Incerteses

― Todos los días deberíamos perder algo y descubrir que no sucede nada. Así comprenderíamos que vivimos atados a cosas innecesarias. 

Juan Luis aplicaba el mismo razonamiento a sus relaciones sentimentales. Cada vez que se producía una ruptura, experimentaba alivio y cierta euforia. 

― Se ha acabado todo. Recobro la libertad. Ya no tengo que responder a las expectativas de otra persona. Puedo hacer lo que me dé la gana y fracasar sin preocuparme de los reproches y las caras de perplejidad. 

― ¿No estás apenado? ― le preguntaba. 

― Claro que sí. Nunca es agradable romper con tu pareja. Pierdes algo esencial. Es como si muriera una parte de ti mismo, pero cada vez que sucede siento que he dado un paso hacia delante. 

― ¿Un paso hacia delante? ― No te entiendo. 

― Un paso hacia delante para mí es desprenderme del lastre que acumulamos al vivir. Los afectos son un lastre. Las creencias son un lastre. No hay que depender de los otros. No hay que aguardar nada. Lo extraño es vivir, saber que estás aquí, pero que algún día no estarás y, sin embargo, esperar el desenlace que acabará con todo: lo que eres, lo que podrías ser, los recuerdos, los miedos, los escasos momentos de felicidad. Si no tienes nada, si nadie te espera, si no te sientes vinculado a otra vida ni a los bienes materiales, resulta más fácil partir. 

― ¿Partir hacia dónde? ¿Crees que hay algo después de la muerte? 

― No, rotundamente no. La muerte es una liberación. Al morir, no perdemos nada. Al contrario, se acaban todas las incertidumbres. 

Rafael Narbona, Miedo de ser dos, cap. 16

"La esperanza es hija de la ternura"

Ultreia

I prefer to hike alone but miss companionship in camp. It is great when you encounter something beautiful to share it with someone else. But I find that another person talking keeps me anchored in the other world I'm trying to escape. A good day of hiking is when I don't see anybody. For me hiking is a way to re-connect to the life force, the earth. At a certain point most days I stop & truly realize my very tiny part in this incredible, non-stop ball of life that we are part of. If I am talking to someone this never happens. 

AaronT, The Lightweight Backpacker Lite Philosophies and Practices forum 

Ha arribat el moment de caminar sol. Amb una motxilla lo més petita i lleugera possible. Les coses essencials. Take less, do more. Per anar encara més lluny... 

Fugir, sempre fugir, perquè viure és fugir del que hem viscut, i els que no fugen és perquè no poden, esclaus dins la gàbia de la rutina, sedentaris, víctimes de la presumpta seguretat i de la por.

Caminar sol sense lligams de cap mena. Les arrels són per als arbres, les ales per als ocells, nosaltres tenim peus i cames per avançar sense aturar-nos, afamats, assedegats d'horitzó inabastable...

Lo important no és lo que deixes enrere, sinó lo que encara ha de venir. Estiguis on estiguis, vagis on vagis, facis lo que facis, només te tens a tu mateix i la teva força de voluntat. La resta és accessori i prescindible. 

I marxes de casa... Una casa (home, sweet home) és una presó decorada al teu gust, però una puta presó. Com la feina. Com els deutes. Com les obligacions. Com els compromisos. Com la família. Com els sentiments. Com els objectius. Com els somnis... Tot presons i gàbies. Tot cadenes, panys i forrellats. 

Marxa. Fuig. Camina. Què o qui podria retenir-te? 

La llibertat és oblit i noves possibilitats. Deixar-se endur pel corrent de la vida. Aventurar-se.

Camina, camina fins al final de la terra i, quan s'acabi la terra, neda, salta, enlaira't, sobrevola els oceans... 

Vanaprastha, the journey is never over...
 

Ultreia e Suseia. Deus audiva nos

Darrer diumenge de juliol

Encara no són les set. Matino com cada dia. És la millor hora. Només els ocells i la remor dels aspersors automàtics que ruixen la gespa. La presència silent de l'home que fa el manteniment de la piscina comunitària. La fresca. Respiro a fons. El cel ennuvolat, matisos de porpra entre grisos i blaus. Corre una lleugera brisa que fa titil·lar les fulles dels arbres. Serà un diumenge especial amb dinar familiar. Una gentada. Fa molt temps que no ens apleguem els sis germans. Resulta que tres dels germans hem acabat vivint a Alpicat, on viuen els pares. La vida ens va allunyar i la vida ens torna a reunir. Hi haurà el fill més gran, servidor, i el nét més petit, l'Èric, vuit mesos. 

Tant de bo avui no tingui res a veure amb ahir, que va ser un dia funest, per a oblidar, probablement un dels pitjors dies de la meva tortuosa biografia sentimental. Lo meu mai han estat els comiats. Odio les mudances. Em juro i em perjuro que no tornaré a embolicar-me amb cap més dona. Tot comença amb flors i violes i acostuma a acabar com el rosari de l'aurora, sobretot si hi ha convivència intensiva sota el mateix sostre. És inevitable. No som éssers civilitzats, per molts llibres que hàgim llegit. Hi ha un instint animal, brutal, que ens empeny cap a la supervivència davant el qual no valen raons ni argumentacions. El cor té un llenguatge boirós que tot ho embolcalla. Emocions contradictòries de les que no pots refiar-te'n. De vegades cal tirar pel dret i fer via sense contemplacions si no vols quedar atrapat en el fang dels aiguamolls. De vegades cal ser quirúrgic i aplicar el bisturí sense tremolors malgrat que no disposis d'anestèsia. 

Has de ser tu i defensar la teva dignitat. Ningú ha de manipular-te. La llibertat és sagrada. Has de fugir quan te n'adonis que has perdut la teva essència. Corre, corre, corre ben lluny fins que retrobis la imatge del que ets en la solitud més pura. Vés amb compte amb els sentiments, que solen ser una xarxa subtil que t'atrapa. Vola sense por cap a nous horitzons. Allibera't. Reinventa't. Sigues independent. Enceta una nova etapa. No miris enrere. Sigues valent i confia. Tot sortirà bé. Que la sort t'acompanyi.

Els sentiments pesen

Els sentiments pesen. "Pondus meum amor meus" (deia Sant Agustí). Perquè en aquesta vida no tots els lligams són materials; n'hi ha de més subtils, que ens aferren i no ens deixen avançar. És la diferència entre les aus i els paquiderms, entre viure de lloguer o de propietat.

Els sentiments pesen. Les sensacions, en canvi, són puntuals, efímeres, fotogràfiques. Un sentiment és un relat, té un argument, com una pel·lícula que s'allarga, es repeteix (repetició en sentit kierkegaardià) i s'arrela cada cop més fins que ens acaba ofegant. La sensació és flor; el sentiment és heura. Cal conrear la metasentimentalitat si no volem esdevenir un trist vaixell ancorat. Cal fomentar el sensacionisme, l'espontaneïtat, si aspirem a una existència veritablement lliure.

Els sentiments pesen. Diràs que no podem evitar-los, que s'apoderen de nosaltres i ens infecten com un virus. Malament rai. De totes les addiccions, procura estalviar-te les més letals. Ho vaig escriure fa dos anys:

Contra el naufragi dels sentiments només ens queda una platja: la voluntat de ser lliures, l'aristocràcia de la distància.

Els sentiments pesen. ¿O és que ens fa basarda la insuportable lleugeresa de la llibertat?

Les paraules també pesen

Petita felicitat

¿On està escrit que hem vingut aquí per a ser feliços? Deixeu-me dubtar d'aquest imperatiu que ens obliga a atènyer la fictícia felicitat. La felicitat la va inventar un flonjo que somiava floretes. Quina quimera més vulgar. Ja ho deia Nietzsche: la felicitat és una cosa burgesa que només està a l'abast de les vaques i de les dones.

Jo no vull ser feliç, sinó sentir-me pletòric, fort, poderós... La felicitat és una anestèsia que deprimeix la meva vitalitat. El que necessito són sensacions punyents i no pas sentiments mandrosos. La calma és per als rius estancats. Doneu-me meandres ràpids, fredes cascades, la violència dels guèisers, l'esclat dels volcans, abismes oceànics... La vostra petita felicitat em fa fàstic.

--&--

No hi ha hagut mai a la història de la humanitat un mitjà de comunicació més lliure que els blogs la qual cosa no significa que tot s'hi val. Un blog anònim o sensacionalista té els dies comptats. La credibilitat del bloguer i la fidelitat dels ciberlectors només es guanya dia a dia donant la cara i amb una feina honesta. (RdY)

Magnífic Partal!

Distància

Contra el naufragi dels sentiments només ens queda una platja: la voluntat de ser lliures, l'aristocràcia de la distància.

Al capdamunt

Si no fos que estic per damunt de mi mateix, de les meves paraules i dels meus actes, per damunt de l'ombra que em persegueix, per damunt dels altres (que són també ombres), per damunt del món i d'aquest sarcasme evolutiu anomenat "humanitat", per damunt dels principis dogmàtics que nodreixen tota mena de talibanismes, per damunt d'eticismes i esteticismes ridículs, per damunt de claques i mediocritats que necessiten aplegar-se per a semblar importants, per damunt de tanta paranoia sentimental que ens esclavitza, per damunt dels tòpics i les ficcions del ramat, per damunt de les muntanyes de merda del consumisme, per damunt de les muntanyes de merda del cofoisme, per damunt de les muntanyes de merda del llepaculisme...

Si no fos que professo el menfotisme crític, ja faria temps que hagués embogit. Per sort, encara sóc un individu lliure, tan lliure que, de vegades, em faig por a mi mateix. Quan els pobres d'esperit em coneixen una mica, tremolen, es caguen a les calces i em defugen amb excuses vomitives. Els pobres d'esperit no suporten El Conflicte. Tinc l'armari ple de màscares. Passa un segon i me'n ric; passa un altre segon i ploro; passa un altre segon i me n'enfoto, em contradic, ja no ploro ni ric, sinó que em sobrevolo com un saxofonista tocant el saxo al capdamunt de l'Everest...

Ihr seht nach Oben, wenn ihr nach Erhebung verlangt. Und ich sehe hinab, weil ich erhoben bin. Wer von euch kann zugleich lachen und erhoben sein? Wer auf den höchsten Bergen steigt, der lacht über alle Trauer-Spiele und Trauer-Ernste.

Plovisqueja després de segles de sequera... Els pins estan contents.

Una crítica molt assenyada d'aquest post. (Gràcies per llegir-me, Ramon, no esperava menys de tu)



Blogs i fotologs d'alumnes: "EnDaiMoNada" girl + Juan Pardo + Lo han dicho en la tele + itstimetodance + venividivinci + themoongoesdown + changesinmylife + ardnas3 + bellezasunicas

Covardia

A mesura que passen els anys, la possibilitat de canviar la teva situació vital resulta més remota perquè t'habitues a la realitat que t'envolta i perds l'embranzida (física i idealista) que t'hauria de permetre fer un cop de volant, girar la truita, redreçar la trajectòria que t'ha d'acostar a l'objectiu final de la teva felicitat. La puta inèrcia que ens objectualitza. A mesura que passen els anys, en definitiva, et tornes més covard. És aquesta covardia, aquesta por a perdre la teva infelicitat present, la que no et deixa assolir la teva felicitat futura la qual, al capdavall, no deixa de ser un somni molt bonic en el qual no ets capaç de creure perquè -amb els anys i les experiències- t'has tornat d'allò més escèptic, tan escèptic que ja ni creus en la possibilitat de què la teva vida podria millorar si tu volguessis...

Pragmatisme, realisme, postmodernitat, metasentimentalitat... La lletra de l'Imagine de Lennon és una pallassada. El món no pot ser canviat. Plató és ben mort. El va matar Nietzsche, com va matar déu i la puta mare que els va parir. El futur és incert. El futur és de les màfies i del canvi climàtic i de l'agonia de les lletres i dels somnis que aspiren a eixir de la caverna, boigs de llum definitiva.

Amistat

No creus gaire en l'amistat. L'amistat, com l'amor, són sentiments mitificats. Els sentiments, en general, enterboleixen la vida, és a dir, ens la compliquen. Aspires a la metasentimentalitat. Per això, quan perds un amic notes una curiosa sensació d'alleugeriment. N'estàs tip, de què els altres esperin coses de tu. No hi ha res més insuportable que aquesta exigència aliena. Si no t'accepten com ets, si no són capaços d'admetre el que dius i el que fas, com ho dius i com ho fas, que se'n vagin a pastar fang. Ells han perdut la teva amistat mentre tu has guanyat la teva llibertat, t'has deslliurat d'uns lligams i unes obligacions que t'engavanyaven. Són ells, els que et troben a faltar. Si som seriosos i ho analitzem a fons, tota relació humana (amor, amistat, etc.) està basada en l'interès. Els que volen ser "amics" teus sovint ho volen ser per a poder dir als altres que ho són... Cal despullar-se d'aquesta vergonyosa necessitat.

Jo no sé si tinc "amics". El que sí que sé és que m'estimo molt la meva llibertat, cada cop més. Hi ha gent amb la qual no t'asseuries mai en una taula, gent amb la qual no prendries ni un miserable cafè; i gent amb la que pots estar hores, dies, mesos, anys xerrant i xalant... Aquest és el misteri. A mesura que em faig gran, valoro més el meu temps, perquè sóc conscient que cada vegada me'n queda menys. No puc perdre el temps ni els estreps amb persones que no m'aporten res i amb les quals no comparteixo res. M'estimo més quedar-me sol a casa que haver de participar en aquesta depriment comèdia social, sobretot quan aquesta comèdia és hipòcrita i interessada. M'estimo més perdre presumptes "amics" que haver de suportar-los a contracor i acabar fastiguejat.