Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pàtria. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris pàtria. Mostrar tots els missatges

15.1.12

T-87


Avui la boira no es volia aixecar. El gebre arrebossava el paisatge fent que tot semblés nevat. Fins a les 13:17 no ha lluït el sol. Mentrestant, ell traduïa un poema que fa molts anys que l'acompanya. Es titula Stufen i l'autor és Hermann Hesse. Vet aquí:
Esglaons

Com la flor es marceix i la joventut envelleix,
així floreixen els esglaons de la vida,
al seu temps també floreix la saviesa i la virtut,
i no els és permès de durar sempre.
Cal que, a cada crida de la vida,
el cor estigui disposat a acomiadar-se i començar de nou,
coratjós i sense aflicció, lliurant-se a nous lligams.
Dins de cada començament hi ha un encís
que ens protegeix i ens ajuda a viure.

Hem de travessar riallers un espai rere l'altre,
sense que cap ens atrapi com una pàtria,
l'esperit del món no ens vol estrènyer ni encadenar,
vol que ens eixamplem esglaó rere esglaó.
Tan bon punt ens sentim a gust en un cercle
i hi vivim confiats, apareix l'esllanguiment,
només qui està disposat a llevar àncores i navegar
podrà evitar la paràlisi de la rutina.
Potser l'hora de la mort també ens posi davant nous espais,
la crida de la vida mai no s'acabarà per a nosaltres...

Som-hi doncs, cor meu, acomiada't i guareix-te!
El que més li agrada és el final: Wohlan denn, Herz, nimm Abschied und gesunde!

L'any 1924 Hesse (amb 47 anys, el mateixos que ara té ell) va deixar la seva segona esposa i va llogar un apartament a Basilea. A partir d'aleshores va augmentar el seu aïllament i la incapacitat psicològica de relacionar-se amb el món exterior, per la qual cosa va patir episodis de gran desesperació en els quals tenia pensaments de suïcidi. L'obra que relata millor això és El llop estepari (1927).

El cor (Herz) és el subjecte del poema i, de ben segur, són versos autobiogràfics. La vida està feta d'etapes, les coses no duren sempre, no deixem que res ni ningú ens retingui, hem de defugir els costums, estiguem preparats per a emprendre noves singladures, tornar a començar és encisador...


14.1.12

T-86



Des que fa un mes va estrenar l'estufa catalítica ha exhaurit tres bombones (45,30 euros). El termòmetre exterior assenyala 5 graus sota zero, però el menjador està calent com un torró.

La boira ha escampat pels volts del migdia. Després ha estat bufant un vent del nord bastant empipador.

Té clar que el proper hivern no el passarà aquí. Encara no sap on anirà, segurament prop del mar, per a  gaudir d'un clima més agradable.

Arrelar-se i volar són coses incompatibles? No som ni arbres ni ocells, sinó persones humanes que, de vegades, ens enlairem i, de vegades, necessitem un cert caliu, una Ítaca on poder retornar. La veritable llar no és un territori ni un paisatge ni una casa, sinó l'espai interior on ens sentim arrecerats de les inclemències del món. Cap niu no ha d'impedir el vol de l'Home Ocell. La veritable llar viatja sempre amb tu.


Llegeix tota la sèrie T

6.1.12

T-81


Tot es mou, el moviment és necessari, viure és moure's. Anar cap aquí i anar cap allà. ¿No t'adones que, al capdavall, estàs fugint? Somies viatges per a escapar-te, per a no haver de plantejar-te les veritables raons del teu neguit. ¿No t'adones que tot el que fas és un pur atabalament que no et condueix enlloc, perquè no hi ha cap lloc on anar? Mentre no et trobis a tu mateix i siguis capaç de fer encaixar totes les peces de la teva persona, ja pots donar la volta al món mil vegades, que no et servirà de res. Fins que no descobreixis que tots els llocs estan dins teu, que la teva pau interior és el centre de l'univers, estaràs més perdut que una baldufa sense cordill. Ubi bene, ibi patria, la pàtria és on et trobes bé. ¿No t'adones que potser ja estàs en el lloc perfecte? ¿Què més busques encara? 

Ell em va mirar fixament als ulls i va dir només una paraula: Coneixement.  

22.2.10

25senseEspriu


Espriu és a Sinera el que Viladot a Riella i servidor a Mas Voranell. Hi ha pàtries utòpiques i màtries anagramàtiques. El territori poètic és més metafísic que físic, encara que el poeta -com qualsevol mortal- hagi de tocar de peus a terra i habitar sota algun sostre. Són els mots els que ens salven i han de ser salvats. Un eco que travessa els anys, els segles. Un riu que no s'hauria d'assecar mai...

10.10.07

Patriotisme cultural

Yo abomino del concepto patria, catalana o española. Mi patria son los paisajes de mi Barcelona de la infancia, mis lecturas en ambas lenguas, mi descubrimiento de la literatura y del ensayo, mi ensanchamiento con la lectura en francés. Mi patria es mi cultura y vivo lo bastante retirado de cualquier ruido nacional, de cualquier algarada patriótica o de cualquier afección política. Cuando me preguntan, tú ¿qué eres, catalán o español? contesto sin dudar: Luis Rivera. (Comentari extret del blog de JPQ)

Sobre sentirse catalán, español, marciano, galáctico o infrahumano, yo creo que los terrícolas tenemos hondas diferencias debidas a lo cultural, y eso nos hace ser exóticos y atractivos para unos, o indiferentes y repelentes para otros. Yo siempre soy de los primeros, póngase ahí la cultura que se quiera, porque soy curioso, me siento mediterráneo, abierto a otras culturas, al diálogo entre ellas. No obstante defiendo siempre mi cultura, la catalana. ¿Por qué? Pues muy fácil, porque me ha condicionado en mi manera de ser y de pensar (dentro de mi genética, que es única y va por libre), porque creo que puede aportar cosas únicas al mundo, así como otras culturas (entre ellas la española) aportan también su grano de arena y, por último (aquí Quiñonero diría and last but not least) lo que yo creo que es más importante: es una cultura en peligro de extinción. (Mr. Bostezo, sempre excepcional)

8.10.07

Ignorància absoluta

Sin duda, todo eso necesitaría infinitas matizaciones, hasta llegar a esta conclusión un poco abrupta: ¿cómo olvidar que la cultura española oficial ha ignorando durante siglos la existencia misma de una gran literatura catalana? Todavía hoy, de hoy mismo, la ignorancia hacia la cultura escrita catalana es sencillamente absoluta. Si yo fuese escritor catalán en catalán (soy algo peor; pero esa es otra historia) me sentiría humillado y condenado al ostracismo por un Estado que siempre me ha ignorado. (JPQ, excepcional)

Sea como sea, la literatura catalana no se conoce en el mundo y esto es así porque el gobierno español nunca ha hecho nada para promocionarla (y en general nada por la cultura catalana). (Mr. Bostezo, doblement excepcional)
I quan nosaltres tenim l'oportunitat de fer alguna cosa, ells s'encarreguen de boicotejar-ho...