FREEDOM FOR CATALONIA

Benvolguts,

Segur que recordareu la iniciativa ‘Deu Mil en xarxa per l’Autodeterminació’ que va fer possible que el dia 7 de març de 2009 se celebrés a Brussel·les sota el lema ‘Volem l’Estat propi’, la manifestació més important de catalans fora de les seves fronteres reivindicant el dret de Catalunya a la seva independència.

El proper 11 de novembre de 2009, a les onze i onze del matí, farà 91 anys que aquesta data i hora ja era vigent l’armistici que va donar per acabada la primera Guerra Mundial i que reestructurava Europa amb el naixement de desenes de nous estats.

Per aquest motiu els catalans en un dia i en una hora tan assenyalada serem presents altre cop a Brussel·les, al Parlament Europeu, per fer sentir la nostra veu i explicar a la comunitat internacional el cas irresolt català. Entregarem a tots els eurodiputats presents un llibre amb imatges de la manifestació del març de 2009 que va esdevenir un punt d’inflexió en la reivindicació catalana del seu dret a l’Estat propi.

En aquest acte tant especial ens acompanyaran diverses personalitats catalanes i europees.

La celebració serà l'inici d'una campanya que tindrà continuïtat fins al final de la presidència espanyola de la Unió Europea. Volem que la veu de Catalunya s'escolti al món.

Treballarem perquè Catalunya sigui el proper estat d’Europa. Com bé sabeu, més d’un centenar de poblacions catalanes consultaran el proper 13 de desembre als seus ciutadans si volen la independència. Molts d’altres ho faran en els propers mesos.

Catalunya està començant a decidir el seu futur.

Voldríem demanar-vos el vostre suport en aquesta iniciativa:

-Adherint-vos a la campanya.

-Penjant en el vostre web, blog... algun dels bànners que us adjuntem.

-Col·laborant en l’edició d’escrits que aniríem fent arribar a ambaixades, consolats, organitzacions internacionals... explicant què és Catalunya i què volem.

Estem oberts a totes les col·laboracions.

Gràcies per avançat pel vostre suport. Estem al vostre servei, podeu contactar-nos a través de:

Oriol Falguera, en nom de la campanya

I’m Catalan I love freedom

00 34 637 73 38 49

contacte@freedom.cat

"No us defraudaré. Feu-me confiança."
(Retòrica de cabaretera prejubilada)

ERC i el tripartit

I què passa si és contradictori? No es tracta de lògica, sinó de legitimitat moral. Carod queda deslegitimat pels seus, però legitimat per Montilla. Ara només falta que es faci militant del PSOE.

Comentari a l'e-notícies

Marxa ràpida

Arribo de la feina i dino tres galetes de soia, un bocí d'Emmental i una culleradeta de mel. Em poso a caminar. Casa > Roca Foradada > Can Maimó > Font de Can Mamet > Creu d'en Boquet > Sant Mateu > Can Gurguí > Casa. Dues hores de marxa ràpida. Estic tornant a recuperar la forma que vaig perdre a l'hivern. Un espectacle de núvols inquiets emblanquinant el cel. Encara queda un polsim de neu al capdamunt del Montseny.

Carod és un cadàver polític. Montilla el seu enterramorts.

L'endemà

Anem trobant la calma per a reflexionar. Ahir va ser un gran dia, un dia que passarà als annals de la història: 1_D_07. Els nostres néts ens demanaran: Avi, tu hi eres, no? I direm: Sí, jo hi vaig ser, i vaig posar el meu granet de sorra perquè avui tu puguis viure millor i ser més lliure. L'ORGULL, la DIGNITAT, el poble que surt al carrer per a reivindicar el seu DRET A DECIDIR. Montilla encara no ha dit res de res. Iceta s'ha quedat en blanc. Anem trobant la calma per a reflexionar...

Catalunya no està acabada. Catalunya és GRAN. D'ençà 1714 ho hem perdut tot, bous i esquelles, però encara resistim, collons, encara SOM i SEREM, malgrat els Francos i els Montilles i la mare que els va parir a tots. Aquest és el miracle que ahir em va fer plorar. Plorar d'emoció i d'esperança. SOM. EXISTIM. Tenim la força més gran de totes: la força de la gent que no es deixa esporuguir, que s'aixeca sempre, que lluita i que treballa per aquest país...

Mireu aquesta nena...

És la millor imatge d'ahir. La nena parlava un català perfecte. Com aquella foto del dia de l'enterrament de Xirinacs...

Catalunya tornarà a ser rica i plena. Montilla, com va venir, se n'anirà. Cendra i oblit. El catalanisme és l'única força que ens pot fer millors. L'ànima que ha de moure el cos social. Ahir tothom va quedar retratat. S'han acabat les ambigüitats. Escolta, Carod: no ens pots fallar. No donis l'esquena a Catalunya. Ara, més que mai, fa falta la unitat de tots els catalanistes si volem que la nostra nació assoleixi la plena sobirania. Ara, més que mai, hem d'anar junts. Com ahir, Via Laietana avall... Qui ens podria deturar?

La coincidència ahir dels tres partits autodeterministes a la manifestació preconfigura una majoria alternativa a un socialisme cada cop més replegat en ell mateix, aferrat als mecanismes de control del poder, però cada cop més lluny del poble (...) La societat civil, doncs, ha marcat el camí. Ara es tracta de prendre les regnes del país i traçar el full de ruta. El 2008 hi ha congressos de CiU i d'ERC un cop passades les eleccions. El país està preparat, doncs, i arriba l'hora de planificar la recta final.

Només tres apunts

En algunes comarques les militàncies de CiU i ERC treballen plegades, deixant les ferides polítiques al marge.

Mentre, a ERC encara perdura una rara confusió. Carod i Puigcercós van intentar fer-nos creure que l’España plural de Zapatero anava de debò i que l’enemic era només el PP. La teoria se n’ha anat en orris perquè ZP ha demostrat ser un espanyolista de pedra picada a qui només interessa Catalunya pels vots. Tot i això, Esquerra persisteix a dir que l’adversari és “la dreta” (CiU i el PP) i no Espanya. Una teoria ben rara per a un partit independentista, oi?

I què vols esperar d'un President de la Generalitat que no té el batxillerat, d'un President del Parlament que no té el batxillerat i d'un parell de filòlegs egòlatres? Misèria moral i misèria intel·lectual. Almenys els fills del Montilla sabran alemany.

Val més riure que plorar

[En castellano]

Reravera

Mentre aquesta Catalunya montillera ens cau a trossos i els polítics demostren la seva supina inutilitat, de la finestra estant contemplo la tonalitat groguenca que, esmaltada pel sol del migdia, agafen les fulles dels plataners de la riera. La glicina del jardí és una absoluta meravella. Darrer divendres d'octubre. Reravera.

Amb la lluna plena arriba el Correlllengua a Vallromanes. Veurem la pel·lícula "El Coronel Macià" acompanyats per l'Abel Folk, l'actor protagonista. La regidora de Cultura ho fa tan bé que fins i tot l'oposició la felicita! (¿?)

La setmana vinent només tindrà tres dies laborables. El despullament tardorenc de la natura. La nuesa de les branques. Ens arraulim sota la flassada, a la vora del foc, cercant el caliu que ens manca. Hi ha un misteri que s'esmuny per les xemeneies. Hi ha un silenci profund dins el bosc. Camines més a poc a poc. Castanyes i vi bo. Reravera.

Catalunya caòtica

Pena. Fem pena. Les rodalies de la perifèria. Els perifèrics de la rodalia. Catalanets mesells, soferts, avesats al maltractament estatalista. Pena. Caos. A la imatge teniu la cara d'Espanya: aquest funcionari gris que l'Imperi Borbònic ens ha enviat per acabar d'anorrear-nos. Que si José Luís o Josep Lluís! Quin gran problema! Pena. Peneta. Fàstic. L'AVE ja fot 15 anys que arriba a La Giralda, i demà passat arribarà a Màlaga i a Valladolid, però aquí CAOS. Caos i pena. I si poden ens enfonsaran la Sagrada Família. Els Nadal Brothers bla bla bla fent veure que ens defensen quan l'únic que defensen és la seva bicoca. La gent calla i s'empassa el que faci falta. Ningú no crida. Ningú no es rebel·la. Som catalans. Gent ferrenya. Perdedors de mena. Que ens enculin sense vaselina. Ja no ens ve d'aquí. Espanya se'n fot i ZP només té por de perdre algun vot de la seva perifèria metropolitana. Les rodalies de la perifèria. Els nous catalans, que deia aquell. Emigrants que van venir a Catalunya perquè cercaven una vida millor i ara es troben que al poble que van deixar viuen millor que ells... Fes-te fotre. Ironies de la vida. I se senten més espanyols que catalans! Catalunya caòtica. Catalunya amontillada. Catalunya montillera.

2014

Carod fa volar coloms mentre Catalunya s'amontilla per obra i gràcia de la seva infame complicitat. Catalunya, en comptes d'amontillar-se, hauria d'amotinar-se.

L'enemic no és Espanya, ni els espanyols, ni tan sols els espanyolistes; l'enemic és el català que no té clar el seu catalanisme; l'enemic és el català dubtós que vol quedar bé amb tothom, que no gosa radicalitzar-se perquè som gent de pau i no volem cridar... El català que acaba col·laborant amb l'enemic és pitjor que el mateix enemic.

Carod parla del 2014 mentre recolza Montilla un dia més, aquesta vergonya de president, aquesta mediocritat supina. ¿Què pesen més, unes declaracions aïllades (com aquella de la calçotada) o tots aquests anys d'amontillament tripartític, aquesta sistemàtica espanyolització de pluja fina? La credibilitat de Carod és ZERO. Ja no se'l creuen ni els seus acòlits.

L'horitzó nacional només pot ser sobiranista. No sé si el model és Escòcia, Quebec, Lituània, Montenegro, Flandes, Croàcia o Portugal. L'únic model és seguir la nostra ferma voluntat de ser catalans de ple dret, sense opressions ni espolis.

Falten dues setmanes per al 11 de setembre, no del 2014, sinó del 2007. Què farà Carod? Ens vendrà una altra moto? ¿Cantarà Els Segadors al costat de Montilla, o TV3 censurarà l'escena perquè el presidente encara no se sap la lletra?

N'estic una mica tip, de retòriques barates; fart de polítics que creuen que el poble és imbècil. Carod passarà a la història com un caganer, un botifler i un engalipador. Però la història, malgrat els politicastres, sempre la fan els pobles. Jo encara tinc fe en el nostre. Que Xirinacs ens inspiri.

Reflexions després del funeral de Xirinacs

El futur de Catalunya (suposant que Catalunya tingui futur) estava aquest matí a Santa Maria del Mar. Dic el futur com també podria dir el passat, però sobretot el present. M'explico. Bé, necessitaria un llibre sencer per explicar-me. Intentaré fer-ho curt.

La Catedral del Mar plena de gom a gom. Mitja hora abans ja no t'hi podies asseure. Un matí fantàstic: primer una hora i mitja de sauna dins el temple i, després, una bona dutxa freda al Fossar de les Moreres. Perquè havia de ploure. El cel català també ha plorat Xirinacs.

El Senyor donarà la pluja,
i la nostra terra donarà el seu fruit

Recordatori

Milers de persones. Jo m'he situat davant de tot. El primer que m'ha sobtat és veure polítics. Pensava que no hi serien. Al Felip feia una estona que l'havia avançat mentre travessàvem Alella; jo amb la moto i ell amb el 4 x 4 fosc. No esperava trobar-me'l a primera fila.

Rere seu, Carod, president en funcions (mentre l'altre sigui al pueblo)

A tercera fila Portabella (molt suat) i la Camats

Ni rastre dels sociates. El Telenotícies migdia de la nostra ha considerat més important el terratrèmol del Perú i la pantomima del Nadal i el Carod fent veure que pinten alguna cosa en no sé quina comissió per a solucionar el tema de rodalies. TV3 ha parlat del funeral en tercer lloc i rapidet rapidet, molt de puntetes. Vilaweb, en canvi, chapeau!

M'he passat la cerimònia mirant Carod a la cara (la té duríssima). Ell només m'ha mirat un moment...

També he vist per allí l'Oriol Junqueras
suant la cansalada

Després de la comèdia religiosa ha arribat el moment de la veritat: els parlaments i els aplaudiments. Més de cinc minuts aplaudint! Molt emocionant la sortida de fèretre cap al Fossar. Aquí teniu més fotos...

Ja fora, mentre cantàvem Els Segadors, s'ha posat a ploure de valent. Han traslladat les despulles d'en Xiri al Memorial 1714 (video) perquè la gent li pogués retre el darrer homenatge tot signant al llibre de condol.

A la porta m'he trobat l'amic Enric Borràs amb el seu inseparable gaiato i la gravadora...

En aquesta foto de Jordi Salvia surto jo amb la càmera a la mà...

Ara vénen les reflexions...

1. Resulta si més no paradoxal que 18 preveres catòlics, apostòlics i romans oficiïn el funeral d'un suïcida.
   
2. Si Xirinacs és un model a seguir ("Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi"), aleshores el destí del poble català és el suïcidi col·lectiu?
3. La barreja de religió i política ha estat nefasta al llarg de la nostra història. I encara dura la cosa. Aquest matí, durant la cerimònia, he sentit nàusees davant el tuf montserratí. Potser en el segle passat no hi havia una altra forma de lluitar, però ara cal desempallegar-se'n el més aviat possible. Religió = passat. Cal fer política, i política de la bona, si volem tenir algun futur.
4. No m'agraden els místics. Xirinacs, talment Llull, era un místic amb entusiasme infinit. Necessitem tècnics, economistes, enginyers, advocats, etc., no pas místics ni màrtirs. Necessitem gent assenyada que treballi seriosament per l'alliberament de la nostra nació. D'arrauxats ja n'hem tingut prous.
   
5. No sóc gaire optimista. El Fossar de les Moreres és un espai massa petit. Caldria omplir, almenys, el Nou Camp, el Palau Sant Jordi o Passeig de Gràcia. A internet vivim en una bombolla irreal. Malauradament, el catalanisme virtual no té res a veure amb el del carrer.
6. Felip Puig i Carod. CiU + ERC. No hi ha una altra sortida. Montilla no és Catalunya, sinó la vergonya de Catalunya.

L'última foto que he fet, xop del tot, ha estat a aquest nen que cantava Els Segadors...

Malgrat tot, encara hi ha esperança. Gràcies pel teu testimoni, Lluís Maria. No et decebrem.

Víctor Alexandre
La victòria de Xirinacs
El risc de la llibertat

Montilla a Vallromanes

Avui el Muy Honorable Cordobés del Año ha dinat al meu poble, concretament al millor restaurant, just davant de l'Ajuntament. Sembla ser que era un dinar amb empresaris. No ha tingut ni la cortesia ni la delicadesa protocol·lària d'avisar de la seva presència a les autoritats, potser perquè a les darreres eleccions el PSC ha perdut els dos regidors que tenia al consistori vallromaní i els del seu partit ja no pinten res al nostre poble, o potser perquè s'ha assabentat que a la sala de plens encara no han penjat la seva foto. La qüestió és que en volia fer una crònica, com la vaig fer quan va venir Carod a la Carpa o, més recentment, quan ens va visitar l'Artur Mas. Ni curt ni peresós, he agafat la càmera digital i he anat a esperar-lo a la plaça. He vist un parell de policies de paisà, algun guardaespatlles mal camuflat; però vet aquí que eren dos quarts de tres i encara ni rastre del MH. Jo duia la documentació en regla per si me la demanaven i havia preparat una frase per si m'interrogaven: "Vull saludar el meu President". Aspirava a fer-me una foto amb ell i volia intercanviar unes paraules. Per exemple, amb un somriure elegant, li donaria la mà mentre li diria: "És una vergonya per a Catalunya que vostè en sigui el President". Però m''he cansat d'esperar i la meva dona m'ha convidat a dinar al Nico (Ella és una persona assenyada, no com jo. M'ha dit: "Toni, no fotis el pena esperant el Montilla, va, deixa'l estar i anem a dinar"). Total, que ni foto ni res. I és una llàstima, perquè el President dels cordovesos, ai perdó, dels catalans, no ve cada dia al teu poble. Jo només el volia veure d'a prop, sentir la seva escalfor, amarar-me del seu carisma, rendir-me al seu lideratge... Mala sort. Un altre dia serà.

Notes de selectivitat. Estic content. Han aprovat la filosofia un 81% dels meus alumnes. Dels cinc alumnes que estan per sota del 5, tres tenen un 4,5. Si fem cas de l'Enric Gil, jo també he tret bona nota.

Aquesta vesprada coneixereu el veredicte del Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida que nosaltres vam guanyar l'any passat. Com que he format part del jurat ja sé quina és l'obra guanyadora. Comença així:

Em dic Silveri Ostalrich i Pissarro i sóc funcionari de la Generalitat i pròfug de la justícia espanyola. Vaig fer l'examen final d'oposicions al Cos de Professors d'Ensenyament Secundari el dia 20 de juny de 2005; una data com qualsevol altra per a la majoria dels mortals...

Un llibre molt ben escrit, amb una prosa trepidant, puntuació perfecta, irònic, insinuador, fresc, divertit... Genials descripcions, personatges molt ben construïts, escenes memorables... Jo no me'l perdria per res del món.

Una que plega i un altre que comença

Els castradors

L'odi uneix més que l'amor.

Resultats X

i

el domini absolut del PSC. Només portem tres anys de generació Montilla. Ramon Tremosa

I ara veig, a l'una banda i l'altra de la Sénia, que el futur polític immediat és més confús que mai (...) no tinc el menor dubte que els polítics nacionalistes avui no són capaços de fer-me sentir còmode amb el meu vot, amb les meues preferències o amb les meues actituds (...) El meu nacionalisme no es desfà perquè els uns pacten rebaixes, perquè els altres formen en quatre dies govern aberrants o perquè els de més enllà no siguen capaços ni tan sols de fer una coalició, qualsevol, per a representar-me a les corts. Vicent Partal

No estic dient que m’entusiasmi la decisió d’ERC (...) La decisió que ha pres ERC és simplement una decisió política que el futur -vull dir, els resultats- ens mostrarà si ha estat més o menys encertada. Josep-Maria Terricabras

Carod va pactar amb Pasqual Maragall comptant que era un vellet al qual podria suplantar amb l'ímpetu de la joventut. Ara pacta amb José Montilla confiant que gràcies al verb vencerà en tots els auditoris i tribunes a qui s'ha presentat amb el lema de Fets, no paraules. Carod i ERC no pretenen usurpar l'electorat de CiU, que no els votarà mai. Pretenen imposar-se sobre el PSC i acabar fundant un bipartidisme nacionalista, amb CiU representant la dreta i ERC l'esquerra. Diuen que el tripartit d'ara, l'Entesa, sabrà evitar les baralles passades. Seran baralles diferents: paraules i fets en duel per les escales i patis del Parlament. Ja veurem de totes maneres qui s'imposa a qui, en aquesta segona oportunitat. Manuel Cuyàs

Volem desplaçar el centre de gravetat del catalanisme, des del passat advers cap als objectius col·lectius de futur, més enllà de l'enyorança d'episodis mítics i el plany per derrotes reals (...) Volem, doncs, un catalanisme renovat en els seus discursos i en les seves polítiques. Més obert, més inclusiu, més engrescador per a aquells que encara no en formen part. Josep-Lluís Carod-Rovira

Resultats I, II, III, IV, V, VI, VII, VIII, IX

Resultats VI

Aquest és el problema de prendre's la política seriosament: acabes enfangat fins al coll, perds els estreps i sempre trobes algú que descarrega la seva ira contra tu. Perquè la política és això: controvèrsia, polèmica, partidisme, sectarisme, fanatisme, la lluita pel poder, la imposició sobre els altres. Si no aconsegueixes distanciar-te una mica de l'escenari, l'escenari t'engull i els cavalls et passen a galop tirat per damunt.

No sóc partidari de l'intel·lectual escèptic-asèptic que es renta les mans situant-se en el seu pedestal més enllà del bé i del mal. Crec que cal comprometre's amb l'època que ens ha tocat viure i defensar allò que considerem que paga la pena defensar. Hi ha moments per a la batalla i moments per a la poesia. No sóc platònic (no crec en la societat perfecta ni en la doctrina del filòsof-rei), però si per alguna cosa hem de servir els filòsofs és per analitzar la realitat de forma crítica i col·laborar amb els que governen per tal que la seva tasca sigui profitosa. La política és l'art d'afavorir la majoria, la recerca del bé comú; potser per això és la cosa més seriosa del món, i més a hores d'ara que sembla que l'únic que interessa és el benefici privat, la idiotesa generalitzada.

Me'n podria desentendre, idiotitzar-me, retirar-me al meu jardí, rellegir els clàssics i escriure poemes sublims, angelicals... Podria fer-ho, però no ho faré. No puc. La meva implicació és inevitable. Lamento moltíssim els improperis que alguns oligofrènics han vomitat en llegir els meus textos. Van errats. Jo no sóc ni racista ni xenòfob ni feixista ni totalitari ni cap altre qualificatiu deningrant (que, curiosament, sempre han estat proferits en castellana llengua). Ni tan sols sóc nacionalista, sobiranista, independentista... Etiquetes de caire polític, massa tòpiques, que no s'adiuen amb el meu tarannà individualista. Al capdavall, només sóc un català que lluita per la seva catalanitat amb l'única arma que tinc: les paraules. I no penso callar.

Segueixo pensant que, en aquests moments, el millor per a Catalunya és un pacte entre CiU i ERC, un front catalanista que freni l'espanyolisme creixent que ens assetja des de fora i des de dins. ERC i CiU representen el veritable vot català. O ens entenem ara (i fem el 69) o perdrem una oportunitat històrica per a fer avançar aquest país cap al futur que més ens convé...

Perquè si Carod vol realment que el futur Govern es decideixi des de Catalunya el pacte nacional és l'única via

Racó Català: Per què és l'hora del pacte nacional?

Resultats I
Resultats II
Resultats III
Resultats IV
Resultats V

Fas aquest comentari...

Fas aquest comentari en un blog polític:

VICTIMISME I MÉS VICTIMISME

Toni Ibàñez dijous, 15 de juny de 2006 08:26

Carod va de víctima, pobrissó: "Van a per mi, van a per nosaltres." Si els han fotut fora DE TOT ARREU per alguna cosa serà, no? On és l'autocrítica? N'hi ha prou amb el victimisme? El Tinell ha estat un fracàs. El Tripartit ha estat un fracàs. ERC l'ha cagat ben cagada i ara es fa la víctima com si tot fos producte d'una Gran Conspiració del Poder Ocult... Au vinga, Carod, que se't veu el llautó! Per què no admets d'una vegada que has estat un polític incompetent i nefast per a la història de Catalunya i per al teu propi partit (que el millor que podria fer és engegar-te)? Per cert, ¿em vols dir com t'ho faràs diumenge vinent per a esbrinar quines paperetes del NO són teves i quines són del Rajoy i de l'Acebes? Ho tens pelut, xaval.

I, automàticament, provoques tot un seguit de reaccions. No falla. La psicologia humana és una ciència exacta.

no es pot ser més pallasso

Una cosa és la política...

Una cosa és la política i una altra la realitat, el carrer.

¿Com es pot reivindicar un MegaSuperEstatut, "més competències" -o fins i tot "La Independència"- quan acabem de demostrar que som incapaços de fer front als nostres problemes de seguretat perquè els Mossos d'Esquadra són una policia ineficaç i la Tura una consellera incompetent?

Quina vergonya! Han de venir els picoletos (tricornios) a "salvar-nos"! Mare de Déu i de Nostrosenyorjesucrist! ¿Què diu Carod (fill de guàrdia civil) al respecte?

¿Som una "nació" o necessitem que ens salvi "La Legión"?

S.T.G.M...

NO

!
"la trompeta, la bomba fètida i l'espanta-sogres"

"... un record nostàlgic sense esdevenidor."