Si per ventura

Compto les hores serenes que manquen fins al moment de retrobar-te. La tramuntana s’endu el perfum d’encens que cremo cap al sud, cap on ets tu. Si per ventura les pedres que el vent fa caure fossin llàgrimes d’un cor assedegat de tendresa. Si per ventura la pell afamada de tactes pogués escriure lletres de foc. Compto les hores serenes que manquen fins al moment de retrobar-te.

Segon diumenge de desembre

Matí radiant de diumenge. Gaudeixo del sol a la terrassa de dalt. Sembla mentida que estiguem al mes de desembre. Estols d’estornells sobrevolen el poble. Quina piuladissa. Éssers alats que mengen olives a balquena. Em quedo bocabadat contemplant la sincronia del seu vol.

Ahir al vespre, davant el foc a terra, l'arbre de Nadal guarnit, llegint Private Peaceful, carxofes a la brasa i una copa de vi negre (a poder ser un Vinyes Velles de Martí Fabra), música de jazz, mentre la sopa de ceba fa xup-xup.. Es pot demanar més?

Sí, clar. El caliu del teu cau. La tendresa del teu niu. L'oblit del passat i del futur. Ni ambicions ni expectatives. Entre la mar que brilla encegadora i els cims emblanquinats i gèlids. Tu i l'horitzó. No em cal res més. I l'últim perfum de les roses tímides.

Agost en flames

Quan la vida és tan intensa que per ella mateixa omple cada minut i cada segon de llum i de color, de tactes, sabors, imatges, músiques, perfums... Llavors no t'apressa escriure-la. Penses: el que cal ara mateix és viure, viure a fons, aprofitar el moment que s'esbatana adelitós, i deixar que les paraules esperin, meres ombres imperfectes, ressaca dels batecs profunds, cendra i fum que deixaran les flames d'aquest agost memorable i preciós.

És així (III)

És així que enyoro el vers enllà la solitud; palpentes, petjades d'instants que foren èxtasi; voldria ser tu, la mar, el temps que se'ns endu...

És així que remoc totes les cendres: cremo per dins cercant perfums; no hi ha cap cel lluny dels teus ulls; no hi ha dreceres que menin al centre del teu cor; la lluna avui, la meva còmplice.

És així que perdura sobre la neu el pit-roig;

És així (I)

És així (II)

Plou sobre les roses...

Plou sobre les roses acabades d'esbadellar. Plou amb convicció. Les meves roses de color rosa tenen aquell perfum inoblidable d'antany, fragància d'infantesa pagesa a l'horta de ponent, relíquia ancestral que persisteix en algun racó amagat dels replecs de la memòria. Plou. La riera reneix. Milers d'avions carregats de turistes solquen el cel espès. Diumenge vinent Sant Jordi. La diada del llibre mercaderia. Cada any em fa més fàstic. Amb la Monzona ja hi comptava, però només em faltava l'Alsius emulant Masters & Johnson per acabar de perbocar. Tant de bo plogui diumenge que ve. Com avui, que m'he deixat el llibre Sabiduría insólita de Fritjof Capra (3ª edició, Kairós, 2003) al jardí, sobre l'hamaca, i s'ha mullat ben mullat. Suposo que la persona que me l'ha prestat serà prou comprensiva. Un gran llibre, aquest. Acabo amb una citació extreta de la pàgina 228:

Debido al condicionamiento social y cultural, es frecuente que a la gente le resulte imposible resolver los problemas graves (tensiones vitales) de un modo sano y, por consiguiente, consciente o inconscientemente, eligen la enfermedad como salida. Una escapatoria incluye las depresiones, la esquizofrenia y demás formas de enfermedad psíquica; otra es la enfermedad física como, por ejemplo, el cáncer; una tercera escapatoria conduce a patologías sociales: la conducta violenta y destructiva, la delincuencia, el abuso de las drogas, etc.

I jo afegiria una quarta i cinquena "sortides": bloguejar i escriure poesia. Que plogui, doncs. Tot el que plogui, ben plogut serà.

No crec en gaire res...

No crec en gaire res, si més no en tu. En el dubte que és boira m’entretinc. Encara que no vinguis mai, crec en tu. Hi creuré sempre. Dormen els déus lluny d’aquí la seva son divina. Crec en el teu somrís de nena tímida que s’amaga rere les ulleres vermelles. En la teva absència plena de llum. No, no crec en gaire res, si més no en el vent que pentina els teus rulls a l’hora del capvespre. Dóna’m les excuses que vulguis. La meva és una fe infrangible. Dits i ulls per a percaçar horitzons impossibles. Ulls i dits per a inventar paraules que volin fins a tu. No crec en gaire res, si més no en aquest silenci que deixes quan te'n vas sense dir adéu i em quedo sol amb el teu perfum...