Està claríssim

Después de la Conferencia de Mas, ahora vendrá la Manifestación… Sólo hay un camino: El Front Nacional.

L’efervescència és tal que la marxa s’està convertint en la primera gran manifestació conjunta del catalanisme després de molts anys. Ara fonamentat en el denominador del dret a decidir

Todas las fuerzas catalanistas deben unirse para salir de este callejón donde nos ha metido la mentira de la cacareada Transición. 30 años de falsas esperanzas, expolio y catalanofobia para acabar llenos de socavones… Se acabó. Los catalanes nos hemos hartado. Sólo queda que el TC nos tumbe l’Estatut. ¿No lo ves claro, Quiño? Nada de incertidumbres. Está clarísimo.

[Comentari deixat al blog de JPQ]

Ho vaig escriure ara fa un any:

Potser ha arribat l'hora d'escollir què volem de veritat: una Catalunya Catalana o una Cataluña descafeïnada, colonitzada, aigualida des de fora i des de dins pels enemics de sempre que, ara més que mai, tenen a l'abast la possibilitat real d'anorrear-nos definitivament. La cosa no és per a fer broma. Em doldria de veure que no som capaços d'unir-nos en un front comú quan més falta ens fa. Em doldria d'assistir a la claudicació dels més catalanistes lliurant en safata la nostra sobirania a les mans dels anticatalans. No sé si m'explico.

Casa Gran?

Catalunya es troba en una cruïlla històrica. La situació és certament paradoxal.

Per una banda, formant part del govern, tenim el partit més catalanista de tots el qual no aconsegueix marcar perfil propi davant la maquinària de poder socialista. Després de tres anys de Tripartit, no sóc capaç de veure quins han estat els resultats efectius d'aquesta entesa de progrés pel que fa als beneficis reals per al nostre país. El que veig, en canvi, és un desgavell i una deterioració que afecta greument el funcionament bàsic de la societat catalana. La responsabilitat és immensa: ¿Què ha fet o què pensa fer ERC pel bé de Catalunya, a banda de mantenir-se en el poder a qualsevol preu? Demanem fets, no paraules.

Per una altra banda, tenim una oposició desorientada que està desaprofitant aquesta conjuntura. Sembla clar que CiU només tornarà a governar si aconsegueix sumar una nova majoria. Els que fa temps que propugnem un Front Nacionalista (CiU + ERC) som conscients de la dificultat d'assolir aquesta unitat d'acció en la mesura que predomina un caïnisme suïcida que només beneficia els interessos espanyolistes. CiU fa mans i mànigues per a redreçar la seva brúixola. La clau està en transcendir la visió merament partidista per aplegar el màxim número de forces. Aquesta és l'aposta d'Artur Mas: bastir la Casa Gran del Catalanisme...

La paradoxa augmenta quan, deixant de banda els partits, analitzem la presumpta societat civil. Què hi trobem? Una ebullició tardorenca que ha produït més plataformes que bolets, un atomisme difícil de lligar, sovint sospitós de manipulació partidista. A més, els que vivim enxarxats dins la bombolla catosfèrica no acabem de discernir la realitat virtual de la realitat real. ¿Voleu dir que l'independentisme ha crescut tant? No fem volar coloms. Haurem d'esperar el veredicte de les urnes.

Mentrestant, tenim un govern curt de mires, mediocre, gris, inoperant; un país col·lapsat i en plena decadència; una ciutadania cremada, abstencionista, escèptica, anestesiada... En fi, el que faci falta, que per això som catalans.

Energia i esperança? Un país millor? Tant de bo. Com? Quan? Ara o el 2014? Conferències, crides, manifestacions... Amb qui podem comptar? Qui ens engrescarà? Una Casa Gran o una Casa de Barrets? El temps ho dirà.

[En castellano]

Exili interior

Tal com estan les coses, haurem de plantejar-nos la possibilitat de l'exili. Potser no caldrà fugir físicament; potser n'hi haurà prou amb enretirar-nos i cloure'ns dins la closca com un cargol a l'hivern. El nostre govern no ens defensa perquè no vol perjudicar la reelecció de ZP. Callen com putes venudes al macarró espanyol. La Catalunya caòtica montillera ja no ens pot avergonyir més. Exiliem-nos, doncs. Jo no vull tenir res a veure amb aquest desgavell, amb aquesta gent, amb aquesta època. A partir d'avui, ENTRELLUM serà el dietari d'un exiliat. Ho escriuré ben clar i ben català, amb majúscules, amb negreta i amb vermell: TANT DE BO GUANYI EL PP! Amb el PP governant Espanya, la independència de Catalunya s'accelerarà. Cal que es tibi tot fins a l'extrem perquè peti d'una puta vegada. PP versus FNC (Front Nacional Català: CiU + ERC + tots els que vulguin afegir-s'hi). Aquest és el millor escenari. Mentre això no arribi, deixeu-me encloscat i tranquil al meu exili vallromanenc.

NB: Alguns entrellumaires em comenten que tenen problemes per a visualitzar aquest blog amb l'Explorer. No sé on pot estar el problema ni tampoc sé com solucionar-lo. És una bona excusa perquè us passeu al Firefox.

Resultats VI

Aquest és el problema de prendre's la política seriosament: acabes enfangat fins al coll, perds els estreps i sempre trobes algú que descarrega la seva ira contra tu. Perquè la política és això: controvèrsia, polèmica, partidisme, sectarisme, fanatisme, la lluita pel poder, la imposició sobre els altres. Si no aconsegueixes distanciar-te una mica de l'escenari, l'escenari t'engull i els cavalls et passen a galop tirat per damunt.

No sóc partidari de l'intel·lectual escèptic-asèptic que es renta les mans situant-se en el seu pedestal més enllà del bé i del mal. Crec que cal comprometre's amb l'època que ens ha tocat viure i defensar allò que considerem que paga la pena defensar. Hi ha moments per a la batalla i moments per a la poesia. No sóc platònic (no crec en la societat perfecta ni en la doctrina del filòsof-rei), però si per alguna cosa hem de servir els filòsofs és per analitzar la realitat de forma crítica i col·laborar amb els que governen per tal que la seva tasca sigui profitosa. La política és l'art d'afavorir la majoria, la recerca del bé comú; potser per això és la cosa més seriosa del món, i més a hores d'ara que sembla que l'únic que interessa és el benefici privat, la idiotesa generalitzada.

Me'n podria desentendre, idiotitzar-me, retirar-me al meu jardí, rellegir els clàssics i escriure poemes sublims, angelicals... Podria fer-ho, però no ho faré. No puc. La meva implicació és inevitable. Lamento moltíssim els improperis que alguns oligofrènics han vomitat en llegir els meus textos. Van errats. Jo no sóc ni racista ni xenòfob ni feixista ni totalitari ni cap altre qualificatiu deningrant (que, curiosament, sempre han estat proferits en castellana llengua). Ni tan sols sóc nacionalista, sobiranista, independentista... Etiquetes de caire polític, massa tòpiques, que no s'adiuen amb el meu tarannà individualista. Al capdavall, només sóc un català que lluita per la seva catalanitat amb l'única arma que tinc: les paraules. I no penso callar.

Segueixo pensant que, en aquests moments, el millor per a Catalunya és un pacte entre CiU i ERC, un front catalanista que freni l'espanyolisme creixent que ens assetja des de fora i des de dins. ERC i CiU representen el veritable vot català. O ens entenem ara (i fem el 69) o perdrem una oportunitat històrica per a fer avançar aquest país cap al futur que més ens convé...

Perquè si Carod vol realment que el futur Govern es decideixi des de Catalunya el pacte nacional és l'única via

Racó Català: Per què és l'hora del pacte nacional?

Resultats I
Resultats II
Resultats III
Resultats IV
Resultats V

Resultats II

Suposo que el post d'anit necessita un aclariment, sobretot si tenim en compte les reaccions (al meu entendre desproporcionades) d'alguns lectors que s'han sentit ofesos per les meves afirmacions i han optat per l'insult més visceral. Porto tot el dia rumiant si val la pena allargar la ressaca d'un text escrit a rajaploma una nit de decepció. Ens agradi o no, les nostres expectatives sempre topen amb el principi de realitat. Tanmateix, l'anàlisi acurada d'aquesta realitat ha de ser el nostre objectiu primordial.

Els resultats d'ahir demostren que a Catalunya creix la idiotesa alhora que es confirma la progressiva descatalanització de l'electorat.

L'abstencionisme (43,23%) és preocupant en la mesura que planteja una curiosa paradoxa dins la democràcia: gairebé la meitat dels votants decideixen no decidir (sic).

La descatalanització es palesa a les xifres: els resultats que obtenen els dos partits estrictament catalanistes (CiU i ERC) són pitjors que els de 2003. A les eleccions de 2003 sumaven 1.568.749 vots (47,38%) i ahir van sumar 1.342.578 vots (45,58%). En canvi, la suma de vots de la resta de partits es manté si fa o no fa igual, amb l'agreujant d'un PSC més PSOE que mai liderat per José Montilla i la nova incorporació del partit anticatalanista dels Ciutadans.

Si barregem catalanisme, nacionalisme, sobiranisme, independentisme... podríem entrar en un galimaties terminològic i conceptual de cal déu. M'ho estalviaré. Quan dic que CiU i ERC són els dos únics partits pròpiament catalanistes em refereixo a què són els únics que tenen una visió de la política des de Catalunya i per a Catalunya, cosa que no poden dir la resta de partits. Malgrat les diferències ideològiques (i sociològiques) que hi ha entre CiU i ERC, els uneix un sentiment comú de país, de pertinença a una terra, la consciència d'una identitat que cal salvaguardar...

La catalanitat no és solament una qüestió política -com pensen alguns-, sinó quelcom més profund i substancial que implica la totalitat de l'ésser i ens defineix com a individus dins una comunitat. És la llengua, la cultura i la voluntat de persistir en el llegat dels nostres avantpassats. Això no s'improvisa d'avui per demà, no pot ser impostat. Es tracta d'una convicció i d'un sentiment que està per damunt de les sigles polítiques.

Potser ha arribat l'hora d'escollir què volem de veritat: una Catalunya Catalana o una Cataluña descafeïnada, colonitzada, aigualida des de fora i des de dins pels enemics de sempre que, ara més que mai, tenen a l'abast la possibilitat real d'anorrear-nos definitivament. La cosa no és per a fer broma. Em doldria de veure que no som capaços d'unir-nos en un front comú quan més falta ens fa. Em doldria d'assistir a la claudicació dels més catalanistes lliurant en safata la nostra sobirania a les mans dels anticatalans. No sé si m'explico.

Probablement continuarà...