Hem de ser inquietants. Hem de desassossegar el lector perquè se li desvetllin les neurones anestesiades. Hem d'infectar les ments aburgesades, desestabilitzar les creences, dinamitar els conceptes sobre els quals es basteixen totes les ficcions socials. Hem de ser dolents, malèvols, diversos i perversos. Hem de sacsejar la platea fins que tothom tremoli escagarrinat. Hem d'empènyer la gent cap a l'abisme. Hem de promoure l'imbecil·licidi: el suïcidi en massa dels imbècils. Hem de sobreviure al capitalisme sense ànima i instaurar una república federal de savis menfotistes que habitin
els cims de les muntanyes (amb connexió Wi-Fi, per descomptat). Hem d'escombrar tanta rampoina i tanta fantasmagoria. La literatura no ha de refermar cap convicció. L'art no pot ser un placebo. Hem de trencar els lligams que ens aferren als costums. Hem de lliurar-nos al desconegut. Hem de transcendir-ho tot i transcendir-nos. Hem de deixar petjades de semen i de sang. Hem de morir més nus que quan vam néixer. Hem de beure tots els alcohols i cantar totes les cançons. Hem de mentir perquè la veritat resplendeixi. Hem de saltar les tanques i okupar el cor del bosc on els senglars copulen, el cor del senglar on copulen els boscos, la còpula mística del senglar i el bosc, la desfeta de les nostres pors amb la visió del senglar, els seus ullals, el seu gruny, el seu pèl, la seva bafarada... Hem d'oblidar el que cal oblidar per a recordar el que cal recordar. Hem de ser salvatges amb els civilitzats i civilitzats amb els salvatges. Hem de ser sospitosos i sospitar de tot i de tothom. Hem de riure i ballar. Hem de veure sortir el sol. Hem d'occir els neulits, fer-los xixines amb el piló massís del nostre menyspreu com qui ratlla faltes d'ortografia. Hem de ser insolidaris amb els impotents i implacables amb els poderosos. Hem d'aprendre a estar sols. Hem de ser molt més que una promesa. Hem de ser conflictius.
Vaig escriure la meva primera novel·la amb una Olympia en un pis infecte de Ripollet l'any 1994, és a dir, fa 15 anys. La vaig titular Tant se me'n fot. La portada era groga amb una foto meva de petit on aparec rialler. La vaig signar com a Toni Ros. L'esguerro en qüestió constava de 30 capítols i un relat final titulat El Boig. Sembla mentida que, tres lustres després, aquestes pàgines em resultin tan actuals. Les podia haver escrit ahir mateix. Aquí les teniu escanejades:
Si no fos que estic per damunt de mi mateix, de les meves paraules i dels meus actes, per damunt de l'ombra que em persegueix, per damunt dels altres (que són també ombres), per damunt del món i d'aquest sarcasme evolutiu anomenat "humanitat", per damunt dels principis dogmàtics que nodreixen tota mena de talibanismes, per damunt d'eticismes i esteticismes ridículs, per damunt de claques i mediocritats que necessiten aplegar-se per a semblar importants, per damunt de tanta paranoia sentimental que ens esclavitza, per damunt dels tòpics i les ficcions del ramat, per damunt de les muntanyes de merda del consumisme, per damunt de les muntanyes de merda del cofoisme, per damunt de les muntanyes de merda del llepaculisme...
