La fada del vestit blau

Temps era temps, en la presó de la Vila de Dois Rios, a Ilha Grande, prop de Rio de Janeiro, els presoners van somiar una noia sense nom que duia un vestit blau. La somiaven dia i nit en els somnis més lúbrics i també en els altres. Quan van clausurar la presó l'any 1994, la noia va esdevenir una llegenda: la llegenda de la fada del vestit blau. 

La fada voltava per la vila, apareixia i desapareixia com un fantasma. Molts deien que l'havien vista passejant per la platja o gronxant-se en el baldador de l'arbre gran, sempre amb el seu vestit blau. La llegenda deia que si la tocaves, el seu encanteri es desfaria; per això ningú no gosava d'apropar-s'hi i ella defugia qualsevol acostament. 

Un dia un pescador del poble es va enamorar de la fada. La procurava a totes hores, la cridava les nits de lluna plena com un llop ferit d'amor. Fins que va aconseguir trobar-la i va parlar amb ella. Ell li va prometre: No pateixis, t'estimaré sempre i mai no et tocaré. Ella va accedir al tracte. Es veien sovint al final de la platja, on el riu barreja les seves aïgues fosques amb les del mar. Allà hi ha una gran pedra que, segons una altra llegenda, és el cap d'un pirata gegant que va naufragar. Es miraven als ulls, somreien, enraonaven hores i hores, però sempre respectaven la distància d'uns pocs centímetres.

Així van passar els dies, les setmanes, els mesos... Estaven cada cop més enamorats. El seu amor intangible creixia sense aturador. El pescador va mantenir-se ferm en la seva promesa i ella hi confiava cada vegada més: Aquest home és un home íntegre, valent, un home lleial i de paraula. Tots els vilatans n'estaven al cas, de les trobades del pescador amb la fada, i cadascú deia la seva. La Teresa, la dona més vella de la vila, rondinava: Això no pot acabar bé, el pescador és un home, i tots sabem com són els homes... En canvi, en José, el pescador més vell, en discrepava: Els pescadors no som com la resta d'homes, una promesa és una promesa... 

La fada es banyava vestida. Quan sortia de l'aigua, els seus mugrons es destacaven sobre el vestit moll, i tota la silueta del seu cos es mostrava en plenitud. Ell intentava no mirar-se-la, encara que no podia evitar que la seva imaginació travessés la tela del vestit per anar més enllá... 

Fins que un dia la fada, convençuda de l'amor incondicional del pescador, li digué: Amor meu, les llegendes només són llegendes. Vine, toca'm i comprovaràs que no passa res... Llavors, el pescador, astorat, commòs per aquella revelació, va fer una passa enrere i digué: Així que m'has estat enganyant tot aquest temps? La fada respongué: No era un engany, amor, sinó una prova... El pescador va dir: Com pescar un peix i no menjar-se'l? Més o menys, va dir la fada. I doncs? Què hem de fer ara? Va preguntar ell. Menja'm, pescadoret del meu cor, acosta't i lleva'm el vestit a poc a poc... Quan van quedar-se despullats, el pescador i la fada es van agafar de la mà i van endinsar-se mar endins embolcallats per les onades... 

Mai més se'n va saber res d'ells. Queda la llegenda. 

A casa seva, la Teresa guarda un vestit blau i assegura que el va trobar a la platja l'endemà de la desaparició del pescador. 

Diuen que la bellesa deixa de ser bellesa si la toques. La flor de la magnòlia té uns pètals tan blancs i perfumats que, si els toques, de seguida es tornen marrons. Pessoa va escriure al trecho 264 del seu Llibre del Desassossec: 

Aprende a desligar as ideias de voluptuosidade e de prazer. Aprende a gozar em tudo, não o que ele é, mas as ideias e os sonhos que provoca. Porque nada é o que é: os sonhos sempre são os sonhos. Para isso precisas não tocar em nada. Se tocares o teu sonho morrerá, o objeto tocado ocupará a tua sensação.
Ver e ouvir são as únicas coisas nobres que a vida contém. Os outros sentidos são plebeus e carnais. A única aristocracia é nunca tocar. Não se aproximar — eis o que é fidalgo.
Ser puro, não para ser nobre, ou para ser forte, mas para ser si próprio. Quem dá amor, perde amor.
Abdicar da vida para não abdicar de si próprio.
A mulher uma boa fonte de sonhos. Nunca lhe toques.

La dona, una bona font de somnis, mai no la toquis. 

Sota les ones, en el reialme dels peixos i de les algues, el pescador i la fada neden, ballen, festegen entre els coralls. L'escuma guarda el secret del seu amor invisible. Hi ha somnis com núvols i somnis com onades... Com són els teus? Has vist mai una fada? 

(Relat concebut a la platja de Dois Rios i escrit a la platja Lopes Mendes, Ilha Grande, Brasil, 9 i 10 de febrer de 2017)

Nagual

Hi havia una vegada una illa on els nens no creixien mai. Era una illa petita perduda enmig de l'oceà. Els arbres eren petits, els animals eren petits, les muntanyes eren petites, les cases eren petites, fins i tot els núvols eren petits. La pluja només durava tres minuts i mig. El vent ho assecava tot de seguida. Els pares i les mares eren tan petits com els fills. Ningú se sentia més gran que ningú. Ningú era millor ni pitjor, ni més bo ni més dolent. Els néts explicaven històries als avis. Els alumnes ensenyaven als professors. No hi havia pobres ni rics perquè no existien els diners. Tothom tenia casa i podia menjar. Sense baralles ni policia ni polítics ni bancs ni advocats ni jutges ni presons. Com que l'illa era tan petita, tots els habitants es coneixien i vivien en pau i harmonia. De ben petits aprenien a demanar PERDÓ, a donar GRÀCIES i a dir T'ESTIMO. Ho deien tot amb una sola paraula: HO'OPONOPONO. 

Quan els nens neixien els penjaven del coll una petxina. Era l'amulet de la sort. Si dues persones s'estimaven, s'intercanviaven les petxines. En aquesta illa no hi havia miralls. Per a poder veure's, havien de reflectir-se en l'aigua o en els ulls d'un altre. Mirar-se als ulls era un ritual molt important. La mirada amaga el secret dels sentiments. Els ulls guarden el tresor de l'ànima. Per això, quan dues persones es miren una estona sense por, amb confiança, poden conèixer-se de veritat. No te'n refiïs mai, d'algú que no et miri als ulls. 

En Nagual era un nen entremaliat que sempre estava jugant. Li agradava endinsar-se en la selva, banyar-se a la platja de les palmeres, cavalcar els cavalls salvatges, pujar-se dalt dels arbres, empaitar les serps. Un dia, sense adonar-se, va perdre la petxina. Quan va arribar a casa son pare li va preguntar: “Nagual, on és la teva petxina?” Ell va respondre: “No sé pas on l'he perduda...” El nen va estar tota la nit plorant. Res no podia consolar-lo. Temia que la seva sort pogués canviar. L'endemà va estar buscant-la. Els seus amics van ajudar-lo, però no apareixia. “Què faré ara, sense la petxina?”, es preguntava angoixat. Les llàgrimes entelaven els ulls d'en Nagual. Davant seu només hi veia una boira. Com més plorava, menys possibilitats tenia de trobar la petxina perduda. 

Sa mare li va dir: “No pateixis, fill meu, jo trobaré la teva petxina...” Va demanar ajuda al Cel i a la Terra i al Mar, al Sol i a la Lluna, als esperits de la selva, als animals sagrats, a les papallones, als ocells, a les serps, a les flors, a les pedres... No va pedre l'esperança ni de dia ni de nit fins que, de sobte, penjada d'una branca daurada enmig de la selva profunda, va trobar la petxina del seu fill. La coneixia prou bé perquè ella mateixa li havia posat el dia que en Nagual va néixer. Estava tan contenta que va córrer com una boja cap a casa. “Nagual, Nagual, l'he trobada, l'he trobada!!!” Els crits se sentien des de l'altra punta de l'illa. En Nagual va sortir a rebre-la amb els braços oberts: “Mare, mare, sabia que la trobaries!” Es van mirar una bona estona de fit a fit. Llàgrimes de joia feien brillar els seus ulls. Ella li va penjar la petxina mentre li deia: HO'OPONOPONO (PERDONA, fill, per tot el mal que t'he fet. GRÀCIES per totes les coses bones que m'has donat. T'ESTIMO incondicionalment). Ell va respondre: HO'OPONOPONO (PERDONA, mare, per tot el mal que t'he fet. GRÀCIES per totes les coses bones que m'has donat. T'ESTIMO incondicionalment). Mare i fill es van fondre en una abraçada eterna mentre les petxines bategaven entre els seus cors. 

Hi havia una vegada una illa on els nens no creixien mai. L'illa de l'amor i les mirades. L'illa d'en Nagual. L'illa de les petxines.

(Aquest conte està dedicat al Genís)

The Released Man

After serving forty long years in jail he was finally free. He breathed deeply. The air smelled good. It was a Sunday morning in April. Nobody was waiting for him. He wandered around, watching the flight of the birds, staring at the horizon, enjoying his regained freedom. After a while he sat under a blossom cherry tree and he felt he was the happiest man on earth. “What a quiet place. It seems like a dream!”–he said to himself smiling. “I could remain here forever, but I should leave. It’s time to live up.” 

As soon as the man arrived in the city, he met a lot of people shouting in front of a bank: “Kill yourself, banker, we won’t pay the debt!” He got close to a beautiful young blonde woman who was holding a poster in which these same words were written. The astonished man asked her: “Please, could you explain to me what is happening?” The woman answered: “We are protesting against evictions. First, we lost the job and now we will lose the house. We only have our life and dignity. They are the thieves!” The man didn’t understand. “Why are they the thieves?” The woman said: “They fooled us into believing that our house was more valuable than it really was. Afterwards, the price fell, but the debt didn’t. That’s the big rip-off!” The multitude was getting more and more angry. Then, absolutely puzzled, the man moved away from the crowd and carried on with his walk. 

A few streets further on, the man found another demonstration. In this case, all the people were shouting in front of the headquarters of a political party: “No more corruption! Resignation!” The man instantly realised that the protestors' mood was heating up, spreading like wildfire. “Corrupts, thieves, go to guillotine!” –they were clamouring. Never before had he seen anything like this. Suddenly, the police arrived and began hitting everybody. Very frightened, he ran away and saved his neck. “Phew! What a madness! I am afraid they are fighting a losing battle.” –he exclaimed completely amazed.

Unconsciously, the man left the hubbub of the city and he went back to the blossom cherry tree. He got some rest. Smelling the sweet fragrance of the flowers, he thought: “There are more criminals out of the prison than in it. Forty years later the world hasn’t improved so much. On the contrary, it goes from bad to worse. This society is hopeless! Anyway, it’s better to be free than imprisoned...” 

The man eventually stood up, breathed deeply and, step by step, started off towards the mountains.

#focemporda1

Tot va començar el penúltim diumenge de juliol. Havent dinat, l'Èrik i la Vane es van endormiscar dins el cotxe en un aparcament de la Jonquera. Fotia una calda insuportable. Ella es va despertar primer, va encendre una cigarreta i va sortir a estirar les cames. Ell encara clapava amb la banda sonora del seu DJ preferit. La primera burilla mal apagada va caure sobre l'asfalt, a un pam de l'herba seca. A terra hi havia un escampall de burilles. Un fàstic. L'Èrik va encendre una cigarreta i va sortir del cotxe. La segona burilla va caure damunt l'herba, a tocar d'uns matolls. Van engegar el cotxe disposats a fer el darrer trajecte fins a la destinació de vacances. A les 16:30, a la mateixa hora que ells entraven a Lloret, les flames van obligar a tallar l'autopista AP-7, la N-II, la GI-500 i el TGV. 

La consciència és la clau de l'evolució humana. Una cosa és tenir ulls i una altra saber mirar. 

Van caldre 50 hores per a controlar l'incendi de l'Alt Empordà. El cost va ser molt alt: quatre vides humanes, nombrosos ferits, 15.000 hectàrees afectades, pèrdues materials considerables, impotència, ruïna, cendres, desolació. Durant les primeres hores, la tramuntana va fer impossible les tasques d'extinció. L'endemà va ser una lluita cos a cos amb el foc. Bombers, agents rurals, mossos, militars, veïns, voluntaris... van fer la feina ben feta. Herois anònims que mereixen la glòria del reconeixement social. 

L'Èrik i la Vane van estar dos dies rondinant perquè el fum els tapava el sol i a la platja es respirava amb dificultat. La flaire de socarrim va arribar fins a Barcelona.

5:45

Fa tres mesos que em desperto cada dia a les 5:45 en punt. Obro els ulls, miro els números vermells del rellotge digital de la tauleta i confirmo les xifres: 5:45, ni un minut més ni un minut menys. Llavors, immòbil sobre el llit, paro l'orella. A fora hi ha un silenci aclaparador. Comença a clarejar lentament i, tot d'una, com si estiguessin d'acord, els ocells es posen a cantar. El sol treu el cap ran d'horitzó. La música dels ocells em bressola fins que retorno de nou als braços d'Orfeu. Després dormo fins a les vuit o quarts de nou. És un misteri. 5:45. Doctor, vostè considera que es tracta d'una cosa greu?

Nit de Sant Joan

Al carnisser li va esclatar la bombona de butà mentre la seva dona es dutxava al pis de dalt. Ella va pensar que era un atemptat terrorista. El terra va tremolar i, tot d'un seguit, els esgarips del seu home van ressonar pel poble com els udols d'un llop malferit. Ella va baixar amb el barnús mig cordat, esfereïda pels crits de dolor del seu home. Almenys és viu, pensava. Què coi ha passat? El que havia passat és que la goma estava caducada i la fuita de gas havia estat prou important perquè, quan el carnisser va encendre el misto, la deflagració fos brutal, tan brutal que li cremar les cames, deixant-li l'entrecuix en un estat lamentable. Per poc no es dessagna. Les ferides eren serioses, sort que l'hospital era a prop. Va trigar tres mesos a recuperar-se. Ara camina mig coix i el seu penis no ha tornat a tenir mai més una erecció. 

Va tancar la carnisseria i va trobar feina a la capital. Es passava tot el dia fora de casa. Ella tenia 40 anys, un fill i moltes ganes de viure. L'accident ho havia capgirat completament tot. El matrimoni es va convertir en una gàbia massa estreta cada cop més plena d'amargor i de retrets. Ell es refugiava en la feina, fumava i bevia sense mesura. Ella somiava. 

Vivíem al mateix carrer. Casa meva era davant la seva, de forma que acostumava a escoltar la fressa dels veïns, les discussions, el renecs. Fins que un dia vaig sentir una altra cosa. Devia ser mig matí, quan els nens són a l'escola i els gats encara somiquen sobre les teulades. Els gemecs provenien de la finestra del dormitori. Vaig suposar que es masturbava. Una dona d'aquesta edat no pot renunciar als plaers carnals sense desenvolupar alguna mena de transtorn psicosomàtic. Era lògic, doncs, que la pobra es consolés amb el coixí o amb qualsevol andròmina que devia guardar amagada al fons d'algun calaix; o simplement amb els dits, que és la tècnica més antiga i barata de donar-se gustet. La suposició se'n va anar en orris tan bon punt vaig escoltar uns sons estranys, uns esbufecs que només podien ser masculins. Vet aquí que la veïna no s'ho feia sola, sinó que compartia el delit amb algú el qual solia ser força escandalós en el moment del clímax orgàsmic. Ella no es quedava pas curta. Com que era estiu, amb els porticons esbatanats, era inevitable sentir-los. Mig poble ja n'estava al cas, o de primera mà o de segona. De vegades els amants cridaven dos o tres cops al dia, multiplicant les sospites i refermant allò que tothom ja sabia. El carnisser va ser l'últim que se'n va assabentar. 

El mascle cridaner era un pagès de mans i peus enormes, un home tosc i endurit per la feina a l'aire lliure entre vinyes i oliveres. La dona l'havia deixat per un altre de més fi, un corredor d'assegurances que duia tot el dia corbata. Sempre m'he preguntat per què les dones ens deixem impressionar pels uniformes, com si les aparences fossin tant importants; i si és així, per què diem llavors que les aparences enganyen? En aquest cas, l'enganyat era el carnisser, que ho va saber pel seu millor amic: Mira, em sap greu, però t'he de dir una cosa... La teva dona et fa el salt amb en Ton de Can Trempat... 

El carnisser va beure tant que, l'endemà, el van trobar mig mort en un barranc dels afores del poble. La dona, en veure que no tornava a casa aquella nit, es va espantar i va donar veus. Els Mossos, amb l'ajuda dels veïns, van rastrejar la zona fins que van localitzar-lo. Que t'has tornat boig, va dir ella, què hi feies de nit per aquests verals? Era la vigília de Sant Joan. 

Hi va haver divorci. La nova parella va poder seguir cridant sense clandestinitats. El carnisser se'n va anar a viure a un altre poble. Es deixa veure poc i els que l'han vist afirmen que està molt desmillorat. 

L'any passat les bales del paller d'en Ton van cremar. Les tenia apilades a la vora del magatzem on guarda el tractor i les eines. Els bombers van estar tota la nit vigilant el foc fins que, hores després, es va extingir sol. Sortosament no va enxampar cap olivera. Les flames van començar pels volts de la mitjanit, quan les fogueres de Sant Joan dels pobles veïns ja havien esdevingut cendra. La policia encara no ha esbrinat la causa d'aquest incendi. Tot apunta que va ser provocat, però no disposen de cap prova acusatòria. La vox populi ho té clar. 

Anit tornaven a cremar fogueres arreu. La d'en Ton no va fallar. Aquest matí encara fumejava. És, de bon tros, la que es veu de més lluny i la que dura més. Com l'any passat, no ha quedat ni una bala sencera. Només cendra i desolació. 

Diuen que el foc ho purifica tot. L'amor és foc; i l'odi també.

Sant Jordi 2010

Ahir vaig poder votar anticipadament en la consulta popular sobre la independència.

La meva aportació a la Diada de Sant Jordi és aquest text que surt publicat a Siqmunda:

ERISTOFF BLACK

No és fàcil trobar la veritat enmig de tantes bajanades, com si la palla i el gra fossin la cara i la creu del mateix decorat on som ensarronats a còpia d'anuncis i titulars, missatges com teranyines que ens empastifen el cervell. Les formigues també treballen, s'afileren, van totes a una. La primavera és un prodigi de pètals efímers i cuques que reviscolen. Jo em sento molt més pletòric que a l'hivern... (segueix llegint)

Bona Diada de Sant Jordi!

NB: No em busqueu per cap paradeta perquè enguany no signo llibres. Quin descans!

Una bona història

M'aborda pel carrer. És un home ros d'uns trenta anys, vestit amb un xandall negre, més baix que jo, ulls clars, grassonet. Em diu en català:

• Hola, quina alegria trobar-te!
• Qui ets? (faig jo, no l'he vist mai, no el reconec ¿?)
• Sí, home, vas parlar fa 4 o 5 mesos amb mon pare, el Salazar, el pintor...
• Crec que et confons de persona.
• Que sí, que ets tu.
• Jo no conec ton pare. Si no em dónes més pistes...
• Coi, si no ets tu, allavontes tens un doble! Clavat a tu!
  
• Pot ser...
• I com et dius?
• Toni, em dic Toni.
• Miri, senyor Toni, mon pare s'acaba de morir (el paio es posa a plorar!). 52 anys, una angina de pit, pobret. Estic destrossat. Mon pare era la meva vida...
• Hosti. Ara sí que m'has fotut. Em sap greu.
• M'acaben de trucar de Barcelona, la meva dona, que està allà a l'hospital, hi he d'anar. Sr. Toni, a veure si em podria donar alguna cosa per al tren...
• Aquest truc ja me'l conec (li dic amb una rialleta)
• ….... (descobert, marxa mutis i cap cot)
• No, no te'n vagis. Vine un moment (faig el gest amb la mà)
  
• Què vols?
• Vull que m'expliquis la veritat.
• Quina veritat?
• La teva. ¿Et sembla bé anar enganyant la gent d'aquesta manera? ¿Et sembla bé usar de forma tan macabra la figura de ton pare, manipulant les emocions de les persones?
• ….... (calla sense saber què dir)
• Reconec que te n'has sortit prou bé. Les llàgrimes de cocodril t'han fallat una mica, però serviries per al teatre. T'ajudaré si em dius la veritat.
• Què vols saber?
• Suposo que si vas repetint aquest drama pel carrer és que et funciona, no? Quanta gent ha picat?
• Alguns...
• I la teva veritat quina és?
• No entenc...
• Vull saber la realitat de la teva vida. Si m'ho expliques t'ajudaré.
• No.
• No, què?
• Que no li explicaré res.
• Per què?
• Perquè la meva realitat és massa trista. A més, a vostè què li interessa? No n'ha de fer res.
• Sóc escriptor. Potser en faig un relat o una novel·la. Clar que m'interessa.
• I per on començo?
• Doncs pel principi.
• Ufff. El principi-principi?
• Sí.
• Se'ns farà de nit...
• Jo no tinc pressa. I tu?
• No...
• O encara vols entabanar uns quants transeünts més?
• No, no li penso explicar res.
• Ara te'n desdius?
• És que vull saber quant em donarà. Si vostè després fa un llibre i guanya diners, jo tinc dret a cobrar també per la meva història.
• Et donaré tot el que porto a sobre.
• I quant és això?
• No t'ho diré. T'has d'arriscar.
• Segur que és poc...
• O no. Qui lo sa... Jugues o no?
• No. Vostè és un ésser molt estrany.
• Per?
• Mai m'havia trobat ningú com vostè.
• Ni te'l tornaràs a trobar.
• Digui'm la quantitat de diners que duu a sobre i li explicaré el que vulgui.
• No t'ho diré.
• Aleshores me'n vaig.
• Ok. Tu t'ho perds.
• I tu també.
  

He intentat reproduir la conversa el més fidelment possible. Encabat, ell ha marxat en la direcció contrària a la meva. Tot ha succeït al Passeig de Ronda, entre la Plaça dels Pagesos i l'Avinguda de Madrid, enfront del monument a Gaspar de Portolà, a tocar de la farmàcia.

Em pregunto per què m'ha escollit a mi, què ha vist a la meva cara que li ha fet imaginar que podria picar. Suposo que us preguntareu quants diners portava a la cartera. Ell s'ho estarà preguntant durant molt de temps. Exactament portava 17 euros i mig. No sé si és poc o molt. ¿Quant val una bona història?

Conte de Nadal

El diumenge 27 de desembre de 2009 a les deu de la nit, Antonio Expósito, amb una severa intoxicació etílica, es va enfilar dalt d'una grua de la construcció. L'última persona amb la que havia parlat era la mestressa del bar més proper. Tot deixant-li un bitllet de deu euros, li va dir: “Si demà no estic mort, me'l tornes, que el necessitaré per anar al cardiòleg”. L'Antonio era un home gran, barbablanc, sense família. Les dates nadalenques poden ser molt depriments. El carrer es va començar a omplir de veïns i de curiosos. Els cotxes s'aturaven. Primer van arribar els Mossos i després una ambulància. Van trucar als bombers. Les persones que el coneixien el cridaven des de baix: “Antonio, Antonio, baixa, home, que prendra's mal”. Ell seguia escales amunt sense fer cas. Una dona rossa va escalar uns esglaons i va estar una bona estona dient-li coses fins que, en vista de l'èxit, es va posar a insultar-lo: “Cabró, filldeputa, vola, vola com Superman.” Quan l'Antonio va ser dalt de tot va obrir els braços com si fossin ales d'ocell. L'expectació era màxima. L'Antonio es va situar a la punta de la grua amb els peus penjant sobre buit mentre parlava pel mòbil amb la mestressa del bar: “Fes el favor de baixar, coi, que encara relliscaràs. Si vols pujo a buscar-te, però a mi les altures em fan pànic”. Un metge va trucar a la unitat de psiquiatria perquè preparessin un llit: “Es tracta d'un intent greu d'autolisi. Si se salva us el portarem. Tingueu-ho tot a punt”. (Els metges mai diuen suïcidi, sinó autolisi; ni diuen càncer, sinó neoplàsia. De vegades el llenguatge pot ser molt sibil·lí). Eren quarts de dotze i l'Antonio ni baixava ni es llençava. Si s'hagués volgut suïcidar ja ho hagués fet. La temperatura era de cinc graus. Suposo que allà dalt la sensació de fred devia ser més intensa. El carrer era ple de gent. Quin espectacle. Uns joves no paraven de riure: “Prepara el móvil, que si el pavo este se tira lo grabamos en video y lo colgamos en el Yutuf”. Van arribar dos camions de bombers i més Mossos. Els espectadors tenien el coll destrossat de tant mirar cap amunt. El camió de bombers que tenia l'escala més gran es va situar al bell mig del carrer. L'escala va començar a desplegar-se amb la cistella ocupada per un mosso i un bomber. L'Antonio seguia amb els peus penjant sobre el buit, mirant cap a baix, gesticulant i cridant: “Fins l'any que ve, fins l'any que ve!!”. La cistella s'apropava lentament a l'Antonio. La gent respirava una mica més tranquil·la, però el rescat encara no estava fet. Quan la cistella es va situar a la mateixa altura que l'Antonio, ell es va aixecar i va tornar a obrir els braços... Al final el van poder convèncer perquè pugés a la cistella. La baixada la va fer amb el cap sobre el pit del bomber. Quan va ficar els peus a terra estava plorant com una magdalena. La mestressa del bar va córrer fins a la llitera on l'havien posat i el va abraçar intensament. L'ambulància va marxar amb la sirena encesa.

L'Antonio aquesta nit dormirà calent. L'Antonio menjarà els torrons i el raïm amb les infermeres. Les dates nadalenques poden ser molt depriments. I si no que s'ho preguntin a la Rosario.

Valérie

La vaig conèixer el 18 de maig de 2009 a les 8 del matí davant l'Ahu Tautira, a O'Tai, la petita badia de pescadors de Hanga Roa, a l'illa de Rapa Nui. Ella feia fúting i jo em volia suïcidar. Li vaig demanar si em podia fer una foto. Me la va fer:

Valérie. 32 anys, francesa (alsaciana), infermera. Viatjava sola pel món amb la motxilla a l'esquena. Feia mesos que havia sortit de casa i ja havia recorregut tota l'Amèrica del Sud. Portava dos dies a l'illa i l'endemà marxava cap a Tahití. S'allotjava al residencial Apina Tupuna. Li vaig explicar la meva història... Li vaig dir que disposava de 24 hores per a convèncer-me que no em suïcidés. Primer va riure, sense creure-s'ho, però després va acceptar el repte. Aquell matí ella tenia una excursió organitzada i jo volia pujar al Rano Kau. Vam quedar per a dinar al restaurant Au bout du monde (un nom magnífic, literal, per al millor restaurant de Rapa Nui). A les dues en punt ens vam retrobar. Vam menjar això:


Després vam fer la migdiada a la petita platja que hi ha a prop del restaurant..

Un conjunto de rocas en círculo que conforman una piscina natural. El agua del mar entra y se renueva constantemente. Es un lugar agradable, con unas cuantas palmeras y hierba para retozar. Hemos comido de fábula y sesteamos tumbados como dos tortolitos. Valérie es dulce, con un aire melancólico que la hace aún más atractiva. Le recuerdo que me tiene que salvar. Ella sonríe. De hecho ya me está salvando... (fragment de LISS)

Ens vam banyar... La tarda es va fer nit sense adonar-nos-en. Em va convidar al seu residencial. Vam sopar pasta que ella va cuinar. Valérie, a més d'infermera, és una excel·lent massatgista. Ho vaig poder comprovar en el seu llit... L'endemà la vaig acompanyar a l'aeroport de Mata Veri. Au revoir!

Des d'aquell dia, he anat rebent mails seus en els quals m'explicava les etapes del seu periple (Tahití, Polinèsia francesa, Austràlia, Nova Zelanda, Tailàndia, Birmània, Xina, etc.) i adjuntava fotos dels indrets visitats. Avui he rebut aquest:

"LE MONDE EST ENTRE LES MAINS DE CEUX QUI ONT LE COURAGE DE RÊVER ET QUI PRENNENT LE RISQUE DE VIVRE LEURS RÊVES"

Cher ami, il y a plus d'un an, je quittais (encore une fois) la France pour un long voyage... l'échéance du retour me paraissait bien lointaine!!!
Et bien voila...le retour est imminent, quelques heures seulement.

A ceux qui me trouvent brave de nomader seule la planète, je répondrai que je les trouve plus courageux de vivre et d'accepter leur quotidien...
a ceux qui me demandent, pourquoi, que cherches tu? je répondrai... rien, mais c'est tellement bon d'être libre, de ne rien planifier, de suivre le soleil et fuir l'hiver...

Mes yeux sont satures de paysages et de couleurs merveilleux, mon coeur est charge ...

Bon, le taxi est la... vous m'avez manque...suis pas mécontente de retrouver le munster qui pue, le vin rouge et tutti quanti

a très vite

El món és dels qui tenen el coratge de somiar i s'arrisquen a viure els seus somnis. Crec que la cita és de Coelho. Valérie restarà sempre en el meu cor. Ella va ser un dels àngels que em va salvar. Je t'aime, ma chatte. A très vite.

Garotes

De res no et serveix tenir calés si la teva dona te la fot amb un altre. Potser és la seva manera de venjar-se pel fotimer de joies que li regales, que ja no li caben al joier. L'últim descapotable que li vas comprar el va fer malbé contra la tanca del gimnàs on fa l'aeròbic. Ara diu que vol practicar el ioga kundalini. No t'hi capfiquis. Deixa-la fer. Ja la coneixes. Fa trenta anys que us suporteu. Tu amb el golf i el futbol te n'oblides de tot. Una qüestió de pilotes, més petites o més grosses, que han d'acabar dins el forat si vols cantar victòria. Mascles. Ella, en canvi, en té prou amb disfressar-se perquè les amigues li diguin: ui, xiqueta, què maca estàs avui! Tu marcant gols i ella empolistrant-se. Ja s'ha operat quatre vegades. L'última de la nàpia. Ara diu que vol treure's pit. Pengim-penjam. Quan passes dels quaranta tot esdevé gravitacional. Jo de tu em cuidaria la pròstata. Li dius al metge de capçalera que, a més dels triglicèrids, et miri el PSA, no fos cas que t'enduguis una sorpresa. ¿A que la veïna està més bona que la teva? Sobretot des que s'ha separat. L'espies quan surt a passejar el gosset cada vespre. L'altre dia la teva et va enxampar amorrat a la finestra: ¿què collons mires? Res, res. Mirava si plovia. Ah. ¿I aquesta baba que et cau? És que estic una mica refredat. Demà teniu garotada a Cadaqués. Els mateixos de sempre des de fa trenta anys. A tu les garotes et fan fàstic.

El Boig

Vaig escriure la meva primera novel·la amb una Olympia en un pis infecte de Ripollet l'any 1994, és a dir, fa 15 anys. La vaig titular Tant se me'n fot. La portada era groga amb una foto meva de petit on aparec rialler. La vaig signar com a Toni Ros. L'esguerro en qüestió constava de 30 capítols i un relat final titulat El Boig. Sembla mentida que, tres lustres després, aquestes pàgines em resultin tan actuals. Les podia haver escrit ahir mateix. Aquí les teniu escanejades:

LCL a TV3

Aquesta tarda els de TV3 han vingut a casa per a gravar un reportatge sobre LCL. Han estat una hora i mitja que quedarà reduïda a dos minuts en un Telenotícies migdia de la setmana vinent, que dediquen a la literatura i al foment de la lectura. M'han dit que LCL compartirà reportatge amb Relats en català. Aquí teniu algunes fotos de l'enregistrament...

Data prevista d'emissió: dijous 29-maig

VEURE REPORTATGE

Els valencians de LCL

Esborralls del futur

Gràcies a l'autoedició que em permet Issuu, us regalo la versió digital d'un relat que vaig escriure l'any 2002 i que va guanyar alhora tres premis literaris. Parla d'una noia que...

[Et recomano que el punxis i el posis a pantalla completa]

Més informació sobre Issuu

La meva primera novel·la amb Issuu

El diable viu a Can Duch

Aquest matí he tornat a visitar La Pedra del Diable (un dels menhirs més importants de Catalunya, segons l'Albert Fàbrega). Si l'anterior vegada vaig trobar una ferradura, avui he trobat un aixadell rovellat i desmanegat (sense mànec vull dir).

Estava mig amagat entre la pinassa en un corriol que mena a Can Duch, la masia més propera, que havia estat restaurant i ara crec que està tancat. No sé si hi viuen o no. Hi tornaré per a investigar i fer fotos. Can Duch, a més d'estar molt a prop de La Pedra del Diable, és un edifici peculiar amb una torre que s'aixeca sobre el bosc...

Baixant cap a casa, mentre menjava raïm, amb la meva troballa penjada del cinturó, se m'acudit un relat o, més ben dit, el títol d'un relat: El diable viu a Can Duch. Aquesta tarda començaré a escriure'l.

20:59
Ja està escrit i postejat:
A RANVESPRE

Tinta invisible

Que res no és estable ja ho va dir el vell Heràclit el qual també va sentenciar que el caràcter és el destí. Si ets dels que no hi creuen, en el destí, vés amb compte, no fos cas que un dia d'aquests el destí et presenti les seves credencials inapel·lables i et quedis bocabadat...

Quan era jove, jo tampoc hi creia, en el destí, però últimament tinc els meus dubtes. Tots hem vingut aquí a fer alguna cosa, ni que sigui pena. De vegades, he notat que em passaven coses estranyes, fets curiosos que només s'explicarien a partir d'aquesta creença segons la qual hi ha un guió ocult que hem de seguir, un argument que ens mena per camins determinats prescindint del nostre lliure albir...

Que et sentis lliure no significa que, realment, ho siguis. Heràclit (i els grecs en general) tenien clar que hi ha una Necessitat que ho governa tot: déus i homes. Tot això es comprova millor a posteriori, o sigui, amb la perspectiva del temps: mires enrere i li trobes el sentit, el fil del cabdell amb el qual s'ha trenat el que tu has esdevingut a través dels anys... No, no és pura casualitat que tu siguis qui ets i estiguis on estàs i facis el que fas...

Hi ha causes conegudes i causes que ignorem. A aquestes causes ocultes que no som capaços d'esbrinar em refereixo quan parlo del destí. La vida és un sumatori de misterioses causalitats. O dit altrament: al final sempre acaba passant allò que havia de passar. Som actors inconcients d'una trama escrita amb tinta invisible.

Bonus-post: Esborralls del futur
(un relat filosòfic apte per a totes les edats)

Steam Man

Encontré el relato en Benzina, me dejó bastante pillado el asunto del e-mail en ese relato, por suerte lo he encontrado por aquí.

Y he buceado en toda su historia... apasionante, sólo comentaros que utilizaré partes de ese correo electrónico de buen gusto para intentar seducir a una bonita sevillana, por supuesto que respetaré el original y diré bien claro de donde ha salido. A ella le parecerá incluso exótico todo el asunto del catalán real y de auténtico buen gusto (Quim Monzó I Love You!).

En general os aplaudo por el buen trabajo que hacéis para con el catalán, tendría que haber más Blogs como los vuestros... y de hecho he recomendado su lectura a catalano-escribientes-blogs que conozco. (en realidad es sólo 1, pero algo es algo)

Lo más paradójico de todo es que yo os escriba esto en castellano... bueno, sólo es una más de las grandes paradojas que nos tienen confusos a todos aquí, en la Catalunya de los milagros.

Saludos

Steam Man

L'Steam té un blog amb posts molt interessants. Comentaris com el seu m'animen a seguir cap a l'infinit i més enllà... (Ah, i espero que la sevillana caigui!)

Rain King, Counting Crows

Faldilla carbassa...

Faldilla carbassa, samarreta negra, sandàlies, ulleres de sol... M'has citat dins un cinema. M'has dit el nom de la pel·lícula i l'hora de la sessió. He agafat la moto i he volat per l'autopista. He vist com entraves a la sala i t'he seguit de lluny. No hi ha gaire gent. T'asseus a la penúltima filera. Jo m'assec al teu costat. Tanquen els llums. Comença la publicitat. Hola, em dius, pensava que no vindries. ¿Ho has dubtat potser? No pas. Al darrere no tenim cap espectador. Els més propers, a la mateixa filera, són una altra parella que tampoc no miren la pantalla. Em petoneges el coll i em llepes l'orella amb la punta de la llengua. M'agafes la mà i la prems amb força. Ets un Dimoni, em dius. ¿Dimoni jo? Et recordo, noieta, que has estat tu la que m'ha citat en aquest cinema, així que no te les donis d'angelical. Ja saps què en penso, de les dones angelicals. Efectivament: no portes calces. Ho sabia. Ho he sabut des del mateix moment en què m'has dit que avui et posaries la faldilla carbassa. ¿Per què ho has fet, marrana? Faig el que vull, Dimoniet. Tu mateixa. Ja ets prou grandeta. Tsssst. Calla, no xerris tant, bocamoll, que ens cridaran l'atenció! Tu sí, que estàs molla. Tots els llavis et regalimen: els de dalt i els de baix, els horitzontals i els verticals. Deixem de parlar. Trempo com una mala bèstia. Reconec que això del cinema té el seu morbo: la foscor, el perill de ser enxampats... Les evolucions dels meus dits augmenten el mullader. Ja t'has escorregut un parell de vegades. No puc dissimular el neguit a l'entrecuixa. M'acarones passant la mà sobre els texans la qual cosa augmenta encara més l'embalum. Em descordes el botons. Jo sí porto calçotets. D&G blancs. Me l'agafes amb destresa i la sacseges lentament. Avall i amunt. Avall i amunt. Ajups el cap i t'hi amorres. És la primera vegada que em fixo en la pantalla. En fan una de pirates, una d'aquestes pel·lis d'acció trepidant... Noto els teus llavis i la teva saliva i la teva llengua i el vel del teu paladar i la campaneta... Fes, fes, que ja t'explicaré la pel·lícula després. L'excitació s'accelera i esclato de seguida. Retinc la respiració per a no panteixar. Goluda, t'ho empasses tot d'una glopada. No en deixes ni una gota. T'incorpores i em dius: està dolça, boníssima. No he tret en cap moment la meva mà de l'interior de la teva faldilla. Ara faig la tisora amb els dits índex i llarg entaforant-los sencers en els seus respectius caus mentre amb el polze et frego el clítoris. Respires acceleradament. Em mossegues el clatell mentre jo et mossego els mugrons. Tssssst. Que ens sentiran! Dissimula una mica! Et menjaria sencera. Tornes a beure'm. Einmal ist keinmal. Mai no en tens prou. S'acaba la pel·lícula. Jo m'aixeco primer i surto de la sala abans que tu. Tinc la moto aparcada a la vorera just al davant de l'entrada. Quan m'estic posant el casc, et veig sortir per la porta del cinema. Faldilla carbassa, samarreta negra, sandàlies, ulleres de sol... Passes per la vora, em somrius i, sense aturar-te, te'n vas caminant xino-xano cap a casa...