Sobirania.cat

Ara mateix s'està presentant a l'Ajuntament de Girona el llibre de Saül Gordillo Sobirania.cat (10 anys de la revolta política catalana a internet). N'he comprat un exemplar aquesta mateixa tarda a la Llibreria 22.

El llibre parla de la darrera dècada prodigiosa que hem tingut la sort i el privilegi de viure i de la qual, d'una manera o altra, hem sigut protagonistes tots plegats. En Saül ha volgut incloure'm entre "els 200 noms de la internet catalana". Tot un honor. M'esmenta a les pàgines 38, 53, 192, 243 i 252. A més, a la pàgina 66 posa la foto de família de l'acte de presentació de La Catosfera Literària que vam fer a Vallromanes el maig de 2008.

Veure la teva feina de 10 anys reduïda a unes poques línies produeix un vertigen d'humilitat difícil d'explicar. Som la lletra petita d'una Història Majúscula, com la pinya d'un castell immens que s'enlaira cap a l'infinit... La revolta digital, la ciber-revolta catosfèrica, s'ha ben desvirtualitzat i ara és més real que mai. Fa 10 anys érem pocs, els independentistes que donàvem la cara sense embuts a la xarxa. 

Mentre llegeixo el llibre a la Plaça de la Independència de Girona (un indret molt adient per a encetar la lectura d'aquesta obra), em poso nostàlgic rememorant aquell lustre frenètic (2004-2009) en el qual ens vam deixar la pell, la salut, l'ànima i les lletres bloguejant com a orats... Fa goig veure la detallada crònica dels fets amb una certa perspectiva. Fa goig la grogor del paper i de les samarretes. Fa goig saber que estem en el bon Camí i que la Llibertat és a tocar. 

Gràcies Saül. Gràcies catosfèrics!     

Hi ha la nostàlgia

Hi ha la nostàlgia dels dies grisos d'estiu quan el cel és un sostre massa feixuc, l'absència de les lletres, el vol de les gavines, erràtic, imprevisible. Hi ha la nostàlgia i la buidor sostenibles quan, al capdavall, tornem a ser conscients d'aquesta solitud ineluctable (cadascú fa el que pot amb les seves ferides) (pesa tant el passat...). Sempre, què vol dir sempre? Ho saps tu? Hi ha la nostàlgia de la pell remota, el cos fugitiu que s'allunya mar enllà on l'horitzó és una línia perfecta com els records inesborrables dels amants que bevien les hores blaves en copes cristal·lines....

Escriptors de veritat

Els escriptors, els de veritat, sempre acaben parlant del que han viscut. Els que vivim ajuntant lletres som una demo que només sap parlar de nosaltres mateixos.

I agree. Per això cal viure de forma creativa, original, arriscada, nòmada, folla, poètica, novel·lesca, teatral, imprevisible, et caetera…. Si la teva vida és avorrida la teva obra serà avorrida. Cal escriure el que vius i viure el que escrius. La resta són jocs de saló per a onanistes estèrils.

Has d'arribar a l'extrem de menysprear la literatura perquè la teva vida és tan interessant i apassionant que deixar-ne constància escrita et sembla una pèrdua de temps; i et fa mandra perquè ets conscient que, per molt que t'hi escarrassis, les paraules sempre fan tard i es queden curtes.

Una mena d'escriptors

A l'època d'Amanieu de Palol, i durant segles, escriure consistia a posar lletres inexistents damunt d'un espai en blanc. Potser allò era escriure de debò, sense res.

Amb el teclat és diferent. Hi ha lletres. Són allà, t'esperen. Només cal que hi posis els dits i elles es combinen i diuen coses, la mena de coses que penses, mentre les penses, tal com les penses. A mesura que les penses els dits es belluguen sols, animats només perquè ho has pensat, i les paraules apareixen a la pantalla, abans al paper que hi havia a la màquina d'escriure. Ser un escriptor de teclat és ser d'«una mena d'escriptors».

L'home d'origami, p. 208

Exacte. Aquesta nova «mena d'escriptor», sorgit a l'albada del segle XXI gràcies a internet, no és ni millor ni pitjor que el clàssic escriptor «de tota la vida». Té noves eines al seu abast, nous formats que li permeten difondre les seves lletres, però la clau està en les lletres mateixes, no pas en el seu embolcall. Cal dir coses interessants i dir-les ben dites. Escriure un blog no et garantitza res. Estic contra els puristes (sovint puretes) que defensen valors antediluvians i també contra els esnobs que s'apunten a l'última moda amb papanatisme acrític.


No som escriptors perquè escrivim, sinó perquè escrivim d'una determinada manera. El que et fa «escriptor» és un misteri... Són les teves lletres (aquesta marabunda de formigues que omplen papers i pantalles) les que et delaten i contra les quals només pots rendir-te perquè elles guanyen sempre. És «escriptor de debò» el que està condemnat a ser-ho i no pot escapar-se'n. La resta de mortals, sortosament, són feliços.