Un dels drames més punyents de la nostra societat són les separacions matrimonials en les quals hi ha fills pel mig. Assisteixo a una escena tràgica. Impotent contemplo les llàgrimes de dues criatures quan el pare se les emporta. Pugen al cotxe a contracor mentre, aixecant tremolosament els bracets, s'acomiaden de la mare. El cotxe s'allunya. La mirada perduda de la mare que també plora. La mirada perduda dels fills rere la finestreta. Se m'estripa l'ànima (perquè jo encara tinc ànima). Són els més dèbils els que sempre acaben pagant l'egoisme dels més forts. L'amor sense responsabilitat és pura frivolitat (disculpeu el rodolí). Res no justifica una sola llàgrima d'un nen (torneu-me a disculpar, però avui pateixo un atac atroç de sentimentalisme). Fa molt de temps que aquesta mare ja no riu. És una dona essencialment trista. L'amor ha de provocar somriures, horitzontals i verticals. Estimar-se és riure junts. El desamor, en canvi, ens fa plorar separats. El drama de les separacions. Llàgrimes infantils. Mirades perdudes. Vides esquinçades. Sona el mòbil de la mare. Hola, mami, estem bé. T'estimem. Jo també us estimo. Us trobo a faltar... Fosqueja a Mas Voranell. Les fulles dels plataners groguegen omplint la riera de melangies...
Fosqueja a Mas Voranell. Des de la finestra del despatx contemplo el nou Casal i la riera més bonica del món, sobretot a la tardor quan plou. Encenc un bastonet d'encens de sàndal. Escolto la sublim i delicada Corinne Bailey Rae. Porto tres dies enganxat a aquesta cançó...
Carod va pactar amb Pasqual Maragall comptant que era un vellet al qual podria suplantar amb l'ímpetu de la joventut. Ara pacta amb José Montilla confiant que gràcies al verb vencerà en tots els auditoris i tribunes a qui s'ha presentat amb el lema de Fets, no paraules. Carod i ERC no pretenen usurpar l'electorat de CiU, que no els votarà mai. Pretenen imposar-se sobre el PSC i acabar fundant un bipartidisme nacionalista, amb CiU representant la dreta i ERC l'esquerra. Diuen que el tripartit d'ara, l'Entesa, sabrà evitar les baralles passades. Seran baralles diferents: paraules i fets en duel per les escales i patis del Parlament. Ja veurem de totes maneres qui s'imposa a qui, en aquesta segona oportunitat. Manuel Cuyàs
Volem desplaçar el centre de gravetat del catalanisme, des del passat advers cap als objectius col·lectius de futur, més enllà de l'enyorança d'episodis mítics i el plany per derrotes reals (...) Volem, doncs, un catalanisme renovat en els seus discursos i en les seves polítiques. Més obert, més inclusiu, més engrescador per a aquells que encara no en formen part. Josep-Lluís Carod-Rovira
Plou sobre els pins assedegats, sobre la pols dels camins, sobre les teules, sobre els rostolls dels camps, sobre la cendra renegrida de l'últim incendi... Quatre gotes mal comptades. Plou sense arribar a amarar la terra. Les fulles dels arbres a penes se n'adonen. Un cel espès, gris, atapeït com una llosa que ensostra les nostres clepses. Plou. Tant de bo plogués més, tota la nit. La xafogor no escampa. Quatre gotes només. No cal agafar el paraigua. Ens agrada sentir sobre la pell el tacte punxant de l'aigua que davalla com un regal del cel. Aquesta remor i aquesta flaire inconfusibles. Plou al bell mig de la canícula. Miracle. La tórtora immòbil a la branca més alta. La murtra florida. La platja buida. Un altre turista holandès s'ha perdut riera amunt buscant el càmping. Capvespre plujós a Mas Voranell.
