CR10

No s’és res si no s’és poble, deia Estellés. Era encara negra nit quan ens hem trobat al pàrquing de Vilabertran. La lluna s’acomiadava Canigó enllà. Els cotxes en corrua fins a Hostalets. Pel camí se n’anaven afegint més. Lluernes clandestines. A les sis en punt hem tallat l’AP7. Pneumàtics, tendes de campanya, pintades, banderes, càntics. Devíem ser un miler de patriotes. Primavera catalana. Llibertat presos polítics. Sols el poble salva el poble. Els carrers seran sempre nostres. Puigdemont president. El sol ha tenyit el cel de porpra. Les hores passaven amb tensa calma. Primer ha arribat l’helicòpter, després una trentena de furgonetes amb uns 250 policies que s’han situat estratègicament. Han sonat els altaveus. Han començat les garrotades. Un grup de valentes i de valents s’han assegut a terra fent pinya tot formant un cercle. Se’ls han hagut d’emportar un per un com si arrenquéssin cebes. Cantàvem tota l’estona. Ploràvem tota l’estona. No s’és res si no s’és poble. Ha sigut la cinquena notícia de l’informatiu.

Sampa 9

Brasil és el campió mundial en el rànquing de la violència criminal, amb 59.080 morts per actes violents l’any 2015. Uns 162 cada dia. Un mort cada 9 minuts. Els darrers 15 anys han mort a Brasil per homicidi intencionat més persones que els habitants de Sevilla o Seattle. Ja superen les víctimes de la guerra de Síria...

Les causes són múltiples: tràfic i consum de drogues il.lícites i alcohol, contraban, crim organitzat, comerç d’armes, explotació sexual i, per damunt de tot, la galopant injustícia social. 

La solució no és incrementar la repressió policial i construir més presons, sinó invertir en l’educació i promoure la religió (aspecte fonamental per als brasilers, com a font de “criteri moral”). Hom suposa que si els pobres creuen en Déu no són tan violents... Una utopia romàntica insostenible si mantenim l’actual distribució de la riquesa que només incrementa la marginalitat i la desesperació dels miserables. 

Aquest és el costat fosc del país del carnaval, les mulates i el futbol (els tres tòpics més suats). Clar, estem parlant d’un país-continent tan gran com tota Europa o com 17 espanyes. 

Només dir que la meitat de la població encara no disposa de clavegueram (esgoto) o que l’aigua del pous acostuma a estar contaminada. Si afegim que els diners públics que haurien de destinar-se a coses bàsiques (sanejament, sanitat, educació) desapareixen per l’aigüera de la corrupció sistèmica en mans dels lobbies polítics (roubalheira) amb la complicitat del sistema judicial... el quadre que resulta és ben esfereïdor. Però el mateix passa a Mèxic —per citar el darrer país que vaig visitar, o a Espanya... 

Brasil pateix de gegantisme i d’incompetència. Les coses es gestionen millor quan són petites, sempre que estiguin en mans de persones qualificades i honestes. 

Els predios, condominios i fazendas dels rics, protegits per tanques, filferros punxeguts, càmeres i vigilants, són búnquers blindats que no aconsegueixen amagar la realitat exterior. Pots viure dins la teva bombolla en un 15è pis d’un gratacels amb vistes a la misèria de les faveles. Has tingut sort. T’ha tocat la banda bonica. Parabéns! 

Si demà et foten un tret pel carrer o (mal menor) et roben la cartera, recorda que només ets un número a l’estadística. Com tu, n’hi haurà hagut 200 o 2.000 que aquell dia van tenir mala sort. En pau descansis. Amén.

Criminalitat, subdesenvolupament, corrupció, injustícia social... Un còctel molt carnestolenc. Brasil. Una bomba de rellotgeria amb el countdown en marxa...

Obrir camins

"Em reinvento cada dia i em desdibuixo cada nit. Batego, que és prou. No em defineixis, per l'amor de déu. No sóc misogin. El que passa és que les dones volen allò que mai he tingut ni els puc oferir: docilitat, submissió, claudicació... És com les religions, que totes es resumeixen en un AMÉN. No puc creure en elles (religions i dones, tot al mateix sac). Podria adorar-les una estona, quan es deixen, quan es baden com roses i esdevenen deesses de debò... Encabat resulten carregoses. Tard o d'hora, surt la mare, la policia o la sacerdotessa que vol fer-te passar per l'adreçador. Llavors les insulto, me'n foto i toco el dos ben de pressa. No sóc misogin, sinó prudent. Què coi volen, de mi? El que tinc (ben poca cosa) és meu i només meu: caminar lliure. A Finlàndia o allà on sigui. Obrir camins." 

Fragment del dietari "Viatge a Hiperbòria" (20-7-2016)

Kayaking

M'he llevat trist perquè ahir va aparèixer gasoil a la platja. Algun malànima que no es mereix el paradís l'havia vessat mar endins i l'aigua estava emmerdada i fotia una pudor considerable. Vaig trucar al 112 i es van presentar tres agents rurals i una parella de municipals.

Això ahir. Avui, mentre prenia el primer te del dia a la terrassa, he vist dofins saltant a la badia, entre els esculls del Cros i el Port de Llançà. No m'ho podia creure. He agafat els prismàtics i els he seguit. N'he comptat quatre. Les aletes, més aviat fosques, sortien de l'aigua i s'hi tornaven a endinsar. Alguns treien mig cos a fora...  Quin espectacle!

El cor m'ha fet un salt. He sentit emoció pura, com si els dofins haguessin connectat amb mi i m'estiguessin dient alguna cosa... Han sigut uns minuts màgics. Si hagués d'aparaular el que he sentit, seria: No pateixis, Toni, no estiguis trist, malgrat el gasoil, nosaltres som aquí, encara hi ha esperança...

Quan s'han allunyat en direcció a Garbet, he recordat que el meu veí Àngel (que fa honor al seu nom) em va dir que podia agafar el seu caiac quan volgués. L'Alfons, un altre veí, m'ha ajudat a preparar-lo i a portar-lo fins a l'aigua. Quan he sortit, la mar semblava un llac, una bassa d'oli. Era la segona vegada que caiaquejava per la Costa Brava.             

He remat veloç fins a la punta de Cap Ras, amb la il·lusió de tornar a veure els dofins. A l'altura de la cala de la Balena he travessat la badia de Garbet en direcció a la cala Port d'en Joan, d'accés privat per terra (finca dels Mateu, senyors del castell de Perelada, on sembla que Franco hi anava). Està plena de fusta, amb unes peces força interessants. He seleccionat un parell de branques i un tronc que he lligat al caiac amb una corda.

 Ara ve la part més divertida... 

He començat a remar amb el tronc surant al darrere, com si fos una àncora (l'Alfons, que és capità de vaixell, diu que això es diu "àncora de capa"). Jo ja notava que la cosa no lliscava com abans. A més s'ha girat vent de garbí i les onades començaven a créixer... Rema que remaràs, déu i ajuda, no avançava. La corda (cordeta millor dit) s'ha trencat dues vegades i he hagut de tornar a lligar el tronc. I vinga a escarrassar-me per arribar a la punta del Cap. Sovint m'acostava perillosament a les roques, el tronc hi petava, però aconseguia esquivar-les. Enmig d'aquest fatigant treball, no he perdut en cap moment la calma. Costa remar contra el vent, i més si ets un home de terra endins i és el segon cop que agafes un rem.

Llavors l'he vista. Era ella: Venus. Just a sota de la punta (on hi ha el mirador), les roques fosques dibuixen la silueta del cap d'una dona. Llavis i nas ben clars. Fins i tot hi ha una escletxa a la roca per on passa la llum (zona esquena-clatell). Sobre el cap porta un barret o monyo (si fos un moai, que també ho sembla, seria un "pukao"). El Cap de Venus, talment. Direu que delirava, que ha sigut un miratge, que tinc molta imaginació. No pas. Les fotos (tretes amb dificultat entre el vaivé de les onades) no fan justícia. 

Venus està reclinada, fitant l'horitzó... 

Si sostinc que el Cap de Creus és, en realitat, el Cap de Venus cristianitzat, ara puc dir que Cap Ras guarda el cap de Venus petrificat, un moai nostrat...Tota aquesta àrea (la més oriental de la península ibèrica, on es troben les roques més antigues) és ZONA VENUSIANA, és a dir, lloc d'engendrament, de fecundació, de gènesi. No només del sol cada albada, sinó de les venus humanes les quals, ancestralment, s'aplegaven en aquests verals per tal de ser fecundades... Probablement existia un Ara Solis o temple de Venus Pyrinea (com a Finisterre i Touriñán, a l'altre extrem) on ara hi ha les ruïnes de Sant Salvador o Santa Helena. Stop.

Reconec que el post d'avui és llarg, ample i profund. Veure el mateix dia dofins i a Venus petrificada supera qualsevol expectativa onírica. Em fa l'efecte que aquesta nit descansaré com un tronc (el que he portat jeu a la platja assecant-se, perquè quan estan molls pesen el doble) (amb ell he fet una bella composició de balancing).  

Demà, dia 13 de maig, farà 6 anys que vaig marxar a Rapa Nui. Hi ha dies que sembla que encara no he tornat.        

    

Cui prodest

Avui comença el mes de juny. Deixeu-me aprofitar la calma dominical per a fer unes reflexions a l'entorn del que ha succeït a BNA aquesta darrera setmana tràgica de maig. 

Fa sis mesos, l'exdiputat imputat ciutadà Cañas va profetitzar que ens muntaria un "Ulster que os vais a cagar". L'Ulster ja ha arribat mitjançant una decisió inexplicable de l'alcalde convergent Trias i la inestimable col·laboració dels "antisistema-okupes". La paradoxa inicial consisteix en aquesta sospitosa sintonia entre l'extrema dreta i l'extrema esquerra per tal de perjudicar els interessos de Catalunya. Perquè, no ens enganyem, la clau per entendre el que està passant és preguntar-se qui se'n beneficia (Cui prodest). La resposta a aquest interrogant ens ajudarà a esbrinar els fets i els objectius.

L'anomenat "Procés" (fa 100 anys que un jueu de Praga escrivia una obra titulada així, que potser ens convindria rellegir per tal de dilucidar els esdeveniments kafkians que ens han "caigut" a sobre) anava la mar de bé: la premsa internacional en parlava a bastament, totes ens ponien, el guió de l'ANC se seguia de forma impecablement pacífica i democràtica. Tot flors i violes fins a l'endemà de les eleccions europees. Els resultats del 25M van encendre totes les alarmes i es va activar un dels plans preparats pels serveis d'intel·ligència espanyols. Els tímids intents de promoure la violència a Catalunya (plantofada navarresa, crema de bandera espanyola a Terrassa, etc.) havien fracassat fins al punt de resultar irrisoris. Calia fer-la més grossa. Tot estava previst i era una qüestió de temps.   

Fins ara, els turistes em preguntaven sobre el tema de la independència i jo, amable i didàctic, els en feia deu cèntims. Aquest matí, un turista m'ha preguntat: Què està passant a BNA? Aleshores m'he adonat que l'objectiu de l'enemic havia reeixit. Miro els diaris internacionals, i els espais que abans s'omplien parlant del Procés ara són okupats pels avalots que pateixen els carrers de BNA. El mateix val per a les converses, tertúlies televisives o radiofòniques. És a dir, la cortina de fum de la violència ha tapat la llum diàfana del Procés. Aparentment, una cosa no té res a veure amb l'altra, atès que els okupes incendiaris no branden cap estelada, però no badeu, amics, no badeu. Anem amb el lliri a la mà i fem volar coloms massa de pressa. Diem blat abans d'hora i no som conscients que l'enemic no dubtarà a emprar els mètodes més sibil·lins i abjectes per tal de fer-nos encallar. Espanya es juga la supervivència econòmica.

Aprofitant l'avinentesa, les forces d'ocupació de l'estat han pres posicions a casa nostra. En el memorial que el Conde-Duque d'Olivares va escriure per a Felip IV (aviat tindrem Felip VI), diu: 

"Hacer que se ocasione algún tumulto popular grande y con este pretexto meter la gente..."

La gente que han metido són aquests: 1 - 2 - 3  Amb quin permís? Amb l'excusa de protegir a qui? Continuaran els avalots? Hi haurà més kale borroka? Seguiran desprestigiant els Mossos? Suspendran l'autonomia? A qui beneficia tot plegat? No cal tenir cap màster per a saber la resposta. A qui perjudica? Al Procés. Si la paraula VIOLÈNCIA queda associada a BNA i, de retruc, a Catalunya, cagada l'habemus. El món rebutja això. Em temo que el CNI està fent bé la seva feina, i el més calent és a l'aigüera. Abans del 11S la troca s'embolicarà i arribarem al 9N amb els pixats al ventre... Tot són "provocacions" gens innocents. Forces d'ocupació, violència de falsa ensenya, emmascarats sense identificar... Fa tanta pudor que es torna irrespirable. Els interessa emmerdar-ho encara més. Que hi hagi sang i morts. Llavors, l'estat podrà actuar per a "defensar-nos"... Pilleu? 

M'aturo aquí, que fa bon dia i vull menjar cireres Summit a Ceret. Espero que la tramuntaneta no vagi a més.

     

The Released Man

After serving forty long years in jail he was finally free. He breathed deeply. The air smelled good. It was a Sunday morning in April. Nobody was waiting for him. He wandered around, watching the flight of the birds, staring at the horizon, enjoying his regained freedom. After a while he sat under a blossom cherry tree and he felt he was the happiest man on earth. “What a quiet place. It seems like a dream!”–he said to himself smiling. “I could remain here forever, but I should leave. It’s time to live up.” 

As soon as the man arrived in the city, he met a lot of people shouting in front of a bank: “Kill yourself, banker, we won’t pay the debt!” He got close to a beautiful young blonde woman who was holding a poster in which these same words were written. The astonished man asked her: “Please, could you explain to me what is happening?” The woman answered: “We are protesting against evictions. First, we lost the job and now we will lose the house. We only have our life and dignity. They are the thieves!” The man didn’t understand. “Why are they the thieves?” The woman said: “They fooled us into believing that our house was more valuable than it really was. Afterwards, the price fell, but the debt didn’t. That’s the big rip-off!” The multitude was getting more and more angry. Then, absolutely puzzled, the man moved away from the crowd and carried on with his walk. 

A few streets further on, the man found another demonstration. In this case, all the people were shouting in front of the headquarters of a political party: “No more corruption! Resignation!” The man instantly realised that the protestors' mood was heating up, spreading like wildfire. “Corrupts, thieves, go to guillotine!” –they were clamouring. Never before had he seen anything like this. Suddenly, the police arrived and began hitting everybody. Very frightened, he ran away and saved his neck. “Phew! What a madness! I am afraid they are fighting a losing battle.” –he exclaimed completely amazed.

Unconsciously, the man left the hubbub of the city and he went back to the blossom cherry tree. He got some rest. Smelling the sweet fragrance of the flowers, he thought: “There are more criminals out of the prison than in it. Forty years later the world hasn’t improved so much. On the contrary, it goes from bad to worse. This society is hopeless! Anyway, it’s better to be free than imprisoned...” 

The man eventually stood up, breathed deeply and, step by step, started off towards the mountains.

Pintades

Fa anys que col·lecciono pintades. Tinc una carpeta on guardo totes les pintades que s'han fet al meu poble d'ençà que hi visc. He d'afanyar-me a fotografiar-les abans no siguin esborrades per la brigada municipal. Gràcies a aquest arxiu, ja reconec cal·ligrafies, modus operandi, indrets predilectes...

La darrera mostra d'aquest art al carrer l'hem patit fa un parell de dies. Era previsible. Sempre que s'acosten eleccions surt el mateix desgraciat a perpetrar la seva cagadeta, sempre repetitiva, gens original. Ho fa amb nocturnitat. Amb el seu civisme exemplar, emmerda el nostre preciós poble amb els seus grafits de merda. La policia té fonamentades sospites sobre l'autoria dels fets gràcies a la inestimable col·laboració d'un testimoni que ha donat detalls de la indumentària del delinqüent. Perquè el paio és tan burro que aquesta vegada no n'ha fet una, sinó sis, de pintades, resseguint l'itinerari del carril bici des de la carretera fins a l'església. Tampoc no cal ser gaire espavilat per endevinar d'on provenen aquestes covardes porquícies i el color polític que les inspira...

Aquí les teniu, per a vergonya pública i com a denúncia dels mètodes que usen alguns indesitjables que després s'omplen la boca dient que "defensen el poble" quan l'únic que fan és embrutar-lo amb els seus actes i la seva mera presència:

Una altra mena d'atacs (+)(+)(+)