CR23

Pujava a Esquers, però no he fet el cim, sinó que m’he quedat al dolmen de Can Patiràs. El mar és una bassa d’oli i el sol llueix majestuós en el cel ras. M’agrada molt, aquesta petita vall de la riera de Garbet, entre el Socarrador i Poca-sang. Hi ha un silenci i una soledat veritables. La immensitat inhumana del mar contrasta amb aquests camins humils per a les vaques. Aquí no hi haurà guerra mai. La guerra és l’estat natural de les ciutats i del sistema capitalista. Aquí floreix la farigola i les papallones volen despreocupades. El vent és càlid i les pedres guarden la memòria dels segles. No, no cal fer el cim. Hem d’aprendre a limitar-nos. Si la humanitat té alguna mena de futur serà gràcies al minimalisme. O decreixem o la insostenibilitat acabarà amb nosaltres.

Ibirapuera 2

Sobreviure a una gran ciutat té mèrit, encara que aquesta megalòpoli estigui travessada pel Tròpic de Capricorn, encara que siguis acollit amb tota l’hospitalitat i generositat, encara que tinguis parcs meravellosos a 5 km de distància... 

La capacitat d’adaptació de l’ésser humà és increïble. Ocupem el planeta sencer i sobrevivim a qualsevol catàstrofe (moltes generades pels nostres propis excessos). 

Personalment, faig un esforç per domesticar-me, urbanitzar-me, socialitzar-me... Les tres coses van juntes. Contra elles, l’instint més salvatge m’empeny cap al nomadisme, la natura i la solitud... és a dir, la llibertat.

Tenir una casa (domus), viure en una ciutat (urbs) i relacionar-te amb els altres (gregarius) són coses que a mi no em surten de forma natural. Com que no vull (encara) acabar com un eremita, sol i vern, aïllat (ja vaig viure així una temporada a Terradets), procuro no renunciar a res i mantenir una certa vida "convencional". 

L’outsider tendeix al paganisme (pagus: countryside), a la subversió de les normes socials, a l’anARTisme llibertari... Per això, demà foto el camp de Sampa. Ja tocava. 

Sampa 10

La xarxa de metro de Sampa és moderna i eficient. El que crida l’atenció és que pots trobar-te versos escrits als túnels, no pas grafits, sinó fragments de poemes d’autors reconeguts. 

El primer que vaig veure era de Pessoa, del poema Tabacaria d’Álvaro de Campos, sortint de l’estació de Vila Madalena.  

El poeta escriu per a deixar constància de la seva sublimitat, malgrat que visqui una existència d’allò més desgraciada. És com si les paraules-redemptores tinguessin el poder per a salvar-nos, com si les nostres obres poguessin justificar-nos. 

No m’agraden els metros. Massa gent massa junta i massa claustrofòbia. Prefereixo caminar a cel obert, a poder ser pels parcs. Recomano els d’Ibirapuera i el de Villa-Lobos. Són els que tinc més a prop.

Avui, al metro, ha entrat un noi que rapejava versos i, en l’interval de dues estacions, ha fet una performance lloable, inspirant-se en les persones que hi havia al vagó. Admiro aquests artistas da rua, capaços d’oferir les seves creacions efímeres a canvi d’uns reals. 

Poder llegir o escoltar poesia en el metro de São Paulo (com l’altre dia al ferri de Salvador), t’ajuda a seguir creient en l’espècie humana i en la cultura, per molt que altres coses et puguin desanimar... No tot està perdut. Del ciment poden brollar les flors més boniques. 

Sampa 6

Sampa és una ciutat infinita, de pluja i vent, amb postes de sol meravelloses. 

Que després aparegui un esverat amb una pistola a la mà i, al mig del carrer, perpetri un tiroteig, és una cosa secundària, que depèn de les estadístiques segons les quals et pot tocar o no, avui o demà passat. Mentrestant, fas veure que la teva vida importa i participes en festes i visites museus i etcètera. 

Lo mateix passa a Europa, on qualsevol dia en qualsevol indret cèntric d’alguna capital, pot esclatar una bomba o un vehicle pot atropellar-te en nom d’Al.là.

A mi m’agrada viure al camp o davant del mar, per una qüestió de salut i de calma. Les ciutats estan fetes per als suïcides. 

Sampa és pluja i vent i carnaval i massa gent perduda en el laberint de la infelicitat. 

El verd dels arbres em recorda que existeix la salvació. Quan tot acabi i torni a començar. 

Sampa 5

La ciutat es desvetlla amb badalls etílics. No és gana ni son, sinó carnaval. Carnaval i Brasil són sinònims. 

A les disfresses les anomenen fantasias i als preservatius camisinhas.

La rauxa s’apodera dels cossos i dels carrers. Els blocos ocupen l’espai amb músiques i entusiasmes (ballar és imperatiu). 

Us parlo de la ciutat amb 37.000 restaurants i 600 bloquinhos...

Els gringos no entendrem mai tanta disbauxa. Venim del fred i de la racionalitat.

És la frenesia tropical de l’estiu interminable. Són els avions sobrevolant els gratacels mentre, a les voreres, la gent s’ofega entre caipirinha i caipiroska. És aquest jeitinho encomanadís, dolç i alegre (els brasilers són simpàtics i xerraires). 

“Carnaval é pra lavar a alma”

La ciutat es desvetlla a cop de batucada. Carnaval imparable.

Buit

Hi ha la benaurada solitud, que em torna allò que he perdut enmig de la ciutat i dels autòmats. Puc ser esquerp i taciturn. Puc romandre una estona sense la remor del mar i sense el caliu de la guitarra, però sempre torno al buit del cor alliberat d'expectatives alienes. Un buit sublim. Sí, la benaurada solitud i aquesta primavera imminent que fa florir les flors. Nosaltres també florirem. Després em queda el teu regust, entre els llavis, entre els dits; i aquesta pau que em deixes quan te'n vas sense anar-te'n.

Equilibri

Costa mantenir l'equilibri, conservar l'estabilitat. Es tracta d'articular cos, ment, cor, ànima, esperit... Massa pedres a la pila, de formes i mides diverses, l'una sobre l'altra... Costa trobar el punt exacte en el qual sostenir-se un mateix, individualment. I costa encara més trobar les distàncies justes i les relacions adients amb els altres. 

Podria semblar que la solitud és la millor alternativa, així evitem malentesos i conflictes. Podria semblar que la vivència sense con-vivència (amb humans) ens permet reeixir en el camí de la felicitat. Per què serà que no paren d'augmentar els singles i els animals de companyia?

En el meu cas, gens paradigmàtic, la relació amb la Natura em salva de gairebé tots els desastres. Natura salvatge. Pura energia natural. Lluny de ciutats i gernacions. Sóc molt feliç quan estic sol connectat amb Ella. Res ni ningú podria substituir aquesta connexió. La Natura és la gran mestra, la gran mare, la metgessa suprema.

Després hi ha la resta de coses, arrels i ales, les connexions humanes que, sovint, produeixen curtcircuits i ens desestabilitzen. Cadascú sap allò que li va bé. En el meu cas, gens paradigmàtic, tendeixo a allunyar-me del ramat (humà) i de les relacions complicades. Alguns diran que el complicat sóc jo. No pas. Per a mi tot és ben simple.         

Tribu

Que som salvatges és evident. No aspiro a una altra cosa. Encara hi ha persones que romanen a les ciutats. Incomprensiblement. Demà canviarà tot i no hauran tingut temps d'aprendre a sobreviure enmig de la natura. Som de la tribu. No ens calen luxes ni galindaines. Udolem, cantem, ballem, copulem com animals tàntrics. Els àngels ens envegen i donarien les ales per ser com nosaltres. La cova negra uterina. Els cossos plens de fang. La cascada purificadora. Les serps ens guien. La lluna ens fa l'ullet. Salvatges. És que hi ha una altra sortida?

  

Ulls de sirena

Del viatge al Marroc conservo dues imatges que tenen quelcom en comú: la ciutat en ruïnes de Volubilis i el cementiri de Salé. Podria afegir la Medina de Fes el Bali o el cedre Gouraud. Són imatges que que parlen de la decadència, de la mort. Arbres, ciutats, persones... Tot acaba arruïnat després d'una efímera existència. Perquè, què són mil anys al costat del temps del sol i de les estrelles? 

Avui, dia d'eclipsi, podem meditar sobre la desaparició, contrastant amb la imminència de la primavera. Contemplant la fusta seca, les làpides, els mosaics, haurem d'admetre que tot el que fem i el que som no té cap mena d'importància, que tot plegat és tan minúscul i irrellevant que faria riure si no fes pena.

Després d'aquesta incòmoda reflexió, l'ego es queda més tranquil, s'acaba el te i se'n va a fer una passejadeta per la platja, a veure si troba ulls de sirena...   

La dolça revolució

Per Sant Jordi em van regalar el llibre de Josep Pàmies: Una dolça revolució. Aquest pagès de Balaguer és un crack. Fa temps havia vist algun vídeo seu i, a mesura que avanço en la lectura, em confirmo en una intuïció que m'obsedeix fa temps: la relació que hi ha entre el càncer i l'alimentació. Cada cop mor gent més jove i no és pas "una loteria" (com afirmen alguns). Mengem massa aliments antifisiològics, provocant una acidificació crònica de l'organisme que deixa les cèl·lules sense oxigen. Hipòcrates ho tenia clar: que el teu aliment sigui el teu medicament. O canviem els hàbits o la salut fugirà de nosaltres. Les ciutats són perilloses en aquest sentit...

La salvació (com sempre) està en la Natura. Com puc controlar el què menjo? Només hi ha una manera: conreant-ho tu mateix. Fer l'hortet, fer exercici i, sobretot, ser conscient, és a dir, DESPERTAR (= deixar de tenir por). En Pàmies va despertar i és un far de llum que ens il·lumina a tots plegats. Ell i la monja Forcades són la parella de moda contra les multinacionals (alimentàries i farmacèutiques) mafioses i genocides. 

Vaig visitar-lo a Balaguer i em vaig quedar bocabadat amb les instal·lacions i la quantitat de plantes medicinals i flors comestibles que produeix. Em vaig endur el maleter ple de testos. Fa dos dies que mastego fulles tendres d'estèvia...      

The Released Man

After serving forty long years in jail he was finally free. He breathed deeply. The air smelled good. It was a Sunday morning in April. Nobody was waiting for him. He wandered around, watching the flight of the birds, staring at the horizon, enjoying his regained freedom. After a while he sat under a blossom cherry tree and he felt he was the happiest man on earth. “What a quiet place. It seems like a dream!”–he said to himself smiling. “I could remain here forever, but I should leave. It’s time to live up.” 

As soon as the man arrived in the city, he met a lot of people shouting in front of a bank: “Kill yourself, banker, we won’t pay the debt!” He got close to a beautiful young blonde woman who was holding a poster in which these same words were written. The astonished man asked her: “Please, could you explain to me what is happening?” The woman answered: “We are protesting against evictions. First, we lost the job and now we will lose the house. We only have our life and dignity. They are the thieves!” The man didn’t understand. “Why are they the thieves?” The woman said: “They fooled us into believing that our house was more valuable than it really was. Afterwards, the price fell, but the debt didn’t. That’s the big rip-off!” The multitude was getting more and more angry. Then, absolutely puzzled, the man moved away from the crowd and carried on with his walk. 

A few streets further on, the man found another demonstration. In this case, all the people were shouting in front of the headquarters of a political party: “No more corruption! Resignation!” The man instantly realised that the protestors' mood was heating up, spreading like wildfire. “Corrupts, thieves, go to guillotine!” –they were clamouring. Never before had he seen anything like this. Suddenly, the police arrived and began hitting everybody. Very frightened, he ran away and saved his neck. “Phew! What a madness! I am afraid they are fighting a losing battle.” –he exclaimed completely amazed.

Unconsciously, the man left the hubbub of the city and he went back to the blossom cherry tree. He got some rest. Smelling the sweet fragrance of the flowers, he thought: “There are more criminals out of the prison than in it. Forty years later the world hasn’t improved so much. On the contrary, it goes from bad to worse. This society is hopeless! Anyway, it’s better to be free than imprisoned...” 

The man eventually stood up, breathed deeply and, step by step, started off towards the mountains.

Gaudeix Terradets

Fa 9 mesos que visc al Pallars Jussà, al vessant nord del Montsec de Rúbies, on el Barcedana s'aiguabarreja amb la Noguera Pallaresa nodrint el pantà de Terradets. Aquest ha sigut el context en el qual he anat escrivint els meus darrers textos. Un entorn privilegiat, gairebé verge, gens turístic, ple d'energies tel·lúriques. 

Amb l'arribada de la primavera, la natura mostra tota la seva exuberància: muricecs, serps, sangartilles, granotes, papallones, ocells, flors, brots tendres... El paisatge reverdeix. L'hort comença a esquerar-se. És el moment de gaudir a l'aire lliure, respirar puresa, deixar que el sol et colri la pell, perdre's dins el bosc resseguint els corriols dels senglars, remuntar el rierol, banyar-se a la cascada, endinsar-se a les coves, enfilar-se al capdamunt del massís, visitar pobles abandonats, contemplar les estrelles...

M'agradaria compartir tot això amb vosaltres més enllà de les paraules. Us puc fer de guia, ensenyar-vos els secrets que he descobert, acompanyar-vos en la recerca del vostre camí de creixement personal. Individualment o en grups petits, podeu venir a passar el dia o un cap de setmana. M'adapto als vostres interessos i necessitats. Si voleu conèixer un territori intacte i una forma de vida alternativa, lluny de la ciutat i de la crisi, ja sabeu on sóc. Hi esteu convidats.

Per a més informació, envieu-me un mail a tonibanez@hotmail.com

Mostra Vall de Barcedana en un mapa més gran

TAO TERRADETS
Dietari de Terradets

T-95

Per a l'hinduisme existeixen quatre etapes a la vida (Ashrama):

1. Brahmacharya (vida d'estudiant)
2. Grihastha (vida familiar i professional)
3. Vanaprastha (vida d'eremita-pelegrí)
4. Sannyasa (vida de vagabund)

La duració de cada etapa és aproximadament de 25 anys. La primera és l'aprenentatge, la segona el servei a la societat, la tercera l'allunyament del món, la quarta el renunciament total.

D'acord amb aquesta classificació, ell es trobaria ara a les beceroles del tercer estadi. Un cop acomplides les obligacions familiars i laborals, va abandonar la vida urbana i social per a retirar-se al bosc (vana-pra-stha significa això: estar-se al bosc), on practica l'austeritat i la meditació, desprenent-se de les passions i dels desitjos materials, preparant-se per a l'última etapa. Es tracta, per tant, d'una transició entre la vida material i l'espiritual.

El més curiós són les coincidències entre el Vanaprastha i l'Ermità del Tarot. No oblidem que la carta que el va empènyer fins a Terradets va ser el vuit de copes. Aviat farà vuit mesos que va deixar enrere la ciutat, va travessar el congost i es va instal·lar en el bosquet de roures davant el llac, mirant al nord. Des d'aleshores viu apartat i, com aquell filòsof cínic anomenat Diògenes, cerca la veritat.

 वनप्रस्थ

Llegeix tota la sèrie T

T-94

Hi ha dues frases que solen repetir aquells que el visiten: "Jo no podria viure aquí" i "¿No et sents massa sol?". Ell acostuma a respondre: "He viscut a diverses ciutats i he conviscut amb altres persones... Cada situació té els seus avantatges i inconvenients, depèn del moment vital en el qual et trobis, però ara mateix no canviaria això per res".  Tot i així, és conscient que Terradets té data de caducitat.  

Ha caigut neu a tot arreu menys aquí. El sud del Pallars és un oasi enmig de Catalunya, un terroritori amb un microclima singular. La serralada del Montsec fa de barrera natural. 

Avui el vent bufa amb força. Llueix el sol. La visibilitat és perfecta. Diuen que febrer és el mes més dur. Sembla que ell s'ha aclimatat. On podria viure després de fer-ho aquí? Incògnita. Potser no es tracta de canviar de lloc, sinó d'aprofundir en la no-permanència (Anitya), en la vacuïtat de les aparences, en la fugacitat de l'existència. Són les darreres paraules de Buda: "Totes les coses condicionades són transitòries". No aferrar-se per a deixar de patir. Aquest és el camí de l'alliberament i de la pau. Saber acomiadar-se amb elegància.  

Llegeix tota la sèrie T

T-49

Bufa xaloc, trona, entreplou, les fulles seques s'envolen. Ell finestreja seguint amb la vista la trajectòria dels grops sobre el llac, el vaivé del cimall dels roures, la mística lluentor de les toves de la terrassa que, rellents, espurnegen com mirallets.

Mata mosques amb la paleta de plàstic. Odia les mosques. No sap per on es colen, és un misteri. Somia un món sense mosques.

Ahir furonejava pel bosc percaçant algun bolet. Només va veure un pebràs escadusser. Potser la setmana vinent hi haurà més sort. El que va trobar és molta llenya (ara veu llenya pertot arreu), sobretot pins trossejats. El problema és que estan molls i s'han de portar a pes de braços fins a casa. Una feinada. Al bosc se quedaran.

Els que l'envegen haurien de saber que no tot és bufar i fer ampolles. El modus vivendi neorural exigeix fortalesa física i psíquica. Si tens la pell massa fina o et fa basarda arromangar-te, deixa-ho córrer. La vida a ciutat és molt més soft i molt més light, sempre que no et toqui remenar contenidors o dormir als caixers, clar.

A mitja tarda ha descarregat de valent. En anglès diuen It's pouring down (cats and dogs); en castellà Llueve a cántaros (a mares); nosaltres diem que Plou a bots i barrals (a semalades).

Llegeix tota la sèrie T

T-35

El més important és el retrobament amb la natura i amb un mateix a través de la solitud. Les ciutats allunyen les persones de les coses senzilles, convertint-les en contenidors foscos i buits, aparadors envoltats d'aparadors. L'artificialitat de la vida urbana ens separa de l'autèntica vitalitat, confinant-nos dins el cercle viciós de les necessitats innecessàries. Cal escapar de la ciutat per a retrobar els espais oberts i el batec del propi cor. En la cova més pregona, en el bosc més frondós o en el cim més elevat, la qüestió és sentir que formem part d'un tot amb la resta d'éssers vius, que no som superiors, sinó simplement humans, amb defectes humans i virtuts humanes. Cal retirar-se, almenys unes hores, uns dies, per a prendre consciència de la realitat real, que no és pas la que surt a la TV o als diaris. Ell ja fa mesos que no llegeix la premsa ni mira la TV. Escolta els ocells i fita l'horitzó. S'ha fet amic de les mallerengues i del pit-roig. Aquest matí, quan la boirina s'ha esvaït, el cel ha aparegut esquitxat de núvols. Subtil, ineluctable, la tardor s'ensenyoreix dels encontorns.

Llegeix tota la sèrie T

T-34

Un altre dia sense núvols. Per sopar va preparar una sopa de ceba amb pa, ou i formatge. Quina patxoca, la cassola de fang sobre la cuina de llenya, fent xup-xup. El foc a terra encès, la lluna plena, un bon vi de la terra, la companyia perfecta. Tant és que fallin les Blackberrys o que s'aturin de patac totes les centrals nuclears. Tant és que ens quedem sense internet. La fragilitat del sistema és evident. ¿Quant de temps podrem continuar depenent de l'artificialitat tecnològica? Aquí hom pot sobreviure amb poca cosa: aigua, llenya, una mica de menjar... Ha reduït les despeses de forma sorprenent. Aquí queden molt lluny els problemes polítics o socials de les grans aglomeracions urbanes. Mentre es passeja pels pobles abandonats (en té un grapat ben a prop) imagina el futur amb nens jugant al carrer, gaudint d'una vida més natural, on els diners siguin un ròssec del passat. Hem anomenat progrés a una bogeria suïcida feta de cobdícia i materialisme barroer. No calia córrer tant per arribar al caire d'aquest estimball.


Assaboria la sopa de ceba amb una boirosa melangia. Cada cullerada era com una injecció d'esperança per al seu esperit rebel. La tardor ja no és tardor i el món tampoc és el que era. ¿Qui és ell? ¿En què s'ha convertit? ¿Ha guanyat o ha perdut? ¿Quin és el veritable triomf? Són preguntes que no tenen sentit davant les flames, sota la lluna, pell a pell amb ella. Va deixar de ser filòsof el dia que va deixar de fer-se preguntes. Ara en té prou sent poeta. Els poetes no pregunten. Ser poeta és saber contemplar el món i vestir-lo amb paraules adients. Ser poeta també és admetre que sovint el silenci és superior a qualsevol verb.

Llegeix tota la sèrie T

T-32

Thoreau va estar-se dos anys, dos mesos i dos dies vivint en una cabana a la vora de l'estany de Walden. D'aquesta experiència en va fer un llibre titulat Walden o la vida als boscos. Ell fa quatre mesos que viu a la vora del llac de Terradets i està escrivint un dietari. Sens dubte, Thoreau és un dels seus inspiradors. Com diu el vell Henry, la filosofia només és autèntica si, a més de teoritzar-la, som capaços de dur-la a la pràctica vivint d'acord amb ella. Aquestes són algunes frases que ha subratllat mentre rellegia Walden en versió original (les traduccions són seves, o sigui, molt lliures):

• A man is rich in proportion to the number of things which he can afford to let alone. (La veritable riquesa es mesura pel nombre de coses de les quals ets capaç de prescindir)
• Live free and uncommitted (Viu lliure i sense compromís)
• There are none happy in the world but beings who enjoy freely a vast horizon (Només són feliços els éssers que gaudeixen lliurement d'un vast horitzó)
• I believe that every man who has ever been earnest to preserve his higher or poetic faculties in the best condition has been particularly inclined to abstain from animal food, and from much food of any kind (Crec que tot aquell que s'ha pres seriosament la conservació òptima de les seves facultats superiors o poètiques s'ha sentit particularment inclinat a abstenir-se d'aliments animals o de qualsevol altra mena en excés)
• Goodness is the only investment that never fails (La bondat és l'única inversió que mai fracassa)
• If one advances confidently in the direction of his dreams, and endeavors to live the life which he has imagined, he will meet with a success unexpected in common hours (Si avances confiadament en la direcció dels teus somnis i t'esforces per viure la vida que has imaginat, trobaràs l'èxit imprevist en la vida corrent)
• Any truth is better than make-believe (Qualsevol veritat és millor que la fantasia)
• Money is not required to buy one necessary of the soul (No ens calen diners per a comprar allò que l'ànima necessita)
• Rather than love, than money, than fame, give me truth (Dóna'm la veritat abans que l'amor, els diners o la fama)
• Only that day dawns to which we are awake (Només clareja el dia per al qual estem desperts)

Self-emancipation, Self-reliance. Aquest és l'experiment. De ben segur que, de tot plegat, en sortirà alguna cosa més que literatura.

Llegeix tota la sèrie T

T-31

Chateaubriand escriu en el Voyage en Amérique:

Courez vous enfermer dans vos cités, allez vous soumettre à vos petites lois; gagnez votre pain à la sueur de votre front, ou dévorez le pain du pauvre; égorgez-vous pour un mot, pour un maître; doutez de l'existence de Dieu, ou adorez-le sous des formes superstitieuses; moi, j'irai errant dans mes solitudes; pas un seul battement de mon coeur ne sera comprimé, pas une seule de mes pensées ne sera enchaînée; je serai libre comme la nature; je ne reconnaîtrai de souverain que celui qui alluma la flamme des soleils, et qui, d'un seul coup de sa main, fit rouler tous les mondes...

Ell ho llegeix en un volum que conté extractes de les obres de l'escriptor francès, un llibret que es va endur de la biblioteca de l'alberg de Zermatt on va dormir l'última nit de juliol. En el buit que va quedar a la lleixa hi va deixar un poemari en el qual apareixen poemes seus traduïts a tres llengües una de les quals la de Chateaubriand. Tradueix el text:

Correu a tancar-vos a les vostres ciutats, sotmeteu-vos a les vostres petites lleis; guanyeu-vos el pa amb la suor del vostre front, o devoreu el pa del pobre; degolleu-vos per un mot, per un mestre; dubteu de l'existència de Déu, o adoreu-lo d'acord amb les supersticions; pel que a mi pertoca, me n'aniré errant amb les meves solituds; ni un sol batec del meu cor serà reprimit, ni un sol pensament serà encadenat; seré lliure com la natura; només reconeixeré com a sobirà aquell que encén la flama dels sols el qual, amb un cop de mà, fa rodolar tots els astres...

S'identifica plenament amb l'autor malgrat els més de 200 anys que els separen. Ell també va fer el seu viatge a Amèrica... J'irai errant dans mes solitudes... I, de sobte, li ve al cap Thoreau: I believe in the forest, and in the meadow, and in the night in which the corn grows... Un altre mestre, un altre dissident.

Llegeix tota la sèrie T

T-25

Enguany ha costat, però al final la pluja ha fet acte de presència. Els verds són més verds i la flaire del bosc torna a ser humida, intensa, insondable. Els moixons semblen més contents. Caldrà esperar uns dies perquè surtin els bolets. De bon matí la boira plana sobre el llac. Després s'esvaeix. Va baixar a la ciutat i, per unes hores, va oblidar la quietud i l'aïllament. Va beure massa cervesa i va cantar cançons fins a esgargamellar-se. Necessitem el contacte humà. Necessitem compartir els dubtes i les il·lusions. Necessitem estimar i ser estimats. L'estiu també s'esvaeix. L'enyorarà perquè no ha sigut un estiu qualsevol. Ella és més a prop que mai. Ja fa dos anys que es coneixen. Van agafar el mateix tren. Avancen en la mateixa direcció. Necessitem uns altres ulls on poder emmirallar-nos. Necessitem el caliu d'un altre cor perquè la vida bategui amb més força. Necessitem uns altres llavis que justifiquin els nostres. La tardor sempre és entranyable.

Llegeix tota la sèrie T