Els companys del Departament de Llengües (vives, mortes i moribundes), em van demanar si podia fer un petit recital d'
de demà dimecres dia 26. Sembla ser que estan encantats i se senten orgullosos de tenir al claustre un
(sic). Amb la modèstia que em caracteritza, vaig acceptar sense escarafalls. Us reprodueixo a continuació el discurs-recital que he preparat:
Quan tenia la vostra edat, volia ser metge. Col·leccionava prospectes de medicaments. Tenia una capsa de sabates plena de prospectes. Me’ls estudiava de memòria: composicions, indicacions, contraindicacions, posologia… Per això, a BTX vaig fer ciències pures: mates, física, química, biologia… Però a COU, l’últim any de BTX, un profe que es diu Antoni Olona (i que ara és director d’un IES a Lleida) em va fer agafar el gust per la filosofia fins al punt que vaig decidir oblidar-me de la medicina i matricular-me en la carrera de filosofia. Em vaig llicenciar, vaig treure les oposicions, i vaig començar a donar classes. Ja fa 17 cursos que em guanyo les garrofes així. Per Sant Jordi de 1989 (l’any que vaig començar a treballar) vaig presentar-me a un premi literari amb un sonet titulat Montornejar. I vaig guanyar. Ho explico a la p. 45 d’UCP:
¿Voleu un sonet? ¿Un sonet de debò? En vaig fer un quan era adolescent. Començava així:
Sentir-me afalagat per ta grandesa,
trucar a la porta fort del teu repòs,
obrir tota la pell, la carn i l’os,
i descobrir-te plena de bellesa.
Etcètera. Em van donar el primer premi Sant Jordi de poesia en un poble de mala mort. Un taló de vint mil pessetes. Cent vint euros per catorze versos, o sigui, uns vuit euros i mig per vers. Aquell diumenge de l’any 1989 vaig decidir que em dedicaria en cos i ànima a la literatura.
I així ha estat. Casat amb la filosofia, la literatura ha estat la meva amant tots aquests anys. Vull dir que una cosa no treu l’altra. Fet i fet, com deia i practicava Nietzsche, la filosofia i la poesia són germanes, si més no cosines germanes. Tant el filòsof com el poeta fan anar la Paraula, el Logos, que és allò que ens fa humans. Les paraules que ens serveixen per a comunicar-nos tenen també un misteri al seu interior, alguna cosa que ens atreu, que ens roba el cor. De seguida vaig sentir-me lletra-ferit, és a dir, ferit per les lletres, víctima d’aquest encís que contenen les paraules, atret sense remei per la literatura. Són els anys de lectura intensa. La descoberta d’autors que m’ensenyen mons nous. Els llibres ens fan més lliures. No hi ha res més lliure que l'escriptura: el full en blanc com a horitzó absolut. Escriure i viure no són coses diferents. Cal escriviure: convertir cada minut, cada segon de la teva vida en matèria literària. La ficció i la realitat són dues cares de la mateixa moneda. Els poetes no són éssers estranys, frikis… Nietzsche (que ja és la segona vegada que cito i que és l'autor que ara mateix estic explicant a 2n. de BTX), al Zarathustra, diu que s’avergonyeix de ser encara poeta… (p. 22 d’UCP):
Ich schäme mich, dass ich noch Dichter sein muss! Jo també m’avergonyeixo, però ¿quina altra cosa podem ser en aquests temps de misèria? ¿Futbolistes? ¿Toreros? ¿Models de pasarel·la? ¿Púrria televisiva i televident? La nova barbàrie amenaça la fràgil estabilitat del sistema. Educació secundària obligatòria perquè ningú no llegeixi ni escrigui res. SMS, mails, messenger, apòcopes, criptolectes, nicks, guai, tio, xungo, mola, patètic... ¿En quin moment la televisió –altar domèstic postmodern– va deixar d'acollir gent intel·ligent, formada i amb talent, per a omplir-se de someres asiliconades i aquesta legió insofrible de gàrruls analfabets? ¿En quin moment les masses van assaltar els platós per a occir Plató i entronitzar la Barbie-Barbàrie? ¿En quin moment, mon dieu, els pastors van esdevenir alcaldes, les perruqueres oracles, les presentadores de telenotícies princeses i els taxistes presidents del govern? Jo no me’n sé avenir. No tinc mòbil. No el necessito. L’altre dia, en una conversa, algú va insinuar que el meu cas era clínic. Poeta i sense mòbil, mon dieu, quin escàndol. ¿Ho curen això, els psiquiatres? D’ençà que els mamelucs van crucificar l’últim sòcrates que quedava, a l’àgora sovintegen els camells. ¿Tu de què vas, imbècil? Si em tornes a mirar així et fotré un jec d’hòsties que no et reconeixerà ni la mare que et va parir. Tros de quòniam és l’insult que més m’agrada. Massa intel·lectual per al meu gust pitecantròpic. ¿Què dius, que no t’has llegit el Codi da Vinci? És una passada. Jesús s’ho feia amb la Magdalena, com Proust.
Pensament. Paraula. Ironia. Joc. Llibertat. La literatura ens permet d'establir un cert distanciament amb la realitat perquè la realitat no ens aclapari. Escriure no és una fugida, sinó una manera d’ultraviure, de sobreposar-se a la prosaica realitat quotidiana, sovint massa avorrida i banal.
Fixeu-vos: Són les vuit del matí i estem a l’aula B-8 fent un examen… ¿Voleu res més destrempador? Els alumnes estan en silenci, escrivint, i el profe (que sóc jo) mira per la finestra… Aleshores, de sobte, apareix la Inspiració, i la Musa em dicta aquest poema… (p. 52 d’UCP):
El sol del matí acarona les fulles grogues. Els vidres entelats de l'aula oculten la tardor. No escriguis més gargots en el paper, deixa-ho córrer. Que la vida és com el rou que s'evapora. Somia que ets lliure. Somia que algú t'escriu un poema. El sol del matí acarona els núvols flonjos del cel. Els teus cabells esbullats, la teva mirada obscura. No parlis, no riguis, no pensis. Que la vida és com la mel al bany maria. Somia que voles. Somia que algú et diu que t'estima. El sol del matí acarona la sendera del silenci.
L’endemà vaig llegir el poema als alumnes. Em van aplaudir! El vaig voler incloure en aquest llibre a tall d’homenatge, i a ells va dedicat. Moltes coses que escric les escric aquí, entre classe i classe, a les hores de guàrdia, als exàmens... Aquesta feina, encara que sembli mentida, és una font contínua i inesgotable d’inspiració, perquè tractes amb persones, perquè són moltes hores interactuant amb els altres, ensenyant i aprenent.
El fet d’escriure… L’esclavatge de les paraules. (p. 42 d’UCP):
Sé que, tard o d’hora, aconseguiré sobreviure sense l’addicció de les paraules. La grafomania és una malaltia d’allò més vergonyosa. Intento imaginar com seria la meva vida sense aquesta fastigosa infecció grafològica. Contemplo les persones que no tenen cap necessitat d’embrutar papers ni pantalles, i els envejo de tot cor. Jo no vull ser escriptor. No puc comprendre que hi hagi algú que desitgi aquesta malura, aquest patiment diari, aquest esclavatge crònic. Desparauladament viuria molt millor. Segur. El cas és que em veig impel·lit a traduir-ho tot verbalment, literàriament, talment un Sísif que s’enfila muntanya amunt tot sabent que el seu esforç serà endebades. La condemna literària. La gàbia del mots. Com si la realitat fos un abecedari que cal engrunar, esgranar, copiar, esborrar, llegir i rellegir fins a la sacietat. N’estic tip, fart d’aquesta comèdia.
La comèdia de lletrejar, altrament dita Literatura. Si no em fes feliç llegir i escriure, ja faria temps que ho hagués deixat.
Encara guardo la capsa de sabates plena de prospectes. De vegades, li trec la pols i l’obro… I la torno a desar. Havia de ser metge, havia de ser filòsof… I ja veieu en què m’he convertit. Ara tinc una altra capsa de sabates en la qual guardo els poemes que escric. Al capdavall, viure és col·leccionar derrotes com la serp que es despulla cada any i abandona les pells resseques a la vora del camí… Viure és passar pàgina cada dia. Escriure la vida, escriviure-la, és potser la forma més humana d’estar aquí.
