Carod
fa volar coloms mentre Catalunya s'
amontilla per obra i gràcia de la seva infame complicitat.
Catalunya, en comptes d'amontillar-se, hauria d'amotinar-se.L'enemic no és Espanya, ni els espanyols, ni tan sols els
espanyolistes; l'enemic és el català que no té clar el seu catalanisme; l'enemic és el català dubtós que vol quedar bé amb tothom, que no gosa
radicalitzar-se perquè som gent de pau i no volem cridar...
El català que acaba col·laborant amb l'enemic és pitjor que el mateix enemic.Carod parla del 2014 mentre recolza Montilla un dia més, aquesta vergonya de president, aquesta mediocritat supina. ¿Què pesen més, unes declaracions aïllades (com aquella de
la calçotada) o tots aquests anys d'
amontillament tripartític, aquesta sistemàtica
espanyolització de pluja fina? La credibilitat de Carod és ZERO. Ja no se'l creuen
ni els seus acòlits.
L'horitzó nacional només pot ser sobiranista. No sé si el model és Escòcia, Quebec, Lituània, Montenegro,
Flandes, Croàcia o Portugal. L'únic model és seguir la nostra ferma voluntat de ser catalans de ple dret, sense
opressions ni
espolis.
Falten dues setmanes per al
11 de setembre, no del 2014, sinó del 2007. Què farà Carod? Ens vendrà una altra moto? ¿Cantarà Els Segadors al costat de Montilla, o TV3 censurarà l'escena perquè el
presidente encara no se sap la lletra?
N'estic una mica tip, de retòriques barates; fart de polítics que creuen que el poble és imbècil.
Carod passarà a la història com un caganer, un botifler i un engalipador. Però la història, malgrat els politicastres, sempre la fan els pobles. Jo encara tinc fe en el nostre. Que
Xirinacs ens inspiri.
Interessant conversa amb Bernard, un professor d'història flamenc que fa classes en una escola de Bruges. Parlem -en francès- de moltes coses: de la situació política de Bèlgica -comparant Flandes amb la Valònia-, del problema de la immigració, de com veuen ells Catalunya, d'història, de filosofia, de teologia... De vegades se li escapen expressions en flamenc, una llengua fonèticament molt propera a l'alemany. Flamencs i catalans tenim força coses en comú. Aquí fem acudits denigrant els de Lepe i ells els fan denigrant els neerlandesos. Per exemple: ¿Com se sap que una holandesa ha escrit un mail? Doncs perquè hi ha típex a la pantalla. O aquest altre: ¿Com enterren els holandesos? Boca avall, per a poder aparcar les bicicletes... Després de moltes cerveses, ja de matinada, em reconeix que abans ser flamenc era considerat una vergonya; a hores d'ara, en canvi, és un prestigi. Jo li dic que a nosaltres ens ha passat el contrari: abans era un orgull ser català; ara ens n'hem d'amagar com si fos un oprobi.
