Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cultura. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cultura. Mostrar tots els missatges

14.2.18

Sampa 10


La xarxa de metro de Sampa és moderna i eficient. El que crida l’atenció és que pots trobar-te versos escrits als túnels, no pas grafits, sinó fragments de poemes d’autors reconeguts. 

El primer que vaig veure era de Pessoa, del poema Tabacaria d’Álvaro de Campos, sortint de l’estació de Vila Madalena.  

El poeta escriu per a deixar constància de la seva sublimitat, malgrat que visqui una existència d’allò més desgraciada. És com si les paraules-redemptores tinguessin el poder per a salvar-nos, com si les nostres obres poguessin justificar-nos. 

No m’agraden els metros. Massa gent massa junta i massa claustrofòbia. Prefereixo caminar a cel obert, a poder ser pels parcs. Recomano els d’Ibirapuera i el de Villa-Lobos. Són els que tinc més a prop.

Avui, al metro, ha entrat un noi que rapejava versos i, en l’interval de dues estacions, ha fet una performance lloable, inspirant-se en les persones que hi havia al vagó. Admiro aquests artistas da rua, capaços d’oferir les seves creacions efímeres a canvi d’uns reals. 

Poder llegir o escoltar poesia en el metro de São Paulo (com l’altre dia al ferri de Salvador), t’ajuda a seguir creient en l’espècie humana i en la cultura, per molt que altres coses et puguin desanimar... No tot està perdut. Del ciment poden brollar les flors més boniques. 

26.8.14

Moncho Borrajo

26.5.14

Bye bye Europa

Jo també vaig creure en Europa. Suposo que influït per les lectures filosòfiques, se'm va desenvolupar una germanofília exagerada. La base de la meva fe era culturalista. 

A hores d'ara, queda demostrat que Europa és un gran mercat, on els ciutadans som clients i Alemanya porta la batuta. La deutocràcia governa, ordena i imposa. No m'interessa gens aquest plantejament mercantilista que redueix el nostre continent a números, primes de risc i banquers rescatats. 

Al carrer, l'atur creix, l'estat de benestar trontolla, la misèria s'escampa, els estats com a estructura política ja no serveixen, tenim problemes seriosos amb la immigració... No ens hauria d'estranyar, doncs, que els partits d'extrema esquerra i d'extrema dreta hagin incrementat els vots, com també ho han fet els nacionalistes radicals. La gent no és tan ruca i ha desemmascarat l'enganyifa del bipartidisme PPSOE (trilers pseudodemocràtics) que treballa en connivència amb la troika financera posant el poble contra les cordes. 

Europa ha de canviar de model polític i econòmic, cosa complicada perquè cal enderrocar el capitalisme salvatge sobre el qual es manté l'actual status quo, un capitalisme que, a poc a poc, s'està autodestruint tot solet, atès que és insostenible per se. Alhora, Europa ha de deixar pas a l'emergència de les nacionalitats versus l'immobilisme dels vells estats. 

Quan dic "Bye bye Europa" em refereixo a l'Europa antiga i mercantil que fa aigües pertot. O ens reinventem o tenim els dies comptats, cosa que afavoreix USA, Xina i Putin. 

Quan alguns ens amenacen amb quedar fora d'aquesta Europa, me'n ric com David Fernández. Abans, ser "europeu" era un prestigi, ara és una vergonya que posa en risc el nostre futur. 

Que el PP sigui residual a Catalunya, que en Navarro hagi anorreat el PSC, que CiU hagi aguantat bé i que ERC hagi guanyat... Tot plegat són bones notícies a casa nostra. 

Si les coses no canvien radicalment, deixaré de considerar-me "europeu". En tinc prou amb definir-me com a mediterrani...       

1.12.13

Només els fets


Ni la filosofia ni la literatura m'aporten res. Són passatemps estèrils, productes prescindibles de la cultura. La filosofia és teòrica, racional, només planteja preguntes i no dóna respostes convincents. En renego. La literatura tampoc serveix perquè les paraules, per molt que t'hi escarrassis, no arriben a expressar la vida, es queden sempre curtes, fins i tot les poètiques. En renego també. Exfilòsof i expoeta (totes tenim un passat...), em malfio de les idees i de les paraules. Només me'n refio dels fets. Ni teories ni logomàquies, sinó fets, a poder ser consumats i contrastables. Visc sense pensar gaire, entre silencis i sons de la natura. La música també em cansa. Visc un acte de ser desprovist de racionalitat i de xerrameca. Estic i vaig i faig sense perdre el temps plantejant-me preguntes retòriques o cercant adjectius adients. A punt de fer 50 anys, pensar i escriure són un luxe que ja no em puc permetre. En canvi, si medito, tot això queda en suspens i em sento bé, perfectament. Només la natura em salva. La resta és presumpció, i no pas d'innocència.

24.10.11

T-40

El cel ha estat tot el matí carregat de núvols, però no ha caigut ni una gota. Ell ha anat al mercat de Tremp a comprar fruita, verdura i planter per a l'hort. L'home que venia el planter ha dit que no calia regar perquè plouria de dues a tres. Les persones que l'han sentit han somrigut. S'ha endut 20 espinacs, 10 escaroles, 10 cebes, 6 cols i 5 apis. Tot plegat li ha costat 2,5 euros. Tan bon punt ho ha plantat ha vist que havia fet curt, atès que encara quedava lliure un bon tros de bancal. En l'espai que resta hi sembrarà llavors de pastanaga, raves, faves, soia, etc.


L'horticultura és cultura en el sentit més profund i originari del terme: conrear (colere) la terra és el pas previ per a poder conrear el cos, la ment i l'esperit. Es tracta de trobar l'harmonia entre les diferents parts. De res no serveix haver llegit milers de llibres si has perdut el lligam (religio) amb la natura. L'error fonamental de la modernitat (i ja no diguem de la postmoderrnitat) ha sigut empènyer l'ésser humà cap als entorns urbans, desarrelant-lo, substituint la seva essència pel miratge de la tecnologia i l'artificialitat. L'home del segle XXI és un autòmat connectat a un comandament a distància, a un smartphone, a un notebook, que ingènuament creu que prement una sèrie de tecles la vida pot ser solucionada. A efectes pràctics és un inútil perquè si se n'anés la llum (o s'acabés el petroli) seria incapaç de sobreviure una sola setmana. Aquesta és la trampa d'on cal escapolir-se al més aviat possible. I no ens queda gaire temps. Ell ho va intuir i procura afanyar-se per a trobar la sortida. ¿Quant trigarà a poder menjar el que ha plantat avui? A les 14:32 s'ha posat a ploure...

10.8.11

T-16


Les ciutats (sobretot les més grans) s'han tornat llocs perillosos. Sempre ho han estat, però ara encara més, amb la crisi sistèmica, que no és solament econòmica, sinó cultural, moral, global. L'ésser humà del segle XXI ha d'arribar al col·lapse personal i social per tal de regenerar completament el seu modus vivendi. Això no succeirà sense violència ni dolor, perquè només canviem quan ens sentim obligats a fer-ho. Cal que la inèrcia estèril i la buidor existencial en la qual estem instal·lats salti pels aires. Cal assumir la decadència i tocar fons per a tornar a enlairar-se. Cal fugir de les ciutats i trobar un refugi més o menys segur per als temps difícils que vindran. Tot això anava pensant ell dins l'avió de Ryanair que el portava de Bèrgam a Girona després d'haver fet un tour ferroviari de dues setmanes per Suïssa, un país net i polit on la gent no somriu, un país que fa ferum de diners.

12.1.11

Canyars, crepuscles i bolets


A l'hora de dinar em poso a caminar riu avall. A l'altura de Butsènit travesso el riu i torno a casa pel camí vell d'Albatàrrec. Dues hores magnífiques. Fa una temperatura molt agradable. Els pagesos esporguen. Trobo algun ciclista. L'horta, sense fulles ni fruits, és pura melangia. Abans de la via de l'AVE hi ha uns canyars esplèndids flanquejant el camí.


Al vespre l'horitzó em regala un espectacle immens. Cada posta de sol és única, irrepetible. La d'avui em deixa bocabadat. Els taronges esdevenen vermells i porpres entre una munió de núvols espargits. La propietària de l'apartament ha vingut a cobrar el lloguer. Si sabés el veritable valor que té aquesta terrassa (l'espectacle diari dels crepuscles), me l'apujaria ipso facto.

Mentre es difuminen les darreres pinzellades de l'ocàs, em disposo a iniciar la lectura del llibre El bolet i la gènesi de les cultures, de Josep Maria Fericgla. Fa anys que el tenia pendent.

30.1.10

Cultura en temps de xarxes-3

INTRODUCCIÓ TAULA "CULTURA EN TEMPS DE XARXES"

Bon dia catosfèrics!

Començo amb unes dades que Juan Varela va donar abans d'ahir al seu blog Periodistas21:

En el mes de desembre 20 milions d'espanyols (quasi la meitat de la població) van passar 5 hores i mitja a les xarxes socials, o sigui, més d'una hora per setmana. Això ens situa en el cinquè lloc després d'Austràlia, Estats Units, Gran Bretanya i Itàlia.

Direu que una hora per setmana és poc, que alguns estan (o estem) 1 h o 5 h i mitja al dia, però es tracta de la mitjana entre 20 milions d'usuaris!

Les xarxes socials són, per tant, el nou espai públic emergent on s'exerceix la llibertat d'expressió, relació i informació. Els grecs tenien l'àgora, on va néixer la democràcia. A les actuals xarxes descentralitzades i distribuïdes de la ciberpolis ha nascut la netocràcia...

Posem exemples concrets, el més recent i candent:

Si els cinemes fan vaga contra el català, els catalans fem vaga de cinemes”

Aquest grup de FB ha aplegat en tres dies 18.000 persones que fan pressió popular i ciberactuen...

És curiós, perquè encara hi ha veus en contra d'aquesta evidència, nostàlgics tecnòfobs, persones reticents que, amb l'avenç de les noves tecnologies (que ja no són tan noves), veuen perillar el seu estatus analògic o els seus beneficis empresarials.

Us posaré un contraexemple, també d'abans d'ahir. Quim Monzó (vaca sagrada de la nostra literatura, canonitzat en vida) va escriure un article a LV titulat ¿La rebelión de las masas? (parafrasejant el llibre d'Ortega i Gasset) en el qual deia pestes d'internet. L'ínclit Monzó fa 6 anys ja va escriure un altre article al mateix diari titulat “Intimidad y exhibicionismo” on afirmava que els blogaires som una colla d'adolescents descervellats.

L'article d'abans d'ahir acaba així:
“El gran escritor Stanislaw Lem empezó a usar internet y enseguida vio de qué iba la cosa. Dejó escrito: "Hasta que empecé a utilizar internet no sabía que en el mundo había tantos idiotas"
Gran argument, aquest de l'insult! (per cert, etimològicament, un idiotés és tot el contrari d'un internauta enxarxat). Sembla ser que a alguns els costa pair la irrupció digital de la “massa”, aquestes ciberturbes que gaudeixen d'una plurarquia gairebé anàrquica. Els mandarins troben a faltar el sedàs, el filtre, la jerarquia establerta pel poder tradicional, oficial, instituït. No suporten que tot això se'ls escapi de les mans, del control al qual estaven acostumats. Quina llàstima!

L'adaptació al medi digital és el que ens permetrà sobreviure. O adaptar-se o morir. Cal “deixar-se arravatar pel canvi”, fugir de l'immobilisme, ser heracliti... Els analògics repatanis són uns suïcides romàntics. Anar descalç té la seva gràcia, però a hores d'ara ningú ja no discuteix la utilitat més que provada d'unes bones sabates. Fa una dècada que som al segle XXI. Homo digitalis.

Gràcies a internet, estem gran part del dia (i de la nit) en contacte virtual amb altres persones, interactuant amb elles, llegint, comentant, xatejant, col·laborant, intercanviant informació i coneixements, desenvolupant la nostra identitat digital, conreant, vivint i compartint cibercultura. Les idees es transmeten com els virus.

La tecnologia actual ens permet relacionar-nos amb qualsevol persona d'arreu del món mitjançant unes eines ben senzilles d'usar. Aquesta és la realitat -virtual i real- que viuen la immensa majoria de nadius digitals (jo sóc un immigrant en el ciberespai, només fa 8 anys que l'habito).

Internet és un gran invent que ens permet navegar, surfejar, capbussar-nos, naufragar, ofegar-nos... Ets tu qui decideixes on vas, què fas, què és el que t'interessa, amb qui et relaciones i amb qui no. A la xarxa ets un subjecte actiu, un ciberactivista.

Les xarxes socials de la web 2.0 han creat nous contextos, un nou ecosistema en els qual podem expressar-nos lliurement entre iguals i podem unir-nos en comunitats. Fixeu-vos que, amb internet, s'acompleixen aquells tres ideals de la Revolució: Llibertat, igualtat i fraternitat.

La revolució cultural és una revolució de les conductes, un canvi de paradigma. Les velles estructures socials van quedant obsoletes, superades per l'avenç indeturable de l'univers digital, líquid, en flux constant, ple d'abundància.

La societat sempre ha estat una xarxa. La diferència és que amb les xarxes socials internètiques la nostra autonomia personal creix respecte a les estructures tradicionals. En elles es produeix una creació col·lectiva i desmercantilitzada.

Museus, biblioteques, llibreries, teatres, cinemes... No poden esperar que el client o usuari vagi al lloc, sinó que han de buscar-lo a la xarxa. Cal ser-hi present, establir una conversa, intercanviar experiències, crear una comunicació multidireccional que permeti després passar de lo virtual a lo presencial.

No n'hi ha prou amb usar les eines i tenir les destreses, sinó que cal reflexionar sobre elles, pensar-les, conceptualitzar-les. La cultura a internet és sobretot un univers de processos i d'agents. Cal entendre millor cap a on anem en els nostres projectes culturals.

Doncs això és el que intentarem fer avui en aquesta taula...


26.1.10

Cultura en temps de xarxes-2


Segueixo amb les anotacions prèvies a la taula rodona "Cultura en temps de xarxes" que moderaré aquest dissabte 30 de gener a les 9:30 a les Terceres Jornades de la Catosfera.

2- Reflexió sobre les xarxes socials

Formem una societat de nòmades digitals, individualistes interconnectats que busquem una tribu on poder reconèixer-nos. Les xarxes socials permeten aquestes connexions on line. Àgora virtual. Ciberpolis. Comunitat global de diàleg. Intercreativitat.

Nova cultura digital on prima allò col·lectiu. Tenim les eines per a fer coses junts sense haver de menester les tradicionals (i obsoletes) estructures organitzatives (l'exemple dels partits polítics és flagrant).

Cadascú de nosaltres és un node d'identitat. Ja no som una massa unitària i uniforme de subjectes, sinó epicentres en els quals pivoten reticularment els altres d'acord amb uns interessos comuns.

Les xarxes socials permeten cada vegada més l'adaptació a l'individu. Blogs, Facebook, MySpace, Delicious, Twitter, YouTube, Flickr... Llocs de trobada on l'usuari és un subjecte actiu que interacciona.

Museus, biblioteques, llibreries, teatres, cinemes... No poden esperar que el client o usuari vagi al lloc, sinó que han de buscar-lo a la xarxa. Cal ser-hi present, establir una conversa, intercanviar experiències, crear una comunicació multidireccional que permeti després passar de lo virtual a lo presencial.

Valor de la creació i valor de comunicació. Avui es publiquen massa llibres (de paper). L'escriptor el que vol és ser llegit, i on trobarà més lectors és a la xarxa. Hem d'anar cap al model de comunicació cultural lliure...
"Una nueva era delimitada por los horizontes ideales de la distribución universal y el acceso universal... No hay duda de que un panorama donde los lectores tengan acceso libre y gratuito a los libros es el modelo deseable, y vale la pena trabajar en esa dirección." (Javier Calvo)
No n'hi ha prou amb usar les eines i tenir les destreses, sinó que cal reflexionar sobre elles, pensar-les, conceptualitzar-les. La cultura a internet és sobretot un univers de processos i agents. Cal entendre millor cap a on anem en els nostres projectes culturals.

NB: Com diu Clay Shirky, si no fos per internet, tots estaríem veient televisió, i aleshores l'avorriment encara seria més mortal.



24.1.10

Cultura en temps de xarxes-1

Aquesta setmana que queda fins al dissabte dia 30 postejaré algunes reflexions [i dubtes] que puguin servir com a punt de partida per a preparar la taula rodona "Cultura en temps de xarxes". Us convido a fer comentaris i suggeriments.

1-Reflexió sobre la (ciber)cultura

Internet és la major font de cultura que ha existit mai, malgrat que el seu accés encara no sigui universal i gratuït. Al S. XVIII el projecte dels enciclopedistes (Diderot, D'Alembert & Co) era la democratització la cultura; ara tenim la Wikipedia, desinteressada i col·laborativa, on desapareixen els conceptes d'autor i de propietat. Copyleft. Creative Commons. Safe Creative...

[¿És el mateix disposar de molta informació que tenir cultura?]

Se soscaven les jerarquies, els cànons. Abans la cultura era quelcom vertical, elitista, relacionat amb el poder. Hi havia filtres.
"Abans el sedàs era més consistent, o millor dit: abans hi havia sedàs, i certs grumolls no colaven. Ara el circ s’ha fet tan gran que el domador salta i la cabra mana. I passa el que acaba passant." (SS)
Encara avui s'exerceix un control de la cultura des del poder mitjançant finançaments, subvencions, patrocinis... Es compren opinions. Es lloguen cervells. Cultura "oficial". Internet dinamita això.

[¿La xarxa afavoreix realment la llibertat de pensament i de publicació?]

De la “cultura de masses” (indústria > consum > entreteniment > panem et circenses) a la “cibercultura”, “tecnocultura” o “cultura de xarxes”.

[¿No segueix sent "de masses" i d'entreteniment l'ús majoritari que es fa d'internet?]

De l'offline (món analògic) hem passat a l'online (realitat virtual & identitat digital). Abans l'analfabet era el que no sabia llegir ni escriure, ara és el que, a més, no està connectat.

[¿Qualsevol cultura passada fou millor? ¿Què enyoren els nostàlgics tecnòfobs?]

La indústria tremola-trontolla perquè ja no calen intermediaris entre el creador i el consumidor. L'apropiació i difusió dels continguts culturals és quasi immediata. Mireu el que està passant amb la música o el cinema. P2P. Aplicar-ho als llibres és igual de senzill (e-books piratejats). Crisi > canvi social > canvi cultural > canvi de paradigma. La cultura lliure a l'era de l'accés global. Anem cap al “comunisme cultural”, on l'antiga “propietat intel·lectual” deixa pas al “tot és de tots” (Google = CiberLeviatà!).

[¿Es viable la cultura en termes no mercantilistes-postcapitalistes?]

El món s'ha tornat petit, ara el tenim a l'abast d'un clic de ratolí. Flux d'hiperconsciència global. La cultura del link, de la sinapsi. Cada cervell actua com un node, com una ciberneurona que es connecta amb les altres. Noosfera? Cervell Digital Planetari (Vernadsky & Theilard de Chardin & McLuhan). La utopia digital. Intel·ligència col·lectiva gràcies a la immensa simbiosi internètica. Blogroll...
Has d'enllaçar les persones que t'ajuden a pensar, amb veu pròpia, i no pas els lloros que repeteixen el que repeteixen altres lloros o els mitjans oficials.” (Thierry Crouzet)
El vell ecosistema deixa pas a la nova cultura ciber, dissident, alternativa. Més que de (ciber)cultura potser hauríem de parlar de contracultura.

[¿Quina és la veritable revolució cultural de l'homo digitalis?]

19.1.10

Cultura en temps de xarxes

Els nous reptes que els entorns 2.0 plantegen al món de la cultura també seran tractats a les Terceres Jornades de la Catosfera del CDigital 2010 a la taula ‘Cultura en temps de xarxes‘.

Moderada per Toni Ibañez (Entrellum), escriptor i impulsor de la Catosfera i tot un referent de la cultura 2.0, la conversa comptarà amb la participació com a ponents de Conxa Rodà (Museu Picasso Barcelona), Lucía Calvo (CCCB) i Teresa Fèrriz Roure (LletrA).

Les eines 2.0 obren noves possibilitats i perspectives al món de la creativitat cultural. Les arts plàstiques i la literatura tenen un paper essencial a jugar en aquest panorama emergent. Els convidats han estat impulsors d’iniciatives culturals 2.0 rellevants i innovadores en els seus respectius camps. Volem conèixer de primera mà les seves experiències i compartir-les, en debat obert, amb la resta d’assistents presents a la trobada catosfèrica.

Cultura en temps de xarxes-1

Cultura en temps de xarxes-2

4.12.09

Jam session amb Llibert Fortuny

Els músics de la banda mengen pizza abans de pujar a l'escenari. El local dóna el pego. Qui podria pensar que abans aquí s'hi escorxaven tocinos. Ara fan música. Jam session amb un saxofonista de luxe: Llibert Fortuny. S'acabarà omplint. Entrada lliure. Observo l'estètica de la gent. Moltes dones. La majoria fumen. Quina mania. Com ahir a l'Antares. Quan vaig arribar a casa la roba em pudia a fum. Vaig deixar l'americana tota la nit a la terrassa. Sí, s'omplirà. Davant hi ha taules rodones i darrere cadires. És la primera vegada que visito aquest espai. Un nou edifici que descobreixo.

Llibert és un virtuós, una mala bèstia que porta el saxo fins al paroxisme. S'ho passa pipa. Jo més. Ara ha pujat una noia a tocar la bateria i ho fot com el cul. Pobreta. La bona música sempre és orgàsmica. El noiet de la guitarra duu una gorra verda. Molt fluixet. Llibert és, ell mateix, un firmament galàctic. El teclista és bo de collons. M'encanta el seu toc de les tecles, com mou el cap al ritme, com no perd mai la concentració. L'altre saxofonista és acceptable, però res a veure amb Llibert. El jazz és la poesia de la música.



No n'entenc ni un borrall. Simplement m'agrada. El fet que sigui minoritari i es toqui en locals petits, lluny de macroestadis i de la gernació consumidora de cançonetes comercials, ja m'enamora. L'ambient que es crea, aquesta atmosfera intimista, d'antre uterí... Llibert ara es posa delicat, el guitarra prova d'agafar el fil, una cocacola dos euros vint, chapeau pel teclista, olor de peta, molt originals, el clarinet fa un solo, la peça de bossa que ha cantat abans el bateria m'ha molat molt, s'afegeix un trompetista, sona bé, vellutada, una trompeta de plata, trista, melangiosa


L'art és lo millor de la vida, i potser l'amor, encara que l'amor sol ser massa efímer, per contra ars longa...

La poesia és el jazz de la literatura.

Hem evolucionat: quan era petit, aquí mataven tocinos; ara fan viure la bellesa, Llibert diu: yo tengo que tocar diez temas más. Això ha començat a quarts d'onze i ara és quarts d'una. De puta mare.


La música és l'art que arriba més lluny. Les paraules són llast, roques pesants. Una cantata de Bach. Quan se superen els quatre acords típics i es deixa enrere el soroll. Sublimitat. Les paraules aspiren a ser llum, però sovint resten ombrívoles.

Pateixo pel Llibert. De tant bufar l'oxigen no li deu arribar al cervell. Ara toquen el 25 de desembre fum fum fum. La gent els acompanya picant de mans. Fum fum fum. Ha nascut un minyonet...

Genial

3.12.09

Cultureta lleidatana

Diguem que ahir vaig aprofitar el dia. Al matí vaig fer donació de cinc llibres meus a la Biblioteca Pública i vaig poder tocar el piano de Màrius Torres (post)


Al vespre vaig assistir, també a la Biblioteca, a la presentació a càrrec de Vidal Vidal de l'últim llibre de Josep Vallverdú.


Més tard, al pub Antares, vaig gaudir de la conversa-recital del poeta Jordi Julià amb el crític Pere Ballart (cicle Veus singulars). Entre el públic vaig identificar els poetes Pere Rovira i Gabriel Pena. A l'Antares també, després de 25 anys, vaig retrobar Maties López, que va ser professor meu de llatí a la Navarrensis i ara ho és a la UdL.


Val a dir que, per coincidència horària, vaig haver de renunciar a les Sis sonates per a flauta dolça i baix continu d'Händel que el Trio Barroc del Cafè oferia al Rectorat.

Torres, Vallverdú, Händel, Julià, Ballart... Tot en una sola jornada entre setmana. Déu n'hi doret, no? Perquè després diguin que Lleida és una merda de poble sense vida cultural.

I aquesta nit toca jam session al Cafè del Teatre amb Llibert Fortuny & Aljosa Mutic Trio. I tot sense pagar un duro $ :-) (post)

7.10.08

Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06

Quan he arribat a casa m'he trobat dos paquets. L'un provenia de Mallorca i contenia les proves del llibre Catosfera. Ciberdietaris 04-05-06. Un totxo de 535 pàgines de paper que conté els millors posts escrits durant els meus tres primers anys de blogueig. L'he de repassar sencer perquè surti publicat abans no s'acabi l'any.

L'altre paquet me l'enviava La Campana. Es tracta del llibre La dictadura de la incompetència de Xavier Roig. Té molt bona pinta. A veure si trobo temps per a llegir-lo.


Ja tenim el cartell del Festival de Poesia "Una rierada de poemes" que farem a Les Borges del Camp:

29.9.08

Noves possibilitats

Després de 5 anys i 2.000 posts (700 a TdQ i 1.300 a ENTRELLUM), m'estic plantejant seriosament la possibilitat de deixar els blogs... De la mateixa manera que, després de 3 anys i mig, he plegat del programa de ràdio Capvespre, també podria plegar de bloguejar...

Estic content de tot el que he fet. El balanç no podria ser millor:
  1. Un número respectable de visites
  2. Bones posicions en els rànquings
  3. El blog més votat tres anys consecutius
  4. Un premi important (el llibre sortirà publicat aviat)
  5. Una paraula inventada
  6. Una antologia amb 100 blogaires
  7. Manifestos, taules rodones, entrevistes, recitals, bolos...
  8. I totes les persones que he conegut (perquè al final sempre hi ha persones rere la pantalla)
Vaig ser un dels pioners i he treballat dia a dia, post a post, per la promoció de la llengua i de la cultura catalanes a internet. Hi vaig creure des d'un bon principi i, amb el temps, no he fet més que reafirmar-me en la convicció de què els blogs són una eina extraordinària.

La vida està feta de cicles, d'etapes successives que cal apamar amb plena consciència. Sento que ara s'acaba una època i que he d'estar en disposició d'encetar-ne una altra, un nou horitzó que encara no sóc capaç de discernir amb claredat.

El blog m'ha ocupat molt temps i moltes energies, massa. Si vols fer-ho bé, t'hi has de deixar la pell, dedicar-t'hi amb cos i ànima. Sé que podria continuar així tota la vida, però ara mateix dubto, rumio la possibilitat de provar altres camins...

El dia 21 de desembre (3r. aniversari d' aquest blog) prendré una decisió.

8.9.08

La Catalunya digital

Aquest dijous 11 de setembre, Diada Nacional, participaré en una xerrada-col·loqui amb Saül Gordillo a Cabrera de Mar. La iniciativa ha estat d'Albert Calls, que farà de moderador. El tema que tractarem és "La Catalunya digital. El catalanisme a la xarxa". Jo parlaré de la creació del concepte de Catosfera, centrant-me més en l'àmbit lingüístic i cultural, tot relatant la meva experiència com a promotor i coordinador de LCL_08.

7.9.08

Odio escriure rèquiems



Que un blog plegui no és ni bona ni mala notícia. Cada dia neixen i moren milers de blogs. Però si el blog que plega és un dels nostres, ja és una altra cosa. L2P no és un blog qualsevol. La seva vocació (doblement) perifèrica, la seva dissidència, la seva veu tan particular i bolanyesca, el fan un blog imprescindible, diria que "de culte", si aquesta expressió no sonés a cursi. Odio escriure rèquiems.

Després de tots aquests anys, entre Subal i servidor hi ha hagut de tot, moments d'idil·li i moments polèmics, sempre amb el respecte mutu per davant de tot. Subal és Miquel. Això ja ho sabia fa temps. L'anonimat és un estat transitori, un equilibri inestable que, per la força, acaba trontollant. Vaig desvirtualitzar-lo el dia que la Tina (una altra exbloguera que trobem molt a faltar) va presentar el seu llibre a l'Horiginal, el temple sagrat dels poetes perifèrics.

Em sap greu. No ens podem permetre el luxe de patir baixes en aquesta batalla que, dia a dia , post a post, mantenim a la xarxa. No et parlo de catosferes ni de política (que sé que et rellisquen força), sinó de cultura, de llengua, de lluita civilitzatòria... Et parlo d'excel·lència bloguera, d'originalitat, de creació. Em sap greu, Miquel, de veritat. Una gran pèrdua.

Odio escriure rèquiems. Sincronies màgiques han volgut que a la pàgina 79 de l'últim llibre que he llegit em trobi aquest fragment que sembla escrit per a tu:
... i ja t'has perdut en la perifèria on res del que realment importa ja no té ni cara ni ulls, només aquella sensació irreparable de ser superflu.
Nihil esse superfluum. Només et desitjo que, a partir d'ara, trobis la cara i els ulls del que realment t'importa.

24.5.08

Més reflexions catosfèriques

Marc, trobo molt encertat el teu post, sobretot per la càrrega d'autocrítica que inclou i per les ganes de superar una situació que és la que és, ens agradi o no.

Ets un idealista. Jo també. Voldríem que tot fos millor, però la Catosfera no és gaire diferent de la realitat analògica, i el nostre país es troba ara mateix en un estat catatònic des dels punts de vista econòmic, polític i cultural (per citar tres àmbits decisius).

Els catosfèrics (i els catalans en general) tenim un problema molt gros: no sabem què volem i ens barallem massa entre nosaltres. Mira aquest exemple: Ni maulets ni hòsties

Considero que els Premis Blocs Catalunya són una bona iniciativa. Estic d'acord amb què hem de sumar i "guanyar tots", però sóc partidari de premiar l'excel·lència i destacar els millors. El llibre de "La Catosfera Literària" és un model de col·laboració on 100 persones han sortit "guanyant" i el "premi" és compartit entre tots.

Es tracta de seguir inventant. Es tracta de buscar sinèrgies, complicitats, horitzons nous. Catalunya serà catosfèrica o no serà. La Catalunya 2.0 determinarà el nostre futur com a poble al bell mig del segle XXI. No val a badar. Jo no sóc tan pessimista com tu. El català a internet gaudeix de bona salut i d'una vitalitat envejable. Encara és massa d'hora per valorar la importància històrica del que estem fent.

22.5.08

Maulets digitals

Quina bogeria! "Catosfera" (una paraula que fa tres anys i mig no existia) ara dóna 231.000 resultats al Google, i "Catosfera literària" 43.900. Acabarà sortint al diccionari?

Els catosfèrics som la nova avantguarda del segle XXI. Maulets digitals, lluitem a la xarxa, bon cop de teclat, defensors de la nostra identitat mil·lenària...

Com diu Biel Mesquida al final del pròleg de LCL:

«La Catosfera és una part dels fonaments vius de la reconstrucció nacional de la llengua i la cultura catalanes, d’aquests fragmentats i minoritzats PPCC units per la Xarxa, d’aquest País Català futur d’ara mateix!»

Qui ens podria aturar?