Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Subal. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Subal. Mostrar tots els missatges

7.9.08

Odio escriure rèquiems



Que un blog plegui no és ni bona ni mala notícia. Cada dia neixen i moren milers de blogs. Però si el blog que plega és un dels nostres, ja és una altra cosa. L2P no és un blog qualsevol. La seva vocació (doblement) perifèrica, la seva dissidència, la seva veu tan particular i bolanyesca, el fan un blog imprescindible, diria que "de culte", si aquesta expressió no sonés a cursi. Odio escriure rèquiems.

Després de tots aquests anys, entre Subal i servidor hi ha hagut de tot, moments d'idil·li i moments polèmics, sempre amb el respecte mutu per davant de tot. Subal és Miquel. Això ja ho sabia fa temps. L'anonimat és un estat transitori, un equilibri inestable que, per la força, acaba trontollant. Vaig desvirtualitzar-lo el dia que la Tina (una altra exbloguera que trobem molt a faltar) va presentar el seu llibre a l'Horiginal, el temple sagrat dels poetes perifèrics.

Em sap greu. No ens podem permetre el luxe de patir baixes en aquesta batalla que, dia a dia , post a post, mantenim a la xarxa. No et parlo de catosferes ni de política (que sé que et rellisquen força), sinó de cultura, de llengua, de lluita civilitzatòria... Et parlo d'excel·lència bloguera, d'originalitat, de creació. Em sap greu, Miquel, de veritat. Una gran pèrdua.

Odio escriure rèquiems. Sincronies màgiques han volgut que a la pàgina 79 de l'últim llibre que he llegit em trobi aquest fragment que sembla escrit per a tu:
... i ja t'has perdut en la perifèria on res del que realment importa ja no té ni cara ni ulls, només aquella sensació irreparable de ser superflu.
Nihil esse superfluum. Només et desitjo que, a partir d'ara, trobis la cara i els ulls del que realment t'importa.

16.10.07

Entrevista a La Plana Ràdio

Aquest matí Josep Roig m'ha fet una entrevista a La Plana Ràdio (Santa Bàrbara) en el programa El Nostre Matí dins la secció sobre blogs: Escolta-la

BLOG AMB G
Les meves 4 recomanacions:
MV SG SM L2P


23.6.07

Ya nos vamos solapando...

Rebo un mail de l'ínclit Juan Abreu:

Mi estimado Toni Ibáñez, me gustaría usar este comentario tuyo en la solapa de la primera edición analógica de Rebelión en Catanya que aparecerá próximamente. Dime si te parece bien. Aprovecho para mandarte un abrazo. —Juan Abreu
Joder joder joderrrrrrrrrrrrrr Me vas a poner en un compromiso!!! Vale, acepto, pero has de poner al lado de mi nombre la dirección de mi blog, oséase:

Toni Ibàñez, http://entrellum.blogspot.com 17/06/06

(ah, y rectifica la fecha: el post era del 17 y no del 18)
JA replica:
Toni, gracias. Pondré la dirección de tu blog con mucho gusto.
¿Estás seguro? No quiero perjudicarte de ninguna manera.
Abrazo.
JA
I jo li dic:

NO ESTOY SEGURO EN ABSOLUTO...........

"EN ABSOLUTO" SIGNIFICA QUE EL HECHO DE DEJARME "UTILIZAR" POR UN SUJETO COMO USTED PUEDE ACARREARME IPSO FACTO ANATEMA DE OSTRACISMO TRIPARTÍTICO A SABIENDAS DE LA FAMA INFAME QUE USTED TIENE POR ESTOS PAGOS...

SIN EMBARGO, RESULTA TENTADORA ESTA "COLABORACIÓN" Y NO ME DUELEN PRENDAS

(joder, me está saliendo un castellano gongorino que te cagas)

BUENO, PUES ESO, TAMPOCO ES UN CRIMEN QUE REPRODUZCA UN POST MÍO QUE YA HACE UN AÑO QUE ES PÚBLICO

ESO SÍ, ESTARÍA BIEN QUE ME ENVIARA O ENVIASE UN EJEMPLAR DEL CRIMEN DEDICADO

ATENTAMENTE

Toni Ibàñez
I és que a mi em va la marxa. Si no en tenia prou amb perpetrar pròlegs, ara ja aparec a les solapes... Tremolo pensant quina serà la propera "col·laboració".

23.2.06

He estat una hora amb Jordi Herralde...

He estat una hora amb Jordi Herralde, aquesta tarda, de cinc a sis, al seu despatx d'Anagrama, carrer Pedró de la Creu, 58. En el proper post escriuré la crònica d'aquesta històrica entrevista. Subal: no te la perdis per res del món. Hem parlat de Bolaño i de moltes més coses...

1.2.06

No sé si dedicar-me al ciclisme o a la poesia...

19 h. Auditori del CCCB. Ple. 200 persones i algunes personalitats. Presentació del documental Miquel Bauçà: poeta invisible. Bloggers presents (que hagi vist o saludat): Tina & Co, Subal & Co, Subirana (a primera fila, clar)... Parlaments previs. Pel·lícula.

L'actor Pep Tosar broda el paper. Molt creïble. Testimonis diversos. Massa èmfasi en les rareses i pintoresquismes de l'escriptor de Felanitx. Sembla que interessa més el "personatge" que la seva obra. Ho declara Biel Mesquida: "Sa lletra és l'única realitat de Bauçà". Hi estic d'acord. Tant me fot si era esquizofrènic, onanista, sociòpata, misantrop, alcohòlic, maniàtic, llord, picapedrer, putero, voyeur, mal pare, sàtir, miop, egoista, autista ... ¿Parlem de literatura o de Salsa Rosa amb quetxup?

Tinc la impressió d'haver assistit al tret de sortida del procés de beatificació literària del poeta maleït oficial de Catalunya. Una Literatura com cal no pot deixar de tenir els seus "escriptors maleïts". Amb Ferrater no n'hi ha prou. La llegenda, el mite... són importants. Bauça és, toto coelo, l'encarnació més punyent de l'antimartipolisme. Per això m'agrada.

El documental conté dues coses que no m'han fet gens el pes. La primera és l'escena de violència explícita amb el vellard. No calia. Tal com estan les coses al carrer, considero molt inoportú donar exemples al jovent en aquest sentit. La segona cosa que no enganxa ni amb cola és la cançoneta final, en castellà, mentre van sortint els crèdits. Podien haver buscat una altra banda sonora o encarregar a algú un tema en català, o simplement musical. Tret d'aquestes dues ombres, el documental se salva prou bé.

Bauçà és un cadàver d'un any. No sé si l'hem de posar de moda o vendre'l a l'estranger, fer traduccions, etc. El que urgeix és llegir-lo. A mi, personalment, hi ha coses de la seva obra que se'm cauen de les mans. Admiro el seu valor, la seva lucidesa, la cruesa amb què parla, la prolixitat diccionarial dels seus textos... Però no vull extreure una conclusió simple de la seva vida i de la seva obra, veritablement hermètiques, turmentadores i complexes. Bauçà no és (només) un pobre home que va fugir de la realitat mitjançant la literatura... i els somnis.

El dubte que em queda és aquest: ¿Per què no es va suïcidar? Jo el considero un suïcida sui generis, un Pasavento* força reeixit.

La resta, fer safareig i merxandaising.

* Vila-Matas, al final de Doctor Pasavento (IV, 36), té el detall de citar Bauçà, al qual anomena "el Salinger catalán". I planteja interrogants: "Para empezar, no está nada claro cuál era el sujeto de su escritura. ¿Sobre qué escribía? Que yo sepa nadie lo ha dicho todavía."