Fremdheit

Der Wanderer hat die Erfahrung des Fremden, das Fremdsein, sich fremd fühlen... 

En tots els viatges que he fet (viatges llargs en el temps i en l'espai) he acabat sentint una experiència extrema que els alemanys anomenen "Fremdheit". Ho podríem traduir com estranyesa, alienació, forasteritat. De fet, és el contrari de la Identität. 

Cada viatge és un experiment que fem amb nosaltres mateixos, cercant els límits de la nostra identitat, obrint-nos a allò que ens és aliè. Si l'experiència viatgera es porta fins als extrems, llavors pot aparèixer aquesta pèrdua de la identitat, una desorientació molt profunda, un no saber qui ets ni on estàs. Això és la Fremdheit.

Després de 40 dies, 15.000 km i 18 països, aquest matí l'he sentida de forma molt punyent al mig del mercat de Nellingen. Ahir a Dinkelsbühl ja van aparèixer els primers símptomes, que solen ser físics: davallada energètica, malestar general, debilitat, ganes de dormir... Aquest matí ha sigut més psicològic. 

Descobrir un senyal del Camí de Sant Jaume (Jakobsweg) m'ha confirmat que el viatge s'acaba. Aquest viatge concret. Tots els viatges tenen un principi i un final. El mateix em va passar l'estiu passat quan estava visitant la cabanya de Heidegger a la Selva Negra: va aparèixer una petxina pelegrina i vaig posar fi a la Nordkapp Expedition. Crec molt en els senyals. Per tant, me'n torno a casa. 

Quan les ales et porten tan lluny que ja no saps qui ets, cal retornar a les arrels per a retrobar la identitat. 

La força centrífuga és entròpica (desordre, caos) i la centrípeta entàlpica (recuperació energía interna). Diuen que l'entropia és irreversible, la qual cosa no vol dir que el sistema no pugui tornar al seu estat inicial, sinó que no és possible tornar pel mateix camí. 

La dialèctica entre la Fremdheit (ales, llibertat) i la Identität (arrels, amor) és la que ens permet de continuar investigant d'on venim, qui som i cap on anem.  

Segueix plovent, fa 13 graus. Auf Wiedersehen, Deutschland!

Per cert, Einstein va néixer a Ulm, molt a prop d'aquí. 

Massa preguntes

Et desperta la pluja. Sents com ressonen les gotes al sostre de la Caddy. No hi ha cap pressa per treure el cos del sac de dormir. 

On ets? En un lloc indeterminat entre Kassel i Würzburg, Alemanya. 

D'on véns? De la punta més meridional de l'illa de Lèucada, a la mar Jònica, concretament del Ιερά Μονή Αγίου Νικολάου Ιράς, on vaig parlar amb una monja que em va dir que lo més important a la vida és saber escoltar el silenci...

On vas? Això no em preocupa gens. L'espai és un holograma, com el temps.

Qui ets? La imatge que et facis de mi.

Què vols? Vull fluir amb la vida. Ser autèntic.

La pluja continua amb la seva melodia agradable. No volem respostes, sinó fets. Els fets no admeten judicis. No volem paraules, estem farts de paraules. Preguntar és una manca de respecte amb la realitat. La gent que pregunta massa està malalta. La pluja no pregunta mai res, cau i prou, és un fet incontestable que ho remulla tot de certeses evidents. Després ho veus tot més clar, més net. 

Vull ser pluja i vull ser la millor versió de mi.

Entre Weimar i Buchenwald

Sembla mentida que a pocs quilòmetres de distància, en el cor d'Alemanya, coincideixin els dos extrems més clamorosos d'aquesta tribu teutònica: el cim daurat de la intel.lectualitat (Weimar) i el crematori nazi (Buchenwald). 

Fa molt de respecte passejar un matí de diumenge rúfol de juliol pels carrers de la ciutat on Goethe va viure 50 anys de la seva vida i on Nietzsche en va malviure els darrers després d'haver perdut la raó (o per excès de "raó", com els nazis). Aquí guarden el seu arxiu. Una ciutat a la qual cal afegir noms com Schiller, Bach, Liszt, Herder, Wieland... a banda de ser el centre de la Bauhaus. 

"El somni de la raó produeix monstres" (així va titular Goya el gravat 43 dels seus Caprichos). Gran part de la meva formació cultural i filosòfica beu de les fonts germàniques i dels autors esmentats. Em trobo atrapat per la història col.lectiva i personal. Tot plegat ben fàustic. 

Quan vam vendre l'ànima al diable? El diable és el racionalisme sense cor? El diable es la hybris humana? El diable és el capitalisme sense ètica? Qui pot comprendre que el Mal floreixi enmig d'un jardí ple de roses exquisides i elegants? Es pot recuperar l'ànima? Com? 

Com fa un any vaig plorar a Treblinka, ploro ara dins el crematori de Buchenwald. Perquè és absolutament increïble, ploro llàgrimes inversemblants, que no semblen meves, sinó d'un àngel que habita el meu cor.....

Així va ser. Venim d'aquí. Aquí estem, entre Weimar i Buchenwald. Aquesta és la nostra grandesa i la nostra misèria. Això és Europa, qui mana i qui va manar. La llum (Aufklärung) i les ombres (Dunkelheit). Dr. Jekyll und Mr. Hyde.

Busco la tomba de Goethe al vell cementiri... Em costa trobar-la. Quin indret més maco per al repòs etern. Vet aquí, Goethe i família:

Sembla que vol sortir el sol...

Maël el fuster

Sortint de Berlín he agafat un autoestopista, un noi amb cabells i barba rossos, que duia una curiosa motxilla i una guitarra. El seu nom és Maël (un nom bretó que significa príncep) i té 24 anys. En fa un que viatja per Europa i es guanya la vida fent de fuster (carpenter). Abans de viatjar, vivia a la Suïssa alemanya amb sa mare, que un dia es va quedar prenyada d'un francès que passava per allí i va decidir tenir el fill sola. Maël va conèixer son pare fa un any. 

Jo anava en direcció a Wörlitz i ell cap al castell de Herzberg (la muntanya del cor), on la setmana vinent fan el festival hippie més important d'Alemanya, se celebra des del 1968. Ell fa 5 anys que no se'l perd. Enguany actua la Patti Smith. Després de molta conversa i 250 kms. (amb diluvi i sunset inclosos), se'ns ha fet fosc a Jena, on dormirem. Jo a la Caddy i ell al bosc. 

Jena va ser el bressol del romanticisme i de l'idealisme alemanys. Aquí ressonen noms com Goethe, Schiller, Herder, Hörderlin, Fichte, Schelling, Hegel, Novalis, Schlegel... Uffff  

Abans de separar-nos, com acostumo a fer, li demano que em "pagui" el viatge d'alguna manera, i decideix cantar-me una cançó titulada "Strassen auf und Strassen ab" que parla de Katalonien... Es tracta d'un poti-poti que barreja el riu Ebre amb les taronges, Saragossa i la guitarra flamenca, amb Olés i tot. Aquí teniu la partitura i la lletra: 

Mäel m'ha demanat que toqui una cançó amb la Kumika i he tocat "I wish you are here" de Pink Floid. Hem cantat junts i ens hem acomiadat abraçant-nos. 

La motxilla està feta amb llistons de fusta, se la va fabricar ell. Al turmell dret porta un tatuatge d'un trisquel, símbol de l'aprenentatge perpetu. Tres espirals. Connexió energètica. Se'l van fer a Nova Zelanda, on un dia va trobar uns navegants que venien de Rapa Nui amb un catamarà cercant les arrels maoris...  

Dos "fools on the hill" (tocats per la Wanderlust) es troben en el Camí, es reconeixen, xerren, canten, se separen...

La vida és així de màgica. 

Gràcies, Maël. 

Bastei

El bosc et retorna el centre perdut que la voràgine de les carreteres i de les ciutats t’havia arrabassat. Enmig de pedres i arbres gegantins, respires tranquil, recuperes la puresa. El rierol, l’ocell, el vent que mou les fulles amb delicadesa, la llum que s’esquitlla pintant de claror els espais recòndits. 

Hi ha un Àngel que et guarda de tu mateix, de les teves ombres, dels hàbits antics que no et convenen i dels impulsos nous que podrien ferir-te. Sempre ha estat amb tu, vigilant les teves passes, amatent als teus gestos, afavorint-te els somnis. Si ets valent, ho ets perquè saps que mai no et deixarà sol, per molt forta que sigui la tempesta.

Confiança. La paraula és confiança. No en tu mateix, que ets feble i dubtes massa, sinó en les forces que governen la trama de l’univers. Ets en les mans de la providència (com deia l’altre dia l’Albert, el pelegrí valencià que vas trobar a Croàcia). I el primer que cal desterrar és l’arrogància. Ser humil. No som res sense l’Àngel. No som res sense la força que ens permet de bategar un dia més i d’escriure una altra paraula: GRÀCIES.

Peace Stone

Des que visc a Cap Ras cada dia és una sorpresa, un regal, una benedicció. No solament pel lloc en si, les vistes, l'entorn (que és una meravella); o per la desfermada creativitat que no s'atura; sinó sobretot perquè apareixen persones interessants que m'aporten coses increïbles. Anoto els seus noms en el mateix bloc on anoto els títols de les obres. Si fa uns dies va ser la francesa tatuada amb l'espiral, ahir va venir un xaman mexicà i avui un alemany que m'ha regalat una Peace Stone. Flipo.

Draffoh Rheinmann m'ha explicat que fa 20 anys que basteix Steinmann per la pau i la llibertat. Ara es dedica a regalar pedres pintades a mà les quals estan numerades (n'ha fet 111). Es tracta de conservar-la un temps i després donar-la a una altra persona per tal que la pedra vagi corrent de mà en mà. Ell està convençut que aquestes pedres portaran la pau. A mi m'ha regalat la número 23. La tindré amb mi uns dies fins que la passi a algun caminant del país més allunyat possible. Quan te'n desprens, cal enviar un missatge a Draffoh indicant la ubicació i el número de la pedra. Ell va fent un seguiment sobre el mapamundi. La idea és divertida. Una mena de bookcrossing, però amb pedres...

Hem estat una estona xerrant, sobre pedres i moltes altres coses. M'ha servit per a practicar una mica el meu alemany rovellat. Em passo el dia parlant en francès i s'agraeix canviar de llengua.

Aquesta és la instal·lació de Land Art que ha deixat a la platja de Canyelles:

Les pedres de L'Espiral avui ha atret a Draffoh Rheinmann. Qui vindrà demà? Hi ha un magnetisme molt misteriós en aquest obra, com si fos un vòrtex, un xuclador d'energia que convoca éssers amb una consciència desperta. Pas a pas, teixim la xarxa dels espiralians...     

Bye bye Europa

Jo també vaig creure en Europa. Suposo que influït per les lectures filosòfiques, se'm va desenvolupar una germanofília exagerada. La base de la meva fe era culturalista. 

A hores d'ara, queda demostrat que Europa és un gran mercat, on els ciutadans som clients i Alemanya porta la batuta. La deutocràcia governa, ordena i imposa. No m'interessa gens aquest plantejament mercantilista que redueix el nostre continent a números, primes de risc i banquers rescatats. 

Al carrer, l'atur creix, l'estat de benestar trontolla, la misèria s'escampa, els estats com a estructura política ja no serveixen, tenim problemes seriosos amb la immigració... No ens hauria d'estranyar, doncs, que els partits d'extrema esquerra i d'extrema dreta hagin incrementat els vots, com també ho han fet els nacionalistes radicals. La gent no és tan ruca i ha desemmascarat l'enganyifa del bipartidisme PPSOE (trilers pseudodemocràtics) que treballa en connivència amb la troika financera posant el poble contra les cordes. 

Europa ha de canviar de model polític i econòmic, cosa complicada perquè cal enderrocar el capitalisme salvatge sobre el qual es manté l'actual status quo, un capitalisme que, a poc a poc, s'està autodestruint tot solet, atès que és insostenible per se. Alhora, Europa ha de deixar pas a l'emergència de les nacionalitats versus l'immobilisme dels vells estats. 

Quan dic "Bye bye Europa" em refereixo a l'Europa antiga i mercantil que fa aigües pertot. O ens reinventem o tenim els dies comptats, cosa que afavoreix USA, Xina i Putin. 

Quan alguns ens amenacen amb quedar fora d'aquesta Europa, me'n ric com David Fernández. Abans, ser "europeu" era un prestigi, ara és una vergonya que posa en risc el nostre futur. 

Que el PP sigui residual a Catalunya, que en Navarro hagi anorreat el PSC, que CiU hagi aguantat bé i que ERC hagi guanyat... Tot plegat són bones notícies a casa nostra. 

Si les coses no canvien radicalment, deixaré de considerar-me "europeu". En tinc prou amb definir-me com a mediterrani...