(EG3) De postes i d'albades

Navegar amb un vaixell de 51.000 cavalls de potència és una experiència sensacional. Quan els quatre motors del creuer més ràpid del món (fabricat a Alemanya i amb bandera de Bahames, un monstre marí que pot assolir la velocitat de 28 nusos) bramen a tota màquina, l'estela que deixa al darrere és un escumall quilomètric que fa la clenxa a Posidó. Bado a popa evocant aquells suats versos de Machado:

y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.

Deixant enrere Istanbul

Jo, que sóc un home de terra endins, fill de la Terra-ferma, sempre he tingut molt de respecte al mar. M'agradava fitar-lo de lluny, assegut a la platja... Aquests dies que he viscut completament envoltat de pèlag, resseguint els seus gestos, esbrinant els seus colors, mai no m'he cansat de mirar-lo amb reverència i estupor. El mar és una cosa seriosa, imponent, immensa. Tanta aigua et fa sentir petit, insignificant.

Pleniluni des de popa

De tots els moments sublims, em quedo amb les hores en què el sol s'acomiadava a ranvespre o ressorgia de matinada ran d'horitzó. Vaig fer moltes fotos, la majoria inservibles. Us en deixo algunes que valen tot el viatge...

Albada entrant al Pireu

Posta sortint de Dubrovnik

Albada arribant a Venècia
(és la que he posat al salvapantalles)

(EG) Estiu grec
(EG1) Lluna plena sobre el Bòsfor
(EG2) Istanbul

Διακοπές στην Ελλάδα

A partir d'avui, i mentre durin les sacratíssimes vacances, canvio el blog pel bloc. (La polèmica terminoil·lògica és tan absurda que fa riure). Tot el que escrigui aquests dies al bloc potser serà bloguejat o potser esdevindrà llibre de paper o vés a saber... L'únic que sé de cert és que la grafomania (si no digital, analògica) continuarà fins i tot a l'illa més aïllada del món. Tal vegada les veritables vacances foren això: desconnectar de l'addicció internètica i deixar d'escriure si més no uns dies, sufocar aquesta malaltissa lletraferidura, però ho veig molt difícil, sobretot viatjant, perquè els nous paisatges t'ofereixen noves inspiracions... Igual que hom no decideix ser escriptor tampoc no pots decidir deixar de ser-ho. Aquestes coses no es decideixen. ENTRELLUM i A RANVESPRE descansaran uns dies lluny del seu blogmestre. We'll back as soon as possible. Mentrestant us podeu cabussar en els arxius. Teniu 800 posts per triar i remenar. Entrellumaires, que l'abstinència us sigui lleu.....

[A scribendo vacare_06]

Taciplà

Montilla a Vallromanes

Avui el Muy Honorable Cordobés del Año ha dinat al meu poble, concretament al millor restaurant, just davant de l'Ajuntament. Sembla ser que era un dinar amb empresaris. No ha tingut ni la cortesia ni la delicadesa protocol·lària d'avisar de la seva presència a les autoritats, potser perquè a les darreres eleccions el PSC ha perdut els dos regidors que tenia al consistori vallromaní i els del seu partit ja no pinten res al nostre poble, o potser perquè s'ha assabentat que a la sala de plens encara no han penjat la seva foto. La qüestió és que en volia fer una crònica, com la vaig fer quan va venir Carod a la Carpa o, més recentment, quan ens va visitar l'Artur Mas. Ni curt ni peresós, he agafat la càmera digital i he anat a esperar-lo a la plaça. He vist un parell de policies de paisà, algun guardaespatlles mal camuflat; però vet aquí que eren dos quarts de tres i encara ni rastre del MH. Jo duia la documentació en regla per si me la demanaven i havia preparat una frase per si m'interrogaven: "Vull saludar el meu President". Aspirava a fer-me una foto amb ell i volia intercanviar unes paraules. Per exemple, amb un somriure elegant, li donaria la mà mentre li diria: "És una vergonya per a Catalunya que vostè en sigui el President". Però m''he cansat d'esperar i la meva dona m'ha convidat a dinar al Nico (Ella és una persona assenyada, no com jo. M'ha dit: "Toni, no fotis el pena esperant el Montilla, va, deixa'l estar i anem a dinar"). Total, que ni foto ni res. I és una llàstima, perquè el President dels cordovesos, ai perdó, dels catalans, no ve cada dia al teu poble. Jo només el volia veure d'a prop, sentir la seva escalfor, amarar-me del seu carisma, rendir-me al seu lideratge... Mala sort. Un altre dia serà.

Notes de selectivitat. Estic content. Han aprovat la filosofia un 81% dels meus alumnes. Dels cinc alumnes que estan per sota del 5, tres tenen un 4,5. Si fem cas de l'Enric Gil, jo també he tret bona nota.

Aquesta vesprada coneixereu el veredicte del Premi de Literatura Eròtica La Vall d'Albaida que nosaltres vam guanyar l'any passat. Com que he format part del jurat ja sé quina és l'obra guanyadora. Comença així:

Em dic Silveri Ostalrich i Pissarro i sóc funcionari de la Generalitat i pròfug de la justícia espanyola. Vaig fer l'examen final d'oposicions al Cos de Professors d'Ensenyament Secundari el dia 20 de juny de 2005; una data com qualsevol altra per a la majoria dels mortals...

Un llibre molt ben escrit, amb una prosa trepidant, puntuació perfecta, irònic, insinuador, fresc, divertit... Genials descripcions, personatges molt ben construïts, escenes memorables... Jo no me'l perdria per res del món.

Una que plega i un altre que comença

RANVESPRE

Esquitxos

Esquitxos del ranvespre sobre el llit, la imminent lluna plena, res no té sentit, vagareges pels carrers a l'encalç d'ombres incertes, ningú no sap com et dius, filla de les estrelles, mon cor sense tu crepuscleja, mon cor sense tu cenotafi de desigs, torna aviat, amor, no triguis gaire, mos dits dibuixen absències, els llavis s'esquerden, la dansa dels neguits, torna abans que la foscúria envaeixi l'últim racó del meu pit, esquitxos de valls sense rius, de neus sense cims, de fados eterns que regalimen malenconies, torna aviat, amor, que la nit és massa nit si tu no hi ets...