Moncho Borrajo

Publicación de Jose E. Gutierrez Felix.

La merda catalana

Patim una pseudodemocràcia corrupta que, sortosament, es troba en fase de descomposició. És la decadència d'un règim basat en una partitocràcia plutocràtica i cleptòmana ("casta extractiva") que, durant anys i panys, s'ha dedicat a apropiar-se dels cabals públics dels contribuents per a engreixar els seus comptes privats en paradisos fiscals. Per acabar-ho d'adobar, aquesta ESTAFA ha servit per a "rescatar" entitats financeres mentre (amb l'excusa de LaCrisi) collaven els ciutadans a cop d'EROs, retallades i desnonaments. Aquests FillsDeLaGranPuta han deixat un panorama desolador de DEUTE PÚBLIC, hipotecant així generacions...

Ara que els han enxampat, demanen perdó, els MalParits. Perdó es demana al capellà o a DéuNostroSenyor. Aquí el que cal és pagar, retornar el que han robat i que la Justícia dictamini la condemna. No volem el penediment dels honorables afor(r)ats impunes i indultats ni dels seus còmplices. Demanem justícia!! No n'hi ha prou que dimiteixin. Ni la monarquia bananera espanyola ni el pujolisme nostrat se salven de la IGNOMINIOSA VERGONYA (aquesta no prescriu mai).

Dilluns mateix se li ha de retirar el tractament de Molt Honorable, el sou vitalici, despatx, secretàries i cotxe oficial i altres prebendes a càrrec dels contribuents. A més a més, cal investigar fins al final aquesta nissaga de delinqüents...

I tant, que farem un Estat Nou de Trinca! Escombrarem tota aquesta púrria que pertany a un passat fastigós. La solució és fàcil: VOTAR. A Espanya que votin PODEMOS i a Catalunya votarem CUP. Ni PP ni PSOE ni CiU ni la mare que els va reparir. Són màfia. Són casta. Són corruptes. Fora. A la garjola. Ells han arruïnat el país i han malmès les esperances del poble. I, a sobre, tota la vida donant lliçons d'ètica montserratina!!! Quina barra.

 

Volem independitzar-nos d'aquesta merda (també de la merda catalana que ara, per dissimular, s'embolica amb estelades).     

A Ràdio Vilafant

L'encís d'allò que ha de venir

El que conec no m'interessa. Parlo en general. Es pot donar el cas que hi hagi coses o persones que conegui i em puguin seguir interessant. Aleshores permeto la repetició. Per exemple, he estat dues vegades a París i no m'importaria tornar-hi. La xocolata m'encanta, si puc en menjo cada dia. Hi ha persones adorables amb les quals podria passar la resta de la meva vida. Per sort o per dissort, el sentiment no és recíproc. 

El que conec ja ho conec. M'interessa sobretot lo desconegut. Hi ha coses o persones desconegudes que no m'interessen gens ni mica. Com ara el futbol o la monarquia espanyola. Suposo que és la curiositat, el nen que porto dins, que reivindica la novetat i els horitzons inèdits. He rellegit pocs llibres. Alguns (poquíssims) me'ls sé de cor. Per això tampoc m'interessen els llibres que he escrit, sinó els que encara he d'escriure. L'encís d'allò que ha de venir.  

T-78

Ser súbdit d'un estat que té com a icones mediàtiques la Belén Esteban i el Kiko Rivera, un estat que manté una monarquia parasitària que ens costa 60 milions d'euros anuals, et fan venir ganes d'exiliar-te. No és el glamour que desprenen l'ex del torero i el fill de la tonadillera, ni el tuf de romanalla medieval i antidemocràtica que envolta la prosàpia borbònica, sinó el denominador comú que caracteritza aquesta reconsagrada pell de brau; terra de picaresca, mística, inquisitorial. Si no fem res, en som còmplices. Ens hauríem d'avergonyir de pertànyer a un estat tan cutre i cazurro. Espanya no mereix ser salvada, i menys amb els calés dels catalans. Esperem que no la rescatin i se'n vagi a fer punyetes aviat. Una bona manera d'exiliar-se seria la independència política de Catalunya, però per tal d'aconseguir-la caldria posar d'acord moltes persones. Complicat. L'única independència plausible és la individual. Agafar el portant. Hi ha exilis interiors i exilis exteriors. Ell és partidari dels dos alhora. No n'hi ha prou amb ficar terra o aigua pel mig, sinó que cal desvincular-se íntimament d'allò que ens reté i no ens deixa avançar. 

Llegeix tota la sèrie T

Avui sóc egipci

Una mica tard, però Mubàrak m'ha fet cas. Bon noi. Per sort no hi ha hagut més sang. Ara toca seguir amb el següent pas. L'exèrcit no m'inspira cap confiança. Els militars, com les monarquies, haurien de desaparèixer. USA que es preocupi de casa seva, que prou feina té. Espero que la revolució s'encomani a la resta de països àrabs i al món sencer. Israel que tremoli, perquè ja no podrà dir que és l'única "democràcia" de la zona. El futur és incert, però m'encanta.

Dia de reis

Jo sóc antimonàrquic. Per això, com cada any, m'ha tocat la fava. Me l'he trobada embolicada en paper d'alumini submergida dins la nata del tortell. M'encanta que em toqui la fava...

Ahir, arran del post The blood-libelist, vaig rebre un munt de visites d'Israel (i alguna també dels països àrabs) amb la qual cosa el comptador va assolir el rècord d'ençà de la meva tornada. Vull agrair a tots els lectors israelians i pro-israelians el seu interès en els meus escrits.

Us deixo només dues frases que he trobat per la xarxa:

"If I were a Palestinian I would join a terror organisation” (Ehud Barak 10 years ago)

Les previsions diuen que nevarà, però jo no m'ho crec...

Doncs ha nevat!

Segon diumenge de setembre

Pel matí he assistit a la inauguració del nou camp de futbol de Sant Fost. He pogut saludar l'Enric Gil i la seva dona (que és l'alcaldessa).

Per la tarda remenant els nous llibres de text que faré anar enguany. Ciutadania. 3r. i 4t. d'ESO i 1r. de BTX. La sensació és molt decebedora. En l'Espanya democràtica les principals "virtuts cíviques" han de ser tres: tolerància, responsabilitat i pacifisme. Consagració de la Constitución i de la Monarquía. Durant el franquisme ho anomenaven "Urbanidad", ara en diuen "Ciutadania"...

Les fulles dels plataners de la riera groguegen i comencen a caure. M'embadaleixo amb la claredat diàfana de l'atmosfera. He tallat la gespa del jardí. Tinc ganes de començar les classes...

Dulce et decorum est pro patria mori

[mireu, mireu com riuen Bono i ZP, mentre ella fa cara de funeral]
[i què coi pinta el crucifix al davant?! No som un estat aconfessional?]

Avui, 14 d'abril, aniversari de la proclamació de la República Espanyola, la nova ministra de Defensa ha promès el seu càrrec. O sigui, que com a cap dels exèrcits espanyolíssims, la Chaconeta prenyadeta passarà revista a les tropes, legión i cabra inclosa. No m'ho vull perdre.

Als que som pacifistes (que no pacífics) i no vam fer la puta mili (per inútils), ja ens està bé aquesta ministra. Sembla una broma, però no ho és.

Darle a Chacón el Ministerio de Defensa es una de las más pesadas bromas que ha gastado Zapatero al PSC... es el bromazo definitivo... ¿Que donde está la broma? Sencillamente en colocar a visitar cuarteles, despachar con generales, escuchar el himno de España en posición de firmes y tragarse la más que probable crisis que nos espera con Marruecos a una cabeza de lista del PSC cuyo discurso de precampaña y campaña consistió en la repetición autista de un mensaje único: ella iba a consagrarse a defender los intereses de Cataluña.

Jo també friso per conèixer el desenllaç del contenciós de l'Estatut al Constitucional i, sobretot, veure quina lectura farà la nova ministra nacionalista del famós article vuitè de la Sagrada Constitución a la qual avui ha jurat fidelitat. Això s'està posant molt divertit.

Viva Ejpaña!! Visca El Borbó!!!

NO KING

¿Nos vigilan?

Aniversari reial

"Juan Carlos, antes de ser rey, todo el mundo sabía que era tonto; pero lo hacen rey, oh amigo, y él conduce la transición, tiene prudencia, tiene todas las virtudes... (aplaudiments)... Ése no es un defecto de Juan Carlos, pero sí ser tonto, o medio..."

(Antonio García-Trevijano: minut 8:48)

[Post per a commemorar el 70 aniversari del Borbó]

Un blog nou

Catalunya caòtica

Pena. Fem pena. Les rodalies de la perifèria. Els perifèrics de la rodalia. Catalanets mesells, soferts, avesats al maltractament estatalista. Pena. Caos. A la imatge teniu la cara d'Espanya: aquest funcionari gris que l'Imperi Borbònic ens ha enviat per acabar d'anorrear-nos. Que si José Luís o Josep Lluís! Quin gran problema! Pena. Peneta. Fàstic. L'AVE ja fot 15 anys que arriba a La Giralda, i demà passat arribarà a Màlaga i a Valladolid, però aquí CAOS. Caos i pena. I si poden ens enfonsaran la Sagrada Família. Els Nadal Brothers bla bla bla fent veure que ens defensen quan l'únic que defensen és la seva bicoca. La gent calla i s'empassa el que faci falta. Ningú no crida. Ningú no es rebel·la. Som catalans. Gent ferrenya. Perdedors de mena. Que ens enculin sense vaselina. Ja no ens ve d'aquí. Espanya se'n fot i ZP només té por de perdre algun vot de la seva perifèria metropolitana. Les rodalies de la perifèria. Els nous catalans, que deia aquell. Emigrants que van venir a Catalunya perquè cercaven una vida millor i ara es troben que al poble que van deixar viuen millor que ells... Fes-te fotre. Ironies de la vida. I se senten més espanyols que catalans! Catalunya caòtica. Catalunya amontillada. Catalunya montillera.

Despotisme il·lustrat

Ple de l'Ajuntament. Cinc hores de duració. En un moment determinat, fruit de la inexperiència política i de l'abrandament hiperbòlic, un regidor de l'oposició acusa el Govern de viure al segle XVIII i d'actuar com el despotisme il·lustrat. L'acusació, gravíssima, no és pertinent i resulta absolutament inadmissible en el si d'un consistori democràtic del qual el regidor acusador forma part. A l'hora de les preguntes del públic, m'adreço al regidor i li recordo que estem al segle XXI i que, sortosament, vivim en un règim democràtic. Li prego al regidor que retiri públicament l'acusació. Ell s'hi nega. S'acaba el ple. Consta en acta.

Ja n'hi ha prou
(Partal segueix inspirat)

Democràcia?

Monarquia i democràcia són termes antitètics. El Borbó no sap què s'empatolla.

(AR)

Ètica patètica

Una ètica que s'inhibeix cedint a la por deixa de ser ètica per esdevenir submissió al poder amenaçador. Ètica pat-ètica. Anorreament de la llibertat. Ni el rei ni la llei poden estar per damunt de la consciència...

« La plus extravagante idée qui puisse naître dans la tête d'un politique est de croire qu'il suffise à un peuple d'entrer à main armée chez un peuple étranger, pour lui faire adopter ses lois et sa constitution. Personne n'aime les missionnaires armés; et le premier conseil que donnent la nature et la prudence, c'est de les repousser comme des ennemis. »

—Maximilien de Robespierre, premier discours au club des jacobins sur la guerre, le 2 janvier 1792

Adhereix-t'hi