosi. Un intent desesperat de vomitar les ombres. Però les putes ombres romanen dins. No hi ha res a fer.

Porto 44 anys així, fart de viure en aquest entrellum, fart de fer equilibris, fart de contradir-me cada dia i cada nit. Un certa penombra assetja al fons del passadís. Bec xampany francès, Mumm Cordon Rouge. Els telèfons no responen.

Vagarejo entre els records mentre la solitud m’empaita. Et cerco debades conscient que ets molt lluny. No n’hi ha prou amb les paraules. No n’hi ha prou amb els misssatges que llenço dins l’ampolla. Naufragi inevitable.

Sento que ha arribat l'hora de fer el pas definitiu.

Puede ser un silencio lo que sientas, y una ausencia de alas...

Aquest és el miratge

No estimem una persona, sinó que estimem l'agradable sensació que ens proporciona el miratge d'estimar-la.

Artús Brotau, Dietari d'estiu

Aquest és el miratge que nodreix l’amor humà, l’essència última i primera de l’enamorament, la ficció fonamental que mou i remou el cel i les altres estrelles, l’ànima del món, la deu de totes les rialles, l’aiguaneix lacrimal, el suprem malentès que permet la supervivència de les espècies, la mentida més veritable, la veritat més mentidera, el suplici de la carn, la crucifixió de l’esperit, la fosca inspiració dels poetes, el batec enardit, la pulsió libidinal, el sanglot orgasmàtic, la causa final de les primaveres per venir, la núvia vestida de blanc, els anells que encadenen, l’amarga gelosia, els somnis de prínceps blaus, les caputxetes salvatges, els llops encaputxats, la il·lusió dels compromisos eterns, la presumpta fidelitat, la xocolata del lloro, fes-me el que a mi m’agrada que jo et faré el que a tu t’agrada, quid pro quo, cari, darling, honey, bonica meva, no puc viure sense tu, mai no podré oblidar-te, you are the sunshine of my live, el mite d’Eros platònic, la mitja taronja àcida, la funesta mania de confondre el cul amb les tèmpores, la follia de les emocions incontrolables, la rauxa forassenyada, collons, que jo no sóc de pedra, el joc dels amants a punta d’alba quan els cossos han perdut l’oremus, l’adéu inevitable en caure totes les màscares, aquell dubte que queda entre les dents i, després, ens ennuega…

Aquest és el miratge.

Només ens estimem a nosaltres mateixos i a tot allò i a tot aquell que ens ajudi a estimar-nos més i millor.

Aquest és el miratge.

Tu no vals tant.
Jo tampoc.

Conclusions PAU_08

Exàmens corregits! De tots els anys que porto fent de corrector de la selectivitat, cap no havia estat tan desastrós com aquest; i mira que les dues opcions eren ben fàcils. Val a dir que tenia alumnes de dos tribunals i de 6 centres diferents (públics i privats), a més dels que es presentaven per llliure o provenien del batxillerat internacional. Les meves conclusions, per tant, no són representatives de la totalitat dels alumnes que han fet la selectivitat enguany. Aquí van:

1. Cada any el nivell és més baix. La Generació ESO avança fent estralls.
2. Mai no m'havia trobat tants exàmens escrits en castellà. Esto es España.
   
3. Els alumnes cada cop escriuen menys i pitjor. Restrenyiment mental.
   
4. És l'any que m'he trobat més faltes d'ortografia i més exorbitants.
5. Cada vegada és més difícil posar una nota per sobre del 7 (comptades excepcions).
6. La mitjana global de suspesos és exagerada (i jo acostumo a ser un corrector benèvol).
7. Regna la més esborronadora de les mediocritats. Es lo que hay.
   
8. Tenim mala peça al teler. El futur del país penja d'aquest fil...
   

A continuació us transcric algunes "perles" impagables:

• "Descartes se patilla la existencia de Dios, es un as bajo la manga, es jugar sucio la manera en que prueba su existencia."
• "Dios es la felicidad suprema. Yo soy feliz, luego Dios existe."
• "Así que, yo creo que sí se puede descubrir racionalmente la existencia de Dios, pero no podemos descubrir, mediante la razón de dónde proviene Dios, ya que son temas superiores a nuestra razón."
• "Porque Descartes era racional y los racionalistas se basan en la razón."
  

Primer matí de selectivitat
Humor llatí
PAU_07
PAU_06

Estic corregint

De filo han caigut Plató i Descartes. Tinc 186 exàmens sobre la taula. Fins que no els tingui corregits no tornaré a postejar.

Primer matí de selectivitat

Ajudant a néixer LCL

Idees

A la vida no n'hi prou amb tenir idees, sinó que cal treballar, treballar i treballar perquè aquestes meravelloses idees puguin fer-se realitat. N'estic més que tip, dels platònics! Són una colla d'esquenadrets.

La tragèdia

La tragèdia del montillisme (i del sociatisme en general) és que veritablement representa el que és la nostra societat. No hem d'oblidar mai que un polític és un "representant" dels ciutadans. El ciutadà necessita "identificar-se" amb el candidat. Si governa la incultura, la grisor, la mediocritat... és que la societat és majoritàriament inculta, gris i mediocre. Aquesta és la principal perversió del règim democràtic: la tirania de la majoria. Ho sabia Plató com ho sabia Tocqueville, i avui ho patim més que mai. Una societat plena de garrulos i analfabets funcionals només pot escollir governants cutres i lamentables. ¿O què collons esperàveu, de la idiòcia generalitzada? No cal donar-hi més tombs. Aquesta Catalunya descatalanitzada (ravalera i acornellada) ens porta ineluctablement cap aquí. I encara les veurem de més grosses. Entre l'espanyolisme que ens escanya i el caïnisme que ens esquartera, tenim els dies comptats. La tragèdia del montillisme seria còmica (com ara la catarsi poc reeixida del Polònia) si no fos que demostra que la política, com tantes altres coses, és un subproducte -sovint putrefacte- de la realitat real. A mi, més que els polítics, el que realment em preocupa és la realitat. I la realitat cada cop és més lletja i depriment. La realitat cada cop fot més fàstic. Sort que sempre ens quedarà la Poesia.

Taula rodona “Machado: maestro de maestros”

I Congreso de profesores-escritores
"Antonio Machado. El profesor escribe"

Cotlliure 22.2.08

[Els números entre parèntesi corresponen a les pàgines del Juan de Mairena
de Machado segons l'edició de l'any 1986 d'Alianza Editorial]

“Lo que no es autobiografia es plagio”

Remontémonos al año 1989. Un año glorioso en el cual me casé, gané las oposiciones y leí el Juan de Mairena de Machado. Tenía a la sazón 25 años. Llevo 19 años profesando la filosofía en centros públicos de enseñanza secundaria del área metropolitana de Barcelona. Machado se licenció en filosofía a los 43 años. Yo, a los 43, me acabo de licenciar en poesía.

Juan de Mairena, un libro extraño, a medio camino entre los aforismos nietzscheanos y los desasosiegos pessoanos. Nietzsche, además de profesor en Basilea y filósofo antimetafísico, también era poeta. Firmaba sus poemas con el heterónimo de Vogelfrei (pájaro libre). Mairena decía: “yo soy un mero aprendiz de ruiseñor que quisiera ser metafísico”. Pessoa también tuvo su Abel Martín. Él lo llamó Alberto Caeiro. El Barón de Teive -heterónimo suicida de Pessoa- escribió un libro titulado La educación del estoico: “Não ensines nada, pois ainda tens tudo que aprender”. Mairena dice: “Vosotros sabéis que yo no pretendo enseñaros nada y que sólo me aplico a sacudir la inercia de vuestras almas, a arar el barbecho empedernido de vuestro pensamiento, a sembrar inquietudes…” (253). Unamuno, otro profesor-filósofo, lo dijo evangélicamente: “procuro ejercer la quinceava obra de misericordia, esto es: despertar al dormido”. Machado coincide con el trágico rector de Salamanca: “tras el vivir y el soñar, está lo que más importa: despertar”.

Despertar. Desvelar la conciencia del alumno. Hacerlo dudar. Fomentar su libertad. Esa es nuestra tarea. “Nosotros queremos ser sofistas en el mejor sentido de la palabra.. queremos ser librepensadores”(179). Mairena me enseñó el amor con el humor, el sano escepticismo que “se limita a preguntar y no se asusta de las contradicciones” (47). Mairena me enseñó que “no es lo mismo pensar que haber leído” (111) y que, en lugar de empuñar espadas o crucifijos, es mucho mejor hablar “siempre con las manos en los bolsillos” (196).

Dirigiéndose a los alumnos, les dice: “Yo os pido un poco de amistad y ese mínimo de respeto que hace posible la convivencia entre personas durante algunas horas. Pero no me toméis demasiado en serio. Pensad que no siempre estoy yo seguro de lo que os digo… porque yo soy la incorrección misma, un alma siempre en borrador, llena de tachones, de vacilaciones y arrepentimientos. Llevo conmigo un diablo… porque de mí sólo aprenderéis que tal vez os convenga ignorar toda la vida: a desconfiar de vosotros mismos” (92).

Empecé filosofando y acabé poetizando.

Tuve un profesor de latín, el Sr. Salas, que nos leía sus poemas en clase. Siempre decía: “Soy un poeta en camiseta”. Yo también leo mis poemas a los alumnos. A veces hasta me aplauden. Ayer un alumno de mi tutoría de 1º de bachillerato me dijo: “Tú eres un profe raro” (un friki). ¿Por qué? –le pregunté. Él no supo qué responder. Supongo que no hay muchos profes que les lean poemas en clase. Debe ser eso.

A medida que avanzaban los cursos me iba alejando cada vez más de la filosofía académica. “Los grandes filósofos son poetas que creen en la realidad de sus poemas” (57). Ya sabía que, desde Platón, la filosofía es un curioso género literario, pero –cosa todavía más curiosa- el discípulo de Sócrates quemó sus poemas al conocer al maestro y expulsó a los poetas de su República. Confieso que nunca fui platónico. Nietzscheano sí, a mucha honra. Era “el pensar poético” (178) el que me seducía, lejos de la lógica del sentido común. Zarathustra se lamenta: “Ich schäme mich, dass ich noch Dichter sein muss” (me avergüenzo de tener que ser todavía poeta). Otra contradicción nietzscheana. Yo no me avergüenzo en absoluto, incluso me siento orgulloso. Mairena otra vez: “Algún día se trocarán los papeles entre los poetas y los filósofos… y estarán frente a frente poeta y filósofo –nunca hostiles- y trabajando cada uno en lo que el otro deja” (225-226).

En mí se confunden el profesor y el escritor, el pensador y el poeta. Los alumnos te miran y ven en ti un hombre maduro que les da clases y escribe versos. Te observan e intentan comprenderte. En catalán hay un verbo precioso: emmirallar-se (espejarse, el mirall es el espejo). Els alumnes s’emmirallen en el profesor, se fijan en ti, se miran en ti, tú les devuelves el reflejo que andan buscando de sí mismos…

Mairena dice que “la poesía es el revés de la filosofía, o sea, el anverso del mundo, el mundo visto al derecho”. Filósofos y poetas trafican con las palabras. Las ideas son palabras cargadas de sentido. Los versos son palabras cargadas de belleza. Al fin y al cabo, el Logos, siempre el Logos, eso tan importante que permite la cultura y nos hace humanos.

A veces me planteo que me gustaría poder vivir de la literatura, dejar las clases y dedicarme full time a escribir. Luego pienso que no, que no sería bueno, que me perdería alguna cosa, el contacto humano con esta juventud…

Me voy haciendo a la idea… pasarán cursos y más cursos… y yo cada vez seré más viejo… y ellos siempre seguirán igual de jóvenes, como Dorian Grays que han pactado con Mefisto.

Me voy haciendo a la idea… habrá más clases y más poemas… a cada cual su destino…

Premi Internacional de Literatura Antonio Machado
El professor escriu (taula rodona i recital)
Dos poemes del poemari guanyador: 1 + 2
Somiar la tendresa

El pou de la literatura

Arribo a la pàgina 106 de L'home manuscrit de Manuel Baixauli i em trobo aquest fragment:

-Vol ser escriptor? -diu.
-Escric cada dia. No sé si sóc escriptor.

-Entesos. Té dues opcions: pot usar l'alfabet a plena llum, redactar articles, intervius, ressenyes, cròniques, etc., o pot, en canvi, fer literatura. Si vol i si pot fer literatura, li cal un pou. Sense pou, no hi ha literatura.

Els punts negres d'Escriptor s'han dilatat. Potser també els meus, a mesura que m'habitue a la fosca i que la fosca em sembla llum.
Ulls dilatats per a veure, per a fer literatura?

M'aturo. Rellegeixo el fragment vàries vegades... La llum, el pou, la fosca... Escriure en una certa penombra... Aquesta és la idea d'Entrellum... on escric cada dia a plena llum... gargotejant ombres...

Segons Escriptor, això no és fer literatura. Una cosa és bloguejar i una altra fer literatura. Si volgués realment fer literatura hauria de deixar el blog i entaforar-me dins un pou... quina metàfora, la del pou!... Com si Plató em digués: torna al fons de la caverna, amic, si vols veure la veritable realitat...

Fragment inquietant. Fóra perfecte com a post postrem, últim post de comiat: "Deixo el blog per a dedicar-me a la veritable literatura..." Quina temptació! Amagar-se, empouar-se, retirar-se de l'aparador catosfèric per a esdevenir Escriptor en majúscules... creador de Literatura en majúscules... i no aquest mamarratxo que embruta pantalles amb aquesta merdeta de textos postejats...

A la pàgina 154 retrobem el pou:

No habite en el pou, de moment. El visite, el freqüente, m'hi aboque per extraure'n llum. No m'hi instal·le, però. Com Rembrandt, vull avançar en sentit contrari a la dispersió, a la futilitat, a la verborrea vàcua. Si aquest camí porta al fons del pou, faré del fons del pou casa meva.

És a dir, el pou pot esperar... The blog must go on...

NM: El llibre de Baixauli fluixeja pertot. 239 pàgines que podrien ser perfectament 139. O 39. A penes he fet anar el retolador de subratllar. Mal senyal. Una altra novel·leta sobrevalorada. No suporto les inversemblances literàries ni els realismes màgics forçats. És del tot inversemblant que el relat SAVIESA (de 19 pàgines!) estigui escrit a la paret del far abandonat d'Estaca de Bares i el paio el pugui copiar en una hora... Encara més inversemblant és que, amb només tres quarts d'hora, un nen negre de vuit anys escrigui un relat (ÈXODE) de 6 pàgines a la sala d'espera d'un dentista vienès... Una cosa es la ficció i una altra el deliri. El lector no és un idiota capaç d'empassar-se qualsevol bajanada. Sense parlar de la caòtica nòmina de personatges que, al final, acaben confonent-se els uns amb els altres en una orgia narrativa infumable (les pàgines amb fons negre són com els blogs amb fons negre: vade retro). Ah, i la morbosa foto de l'albat de la pàgina 83 se la podia haver estalviat... Quin mal gust!

Dossier informatiu Catosfera

Sobre l'aristocràcia

No em dol de dir que sóc partidari de l'aristocràcia, no pas de l'aristocràcia provinent de la sang o dels diners, sinó de l'aristocràcia que es fonamenta en el treball i en l'excel·lència. En aquest sentit coincideixo amb Plató. Patim un democratisme babau on tot allò que destaca és vist amb reticències, un democretinisme esquerranós que es malfia de la superioritat d'alguns individus els quals, pel sol fet de mostrar-se millors que la resta, són automàticament anatematitzats. La natura no ha estat mai igualitària. La societat aspira a ser-ho, però cal anar amb compte perquè sempre hi haurà diferències entre les persones. El meu aristocratisme es basa en la pura meritocràcia. Jo crec en els currículums. Són les nostres obres les que ens avalen, allò que hem fet de profit al llarg de la vida. Per sort, hi ha paràmetres objectius que demostren la vàlua de les persones. Com a professor, tinc molt clar que no és el mateix posar un 10 en un examen que posar un 4. Malgrat els esforços artificials de l'igualitarisme mesocràtic, l'aristocràcia s'acaba imposant, perquè la realitat no pot ser negada per quimèriques ideologies; i al capdavall és aquesta aristocràcia la que fa progressar la humanitat. Mirem l'aspecte o l'activitat que sigui, sempre hi haurà persones que ho facin millor que altres... I això, per descomptat, també es pot aplicar a la Catosfera.

Overbooking

El catalanisme, energia i esperança per a un país millor

18:30 Fa una setmana vaig rebre un mail de l'Artur Mas en el qual em convidava a aquesta conferència. Aquest mail va ser enviat a més bloggers (la catosfera és un cau de teclamolls). Després de confirmar la meva assistència, la seva secretària, la Marta Barquero, em va fer arribar la invitació amb les instruccions de com havia d'accedir al meu seient reservat del Palau de Congressos de Catalunya. Ahir, l'Oriol Llop (cap de premsa d'Artur Mas) em va enviar un mail en el que m'informava que disposaríem d'una zona de treball a la sala de premsa per si volíem escriure des del portàtil. El mail acabava així:

Creiem que els continguts informatius a Internet són cada vegada més importants i mereixen també la nostra atenció igual que la resta de la premsa i mitjans de comunicació acreditats.

Es tracta de la primera vegada a casa nostra que els bloggers som convidats i acreditats per a un acte polític. Als Estats Units ja fa temps que ho fan. Que l'Artur Mas hagi estat el primer líder polític català que obre un videoblog (malgrat les reticències d'alguns a anomenar-lo així) i que compti amb els bloggers tractant-los al mateix nivell que els periodistes, són símptomes que cal valorar molt positivament. D'antuvi, per tant, la conferència té bona pinta.

Per a obrir boca, aquest cap de setmana vaig escriure un post en el que feia una anàlisi de la situació política catalana i plantejava els meus interrogants sobre les perspectives de futur [Casa Gran?]. Sense caure en el pessimisme fàcil, dono un vot de confiança a totes les iniciatives que aspiren treure Catalunya de l'atzucac actual. La conferència d'avui n'és una.

18:45 He arribat d'hora. He aparcat davant l'hotel Juan Carlos I. Duc un maletí amb el portàtil i la càmera digital. M'han donat una papereta amb el meu nom i el meu seient: Fila 19 número 25. Pel camí he vist Madí signant el seu llibre a una senyora. El paio fot dos metres d'alt. Les ulleres vermelles que porta no em fan el pes. La sala de conferències té un aforament de 2.300 persones assegudes. Primera desvirtualització: Roc Fernández. Visito la sala de premsa on intento connectar-me via wifi. M'apareixen tres xarxes: "vinicola" (molt bona), "ciu" (bona) i "lolita" (molt baixa), però no aconsegueixo carregar cap pàgina. Merda. Tenim problemes. Pujo a dalt.

19:00 La gent va omplint la sala. Hi ha ambient. El galliner (del fons i de dalt) ja està ple abans de les set. Crec que no em podré connectar tampoc des d'aquí. Estic escrivint això en word perquè no ho puc fer directament a la plantilla de Blogger. Mala sort. Quan arribi a casa ho postejaré. Només tinc bateria per a una hora i mitja. Busco un endoll. Res de res. Em quedo aquí, al meu seient. La sala de premsa queda massa allunyada i no em vull perdre l'espectacle en directe. A la meva esquerra tinc Josep Miró i Ardèvol que s'ha posat a llegir un llibre. Encara queda mitja hora. El fons de l'escenari és d'un blau celestial al més pur estil americà. Hi ha una pantalla a mà dreta amb una gran senyera al costat. El faristol es troba al bell mig de l'escenari. Desvirtualitzo Marc Arza. Xerrem una estona. Valorem molt positivament el fet que CiU hagi tingut en compte els bloggers.

19:15 Veig moltes cares que em sonen, però no em pregunteu noms. La cosa s'escalfa. La majoria de vips van encorbatats. Tossut, intento tornar a connectar-me. Ara apareix la xarxa "cdc". Aquesta és nova, però també fa figa. Quin gran misteri. Desisteixo. Tornem al word. Hi ha molta gent dempeus al darrere. Ara també es comencen a omplir els passadissos laterals. Expectació. La gent se saluda amb cares somrients. Vull creure que l'acte d'avui és el primer pas cap a una nova època. Necessito creure-m'ho. Mira: la Núria Feliu! Quina gentada. Això s'omplirà de gom a gom. Si alguns pensaven que CiU estava acabat haurien de contemplar això. Com el dia de l'enterrament de Xirinacs, noto vibracions molt positives. El privilegi de participar en un esdeveniment històric. No para d'entrar gent. Un capellà a la vista...

19:30 És l'hora de la veritat. Veig Vicent Partal que està prenent notes. Oriol Pujol. La majoria està a peu dret. No hi cap ni una agulla. És Xavier Mir? A mi m'ho sembla...

Oi que és ell? Trobo que s'ha precipitat en la seva crítica apriorística de la conferència abans d'escoltar-la. Apagueu mòbils. Antoni Bassas. Jordi Pujol. Duran i Lleida. Macià Alavedra. El Cunííííííí....

19:43 Primers aplaudiments. Un fotimer de càmeres enfocant Mas. Mas saluda la Marta Ferrusola, que està a primera fila. Els fotògrafs li barren l'accés a l'escenari. Ja és a dalt. Apaguen els llums. Comença la projecció d'un video a la pantalla gran. Un mar. Un corrent d'aigua que representa el corrent del catalanisme. La Pedrera. Gaudí Verdaguer. Miró. Espriu. Rodoreda. Fabra. Pla. Pau Casals: Catalonia has been the greatest nation... Aplaudiments. El vídeo segueix lloant el progrés de Catalunya aquests darrers cent anys. Terra d'acollida. Etc.

19:53 Mas comença a parlar. S'hi estarà hora i mitja. El discurs el podeu llegir sencer aquí. Són 48 folis. Diu que tornarà a ser candidat a la presidència de la Generalitat. M'estalvio tots els apunts que he pres. A destacar: El proverbi xinès (p. 25); "hem fet pedagogia per a parar un tren i el tren no arriba com a justa correspondència"; "els que es queden a casa (abstencionistes) no decideixen res"; "són les lleis les que estan al servei de la democràcia, i no a l'inrevés"; fa una autocrítica potent de la classe política; "la meva raó de ser és el meu país, Catalunya i els catalans"... DRET A DECIDIR!!! Alguns aplaudiments entremig. Algun badall.

20:40 Quan surto de la sala veig que estan entrevistant Heribert Barrera. Faig una foto.

A la porta de sortida veig Carles Puigdemont. Al carrer plou. No gaire, però plou. La Diagonal és un gran embús. Em complico la vida per l'Hospitalet fins que faig cap al carrer de Sants. Plaça Espanya. Paral·lel. Ronda Litoral. Direcció Mataró fins Alella. Font de Cera. Vallromanes. He mirat el mar i no m'ha dit res. Les onades sempre tornen a la mateixa platja.....

Tanmateix, el pitjor de la nit ha estat arribar a casa i veure que per la tele sortia el Montilla responent preguntes del públic en un programeta penós. Aquest homenet escapçat, sense llums, monotonal, atonal, insípid, gairebé analfabet, no pot ser el nostre president. És una ignomínia històrica. Mai havíem caigut tan baix. Quan explico als alumnes de 2n. de batxillerat que Plató propugnava el govern dels millors, l'aristocràcia, i que el filòsof necessita 50 anys de preparació per a poder desenvolupar la responsabilitat de govern... penso en Montilla i se'm cau l'ànima a terra. Mas li fot quaranta mil patades.