Sobirania.cat

Ara mateix s'està presentant a l'Ajuntament de Girona el llibre de Saül Gordillo Sobirania.cat (10 anys de la revolta política catalana a internet). N'he comprat un exemplar aquesta mateixa tarda a la Llibreria 22.

El llibre parla de la darrera dècada prodigiosa que hem tingut la sort i el privilegi de viure i de la qual, d'una manera o altra, hem sigut protagonistes tots plegats. En Saül ha volgut incloure'm entre "els 200 noms de la internet catalana". Tot un honor. M'esmenta a les pàgines 38, 53, 192, 243 i 252. A més, a la pàgina 66 posa la foto de família de l'acte de presentació de La Catosfera Literària que vam fer a Vallromanes el maig de 2008.

Veure la teva feina de 10 anys reduïda a unes poques línies produeix un vertigen d'humilitat difícil d'explicar. Som la lletra petita d'una Història Majúscula, com la pinya d'un castell immens que s'enlaira cap a l'infinit... La revolta digital, la ciber-revolta catosfèrica, s'ha ben desvirtualitzat i ara és més real que mai. Fa 10 anys érem pocs, els independentistes que donàvem la cara sense embuts a la xarxa. 

Mentre llegeixo el llibre a la Plaça de la Independència de Girona (un indret molt adient per a encetar la lectura d'aquesta obra), em poso nostàlgic rememorant aquell lustre frenètic (2004-2009) en el qual ens vam deixar la pell, la salut, l'ànima i les lletres bloguejant com a orats... Fa goig veure la detallada crònica dels fets amb una certa perspectiva. Fa goig la grogor del paper i de les samarretes. Fa goig saber que estem en el bon Camí i que la Llibertat és a tocar. 

Gràcies Saül. Gràcies catosfèrics!     

L'única sortida

Sóc independentista en tots els sentits de la paraula. En el sentit polític també, clar. Últimament no em perdo cap acte que m'agafi més o menys a prop. No fa gaire vaig baixar a Girona i el passat diumenge vaig fer de voluntari a La Jonquera. Si em busqueu a la foto gran em trobareu. No sóc en Wally. 

He escrit a bastament en aquest blog tocant al tema de la independència de Catalunya. La meva posició és clara i contundent: no em plantejo una altra sortida, hi hem d'anar peti qui peti. 

Ja no n'hi ha prou amb signar manifestos, penjar la senyera per la Diada o afegir-se a manifestacions multitudinàries, com si aquests actes no haguessin demostrat la seva supina inutilitat. Simbolismes i gestos reiteratius que no ens fan avançar. No és pas això el que ara ens cal. Hem de canviar de xip. Els temps que vivim exigeixen una nova actitud, més valentia, més eficàcia, més tot. 

No sé si a La Jonquera érem mil o dos mil, tant se me'n fot. L'esperit que s'hi respirava era molt engrescador. Tampoc sé què coi passarà l'11 de setembre a Barcelona. Passi el que passi, no m'ho penso perdre. 

Necessitem una majoria convençuda, una societat civil ben articulada (una sola plataforma, sisplau!) i uns partits polítics al servei del poble (i no pas dels seus aparells i interessos mesquins). Potser també ens aniria bé un líder, algú capaç de galvanitzar les esperances col·lectives, encara que a mi els líders sempre m'han fet una mica de basarda. La història en va plena, de líders i herois que han perpetrat un fotimer de carnatges i desastres.

El que convé a Catalunya és la independència. No hi ha cap argument de pes que pugui rebatre aquesta afirmació. Com ens ho farem, està per veure. És més possible del que ens imaginem.

La primera tanca que hem de saltar és la de la pròpia por, el fre mental que cadascú té dins el seu cap. Hem de visualitzar-nos independents. Espanya porta 300 anys exercint el seu proxenetisme sobre la nostra atrotinada carn. S'ha acabat el bròquil. No volem ser la bagassa d'un macarró desagraït que, a sobre, ens insulta i ens maltracta. En tot cas, si volem ser putes, que tots els guanys siguin per a nosaltres. Tenim el dret i el deure d'independitzar-nos. Per a nosaltres, per als nostres fills, per als nostres néts... 

Creure-hi, perdre la por, actuar mitjançant totes les vies que tinguem a l'abast, sempre de manera pacífica i democràticament. Hem de ser més, convèncer tothom, fins i tot a aquells que es resisteixen a admetre l'evidència: Catalunya només té futur fora d'Espanya, si és que vol sobreviure. El proxenetisme parasitari dels espanyols ha arribat a extrems insostenibles. O ells o nosaltres. To be or not to be, que deia en Toni Albà l'altre dia. L'alternativa no deixa gaires dubtes. 

Quan tot s'enfonsa, només se salven els que saben trobar la sortida. Els catalans només en tenim una i es diu independència. La resta són collonades, romanços i cortines de fum per a beneits. 

Ja saps el que et toca, doncs. Uneix-te a nosaltres. Hem de ser cada dia més i millors.

#CatalunyaLlibertat

El mateix tram d'autopista avui costa un euro més que la setmana passada. Després de fer sonar el clàxon i pagar religiosament (ja m'han arrribat prou multes), m'adreço a una dona de la concessionària que roman palplantada al costat de la barrera i li dic, clar i català: Xoriços, més que xoriços, el xollo s'us acabarà aviat! Ella es treu els taps de les orelles i em demana: ¿Qué dices? Jo repeteixo encara més fort, més clar i més català: Xoriços, més que xoriços, lladres, el xollo s'us acabarà aviat!!! Ella somriu amb autosuficiència i respon: ¿Y tu madre cómo está? (sic). Em sorprenc a mi mateix amb una reacció d'allò més civilitzada i assenyada, mesella, és a dir, catalanesca. Accelero i foto el camp. 

Per la nit faig cap a la Devesa gironina. Som molts. Hauríem de ser més. Hauríem de ser-hi tots. Fins la meva filla s'ha tornat independentista! Ara només falta que se'n faci ma mare. Tot arribarà. Sense llibertat i sense dignitat (sovint són sinònims) la vida no mereix ser viscuda.  

#novullpagar

El nostre és un país petit i covard. L'Eix Transversal és una vergonya tercemundista. Trigar tres hores de Cervera a Girona és manicomial. Van estar 14 anys fins que van acabar l'autovia de La Panadella. A veure quan duren les obres de l'Eix. Sort que ja no paguem  peatges [ #novullpagar ] Avui me n'he passat un altre per l'Arc del Triomf. La presència dels Mossos als peatges és només intimidatòria. No patiu, poca cosa poden fer. A veure si us animeu, coi, i la fotem ben grossa. Que els catalanets som una colla de cagacalces. Indignats? Emprenyats, és el que estem. Fins als dallonses! Ja n'hi ha prou, home, de fotre'ns el pèl i els calés. Apa, que passeu un bon dijous. Bona musiqueta:

T-16

Les ciutats (sobretot les més grans) s'han tornat llocs perillosos. Sempre ho han estat, però ara encara més, amb la crisi sistèmica, que no és solament econòmica, sinó cultural, moral, global. L'ésser humà del segle XXI ha d'arribar al col·lapse personal i social per tal de regenerar completament el seu modus vivendi. Això no succeirà sense violència ni dolor, perquè només canviem quan ens sentim obligats a fer-ho. Cal que la inèrcia estèril i la buidor existencial en la qual estem instal·lats salti pels aires. Cal assumir la decadència i tocar fons per a tornar a enlairar-se. Cal fugir de les ciutats i trobar un refugi més o menys segur per als temps difícils que vindran. Tot això anava pensant ell dins l'avió de Ryanair que el portava de Bèrgam a Girona després d'haver fet un tour ferroviari de dues setmanes per Suïssa, un país net i polit on la gent no somriu, un país que fa ferum de diners.

Llegeix tota la sèrie T

Llibres a la Biblioteca i el piano de Màrius Torres

El dia de la presentació del llibre de la Marta Alòs, Històries de l'AVE, l'Albert Balada em va presentar Jordi Curcó, que treballa a la Biblioteca Pública de Lleida, la més important de la ciutat. Quan la vaig visitar el passat 9 d'octubre em va sorprendre molt gratament. Trobo molt encertada la remodelació que s'ha fet de l'antic edifici de la Maternitat. Buscant a l'ordinador, vaig comprovar que tenien la meva traducció de L'educació de l'estoic de Pessoa i La catosfera literària, però hi faltaven els meus llibres. El Jordi em va dir que els portés perquè hi havia un espai per als escriptors lleidatans.

Aquest matí hi he anat i he cedit a la Biblioteca cinc volums: Darrer poema (2000), Una certa penombra (2005), L'oracle imminent (2006), Catosfera (2008) i Entrellum (2009). Malauradament, no he pogut donar Tros de quòniam (2003) perquè està exhaurit i descatalogat, i només em queda un exemplar. Tanmateix, he descobert que en tenen un a la Biblioteca Pública de Girona.

El Jordi m'esperava al seu despatx de la segona planta. M'ha fet dedicar els llibres. Jo, previsor, duia la Montblanc. M'ha presentat la directora, la Carme Ariche. Després hem anat a la secció d'escriptors locals i allà m'ha fet unes fotos que adjuntarà a la nota de premsa per als mitjans. Però el més emocionant estava per arribar...

A la segona planta de la Biblioteca també hi ha l'Espai Màrius Torres. El Jordi m'ha convidat a visitar-lo. Es tracta d'una sala en la qual es guarda una part del llegat del poeta (l'altra part es troba a la Universitat): primeres edicions dels poemes, els llibres que tenia a la seva biblioteca, documents, retrats, fotos, objectes personals... El que crida més l'atenció és un piano negre amb canelobres, el mateix piano que apareix en una foto on Màrius surt tocant al costat de la seva germana Núria...


He sentit un pessigolleig idèntic al que vaig sentir davant el llit on Antoni Machado va morir, a la Casa Quintana de Cotlliure. Els dits amb els que ara teclejo aquest post han acaronat les tecles del piano d'en Màrius. El Jordi em mirava en silenci. No podia deixar de tocar aquelles tecles mentre li explicava que el més gran poeta lleidatà fou enterrat el dia 30 de desembre de 1942 (tenia 32 anys) en el nínxol 54 de l'humil cementiri de Sant Quirze de Safaja. I allà continua. El vaig visitar més d'un cop quan vivia al Vallès i sempre li portava roses. L'any vinent celebrarem el centenari del seu naixement...


Em fa molta il·lusió que els meus llibres estiguin a la Biblioteca de la ciutat on vaig néixer i a la qual, després de 27 anys, he retornat. Aviat les biblioteques seran com els museus, però sempre conservaran aquell encís romàntic, espais on poder triar i remenar, agafar un llibre, asseure's i deixar passar el temps assaborint les lletres amb calma...


El pleniluni m'ha fet aquest regal. Gràcies, Lluna. Gràcies, Jordi. Gràcies, Màrius.

Tallen l'AP-7

11:45 Surto de l'entrevista que m'han fet a Ràdio Sabadell, agafo la moto i enfilo l'AP-7 direcció Girona.

11:55 A l'altura del CIM Vallès veig que el trànsit s'alenteix, i a Mollet els vehicles ja estan aturats. Penso que deu ser per culpa del Premi de Motociclisme d'aquest cap de setmana al Circuit de Montmeló. Avanço pel lateral...

12:10 Una mica abans de la sortida 13 (Granollers) veig que hi ha quatre cotxes blocant el pas, un per cada carril. Avancen a pas de bou. Els condueixen joves que porten enganxines. Davant d'ells, l'autopista és un desert. M'aturo i els demano què passa. Em diuen que és una acció contra l'apujada del gasoil. M'informen que més endavant, al peatge de La Roca, hi ha més gent amb pancartes.

12:15 Surto de l'autopista i corro cap a casa a buscar la càmera. Torno a entrar a l'autopista en direcció al peatge de La Roca.

12:34 Efectivament, allí em trobo més vehicles aturats, un camió groc que no para de fer sonar el clàxon i una colla que foten xivarri davant d'unes dotacions dels Mossos antidisturbis i un helicòpter que sobrevola la zona. Faig fotos i gravo alguns vídeos. Hi ha pocs periodistes. Aparco la moto i em poso pel mig de la gent. Entrevisto un home que sembla de l'organització. ¿Això és periodisme ciutadà, no?.


Tallen l'AP-7 from Toni Ibañez on Vimeo.

12:41 Els Mossos desvien els vehicles cap als carrils de l'esquerra i aixequen les tanques perquè circulin més ràpid... El camió groc capdavanter, quan passa el peatge, és aturat per una furgoneta dels Mossos... Nervis. ¿Els detindran? No arriba la sang al riu.

13:00 Decideixo marxar. Passo pel peatge amb la tanca aixecada sense agafar el ticket. Quan arribo a la sortida de La Roca em fan pagar els 65 cèntims...

JA SOM 100!!!

¿Per què no fem un llibre que reculli una selecció dels millors posts dels blogs literaris catosfèrics? Allò que va començar com una idea complementària de la taula sobre Blogs & Literatura dins les Jornades de la Catosfera, a poc a poc va anar agafant forma... Vam crear un gmail: [catosfera2008@gmail.com], vam redactar les bases de la convocatòria i vam enviar-les a tot un seguit de blogaires que podien estar interessats en la iniciativa.

La resposta ha estat magnífica. A hores d'ara ja hem rebut 102 textos! Més de 100 blogaires s'han afegit amb il·lusió a aquest somni col·lectiu. És increïble. Persones d'arreu dels Països Catalans: Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Andorra, Ses Illes, País Valencià, Nova York... Hem confeccionat un mapa en el qual podeu contemplar la localització dels participants [mapa de la catosfera literària]. A més de l'àmplia distribució geogràfica, podem destacar altres dades: el 80% són homes, el 50% són de la província de Barcelona, el més jove té 17 anys i el més gran 66...

Encara queda una setmana per a tancar la fase d'admissió. Fins el 31 de desembre seguirem acceptant textos. Si no us voleu quedar sense aparèixer en aquest llibre pioner que farà història, espavileu-vos, seleccioneu un post i envieu-lo.

(29.11.07) Blogs & Literatura (bases convocatòria)
(29.11.07) Nosaltres sí, que som imparables
(11.12.07) Taula Blogs & Literatura
(13.12.07) Ja som 50! (llista participants)
(16.12.07) Literatura del present
(17.12.07) Mapa de la catosfera literària

Amb la col·laboració de

--&--

Ahir al matí, a la Fonda Europa de Granollers, Joan Ramon, Rafael, Toni, David i Marc (i més gent que no surt a la foto) vam constituir la Vallesfera. Post del flamant President: aquí.

(La foto és horrorosa... El David amb els ulls en blanc fa realment por!)

BONES FESTES DE NADAL I VENTURÓS 2008

Mosques

Aquesta estranya tardor (que encara sembla estiu al tombant de novembre) perpetua la presència empudegadora de les mosques... A Girona, per exemple, una gran mosca apareix sobre fons fúcsia al cartell anunciador de les Fires de Sant Narcís i, ben aviat, la nostra mouchette infestarà les llibreries després d'haver-se imposat per aclamació popular en la votació per la coberta de L'Oracle Imminent.

Mosques i més mosques... dalinianes, sartreanes o satàniques. Que ningú no es mosquegi, però alguna cosa tindran les mosques quan les beneeixen.

Això és una llibreria eficient i lo demés són punyetes!
Detall del producte (Rafa, ets un crack!)

Com cada estiu...

Com cada estiu, llegeixo un volum de l'Obra Completa de Josep Pla. Ja en porto sis i encara me'n queden quaranta...

Aquest cop he anat a la prestatgeria i l'he escollit a la babalà: m'ha sortit el volum número XXXI, titulat Articles amb cua. He mirat l'índex i m'ha semblat prou atractiu. Aquesta tarda ja he llegit uns quants articles i no he parat de riure. Pla és una passada. El paio no perd l'humor malgrat la situació en la qual li va tocar viure (els anys fomuts de la postguerra)

He escollit un fragment de l'article Sobre el luxe (1942) per a encapçalar el blog. M'ha semblat una bona declaració de principis. Diu molt del tarannà planià: aquesta voluntat de ser planer, antitranscendental.

El més curiós d'aquest volum es troba a les últimes pàgines. Es tracta d'uns poemes que Pla va escriure. Sí, he dit poemes. I és que l'escriptor més prosaic de la literatura catalana també va tenir vel·leïtats líriques. Són Els versos escandalosament prosaics i lliures de Girona, un colofó ple de sorna per aquest prodigiós volum d'articles.

No ens cansarem mai de llegir-lo perquè el mestratge de Pla és verament inesgotable.

Us deixo un altre fragment que he trobat a la pàg. 162 i que pertany a l'article Un afer complicat i difícil (1944) en el qual parla d'una cosa tan indescriptible com la felicitat...

La bellesa de les senyores és secundària; les senyores i senyoretes han d'agradar; quan agraden, la seva bellesa apareix instantàniament. Parlant en general, el que us embala cap aquest sentiment és l'erotisme. L'erotisme és el fonament de l'amor i de la bellesa humans. L'erotisme és ben poca cosa; però, ¿què s'hi pot fer si la naturalesa ens ha fet tan eròtics? No s'hi pot fer res. Les sensacions de l'erotisme s'obliden de seguida i per això es volen repetir. Ara: l'erotisme és important, perquè, una vegada feta la comèdia, fa dormir.

La historia más bella...

Estimado Evelio:

Debo suponer que Vd. es joven o imbécil, aunque ambas cosas no son en absoluto incompatibles: se puede ser joven e imbécil al mismo tiempo sin ningún problema, suele ser lo más normal. La juventud es un defecto que, por suerte, se mitiga con la edad. La imbecilidad, en cambio, ya es harina de otro costal porque, a menudo, los años no hacen más que empeorarla. Digo esto a tenor de su "cartita" al director publicada en LV este lunes pasado. Tela marinera. Me duele en el alma que Vd. sea colega de fatigas profesionales. Un profesor de filosofía no debería pecar de tamaña candidez. Vd. ya empieza fatal: La profesión por excelencia... ¡No me joda, Evelio! No hay profesiones por excelencia, sino profesiones a secas, curros, trabajos variopintos y diversos como variopintos y diversos son los quehaceres humanos. ¿O acaso se cree Vd. superior, autosituado en la cúspide de la República platónica? Luego va y me toca los bemoles citando a Sócrates, porque este griego no es mártir de mi devoción: un suicida papanatas que escuchaba voces. Además, tenía entendido que el famoso "daimon" era socrático, que no platónico. ¿Hace mucho, Evelio, que se licenció? ¿En la Central o en la Autónoma? ¿O, a lo peor, en la de Girona? Pero cuando se pone estupendo es después de citar al de Königsberg: Hay algo lleno de dignidad y amor en la sublime función... ¡Qué lirismo, Evelio, qué derroche! Sin duda, me quedo con el último parrafito de su cartita de marras. Lo de las manos llenas de tiza, las austeras paredes, el pequeño milagro, la mente esponjosa (¿esponjiforme?), sembrar una idea, enmudecen la leyes, respira la palabra... Le aseguro que me embelesa su arrobado discurso melifluo, una angelical visión que lamento no compartir con Vd. ni borracho de cubalitros. Dudo mucho que su Arcadia exista ni siquiera en Artés. A lo sumo se la admito como ens rationis ficticio, y con grandes dosis de vaselina. ¡Venga, hombre, cuéntele esa "bella historia" a su abuela a ver si se la traga! Que conste que le habla un humilde profesor de filosofía con 17 cursos ininterrumpidos ejerciendo en la enseñanza pública del área metropolitana. Ahí queda ESO. Y le aseguro que lo que Vd. vende me suena a chino mandarín, cuando no a timo de la estampita. Mire, Evelio, con todos mis respetos, si se siente inspirado después de la caladita al porro, escriba poemas becquerianos y déjese de cartitas a los periódicos. La poesía es más agradecida, lo admite todo, soporta metáforas, metonimias y otras figuras retóricas, incluso flagrantes contradicciones y peticiones de principio. Vd. es un poeta como la copa de un pino. No entiendo todavía cómo acabó en Artés explicando filosofía a adolescentes a los que les importa un bledo Sócrates, Platón, Aristóteles, Kant... ¿O también es adicto al Prozac? Lo digo por lo rosáceo de su escrito. ¿Todavía no ha pillado la baja? En mi departamento ya vamos por la sustituta de la sustituta de la sustituta de una compañera de historia que también escribía cartitas al director muy en su estilo, Evelio, un estilo a mi juicio infumable. (Por cierto, que tengo una duda metafísica: ¿Por qué todas las sustitutas que nos envían son tan feas? ¡A cuál peor!). En fin, Evelio, no se tome mi réplica muy en serio. Ha sido un entretenimiento inocuo que me he buscado mientras mis sufridos alumnos de 2BTX estaban haciendo el examen final de recuperación. Los pobrecitos van a ir pronto a la selectividad. Entre nosotros, reconozca que su cartita era harto provocadora. Yo, a la primera lectura, la tomé como una ironía genial. Ahora, releída y diseccionada con el escalpelo, constato que de ironía nada de nada, lo cual es bochornoso. De todas maneras, no se desanime, Evelio, que quizás un día su "bella historia" se hace realidad y ese "pequeño milagro" surge entre Vd. y una alumna aventajada de esas que enseñan el tanga con absoluto desparpajo... Entonces (si se da el caso y Vd. penetra y siembra como es debido), le deseo de corazón toda la suerte del mundo, que sean felices y coman perdices con el beneplácito de su admirado Sócrates.

Atentamente,

Toni Ibàñez
Profesor de filosofía
Mollet

PS: El Oráculo me informa que Vd. no es muy joven que digamos, sino que lleva más de 20 años en el tajo y que, para + INRI, pertenece a la secta de los catedráticos. Acabáramos.

LA LLENGUA FONAMENTA LA IDENTITAT DEL NOSTRE POBLE COM EL PAISATGE FONAMENTA LA FESOMIA DE LA NOSTRA TERRA.
SÓC UN INDIVIDU CATALÀ QUE HA DECIDIT CONSAGRAR LA SEVA MISERABLE EXISTÈNCIA A L'ESCRIPTURA EN LLENGUA CATALANA I QUE PER LA QUAL COSA NO ESTÀ DISPOSAT A DEIXAR-SE POLITITZAR NI MANIPULAR PER ALTRES INDIVIDUS, GRUPS O INSTITUCIONS. La resta, me la sua.
(un debat interessant)