Niemandsrose

Avui cedeixo el meu espai a Josep Porcar i a la seva admirable creativitat videopoètica. El seu post és avui el meu post. Simplement impressionant...

Ein Nichts
waren wir, sind wir, werden
wir bleiben, blühend:
die Nichts-, die
Niemandsrose.

La temptació de l'ombra

M'he passat tota la vida lluitant contra l'ombra, contra la meva pròpia ombra, contra totes les ombres que m'habiten. Sempre hi ha hagut una platònica aspiració cap a la llum, però aquesta aspiració massa sovint s'ha vist enterbolida per ombrívoles tendències que han enfosquit el camí gens recte de la meva existència. He fet el que he pogut, he procurat mantenir l'equilibri i, de vegades, no me n'he sortit.

Parlar de llum i d'ombra pot semblar una metàfora, però no ho és. La foscor és real i veritable. Paul Celan no ho dubta: Wahr spricht, wer Shatten spricht (qui diu ombra diu veritat). No podem desempallegar-nos-en. L'ombra ens constitueix com a éssers tenebrosos: Su misterioso estar en brazos de la sombra. Pues sombra es, sombra somos... (Ángel Crespo, Iniciación a la sombra, Hiperión 1996).

Per això escric. Les paraules també són ombres: in der Dünung wandernder Worte. El blanc és insuportable i cal tacar-lo, macular-lo. L'escriptor embruta el món amb les seves ombres. ¿Què us penseu que han estat totes les meves obres? Impura catarsi. Kenosi. Un intent desesperat de vomitar les ombres. Però les putes ombres romanen dins. No hi ha res a fer.

Porto 44 anys així, fart de viure en aquest entrellum, fart de fer equilibris, fart de contradir-me cada dia i cada nit. Un certa penombra assetja al fons del passadís. Bec xampany francès, Mumm Cordon Rouge. Els telèfons no responen.

Vagarejo entre els records mentre la solitud m’empaita. Et cerco debades conscient que ets molt lluny. No n’hi ha prou amb les paraules. No n’hi ha prou amb els misssatges que llenço dins l’ampolla. Naufragi inevitable.

Sento que ha arribat l'hora de fer el pas definitiu.

Puede ser un silencio lo que sientas, y una ausencia de alas...

Paraula-ombra

Les paraules són ombres en un doble sentit: materialment -com a taca gràfica embrutidora- perquè enfosqueixen papers i pantalles; formalment -en la mesura que les necessitem com a instrument d'intel·lecció- perquè ens impedeixen de copsar la realitat en si mateixa (noümènica, que diria Kant).

La civilització occidental es fonamenta en el prestigi del Logos com a camí de coneixement cert (el camí correcte del poema parmenidi). La Lògica (alfabètica i numèrica: socraticoplatònica i pitagòrica) va bastir aquesta Caverna que habitem des de fa 25 segles.

La filosofia és un gènere literari molt peculiar en el qual les ombres cavernícoles s'idealitzen i esdevenen fantasmagòriques (el πετόμενα διώκειν d'Aristòtil, Metaf. IV, 5, 1009b 38). La literatura és una altra història: les ombres llueixen per si mateixes en el més estèril onanisme esteticista. Tant la filosofia com la literatura són estances contigües de la mateixa Caverna.

Les paraules són ombres i habitem una caverna lògica la sortida de la qual només pot ser meta-lògica. Això ja ho vaig esbossar en un post anterior on parlava del Logos eròtic. Plató ho tenia clar: Eros és l'única força que ens pot ajudar a sortir de La Caverna. Eros ens il·lumina per tal de poder transcendir les ombres. Eros trans-lògic ens empeny devers aquella veritat (Αλήθεια) que les paraules no aconsegueixen desvelar-nos ni en el seu cim més sublim: la poesia.

La Poesia, malgrat ser la forma literària més depurada, sempre ens deixa envoltats d'una certa penombra. El poeta entrelluca l'exterior de La Caverna, però viu a l'entrellum, en el límit que separa les ombres certes de la llum presumta.

Si no entenem que les paraules són ombres que ens esclavitzen i alhora ens alliberen, no entendrem res. Aquí rau la contradicció humana. Som humans perquè tenim Paraula, però aquesta Paraula (que és ombra cavernícola) no ens deixa atènyer la veritat definitiva, la llibertat definitiva, la llum definitiva... Suposant, esclar, que hi hagi res "definitiu" i que hi hagi "fora" de la Caverna i que aquesta "llum" a la qual aspirem sigui quelcom recomanable, saludable, suportable, vivible...

Les bèsties, els déus i els savis no parlen. La resta -humans xerraires- necessitem La Paraula... Εν αρχή ην ο Λόγος (Jn. I,1). O sigui, que des del principi dels principis som éssers ombrívols: Wahr spricht, wer Schatten spricht. Wir sind ein Fleisch mit der Nacht. La materialitat del Verb i la materialitat del Cos (somato + logia) ens hi obliguen. Potser la llibertat absoluta seria la de l'ànima deslliurada del cos i deslliurada dels mots per sempre més... L'esperit mut. El silenci blanquíssim. El somriure búdic. Els teus ulls ferits de pleniluni...

Parmènides s'equivoca...

Parmènides s'equivoca. No és que el pensar i l'ésser no siguin la mateixa cosa (que només ho són per a l'idealisme), sinó que l'ésser no existeix perquè és una pura entelèquia. Tota la filosofia occidental està fonamentada sobre aquest error, sobre aquesta nefasta pressuposició. De l'ésser parmenidi passem a la idea platònica, i de la idea platònica anem a petar al déu cristià... Entelèquies sobre entelèquies.

El vell Heràclit encerta. No hi ha ésser, sinó esdevenir, procés, canvi, riu... Tot pensament ha d'incloure la contradicció si vol identificar-se veritativament amb la realitat de la fisis. Nietzsche, fidel deixeble heracliti, sofista convençut, escriu l'acta de defunció de l'ésser de Parmènides. Només hi ha un sol camí viable: el camí de les aparences, la sendera de les ombres... Com escriu Paul Celan: Wahr spricht, wer Schatten spricht. Wir sind ein Fleisch mit der Nacht (Qui diu ombra diu veritat. Som una carn amb la nit)

L'ésser no és. Res no és. Ni tu ni jo. Les coses estan i van... amb prou feines. La lògica és una farsa. Viure és naufragar. Batibull d'àtoms. Dinamitada la metafísica, ens queda l'art: aquest afany absurd d'immortalitzar l'efímer.

P.S: Tot es redueix al problema de tenir fermat el control del mercat i de lluitar per mantenir els quatre noms dels "famosos oficials" sense competència possible. Els premis literaris no controlats ofereixen la possibilitat del sorgiment de nous valors. En cas contrari sempre serà la camarilla de l'editorial, amb suport dels mitjans de comunicació que domina, la que definirà qui ha d'existir o no ha d'existir, qui és "bo" o "dolent", qui ha de gaudir d'un cert èxit mediàtic i comercial dins el món de la nostra literatura o qui ha de romandre per a tota l'eternitat enmig de les tenebres de la marginació més absoluta.