Un regal del cel

L’Amor omple la buidor infinita de l’existència. Ets important per algú, si més no t’escolta, et mira, fa de mirall imperfecte de les teves imperfeccions, s’asseu davant teu, dorm al teu costat, et dona la mà, et toca, et besa, prova de desfer els límits de la individualitat separadora, t’acull com una onada, et bressola com el vent, espera i desespera com ho fas tu, pot comprendre els teus silencis, no et jutja gaire severament, és el bàlsam de les ferides i la mel de les desgràcies, respira a l’uníson, batega amb tendresa, gemega sense fingir, es lleva la màscara per a jeure de qualsevol manera, és l’única certesa enmig de les incerteses, et cuida quan les forces fluixegen, t’empeny cap al futur amb ales immenses, coneix els teus secrets...

L’Amor omple la buidor infinita de l’existència. És un regal inversemblant del Cel. 

Sampa 11

Viu la vida ara, aquí mateix, com t’és donada, abans que el somni deixi de ser real.

Viu-la sense passat ni futur, sense cabòries, abraçant plaer i dolor, acceptant que les coses són com són més enllà de la teva voluntat, plenament conscient que l’univers sap el que necessites i mai no et donarà res que no mereixis. 

Viu-la amb els ulls ben oberts, amb la ment oberta, amb el cor obert, perquè només si t’obres podràs rebre les benediccions del cel i de la terra.

No menyspreïs ningú. No et menyspreïs. Cada ésser és una manifestació divina. Tots els éssers som Un-Sol-Ésser, no pas en matèria, sinó en energia. L’amor ens interconnecta amb la seva llum i el seu caliu. Estima. Estima’t.

Deixa que la vida et sorprengui. Mai hauries imaginat això que vius i, tanmateix, tens la sort de poder viure-ho. Arribarà l’hora suprema en la qual tot es revelarà sense ombres, aquell dia donaràs gràcies i entraràs cantant al paradís de la veritat, de la bellesa, de la bondat.

Respira amb tendresa. Camina amb tendresa. Parla amb tendresa. Estima amb tendresa. Que la tendresa sigui la teva guia enmig d’un món embogit per la violència. 

Viu la teva vida aquí, ara mateix, com t’és donada, perquè és la teva, perquè no en tens cap altra, perquè és perfecta en la seva imperfecció, perquè cada segon que passa és un segon que t’acosta a l’altra banda... 

Viu-la. Abans que el somni deixi de ser real. 

Tenderness

Ho he vist en somnis, amb els ulls oberts, des del finestral de l’hotel Blue Bottle de Tessalònica, sota un cel plujós: som fills de la guerra i de l’amor, eros i thanatos sempre, empenyent o esporgant l’impuls intrínsec de la vida. Hi ha més cementiris que escoles bressol, més mausoleus que night clubs. Som fills de Mart i de Venus, esquizofrènicament incurables. 

Cada frontera que travesso m’ho confirma: regna la tristesa enmig de la lletjor, la bellesa i l’alegria són excepcionals. Parlo ara dels Balcans. Si parlés del Brasil no canviaria gaire; o d’Anglaterra o de Finlàndia, que són llocs que conec. 

De vegades, la Natura suplanta amb esplendor la mesquinesa humana. Ella ho omple tot i esdevenim espectadors estupefactes, prescindibles. De vegades, és la humanitat la que s’imposa, i aleshores el paisatge s’embruta i es deteriora, convertint-se en un pandemoni sorollós i abominable. 

Ho he vist en somnis, amb els ulls oberts: som fills de les ruïnes del passat i de les noves tecnologies que promouen l’esclavatge virtual. Ens volen submissos, connectats a la xarxa, peixos dins la peixera, enteranyinats, no pas independents i solitaris. Ens volen silenciosos i servils, porucs, domesticats. Fills del Sol i de la Terra, ens acontentem amb tenir wi-fi i fer-nos selfies que després retocarem amb els filtres. Hem nascut per això, oi?

La guerra i l’amor. Quan la violència descansa, pot brollar la tendresa, és a dir, la qualitat humana per excel.lència, una poètica dels gestos. Sense tendresa no hi pot haver esperança...

Where my heart beats

Arriba l’hora bruixa amb la llum màgica, la platja es va buidant, el dia defalleix tendrament. Piulen els ocells. Hi ha claredat entre els verds i els blaus intensos. Pedres i fustes m’envolten amb els seus àtoms amatents. No sóc només una veu i una carn, sinó també un somni, un alè que malda per traspassar les formes de les coses. La meva llar és on el meu cor batega. En els teus ulls. En els teus braços. En el teu sexe. La meva llar és el caliu que som i que serem. No solament paraules. No solament fets. També i sobretot silencis i certeses. Quan el capvespre ens mostra que res no és etern. Un altre dia que passa. Piulen els ocells.

Nach neuen Meeren

Voy a ir a Delfos y a Meteora, a rendir homenaje a las huestes de mis predecesores, filósofos-monjes, almas nómadas, encarnaciones diversas que sostuvieron la lucidez en el laberinto de las sombras. La luna llena me desvela. El mar apenas susurra. Enciendo una vela roja. Despejo mis fosas nasales. Soy la mutación de mí mismo a cada instante. Mariposa desnuda de alas. Pétalos sin flor. Respiro mejor en solitario. Puedo aguantar el aire dentro de los pulmones bastante rato y no me muero. La frase que me desveló esta noche (la más lunática) la escribió el Príncipe Vogelfrei en uno de sus poemas: “Quien perdió lo que tú perdiste, en parte alguna se detiene”. Perder todo para ganarse. Bendita paradoja. La libertad como ganancia pura, victoria absoluta. Ser libre con este cuerpo, enredado en esta telaraña absurda de relaciones. Sentirse ajeno. Sentirse alien. Siempre fue así. Perderse para encontrarse. Mutando. Ver salir el sol y ver salir la luna, más o menos por el mismo sitio (horizonte mediterráneo), ambos con ese color anaranjado que tanto recuerda a la yema del huevo (cósmico). Hemos venido a comprender el misterio y, sobre todo, a vivirlo. Besar, por ejemplo. ¿Existe algo más lindo que unir labios, lenguas y salivas? Tal vez unir almas. Almas-llama que se funden desde el albor de los tiempos. No voy detenerme. Hay tantos lugares que visitar. Hay tantas manifestaciones que abrazar. Cambian las caras y los nombres, pero detrás siempre está Shakti, la innominada, la innombrable, la diosa que nos acoge entre sus brazos, la hembra que nos acuna, la que nos da de beber y nos bebe, la madre-amante-hija que prevalece enraizada entre las plumas de nuestras alas cada vez mayores, aguileñas. Alas de poeta. Alas de ángel caído que titubea a la hora de levantarse. Vamos a elevarnos como se eleva el sol cada mañana. No es preciso tocar las estrellas, basta con subir un poquito, ser gaviota ambiciosa, alcanzar la cima de tus sueños verosímiles. La luna no se va nunca. Está dentro. Tu voz se quiebra en el audio, sollozas. Dices que lo más importante es intentar entendernos. Solamente la ternura permite que haya esperanza. El resto es violencia, egoismo, vanidad, nada. El resto es catástrofe y bombas atómicas. Seamos lentos, ligeros, tiernos. ¿Dónde se escondió la ternura en el siglo XXI? Tierno es un adjetivo que ya sólo se aplica a los quesos. Seamos tiernos, dulces, mullidos. Cuánto daño hizo el patriarcado con su modelo nefasto de masculinidad guerrera australopiteca. Cazando mamuts todo el tiempo, y las mujeres como presa, y el poder, siempre el poder, para sentirse grandes (grande es la miseria). El faro no se cansa de parpadear. Venus dormita con las bragas puestas. Venus conoce mis debilidades y las ama. Amar es amar las imperfecciones del otro. Tuve arrebatos de sublimidad, lo reconozco. Ahora me limito a contemplar la belleza con sus perfiles demacrados. Bello es vivir sabiendo que esto se acabará algún día. Si durara siempre, no sería tan bello. Con el amor pasa lo mismo: ¿Quién piensa en el último beso cuando está dando el primero? Esa conciencia no me hace más sabio, pero me ayuda a estar calmado. La noche tiene su encanto, incluso sin luna y sin estrellas y sin consorte en la cama. La noche se deliza de puntillas y penetra tu aura. Es sibilina. La noche te empapa de melancolía, envuelve de niebla tu vacío. Es intensa. Es hembra, muy silenciosa, muy licenciosa. Es puta. Como la luna. Ambas putas. Puedo esperar mil siglos hasta que la última letra de la última palabra del último diccionario desaparezcan de mi vida. Sueño con eso. Me consta que no soy el único. Islas somos todos en medio de este océano profundo. Se trata de aprender a flotar. No digo nadar, con flotar basta. Lo más cómodo es hundirse. Mogollón de gente se hunde, como piedras se hunden. El fondo del mar está lleno de piedras-humanas. Hundirse es resignarse. No hay nada peor que la resignación. Es más épico el suicidio. Larga vida a los suicidas! Pero la resignación da asco. Vomito sobre los resignados. Escribir así da gusto, cuando no te ve nadie, cuando no te lee nadie, en mitad de la noche, furtivo, clandestino, asesino de ilusiones, logomáquico. Da gusto, en serio. Y no releerte. ¿Qué caminante se entretiene con las huellas que ha dejado? Estar locos nos permite todo esto. La locura a veces es fuga y otras veces verdad que duele. Verdad de la buena. Normalmente, hipocresía y cordura son sinónimos. Es el teatro social. Hay que adaptarse, dicen. Tiene narices. Supongo que lo mismo les decían a los judíos al entrar en los campos: hay que adaptarse, el trabajo os hará libres. Y luego paga la hipoteca y los sábados la visa sacando humo. Libres, qué risa. Hay que adaptarse al manicomio o te llaman loco. Tiene narices. En realidad, hablo de segunda mano. Olvidé las rutinas. Olvidé los relojes. Olvidé las corbatas. Olvidé los protocolos. Olvidé los méritos de mi currículum. Olvidé las llaves del laberinto, o mejor dicho, cuando logré salir, las tiré al primer contenedor que encontré, recuerdo que era amarillo. Olvidé hasta mi nombre y mi apellido. Ahora me llamo Vogelfrei y escribo poemas en alemán: 

Dorthin — will ich; und ich traue 
Mir fortan und meinem Griff. 
Offen liegt das Meer, in's Blaue 
Treibt mein Genueser Schiff.    

Alles glänzt mir neu und neuer, 
Mittag schläft auf Raum und Zeit 
Nur dein Auge — ungeheuer 
Blickt mich's an, Unendlichkeit!

Cal buidar les butxaques de pedres

  

L'ànima ho sap: hem vingut a ser lleus, a fendir el cel de bat a bat, de l'est fins a l'oest, amb ales de foc, sense el pes de la por, coratjosament.

L'ànima ho sap: el vent que empeny els cors, que els fa vibrar, que uneix els amants més enllà de l'espai i del temps. 

L'ànima ho sap: l'eterna flama que crema, la sang que tenyeix els camps, la lluna que creix i s'esberla, la vida sencera regalimant tendresa.

L'ànima ho sap: hem vingut a ser lleus, a vibrar, a créixer

Tendrament

Coratjosament

Indefectiblement

Perquè cal buidar les butxaques de pedres si volem caminar de pressa

No siguis pedra tu també.

Cossos astrals

COSSOS ASTRALS 

 Que tots som fills de Mu, descendents dels Naakal

constructors de piràmides, escultors de moais

TangataManu, Kukulkán

The Sphinx, Tiahuanaco

Very Far Away From AnyWhere Else 

Hotu Matua from Hiva Oa

Gauguin i Brel

 Que tots venim de les estrelles 

(... Sírius ... Orió ... Plèiades ...)

exaltats, alienígenes, outsiders

ànimes reencarnades

cossos astrals

subtils

eteris

 Que hi ha un MISTERI

 en cada batec i en cada pas

revelant-se en les mirades

L a C o n n e x i ó A n c e s t r a l

 Pare Sol penetrant-nos de matinada

l’AMOR que transcendeix 

la pell   el plaer   la sang

aquest saber sense saber
aquest estar sense estar

aquesta lleugeresa

aquesta tendresa

aquesta serenor 

nova i vella

SER

Allò que som i que fem i que tenim

Allò que ens empeny cap amunt… 

 Que tots som u i diversos
i contradictoris

 Adoro la vida cada segon

A d o r a n t - t e

T

Hi ha pau

HI HA PAU 

 Hi ha pau en els vestigis de la vida feta somni, 

en els blaus que separen els núvols de les onades,

en les teves paraules, en els silencis
que es condensen en forma de
llàgrimes. 

 Hi ha pau en les gavines, 

en les fustes que arriben a la platja, 

en les pedres que mantenen l’equilibri, 

en el record de les hores amazòniques, 

tan inoblidables. 

 Hi ha pau perquè l’amor és una llum que no trasbalsa, 

aquesta divina llum que inunda el cor de rialles. 

 Hi ha pau, i tendresa infinita, i una certesa 

 que abasta cada replec de l’ànima. 

Perquè l’amor és una llum 

que no trasbalsa. 

 HÁ PAZ 

 Há paz nos vestígios de vida feita sonho, 

nos azuis separando nuvens e ondas, 

nas suas palavras, nos silêncios
condensando sob a forma de
lágrimas. 

 Há paz nas gaivotas, 

na madeira chegando à praia, 

nas pedras que manter o equilíbrio, 

na memória das horas Amazônicas, 

tão inesquecívels. 

 Há paz, porque o amor é uma luz que não turba, 

Esta luz divina que inunda o coração de risos. 

 Há paz, e ternura infinita, e uma certeza 

 cobrindo cada dobra da alma. 

Porque o amor é uma luz 

que não turba. 

 THERE IS PEACE 

 There is peace in vestiges of life made dream, 

in blues separating clouds and waves, 

in your words, in silences
condensing in form of
 tears. 

 There is peace in gulls, 

in driftwood arriving at beach, 

in stones maintaining balance, 

in memory of Amazonian hours, 

so unforgettable. 

 There is peace because love is a light that not trouble, 

This divine light that floods the heart with laughters. 

 There is peace, and infinite tenderness, and a certitude 

 covering each fold of soul. 

 Because love is a light 

that not trouble.

poemes

Mandy

Dejo la máscara colgada de la percha del recibidor. Como el sombrero y todo el pasado. Como los juicios automáticos y aquellas estúpidas quimeras que me convirtieron en un pirata cojo y ciego. No. No soy eso que soñaba. No quiero ser nadie ahora mismo. No voy a serlo. Tal vez el brillo de la llama en la madrugada. Tal vez la ternura que se desliza sobre tu piel tatuada. Dejo la máscara y callo. Hablar demasiado es síntoma de inseguridad. Callo mil veces y recallo. Para vivir no hacen falta tantas palabras. Dejo la máscara colgada en la percha mientras me desnudo de mis fantasmas. Hay un susurro que emerge de lo profundo del alma y quiere hacerse carne, carne y sangre, carne y alba. Llaman futuro a la cobardía presente. Febrero es verano entre tus brazos. Nacen flores en las esquinas más insospechadas. Las piedras aspiran a lo más alto. Como nosotros: agua con agua, transparentes, sombras blancas 

Sé que puedo ir más lejos de mí mismo, serme y sorprendrerme todavía más, abrir nuevos espacios y tiempos (o mejor suprimirlos para degustar la eternidad), empezar a olvidarme de esos parámetros que determinaron mi antiguo deambular, sentir que hay encanto en lo imprevisto, gozarlo y reencantarme como el niño que descubre por primera vez que el infinito habita dentro de su corazón, y ser hombre y mujer al mismo tiempo, serlo todo sin reparos, cielo y pájaro, susurro y beso, agua y pez, porque llegó la hora de comprometerse con la libertad suprema, aquella bendita loca que te empuja a la aventura una y otra vez, incesante, incansable, incombustible... Sí, sé que puedo ir más lejos de mí mismo y adorar el horizonte y renacerme de nuevo entre tus alas de hada-fénix, sirena de plenilunios, musa de ocasos sin cuento... Morir debe ser amanecer en otro lado. 

 

Y he sido el cielo de tantos pasos que apenas puedo cantar mi canto. Tuve latidos que estremecieron todo mi cuerpo de arriba a abajo y atardeceres rotos por la marea contra las rocas negras del viejo puerto. Olas y nubes en la tormenta, gaviotas sobrevolando el tejado, colinas y valles donde pacen los caballos. Eso fui hace tanto tiempo que apenas recuerdo mis horas de soledad infinita. Anduve tan perdido por el bosque que olvidé las palabras humanas. Oh robles hermanos. Oh pájaros cantores. Oh viento que susurras el secreto de los dioses. Oh alma que acechas en la sombra, hambrienta y sedienta de luz, loca por ver lo invisible, loca por ser lo imposible, loca por volver al hogar, a la patria, al nido donde unos dedos sin nombre acarician tu piel inconsútil. Y eres mi parte más etérea, un arco iris lejano en el horizonte de mis sueños. Nada sirve cuando todo se evapora en el fuego más ardiente. Nada sirve cuando te rindes y aceptas que rendirse es el camino. Siempre hay brazos abiertos y faros para los náufragos. Porque somos eso: náufragos. Por eso nos reconocemos. Un niño perdido y una muñeca rota. Una niña perdida y un muñeco roto. Naufragando hace siglos, a la deriva, islas, escollos, arrecifes, acantilados, barrios marginales, pueblos abandonados, semilla de esperanza, lucha sin tregua, a la deriva, hace siglos, buscando sin buscar, y sin embargo encontrando, tejiendo el hilo de las casualidades, con este vacío dentro, con este vacío que no puede colmarse, con este vacío que se esconde tras los ojos ávidos de amor verdadero. Porque fuimos huérfanos. Porque fuimos gigantes. Porque todo lo fuimos y todo lo olvidamos. Ahora quiero ser tuyo. Estoy harto de ser mío. Ahora dejo de sufrir. Decido perderme. Decido regalarme. Decido fundirme con mi destino. Si existe la libertad, si de veras existe, consiste en dejar de ser uno mismo para serlo todo de todas las formas posibles. Y ser tuyo es una de ellas. Así, sin posesivos. Así, con la naturalidad de las flores que no cuentan sus pétalos. Con la sencillez de la hierba que crece sin saberlo. Así, como cae la noche, como sale la luna, como te quiero... 

En la imaginación no hay decepción. Lo digo porque a veces la espera es más dulce que el encuentro. Lo digo porque soñarte crea espacios insólitos en mi cerebro. Y a pesar de todo, más tarde o más temprano, sé que llegará la hora de lo verdadero, cuando las palabras se escondan bajo de la cama y los gestos abran sus alas y todas las estrellas nos observen atentas, curiosas como niñas que descubren su primer orgasmo. Y habrá un instante preciso y precioso, un solo instante irrepetible donde todo el universo se concentrará en nuestros labios. Sueño ese instante y lo detengo. Lo siento. Lo soy. Lo somos. No duele soñarlo. Es como acariciar la distancia entre lo posible y lo incierto. Es como andar sobre el agua: el peso de tu cuerpo no te hunde, sino que te eleva, te alza hasta la cumbre de todos los abrazos. Hemos vivido tantas vidas que ahora merece la pena demorarse, entretenerse un poco, pasear por el borde del pantano, atisbar la salida del laberinto, gozar de la antesala de lo sublime, respirar lentamente y mirarse a los ojos sabiéndolo todo del otro, hasta sus más ocultos recovecos. Y llegará el silencio, el bálsamo sagrado de lo inenarrable. Nada que ver con cualquier recuerdo. Todo será nuevo. Seremos nuevos. Seremos ángeles. Dioses de barro. Carne incandescente. No cuentes las horas. Cuéntame cuentos con finales que son principios, porque cada segundo comienza el universo entero en la punta de tus dedos, en la punta de tu lengua, en la punta de tu sexo. Todo sexo. Todo aire. Todo luz y más luz en mitad de la noche. Todo fuego. Hay seres que nunca encajamos en el teatro de las ciudades y sus autómatas. Seres sensibles como flores silvestres. Salvajes. Indomesticables. Te sueño con parsimonia. Me sueño soñándote. Mañana será demasiado tarde. Es ahora, ahora mismo, que te tengo como el mar tiene las olas y el cielo el viento.

------&------

 

Recordaré els dies de Cap Ras com els més dolços de la meva vida. Aquí vaig ser en essència, sense adjectius, amb la banda sonora del mar i del vent, curull d'energia, solitari i alhora acompanyat per éssers de llum que em van ensenyar tantes coses... Les últimes llàgrimes que em quedin seran per aquesta Mar d'Amunt, emmarcada per la silueta del Cap de Venus i de la Serra Veritable, pels fars que esbandeixen la foscor, pels esculls que guarden els secrets dels corbs marins i les gavines... Recordaré Cap Ras sempre, inevitablement, com l'indret més bonic on mai he viscut. Llenceu les meves cendres aquí mentre sona una guitarra acústica i una harmònica...... Que el meu cor pengi per sempre més d'aquest cel tan blau i s'enfonsi en aquest mar tan nostre.... Us dono el meu amor i el meu somriure.... Canteu i balleu fins al final... Sigueu vosaltres mateixos sense concessions... Estimeu la natura, la llibertat i l'horitzó... Estimeu-vos.... Sigueu ocells i sigueu flors... Canteu i balleu.... Doneu-vos, regaleu-vos.... No us estalvieu cap abraçada ni cap petó.... Que la vida és generosa amb els valents que la viuen sense por... Canteu i balleu... Que us recordin pels vostres excessos i no per les vostres mesquineses... Que ningú pugui dir de vosaltres que vau ser miserables... Canteu i balleu fins al final... Us dono el meu somriure i el meu amor.... Que els àngels us acullin amb les seves ales.... Que Déu us beneeixi...

(banda sonora)

Es la vida, imbécil

Te pones el sombrero y te haces el bohemio, el artista, el interesante. Postureo. Entre enigmático y místico. Chamánico. Silencios largos y frases cortas. Sentenciando. Exageran cuando te halagan ("Les pedres en equilibri precari dins un silenci zen, les escultures i els objectes... Són nets, rabiosament mediterranis, tendrament personals..."). Exageran cuando te critican. Hablar es exagerar siempre. Como amar. Vivir es exagerar. Las piedras son más humildes. Con tu sombrero francés das el pego. Mola. El personaje amenaza con pegarse a tu ego. Hay días que te cansas de ser eso. Hay días que te desnudarías del pasado, del presente y del futuro (es el más jodido: te exige hacer planes, tener proyectos y otras sandeces). Y agradeces que salga el sol otro día para poder desaprender a ser tú. Reinventarte. Y agradeces otra primavera para ver tantas flores llenando los campos de colores. Y agradeces, por encima de todo, ser consciente. Y haber avanzado un poquito más hacia lo más alto. La luz. La vida. Eso.        

Pares

Són ells, que et van donar la vida. Un dia es van trobar i es van estimar. Ets el fruit del seu amor. Són ells, que t'han permès de créixer, nodrir-te, aprendre, reeixir en la vida. Amb penes i treballs i molta paciència, han  lluitat pel teu futur, mentre ara ells comencen a decaure... Els veus caminar a poc a poc, somrients, grans, i del teu cor vessa una tendresa infinita. Són ells, que sempre han viscut servint i sacrificant-se per als altres, primer per als fills, ara per als néts... Una vida plena de sentit. Savis, avancen cap al final del seu camí. Que tinguin salut i durin molts anys. No és pas agraïment, sinó veneració, el que sents. El seu exemple és i serà un far inextingible enmig dels dubtes i la foscor. Pura llum. Són ells, que encara es preocupen per tu, que resen per tu, perquè sempre han volgut la teva felicitat. Un amor incondicional. El més immens. Són ells, que et miren i t'escolten en silenci, contents, pensant que potser tota la seva feina no ha estat endebades. Nosaltres no fem l'amor, és l'amor el que ens fa a nosaltres.    

Som cel

Som cel

I res no ens emportarem 

tret d'aquestes hores

El silenci de Déu al tou dels dits

Tremolosa tendresa dels llavis humits

El temps absent

El cor que s'apura

Alè amb alè

Visió d'horitzons
sense mesura

Som cel

I res no ens emportarem

tret d'aquest instant suprem

en què tot esdevé llum pura

Return to Sender

L’estiu es fon als teus ulls com una mar curulla de dolçor. No hi ha cap altre horitzó que el teu esguard blau profund. Em capbusso en la tendresa del teu cos. M’encisa la teva veu de nina quan els dits fan delits i t’estremeixes felina. Juguem el joc més antic. La lluna i el sol mirant-se de fit a fit. El misteri de la llum feta carn. Dos cors bategant la mateixa sang. El silenci dels mots esdevinguts petons. No pateixis, ja vinc. No sóc a prop, sóc endins. Deixa que m’arreli per a poder enlairar-me. Dóna’m les ales que voldries per a tu. El vent em xiuxiueja el teu nom. Un nom de pètals i perfum. Torno a tu per a ser allò que la vida vol de mi. L’ocell ja sap que uns braços poden ser niu. L’estiu es fon als teus ulls com una mar curulla de dolçor. Vols que ballem aquella cançó d’Elvis?

Adéu Còrsega

Davant el mar tot es dilueix

I més després de la pluja 

La línia immutable de l'horitzó 

La silueta d'Elba al fons 

El far del port de Bastia 

He vingut a ser feliç 

I tanmateix recullo els fruits 

Verosos i macats de la tristesa 

El cel plora per nosaltres 

Ha caigut pedra i ens ha abonyegat el cor 

Se'n van els núvols terra endins 

L'illa és esquerpa com tu 

I tanmateix roman la tendresa indesxifrable 

D'aquella primera mirada que, eterna, 

Quedarà per sempre més
En el calaix dels somnis 

Adéu Còrsega! 

Adéu fada! 

Adéu dies de joia, cales de blau turquesa, torres genoveses, 

Pobles penjats, cims retallats, pedres de mils colors, 

Beneïda bellesa dels rius que davallen feréstecs

Adéu amor malaguanyat que no vas passar
D'il·lusió primerenca 

Hi ha més camí endavant 

Sempre hi ha més camí 

I més illes i més somnis i més llavis
I més món 

La culpa no és teva ni meva 

Havia de ser així 

Tard o d'hora les piles de pedres cauen

(Tu ho vas predir)

(Jo renegava de la teva predicció) 

Ara, a contracor, et dono la raó 

Enhorabona, pitonisa! 

Adéu fada! 

Adéu Còrsega! 

Davant el mar ens diluïm com llàgrimes efímeres

Qui som dins l'espectacle espaterrant de la Natura? 

Qui sota els milions d'estrelles que brillen per ningú? 

I tanmateix roman la tendresa d'aquella primera mirada 

Quan encara no sabíem que tot plegat era un joc

La fada trista

A la Vall de l'Esquirol hi havia una fada que plorava tot el dia. Només la consolava el riu on es banyava, la guitarra i la seva gata Mixa. De dia es perdia per les gorges ombrívoles. De nit mirava la lluna amb melangia. Era una nena trista que explicava contes als nens i els cantava cançons perquè ballessin d'alegria.

Un dia va baixar al mar i, passejant per la platja, va trobar un nen que jugava amb pedres i fustes. Es van mirar als ulls i no van caldre paraules. De sobte les llàgrimes van esdevenir rialles i la fada va mudar la pell antiga com una serp que surt de la cova negra després de l'hivern. 

Va arribar la calor a la Vall de l'Esquirol i la fada cercava paraules per a definir allò nou que vivia. El nen li va dir a cau d'orella: no cerquis paraules perquè hi ha coses que no poden ser dites. El temps es fonia entre música i carícies. Tot era fàcil com fàcil és el curs de l'aigua que davalla... 

Hi ha una sintonia còsmica en cada gest, en cada mirada, en cada silenci, en cada fulla, en cada núvol, en cada instant que resumeix la totalitat divina. 

La fada rega les flors del jardí mentre somia viatges llunyans. El nen se la mira amb tendresa i pensa: què en són, de maques, les fades!      

Pessigolles a l'ànima

- Qui et besa els llavis?
- Uns llavis molsuts que m'encanten.
- Qui et fa llepadetes arreu?
- Una llengua de mel.
- Qui t'acarona la pell?
- Uns dits de foc i de vent.
- Qui s'arrela en tu?
- Un om esponerós.
- Qui enlaira el teu cor cap als estels?
- Un cor generós i valent.
- Qui et fa pessigolles a l'ànima?
- Un buda que riu i calla.
- Qui camina al teu costat?
- Un pelegrí efímer.

La consciència de lo efímer, de la fugacitat dels instants, fan la vida més lleugera i més bella, una bestreta del comiat, la vigília de l'absència quan la presència encara batega, llum en les ombres, silenci entre mots, tardor en la primavera, tomba en el bressol.

I tota la tendresa del present que no gosa somiar, perquè els somnis ens allunyen de la veritat.

Acceptar. Confiar. Respirar.

Ser.

Suposa que

Suposa que perds la por i et creixen les ales i et llences de cap al desconegut i voles i voles i voles i res ni ningú pot aturar-te i la màgia inunda la teva vida fins al punt de creure que és una altra vida (com si haguessis mort i fossis al cel) i cada minut etern i cada mirada sincera i cada rialla vertadera i cada paraula transparent i cada carícia i cada petó i cada silenci tendres tendres tendres més tendres que la neu quan surt el sol i no haver de donar explicacions i no perpetrar impostures i ser més lliure que el vent lliure que bufa com vol i cantar i ballar com els nens que no saben cantar ni ballar i canten i ballen de puta mare i engegar a dida tots els ensopits que només parlen de diners i de política i de futbol i ignorar els amargats que pensen que la vida és una merda quan la merda són ells i fotre el camp ben lluny a l'illa més remota del planeta i oblidar el que et van ensenyar els capellans i oblidar els llibres que vas llegir i també els que vas escriure i somiar que somies somnis més reals que la realitat i escarnir els seriosos i els realistes i els que només cerquen seguretats i no dubten mai i els que se l'agafen amb paper de fumar i els capsigranys que ejaculen bilis i després perdre't bosc endins riu amunt fins a la cova més fosca on habiten les ondines entre falgueres i heures i molsa i no dir mai impossible i beure de les fonts més pures i assaborir la carn que batega i gemegar i cridar i aspirar al cim on la matèria es fon per esdevenir energia i adormir-te en els braços de la fada més bonica mentre et xiuxiueja paraules noves que inventa per a tu i ser com ets i no penedir-te i no saber què vol dir culpa i morir qualsevol dia amb el cor tan gran que et rebenti el pit i que les flors facin festa grossa sobre les teves cendres i ser llum definitiva

Suposa que perds la por i decideixes que és l'hora de VIURE

Lluna taronja

Lluna taronja sobre el mar. 

Segueixo el fil de l'incert.

Arribes i te'n vas amb el misteri indesxifrable.

Deixes un record preciós

(la dansa de Shakti, regust d'eternitat)

Hauria de plorar, però m'estimo més el silenci 

i la remor de l'aigua que acarona la sorra.

Lluna llunyana, enigmàtica, res no sabem de tu,

ni el nom ni la llum remota, ni totes les estrelles

que pengen d'un fil tan fràgil com el cor.

Vaig ser jo, que vaig crear-te, jo qui t'invocava,

jo que em delia per fondre'm amb la teva rialla.

Lluna taronja, camí de foc que m'assenyala

la derrota de l'esperança.

Què en faré, de tanta solitud?

Quina tendresa enyoraré quan 

els llops udolin a l'alba?

Segueixo el fil de l'incert,

pedra sobre pedra,

passa rere passa,

sobredosi de paraules. 

I tu, altiva, distant, inhumana,

llueixes el teu menyspreu sobre

la nostra desgràcia. 

Si per ventura

Compto les hores serenes que manquen fins al moment de retrobar-te. La tramuntana s’endu el perfum d’encens que cremo cap al sud, cap on ets tu. Si per ventura les pedres que el vent fa caure fossin llàgrimes d’un cor assedegat de tendresa. Si per ventura la pell afamada de tactes pogués escriure lletres de foc. Compto les hores serenes que manquen fins al moment de retrobar-te.

No em cals

M'autoobservo. M'autopurifico. Defujo les contaminacions de tota mena, sobretot les sentimentals. M'allibero dels lligams que presumptament havien de refermar la meva estabilitat. Vomito la por. Desperto del somnambulisme. No perdré ni un minut més amb toxicitats ni amb negativitats. Les relacions humanes t'han d'enriquir, han d'eixamplar l'horitzó vital, sinó prescindeix-ne. 

M'agrada el cel ras. Adoro el silenci i la soledat. Les ombres, els núvols, els dubtes... Te'ls regalo. Dóna'm llum i veritat. Faré via pels blaus, pels verds, pels blancs. Volaré encara més alt. Amb el somriure esbatanat. Amb l'ànima tendra i serena. Sense tu. 

No em cals.

Me autoobservo. Me autopurifico. Rehúyo las contaminaciones de toda clase, sobre todo las sentimentales. Me libero de los lazos que presuntamente tenían que reforzar mi estabilidad. Vomito el miedo. Despierto del sonambulismo. No perderé ni un minuto más con toxicidades ni negatividades. Las relaciones humanas han de enriquecerte, han de ensanchar el horizonte vital, sino prescinde de ellas.

Me gusta el cielo claro. Adoro el silencio y la soledad. Las sombras, las nubes, las dudas... Te las regalo. Dame luz y verdad. Me iré por los azules, por los verdes, por los blancos. Volaré todavía más alto. Con la sonrisa de par en par. Con el alma tierna y serena. Sin ti.

No me haces falta.   

I observe myself. I purify myself. I shun all kind of pollution, especially sentimental. I release from the bonds that allegedly had to reinforce my stability. Vomiting fear. Awakening from sleepwalking. I will not spend another minute more with toxicities or negativity. Human relationships are to get rich, they have to widen the vital horizon but you have to ignore them. 

I like the clear sky. I love the silence and solitude. Shadows, clouds, doubts ... I gift them you. Give me light and truth. I'll go across the blues, the greens, the whites. I will fly even higher. With wide smile. With the tender and serene soul. Without you. 

I don't need you.