CR27

La plutocràcia fomenta la partitocràcia, la legalocràcia i la massmediocràcia per a segrestar i reprimir la democràcia (els rics mantenen els seus privilegis mitjançant el control dels polítics, dels jutges i dels mitjans, perjudicant el poble manipulat i indefens). Plutocràcia i cleptocràcia de facto són sinònims.

Qui paga les campanyes electorals? Qui financia els mitjans de comunicació? Qui nomena els jutges de les instàncies supremes? Al final, una oligarquia (lobbies) decideix qui es presenta a les eleccions, quines notícies es difonen i quines són les sentències. Qui paga mana.

Els 4 poders de l’estat (legislatiu, executiu, judicial i mediàtic) depenen del capital que els financia. Qui té el cul llogat no seu quan vol (quien sirve a otro no es señor de si). Cal afegir que el mecanisme global de control és la deutocràcia: hipotecar futur i llibertat.

Tot plegat és resultat del sistema capitalista. Si estàs endeutat, tens por de no poder pagar. Aquesta por és la principal arma de control massiu dels pobres. Si no deus, juguen amb la teva avarícia: vols ser més ric per a tenir més poder. Pervers, oi?

Si ara obres el focus i globalitzes la perversió plutocràtica, veuràs que el que s’esdevé en un petit poble de comarques és el mateix patró que regeix a nivell planetari: el poder està en els diners, i tota la resta són fils que mouen les titelles (polítics, periodistes, etc)

Què podem fer? Com pot el poble defensar-se d’aquesta tirania? Hi ha alguna manera de instaurar la veritable democràcia? La resposta està en tu mateix, en la teva llibertat. Com més depenguis dels diners, més esclau seràs. Has de sortir de la roda del hàmster…

Però no n’hi ha prou amb sortir de la roda (no deure res a ningú), sinó que després cal sortir de la gàbia... I això és més complicat. El sistema-matrix ens vol fer creure que no existeixen alternatives. Fals. Sempre han existit: comunitats assembleàries, cooperatives, etc.

Obrim els ulls i prenem consciència. No som “antisistema”, perquè això seria suïcida. Ell és un monstre Leviatan que guanyarà sempre. Som outsiders alternatius. La nostra dissidència és positiva: l’alliberament individual i tribal com a objectiu. El somni.

La Gran Revolució, per tant, és una revolta conscient, individual i col.lectiva, un alliberament creador de nous valors i actituds que no tenen res a veure amb els actuals. Es tracta d’una nova ètica i d’un nou horitzó més ecològic i espiritual. Veritat, bellesa i bondat.

Decreixement, minimalisme, veganisme, neoruralisme... Podríem enumerar mil propostes plausibles. La clau està en tu. Pregunta’t: què puc fer o deixar de fer per a ser més lliure? La llibertat és sagrada. Ella ens fa més humans. Decideix què fas. Depèn de tu...

CR15

No hem vingut a passar l’estona ni a mirar cap una altra banda quan vénen maldades. Som aquí per a lluitar per un món millor. Hem vingut a canviar les condicions injustes d’un sistema intolerable que només beneficia als poderosos i condemna la majoria a la misèria. Som revolucionaris. Tenim ideals i la força de les conviccions. Volem construir una República de dones i homes iguals, lliures, solidaris. No, no hem vingut a passar l’estona ni a ser còmplices dels botxins. Arriscarem la vida per a salvar la llibertat. El bé més preuat és la pau, però no pot existir pau sense justícia. Prou mentides, prou repressió, prou manipulació, prou amenaces, prou jutges i prou policies. Demanem allò que és nostre: decidir què volem ser i amb qui volem estar. Que ens deixin ser el que som. Contra tots els feixismes i totes les tiranies, proclamem el govern del poble, l’autogestió, la lliure expressió, la lliure circulació, la lliure i sagrada essència de l’ésser humà: l’individu que s’uneix amb els altres en defensa de la seva dignitat. Visca la República Catalana! 

CR5

La tramuntana bufa sense contemplacions. Escoltes la seva poderosa força i penses: vam inventar la manera de sentir-nos protegits de la intempèrie... Ho anomenem “civilització” i està feta de construccions i costums, de ciutats i de llibres, de lleis i de ficcions. 

La tramuntana bufa i el pescador no surt del port. Dins el llit, sota el nòrdic, tothom és valent, tothom fa revolucions. 

La “civilització” trontolla cada vegada que un refugiat s’ofega al mar o que un nen mor esclafat per les runes d’un bombardeig. Trontolla cada vegada que em crides i m’insultes i m’empresones injustament. Trontolla cada vegada que em mires amb odi o menyspreu perquè sóc diferent. Sí, sóc diferent, molt diferent. Divergent molt poc convergent. Dissident. 

La tramuntana bufa sense contemplacions. Ella no en sap res, de les nostres ridiculeses. 

Connexió Espiral 3

L'Espiral continua convocant éssers molt especials. Raytray, Estella i Giulia, italianes, joves, bellíssimes, van arribar ahir al vespre amb les motxilles i s'han quedat a dormir. El xiprer de la porta assenyala hospitalitat. La casa és oberta com un alberg del Camí. It's open, it's free. Mireu la seva llum, el seu somriure, els seus colors, les espirals que la maputxe porta als pantalons!!! Més clar l'aigua. Elles (i tu, si vols unir-te) canviaran el món. La Nova Era exigeix absoluta dedicació.      

Moncho Borrajo

Publicación de Jose E. Gutierrez Felix.

Fulls de ruta

La davallada de CiU és imparable. Caldria que CDC es des-pujolitzés del tot i que trenqués ipso facto la federació amb UDC (des-duranització). Tot i així, dubto que se'n sortís. El seu destí és tan minimalista com el del PSC. Partits que són història.

La força que empeny és ERC i, en general (aquí i a Espanya), les noves esquerres sorgides del descontentament social arran de la crisi i de les corrupcions de la casta partitocràtica. Assistim (som protagonistes!) d'un canvi d'època que comportarà un canvi de règim. Serà una lenta revolució democràtica o, com diria Xirinacs, demòtica. El procés d'independència forma part d'aquest cabal regeneracionista. Nous temps i noves maneres.

Si ERC vol que, més enllà de l'estafada convergent, el procés tingui continuïtat; si ERC vol liderar el procés perquè sigui viable, cal que es posi a treballar des de la realitat i amb la realitat, amb els poc agraïts materials que té a disposició i pensant en el pes de la gran responsabilitat que haurà d'assumir més d'hora que tard. (SS)

La renovació que va fer ERC en el seu moment va ser una jugada magistral. N'hauria de prendre nota CDC. Els artífexs del Tripartit (Carod, Benach, Ridao, Vendrell, Puigcercós...) van deixar pas als Junqueras, Bosch, Terricabras... Van apostar pel nivell intel·lectual i per un tarannà que els portarà, sens dubte, a la victòria. El President Mas està amortitzat i l'hora de la veritat s'acosta. La realitat no seran flors i violes. La responsabilitat històrica és immensa. Hem de fer pinya tots en la mesura de les nostres possibilitats si no volem que el castell faci llenya. Necessitem els millors efectius per a la batalla decisiva. Deixant de banda els partidismes (consti que jo mai he votat ERC), hem d'estar disposats a lluitar per l'alliberament nacional, no solament amb manifestacions multitudinàries d'un sol dia (que estan molt bé), sinó amb un compromís ferm i decidit, esmolant ben bé les eines per tal de segar cadenes. Parlo de desobediència civil. Parlo de sacrificis reals, no pas de diades festives. Com deia Xirinacs (disculpeu el meu xirinaquisme, però en Xiri és un far que ara ens fa més falta que mai): La independència no es demana, es pren. Per això, em sembla ridícul apel·lar a la legalitat de l'estat espanyol.

Mutilaran el Pi, atacaran la Porta, decapitaran estàtues, segrestaran i sodomitzaran la Moreneta... Això rai. Només demostra impotència. Empaiten els símbols i els tòtems (ens agradi o no, Pujol ho era) amb la intenció de desmoralitzar-nos. Després ens collaran ben collats en la cosa fonamental de la qual depenen totes les coses: els calés. La Generalitat està al caire del col·lapse econòmic. T'escanyo i, a continuació, vinc a "salvar-te" (intervenció de l'Estat). És allò del bomber-piròman. No vindran els tancs, no patiu. Vindran els interventors, els auditors, els funcionaris espanyols que "posaran ordre" al desgavell financer de la nostra manirrota autonomia, víctima de la corrupció pujolista etcètera etcètera... Ells també tenen un "full de ruta": balances fiscals manipulades, #PujolEnsRoba, tanco l'aixeta i col·lapse, España salva Cataluña del desastre... I encara els haurem de donar les gràcies.

Torno a les preguntes bàsiques: Podem comptar amb tu? Què estàs disposat a donar? (perquè no ens regalaran res) Ets conscient que això va de debò?                 

Sobirania.cat

Ara mateix s'està presentant a l'Ajuntament de Girona el llibre de Saül Gordillo Sobirania.cat (10 anys de la revolta política catalana a internet). N'he comprat un exemplar aquesta mateixa tarda a la Llibreria 22.

El llibre parla de la darrera dècada prodigiosa que hem tingut la sort i el privilegi de viure i de la qual, d'una manera o altra, hem sigut protagonistes tots plegats. En Saül ha volgut incloure'm entre "els 200 noms de la internet catalana". Tot un honor. M'esmenta a les pàgines 38, 53, 192, 243 i 252. A més, a la pàgina 66 posa la foto de família de l'acte de presentació de La Catosfera Literària que vam fer a Vallromanes el maig de 2008.

Veure la teva feina de 10 anys reduïda a unes poques línies produeix un vertigen d'humilitat difícil d'explicar. Som la lletra petita d'una Història Majúscula, com la pinya d'un castell immens que s'enlaira cap a l'infinit... La revolta digital, la ciber-revolta catosfèrica, s'ha ben desvirtualitzat i ara és més real que mai. Fa 10 anys érem pocs, els independentistes que donàvem la cara sense embuts a la xarxa. 

Mentre llegeixo el llibre a la Plaça de la Independència de Girona (un indret molt adient per a encetar la lectura d'aquesta obra), em poso nostàlgic rememorant aquell lustre frenètic (2004-2009) en el qual ens vam deixar la pell, la salut, l'ànima i les lletres bloguejant com a orats... Fa goig veure la detallada crònica dels fets amb una certa perspectiva. Fa goig la grogor del paper i de les samarretes. Fa goig saber que estem en el bon Camí i que la Llibertat és a tocar. 

Gràcies Saül. Gràcies catosfèrics!     

Canvia el teu món

No has de canviar el món, sinó canviar el TEU món, cercar i crear les circumstàncies adients per a desenvolupar el teu potencial com a persona, sobretot quan no estàs bé i el context és advers. O les persones que t'envolten et recolzen i t'ajuden a treure lo millor de tu, o allunya-te'n, siguin parella, amics o familiars. O et valoren o marxes. La salut és lo més important (física i mental). Res ni ningú pot atemptar contra ella. Deixa la vida tòxica i les persones tòxiques ben lluny perquè t'arrosseguen al mal. Has de ser tu mateix i trobar allò que més et convé per a poder florir i fruitar. Una planta que vol sol no pot estar a l'ombra o mor. T'has de salvar. Tu ets lo més important. Ningú té dret a trepitjar-te ni a maltractar-te. Fugir no és covardia. Covardia és quedar-se allà on som infeliços. Covardia és continuar acceptant l'infern del menyspreu. Covardia és no desplegar les ales per a volar cap als teus somnis. Ningú et farà feliç. La felicitat l'has de crear tu mateix. Sovint les persones t'envejaran i et posaran entrebancs. No hi ha res més insuportable per a un infeliç que la felicitat aliena. Sigues tu mateix sense por, encara que et sentis sol. No estàs sol. Les persones que tenen somnis mai estan soles. Sovint la solitud és el preu de la llibertat. No esperis dels altres allò que està dins teu. Creu en tu, somia't millor, estima't... Si canvies el TEU món, demà sortirà el sol, però no esperis que ningú el canviï per tu. Hi ha coses que has de fer tu sol, prendre decisions per tu mateix, jugar-te-la...

Sense cobertura

La dolça revolució

Per Sant Jordi em van regalar el llibre de Josep Pàmies: Una dolça revolució. Aquest pagès de Balaguer és un crack. Fa temps havia vist algun vídeo seu i, a mesura que avanço en la lectura, em confirmo en una intuïció que m'obsedeix fa temps: la relació que hi ha entre el càncer i l'alimentació. Cada cop mor gent més jove i no és pas "una loteria" (com afirmen alguns). Mengem massa aliments antifisiològics, provocant una acidificació crònica de l'organisme que deixa les cèl·lules sense oxigen. Hipòcrates ho tenia clar: que el teu aliment sigui el teu medicament. O canviem els hàbits o la salut fugirà de nosaltres. Les ciutats són perilloses en aquest sentit...

La salvació (com sempre) està en la Natura. Com puc controlar el què menjo? Només hi ha una manera: conreant-ho tu mateix. Fer l'hortet, fer exercici i, sobretot, ser conscient, és a dir, DESPERTAR (= deixar de tenir por). En Pàmies va despertar i és un far de llum que ens il·lumina a tots plegats. Ell i la monja Forcades són la parella de moda contra les multinacionals (alimentàries i farmacèutiques) mafioses i genocides. 

Vaig visitar-lo a Balaguer i em vaig quedar bocabadat amb les instal·lacions i la quantitat de plantes medicinals i flors comestibles que produeix. Em vaig endur el maleter ple de testos. Fa dos dies que mastego fulles tendres d'estèvia...      

La revolta dels estels

Cada dia que passa està més clar que tenen por i que faran mans i mànigues per a obstruir el procés d'alliberament nacional. Alguns dels mètodes que empren són ben obtusos, com ara provocacions violentes o gens subtils prolegòmens de bandera falsa. S'ha de ser molt obtús i molt ceporro per agredir un català amedrentándolo amb insults i garrotades. No coneixen la proverbial tossuderia polaca. Han anat a picar ferro colat justament amb el fill de l'amo del restaurant Can Rafa de Cadaqués, propietari del celler Martín Faixó... Jo també sóc un català de merda i un catalufo (com em deien de buen rollo alguns alumnes quan els feia les classes en català). I com jo, en som cada dia més, pacífics i democràtics, of course.

Vivim la revolta dels estels (#larevoltadelsestels). Si el problema són les estelades, doncs estel·lem-ho tot de dalt a baix: balcó, cotxe roba, bambes, gorra, calces, calçotets, pijama... Estel·lem-nos de cap a peus a totes hores, estel·lem el món sencer... Veuran estels a la sopa i quan dormin, estels-malsons...

Vivim La Revolta dels Estels i no ens aturaran maldestrament. Tenen por i pocs arguments. La força bruta (o la força de la llei) res no pot fer davant la voluntat intrèpida d'un poble que lluita (pacíficament i democràtica, of course) per la seva independència.

Ladran, luego cabalgamos. Guau, guau, guaiiiiii

#larevoltadelsestels

Fem via!

Fem via

Només hi ha un horitzó: inventar cada dia una nova drecera.

Quan has decidit divorciar-te, et limites a comunicar-ho i marxes. La darrera frase acostuma a ser: "Tindràs notícies del meu advocat". En el supòsit que la llei vigent no ho permeti, res em pot obligar a continuar amb algú amb qui no vull estar. Hi ha quelcom per damunt de totes les lleis: la meva voluntat sobirana, la meva llibertat inalienable. Per això, en algun moment determinat, la convicció de la meva consciència em pot conduir a la desobediència civil, a la revolta. Que sigui il·legal no significa que sigui il·legítim. Són les persones les que fan les lleis i són les persones les que poden canviar-les. El poderós ha fet la llei a la seva mesura i la imposa imperiosament. Si aquesta llei ens perjudica, hem de crear la nostra pròpia llei. Volem ser amos del nostre destí i no esclaus mesells. Per tant, ens calen fets consumats.  

La revolta dels estels s'ha de concretar amb fets... La meva pregunta és: Què estem disposats a fer a partir d'ara? 

Aviat Espanya tindrà notícies del nostre advocat...        

  

Només hi ha un horitzó: inventar cada dia una nova drecera.

Cigonya dalt del fanal

Plou amb convicció. He sopat pèsols acabats d'esgranar. Hi he afegit uns trossets de pernil. Tot el que expliqui sobre la meva vida, qualsevol detall, opinió o imatge (aquí al blog, al facebook, al twitter, al youtube, a l'instagram, al google+, al linkedin, al foursquare, al pinterest, al flickr, al slideshare, al notegraphy i a la-mare-que-ho-va-reparir-tot) pot ser utilitzat en contra meva. Em tenen fitxat. Em vigilen. La cosa ve de lluny. Era una bomba humana i em van desactivar. No es podien permetre un antisistema radical ficat dins el sistema (com un tèrmit cruspint-se la fusta), ubicat en el pitjor escenari possible i amb el públic potencialment més perillós: una aula plena d'adolescents. A més, professava l'assignatura més subversiva: filosofia. Era crític i ensenyava a pensar. Sempre vaig ser llop, mai ovella negra. Els tenia ben posats i me la vaig jugar. Els equips directius (i molts companys) me la tenien jurada i, quan els vaig donar l'ocasió, van aprofitar-la. El sistema em va vomitar, incapacitar, estigmatitzar i jubilar. Ara estic fora i, en teoria, sóc inofensiu. Almenys ja no contamino ments adolescents amb les meves paranoies revolucionàries. A Sòcrates el van matar pel mateix. A mi m'han apartat, m'han retirat, m'han medicat i em paguen una pensió. Algun dia ho explicaré tot i tot, fil per randa, i us asseguro que tremolaran les estructures fonamentals de la humanitat. Mentrestant, escolto ploure i em bec una copeta de garnatxa.

No és ètic

No és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Amb això juga la política i l'art (reprovable?) de la seducció a tots els nivells. Dones que cinquantegen, premenopàusiques, desorientades, cercant tendresa i una certa seguretat per al futur incert després d'entomar uns quants fracassos sentimentals. Pràctiques com són, es pregunten què passarà si acaben soles, amb el llit buit, sense una mirada on reconèixer-se. I què dir dels homes que apuren les escorrialles de l'atrotinada pròstata, mascles incapaços d'assumir la decadència natural de la física, sords a qualsevol reclam metafísic, patèticament infantils en el pitjor sentit de la paraula. Elles i ells fan corrua i no es resignen, no es rendeixen. Hi ha l'autoestima (l'epifania de l'ego) que reclama els seus drets. Hi ha el miratge, la disfressa, la lluita aferrissada contra l'evidència. Hi ha mirades tristes i perdudes, ofegades entre gintònics i infrasexe. Hi ha una pila de webs de contactes on no posarem la foto i ens inventarem un nick guai per a pescar curiosos que, l'endemà de la primera trobada real, hauran esborrat el nostre perfil i continuaran la cerimònia de la confusió perpètua. La maduresa? No sé de què em parles. Últimament estic molt espiritual, no en el sentit religiós, tu ja m'entens. Faig ioga, reiki, medito, l'altre dia vaig assistir a un curs de miracles i ja he posat nom al meu àngel de la guarda, he llegit els llibres de Tolle, segueixo el twitter del Dalai Lama, m'he fet vegetariana, independentista i voluntària de Càritas. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Fer diners amb això és de jutjat de guàrdia. És el handicap de les èpoques de crisi. Guanyen els vius, els espavilats, els que se la saben més llarga. Mentrestant, elles i ells fan la viu-viu somiant que demà tot canviarà, que hi haurà una revolució imminent que ens portarà pau i amor per sempre més, amor universal i incondicional, amor etern. Somiar és de franc, fins que facin pagar IVA. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Havent menjat i havent cardat, què queda per fer? Un món millor? Mirar la tele? Discutir de futbol o de política? Digues: Què queda per fer després d'omplir i buidar el cos a pler? Anar al cinema? Passejar descalços per la platja? Fer fúting? Jugar a pàdel? Fer ganxet? Fumar? Emborratxar-se? Drogar-se? Passejar el gos? Pentinar el gat? Posar-se melancòlics escoltant cançons dels 80? Perquè queden il·lusions encara, oi? N'esteu segurs? Quan l'estètica va substituir l'ètica, vam perdre la guerra. I van venir els líftings i les dietes. I van encolomar-nos els llibres d'autoajuda, les teràpies alternatives i les ONGs. Modes sinistres, com totes les modes. Perquè no pensis. Perquè funcionis automàticament seguint el mimetisme social. Perquè és el que toca. Perquè ho fa la veïna, la cosina, l'amiga de tota la vida. Perquè no cal prendre's la molèstia de ser crítics no fos cas que et diguin friki i el psiquiatre et diagnostiqui alguna malaltia greu que pot ser crònica i requereix mediació de per vida. No se t'acudeixi sortir-te del guió, sisplau, que igual t'acusen de terrorista. Ens cal emoció, passió, inspiració, sorpresa. Ens cal el risc i la valentia per a trencar els esquemes establerts i enviar a pastar fang la vida convencional. Però el deute és tan gran que l'haurem de pagar la resta dels nostres dies, els nostres fills i els nostres néts també. Quin esclavatge més subtil. Quina obediència més vomitiva. El ramat no reacciona. El ramat malviu i renega. El ramat espera pastor. El ramat té por dels gossos. El ramat serà ramat fins que s'apagui el sol i les altres estrelles. No, no és ètic jugar amb les il·lusions de la gent. Tampoc ho és jugar amb les paraules (la bona literatura és màgia, és a dir, trampa). Som massa vells per a tornar a començar i massa joves per a claudicar. El dia que tot se'n vagi a fer punyetes, haurem de sortir al carrer a jugar-nos la pell i ja no valdran les paraules boniques i grandiloqüents. El dia que tot se'n vagi a fer punyetes, si ens trobem, ens farem una forta abraçada, ens desitjarem sort i ens acomiadarem. Viure és aprendre a acomiadar-se amb elegància, de tot i de tothom, àdhuc de tu mateix.

Paraula de Gauguin

Fa 115 anys, parlant sobre la justícia, Paul Gauguin va escriure:

Jo us dic que quan un vil home de negocis, amb habilitat per a eludir la llei, us arruïna, cal massacrar-lo. Si el vostre amo, sense tenir en compte el vostre esforç i el vostre treball, us fa perdre el vostre mitjà de subsistència, i això per no haver-li llepat el cul, se l'ha de tallar en quatre trossos implacablement. Les bufetades, les pallisses, l'assassinat, tot és bo per tal de protegir-se de la misèria que envaeix la societat; perquè si no preneu mesures al respecte, arribareu a ser una nació de lacais, amb tots els homes vestits amb faldilles. Us equivoqueu educant els indígenes amb l'exemple del mal sempre impune, amb l'enviliment de la nostra raça blanca, amb l'arbitrarietat del superior i la baixesa de l'inferior.

(Escritos de un salvaje, Akal 2010, p. 197)

Gauguin es referia al colonialisme francès a Tahití, però els seus "comentaris ferotges" són aplicables a la situació actual a casa nostra, on l'atur, la misèria i la impunitat no paren de créixer. Nosaltres som els indígenes. Nosaltres som els salvatges.
  

La síndrome de Gauguin

HO PODEM TOT

 ALLENDE

Chemtrails

Estic un xic amoïnat perquè fa uns dies que trobo ocells morts. El primer va ser una carderola a la cala Canadell i el segon un pardal en el camí que va de Palau a Pau. Els cadàvers no presentaven cap signe de violència. L'any passat vaig sentir que havien mort la meitat de les abelles del planeta. Enguany potser els toca als ocells. La causa d'aquestes morts és un misteri. 

Volen massa avions. La culpa no és només de Ryanair. Sabeu que són els Chemtrails? Sempre m'han atret les teories conspiracionistes. Ja no n'hi ha prou amb la TV, el futbol, la pornografia, la música de masses, les modes, la pol·lució, el tabaquisme, l'alcoholisme, el carnivorisme (i tot allò que genera la bogeria tumoral), l'arsenal farmacològic o la promoció de la indigència material i intel·lectual. Ara calen accions més cotundents i efectives. Si ens estan fumigant des de dalt per anestesiar-nos, se n'estan sortint prou bé. Amb el que està passant al món sembla mentida que la gent no es revolti. Tothom mutis i quiet. Què estrany, no? Penso que seria més fàcil infectar l'aigua de l'aixeta que dispersar a tort i a dret química nociva des d'uns avions secrets. O potser fan ambdues coses alhora. Qui? Els de sempre.  

Abelles, ocells... Al món hi sobra gent. Els de sempre se les empesquen per a donar la raó a Malthus. A falta de guerres com les d'abans, n'han creat una de nova que consisteix a empobrir (a través de la deutocràcia) la població fins que la necessitat (primum vivere) impedeixi qualsevol reacció. L'enemic ja no està fora del sistema, sinó que és el mateix sistema que fagocita els seus membres i després els escup. Desnonats, afamats, anestesiats, lobotomitzats... els humans malviuen dins un malson que, malauradament, ha esdevingut el pa (o la manca de pa) de cada dia.

Ocells morts. Estic un xic amoïnat. Res més.  

Unitat popular

CUP

Suïcida'ls!

La condonació dels deutes o la sublevació del poble ofegat pel vampirisme financer. No hi ha gaires sortides. Deixem de pagar crèdits i impostos, a veure quant temps duren els vampirs i quin poder real tenen. Insubmissió fiscal. Boicot a les multinacionals depredadores i monopolistes. La veritable revolució està per fer. Cal engarjolar els responsables de la cleptocràcia organitzada i sistemàtica que ha provocat aquesta crisi galopant. No poden restar impunes els especuladors i els seus còmplices (bancs, empresaris i polítics corruptes: una partitocràcia amb façana de democràcia al servei d’una plutocràcia sense fronteres ni ànima). Com a Islàndia, cal una unitat popular transversal que faci tabula rasa i enceti una nova era comunitarista arrrelada en l’àmbit local-municipal, basada en les cooperatives i l’intercanvi de béns i serveis. No més deutes. Tenim el deure de sortir endavant sense hipotecar el nostre futur ni el dels nostres fills. La revolta dels aturats i dels desnonats. Abans de suïcidar-te, suïcida’ls! Cada homeless ha d’esdevenir un okupa. Una casa buida és un contrasentit, com ho és una persona sense feina. Els rics no han de ser més rics, sinó menys; i els pobres han de ser menys pobres i poder viure dignament. Justícia social, repartiment de la riquesa i dels recursos que són patrimoni de tots. La legalitat vigent promou les injustícies vigents. Per tant, cal transgredir-la o canviar-la radicalment. El dia que vegi entrar Berlusconi a la presó creuré en el sistema. Mentrestant, fem tot el possible perquè el Titanic s’acabi d’enfonsar i preparem-nos per a una nova singladura que no tindrà res a veure amb el que hem conegut fins ara. La lluita és clara. Els diners ho fan malbé tot perquè inciten a la cobdícia. No som el que tenim. Som el que fem i el que somiem. Som el que lluitem i el que creem. Som el que som, sense haver de demanar permís ni finançament per a ser-ho. Els que creuen que ens poden pasturar, munyir i emmordassar sense escrúpols, no coneixen la nostra autèntica força. No hi ha gaires sortides. O ells (que cada cop són menys) o nosaltres (que cada cop som més). La matemàtica és una ciència exacta. De què tenim por? Si no reaccionem, dintre de quatre dies tots indigents, carn de suïcidi. Per què, doncs, no els suïcidem a ells?

'complot anarquista insurreccional'?

El canvi ha de ser individual

Dietari de Terradets