CR10

No s’és res si no s’és poble, deia Estellés. Era encara negra nit quan ens hem trobat al pàrquing de Vilabertran. La lluna s’acomiadava Canigó enllà. Els cotxes en corrua fins a Hostalets. Pel camí se n’anaven afegint més. Lluernes clandestines. A les sis en punt hem tallat l’AP7. Pneumàtics, tendes de campanya, pintades, banderes, càntics. Devíem ser un miler de patriotes. Primavera catalana. Llibertat presos polítics. Sols el poble salva el poble. Els carrers seran sempre nostres. Puigdemont president. El sol ha tenyit el cel de porpra. Les hores passaven amb tensa calma. Primer ha arribat l’helicòpter, després una trentena de furgonetes amb uns 250 policies que s’han situat estratègicament. Han sonat els altaveus. Han començat les garrotades. Un grup de valentes i de valents s’han assegut a terra fent pinya tot formant un cercle. Se’ls han hagut d’emportar un per un com si arrenquéssin cebes. Cantàvem tota l’estona. Ploràvem tota l’estona. No s’és res si no s’és poble. Ha sigut la cinquena notícia de l’informatiu.

Picinguaba 4

“Fes el que hagis de fer, tot allò que el teu cor demana, allò que -quan ho imagines- el teu cos s’estremeix i la teva ànima vibra amb ressonància. Fes-ho, encara que no t’aplaudeixin ni et reconeguin, encara que et mirin amb desconfiança. Fes-ho, encara que dubtin de la teva capacitat i que facin el possible (ni que sigui inconscientment) perquè no ho facis. Llavors, al final, quan hagis vençut la barrera de la por i de la vergonya, i t’hagis desprès de la necessitat de reconeixement i acceptació, llavors podràs simplement ser i fer allò que el teu cor demana. En aquest espai únic, amb presència, humilitat, veritat i acceptació, podràs aportar la teva gran contribució al món: ser tu mateix! Dóna’t permís, allibera’t i camina en direcció a la teva pròpia veritat.” 

Missatge per a mi mateixa (Naíla Andrade Sarkar) 

Tornem a ser vent i núvol i platja

Que tot és energia, no cal discutir-ho. 

Mira'm als ulls, abraça'm, atreveix-te a saltar la tanca de les inèrcies consuetudinàries, gosa esmicolar els patrons que vas heretar dels rebesavis, deixa't anar d'una vegada, en comptes de continuar perpetuant l'agonia d'aquest estar malaltís que reitera i reitera i reitera la pauta equivocada, sigues valent i valenta, refuta't, rebutja't, reinventa't, que l'hora de la vritat és ara, no pas demà o el proper cap de setmana, què coi esperes per a decidir que vols gaudir de la vida, que tens el dret i el deure de gaudir de cada somni, vinga, afanya't, que cada batec t'acosta a la línia vermella, vinga, que cal mudar de pell per primavera, que les flors i les abelles no perden el temps amb romanços, vinga, quina mena d'ombra et frena? 

Abraça'm, mira'm als ulls, descobreix la tramuntana despullant el paisatge, fora boires, fora dubtes, fora noses, que serem allò que vulgui la força suprema que esberla la llavor dins la terra i fa créixer les arrels i fa volar els ocells i apropa els llavis, ho sabies, que som aquest miracle? 

Que tot és energia, és tan evident com el sol del migdia, com la llengua i la saliva, com la flama que crema i purifica. 

Estima't. Fes-te aquest regal. Lliura't. Deslliura't. Relaxa't. 

Tinc una tendresa encesa a la punta dels dits. Tinc un secret de llum per a les nits sense lluna. Tinc la clau que obre el pany del paradís. 

I tinc també una certesa: viure és riure, fins que floreixi l'ànima...

Magic zone

No, no es tracta de retenir o que et retinguin. No es tracta de romandre en la "zona de confort". Lo que coneixem no pot competir amb lo nou. Lo nou sempre ens sedueix per nou, per desconegut… La "zona d’aprenentatge" ens proporciona noves experiències, noves coneixences, nous horitzons. Per això viatgem. En la "zona de confort" no aprenem gaire res, tard o d’hora tot esdevé rutinari, previsible, avorrit. És dur renunciar a quelcom bo, només perquè la vida ens ofereix quelcom diferent… La novetat, com tot començament, amaga un encís. Cal llevar àncores, pujar més esglaons, obrir les ales i volar més lluny… El cor tendeix als lligams, però l’univers ens vol lliures, oberts, florint, fluint, valents, riallers, confiats…

Pedraforca

 

La noia de l'oficina d'informació turística de Saldes va insistir que la via pel Coll de Verdet era "tècnica", que hi havia una "grimpada"... A mi la paraula grimpada sempre m'ha agradat, és divertida. 

Després de dos dies de pluja, les previsions anunciaven sol per al diumenge. Vaig sortir a les 7 en punt des de l'aparcament del Gresolet on havia dormit a la Caddy. Vaig passar pel refugi d'Estasén i bon ritme que fa pujada. El bosc ben moll, vaig trencar la suor, roba fora. 

Dalt del Coll, Gósol es veia allà baix, de festa major. I llavors va començar l'aventura. La sendera sobre les pedres calcàries esdevenia cada cop més aèria. Estimballs a dreta i esquerra. Estic acostumat a caminar llargues distàncies, però no sóc escalador (malgrat haver viscut un any a Terradets). No és un problema de vertigen, sinó de respecte: ser conscient que si et rellisca un peu, t'estimbes i estàs mort. 

Com que m'havia ficat entre cella i cella de fer el Pedraforca (dèries antigues, muntanyes mítiques, com vaig pujar la Pica i el Canigó), un parell de collons. Canal del Verdet. La cosa s'anava complicant fins que vaig arribar a una escletxa per on passava el meu cos però no pas la motxilla. L'alternativa era una corda penjada sobre el no-res... Allà em vaig aturar. STOP. No les tenia totes. O m'aferrava a la corda i amunt, o malament rai. 

Quan fas una cosa per primera vegada i, a sobre, vas sol, t'entren dubtes. Els puntets grocs ho deixaven clar: el camí anava per allí... Tornar enrere era encara més fomut, a banda de psicològicament depriment. Vaig estar uns minuts respirant a fons, sospesant la situació. Coi de Pedraforca! Ningú m'havia dit que l'ascensió era tan xunga. Després vaig assabentar-me que havia optat per la via clàssica, més arriscada. Es veu que des de Gósol o pujant per la tartera és més fàcil. Vaig fer el cor fort (silenciant la ment i la por) i vaig agafar la corda amb força, enfilant-me roca amunt. Prova superada. Déu n'hi do. Què vindria a continuació? 

Em vaig asseure a contemplar el paisatge. El dia era perfecte: sol radiant, es veia Montserrat, la Mola, el Montseny, el Montsec, mitja Catalunya... Quina meravella.

Vaig escoltar unes veus. Van aparèixer dos nois. No estava sol. L'un era de Saldes i l'altre brasiler, cunyat seu. Vam comentar la jugada. Els vaig demanar si podíem atacar el cim plegats, ells l'havien fet moltes vegades. Dos àngels em van guiar fins al Pollegó Superior, jo al darrere, més confiat i tranquil. Tota una metàfora de la vida. Pensem que som autosuficients, que no necessitem ningú... 

La baixada per la famosa tartera, ara caic ara m'aixeco, antològica. No vaig prendre mal, que ja és molt. 

No tornaria a fer aquesta via. Si torno a pujar al Pedraforca, serà per Gósol. No em calen aquestes adrenalines per a sentir-me viu. 

Conclusió: un altre cim al sac. I no serà l'últim. Pujar muntanyes té un no sé què inexplicable, com si deixessis a sota, a la vall, tota la misèria humana i t'enlairessis cap a la puresa celestial... Sentir-te núvol i vent, ocell i blau...    

         

Pessigolles a l'ànima

- Qui et besa els llavis?
- Uns llavis molsuts que m'encanten.
- Qui et fa llepadetes arreu?
- Una llengua de mel.
- Qui t'acarona la pell?
- Uns dits de foc i de vent.
- Qui s'arrela en tu?
- Un om esponerós.
- Qui enlaira el teu cor cap als estels?
- Un cor generós i valent.
- Qui et fa pessigolles a l'ànima?
- Un buda que riu i calla.
- Qui camina al teu costat?
- Un pelegrí efímer.

La consciència de lo efímer, de la fugacitat dels instants, fan la vida més lleugera i més bella, una bestreta del comiat, la vigília de l'absència quan la presència encara batega, llum en les ombres, silenci entre mots, tardor en la primavera, tomba en el bressol.

I tota la tendresa del present que no gosa somiar, perquè els somnis ens allunyen de la veritat.

Acceptar. Confiar. Respirar.

Ser.

Màgia

El nen que sóc no sabia que era possible fins que s'esdenvingué. La màgia existeix. El somnis deixen de ser somnis quan ets generós i valent. Llavors tot flueix i la realitat supera qualsevol expectativa. La casa plena de gent. El cor ple de gent. Gent que som persones amb cara i ulls i noms, ànimes que vibrem amb l'energia que ens uneix, que parlem i riem i cantem i ballem fins que surt el sol. No tinc cap dret a demanar res més. O potser sí... M'ho mereixo. I tant, que m'ho mereixo!     

El miracle de cada dia

Em llevo a les sis. Encara és fosc. Preparo un te verd amb mel, menjo un dàtil, un sarpat d'ametlles, llavors de carbassa, una culleradeta de pol·len i una peça de xocolata negra. Obro de bat a bat el finestral per a escoltar el mar. Avui, com ahir i abans d'ahir, és pura calma. Des que sóc aquí no havia vist el nivell de l'aigua tan baix. Potser a les minves de gener. Ha mort Eduardo Galeano. “Ojalá tengamos el coraje de estar solos y la valentía de arriesgarnos a estar juntos”. “El camino de la independencia es el más doloroso, porque es el camino de la dignidad”. “Seremos imperfectos, porque la perfección seguirá siendo el aburrido privilegio de los dioses”. Gran, molt gran, Galeano. La lluna minvant decora el firmament amb certa delicadesa. Encara pampalluguegen els fars de Cap de Creus i de S'Arnella. Les llums ataronjades del Port de Llançà es reflecteixen sobre l'aigua. Al fons, sota el Pení, com una diadema blanca, s'endevina El Port de la Selva. Hi ha un besllum porpra que sura sobre l'horitzó, encetant-lo. La tímida llum de l'albada redibuixa la silueta fosca de les muntanyes. Refilen els ocells. El món es desvetlla. Som fills d'aquest miracle que es repeteix cada dia.

La forma exacta dels somnis

Els dies més freds de l'any. Em deleixo amb l'espectacle de la mar embravida, empesa per les ràfegues del vent, amb l'aigua vaporitzada que s'enlaira entre escumalls efímers transformant el Cap de Creus en una silueta fantasmagòrica. M'encanta aquesta mar despentinada, eixelebrada, salvatge. Rere el finestral –te verd amb mel–, gaudeixo de la fúria aclaparadora de la natura. Cel amunt, el sol saluda amb timidesa. Tot el protagonisme el tenen les onades que, afamades, bramen i s'empassen la sorra de la platja. Els esculls desapareixen per moments. Hi ha la bellesa de les tempestes i de l'hivern. Fins i tot hi ha la bellesa de la malaltia –amoxicil·lina amb àcid clavulànic–, la laxitud del cos que lluita contra els agents patògens. Algun valent gosa transitar pel camí de ronda amb el gosset. Segueixo acaronant pedres i fustes, cercant la forma exacta dels somnis.

Un somni antic

El dietari començarà amb aquesta frase: "He vingut a escoltar el mar..." 

Perpetrant un somni antic, gosaré habitar a la Mar d'Amunt, ran de camí de ronda, entre Grifeu i Garbet, entre les cendres de Pere Calders i l'últim repòs de Walter Benjamin, davant l'hipnòtic blau de Josep Palau i Fabre... i més amunt encara, amb el far d'Antonio Machado, mestre de mestres.

Escoltar i mirar els dos blaus, amb la línia de l'horitzó com a pauta.

Tramuntanades i llevantades. Escumalls i tamarius. Cap Norfeu, Cap de Creus, Cap Ras...

Hi ha una geografia de l'ànima. La meva és brava, brava mediterraneïtat.

Sense crosses

Venimos de cien mil naufragios, de una derrota eminente, y llevamos las heridas escritas en la piel para que todo el mundo pueda leer nuestros sueños. (SS)

Abans que fossis àncora vaig ser naufragi. Abans de la nostra victòria, desfeta inenarrable. Tenim les ferides obertes de bat a bat perquè les guareixi la tramuntana. Som aquí per a gaudir dels somnis. La mirada se'ns perd entre gorges i calanques. Hi haurà més crits i més llàgrimes. Hi haurà més valls i més cims. Caminarem plegats sense crosses com caminen els valents, i envellirem dignament, amb la pell esquerdada, amb el cor esquerdat, amb l'ànima tendra i transparent, a punt per a una nova albada...

Antes de que fueses ancla fui naufragio. Antes de nuestra victoria, derrota inenarrable. Tenemos la heridas abiertas de par en par para que las cure la tramontana. Estamos aquí para gozar de los sueños. La mirada se nos pierde entre desfiladeros y calas. Habrá más gritos y más lágrimas. Habrá más cimas y más valles. Caminaremos juntos sin muletas como caminan los valientes, y envejeceremos dignamente, con la piel agrietada, con el corazón agrietado, con el alma tierna y transparente, a punto para una nueva alborada... 

I was sinking before you were anchor. Untold defeat before our victory. We have wide open wounds because the North Wind heal them. We are here to enjoy the dreams. Our look is losing itself in canyons and creeks. There will be more cries and tears. There will be more peaks and valleys. We will walk together without crutches as brave walkers, and will age with dignity, cracked skin, cracked heart, with a tender and transparent soul, ready for a new dawn...

      

 

Tu única y absoluta victoria

[Toma falsa]
Texto

Plans de futur

Agafaràs la motxilla i marxaràs uns mesos a voltar pel món... O ara o mai. No hi ha rumb, només l'impuls, el somni... Altres ho anomenen "desorientació". Ells, els "orientats", s'aixequen quan sona el despertador, tenen l'agenda ben atapeïda, són persones d'ordre, assenyades, responsables, amb les quals hi pots comptar. En el fons, estimen la gàbia. Tu no. Tu ets com el cul d'en Jaumet, un impresentable, un rodamón, un Vogelfrei. El teu projecte vital és un anti-projecte, una espontània manera de peregrinar... Wanderlust.

Improvisant. Sense plans de futur. Demà un altre lloc, una altra gent. Demà lo nou. Fins que te'n cansis (perquè sempre te'n canses). Viure és això: obrir portes i finestres perquè entri la llum i l'aire. Qualsevol cosa abans que recloure's en l'ombra irrespirable i haver de demanar perdó cada dia per ser com ets. Qualsevol cosa abans que els altres decideixin per tu. Els "orientats" cerquen la seguretat mentre tu cerques la llibertat. Per això t'anomenen boig.

Demà l'incert, la sorpresa, l'aventura. I poder contar-ho. I poder fer-ne poemes. 

Amèrica del Sud. Polinèsia. Hawai. Bali. Índia. Nova Zelanda. Etcètera. 

Passant per Irlanda, of course.

No és la volta al món. Aquest és un concepte turístic. Els viatgers (travellers) no necessiten seguir cap pauta ni demostrar res. Van i són feliços anant. Tornen i són feliços tornant. Es perden i són feliços perdent-se. Si no et perds mai, no sabràs mai qui ets realment i fins on pots arribar. 

Agafaràs la motxilla i marxaràs. La vida és això: Camí, gambades i horitzons.        

Abans però, per pura curiositat, esperaràs que caiguin els fruits tardorencs d'aquesta dissortada pàtria. Després, com l'ocell que deixa el niu, fotràs el camp. Car ets valent i salvatge. I no calen més explicacions. 

No a la guerra

Abans de la guerra, s'ha d'intentar parlar. Parlar ens fa humans: enraonar, negociar, pactar... La nostra "arma" és la paraula. De vegades, les paraules són insuficients perquè els interessos són diametralment contraposats. Tanmateix s'ha d'intentar parlar. L'orgull s'hi interposa. Sembla que parlar sigui cedir, rebaixar-se. Tant se val. Un dels dos ha de donar el primer pas. Qui el dóna demostra més altura moral. Tot allò que serveixi per ajornar la guerra és positiu. La guerra és el fracàs d'ambdues parts. Entre la pau i la guerra, escull sempre la pau, encara que suposi perdre alguna cosa. Si, al final, no és possible la comunicació i l'entesa, aleshores fes el gest d'atacar (sense atacar). Si fallen les paraules, ens queden els gestos. Un gest pot significar molt si es fa ben fet en el moment adequat. Defensar els teus interessos és legítim, però cal anar en compte com ho fas. Aquí, com en tantes coses, la forma és més important que el contingut. 

Si no has pogut parlar, si els gestos han sigut inútils, llavors només et queda la guerra... que pot ser "legal" (amb minuta d'advocats) o brutal (amb minuta d'hospital)... Tant si acabem als tribunals com si acabem a urgències, el cost és altíssim. Hem fracassat. La civilització humana recula cada vegada que dues persones no són capaces d'entendre's. Si els que no s'entenen són col·lectius, pobles o nacions, aleshores la guerra provoca desastres més devastadors. 

El savi evita la guerra. El savi guanya sense atacar. La pau és sempre la més gran victòria. Però si no et queda més remei que anar a la guerra, lluita per a guanyar-la o plega. La guerra no és per al covards.         

Independències

Educar és (o hauria de ser) crear éssers humans autònoms, independents, autosuficients. L'orgull màxim d'uns progenitors arriba el dia que el seu fill o filla diu: Ja no us necessito. Han de passar molts anys i molts afanys fins que aquest dia arribi. No es tracta només de diners. A la vida hi ha més coses que els calés. La independència sovint és més mental que material, és atrevir-se a donar el pas, a saltar cap a la llibertat. Clar que fan falta uns mitjans, però lo principal és l'actitud, l'esperit, la valentia.    

Demà és un gran dia per a la meva filla. En paraules seves: Comença la gran aventura... Primer se n'anirà a viure a Barcelona i després marxa a Irlanda un any... Ella està emocionada i feliç. Jo més. Tot just inicia una nova etapa que serà crucial. No, no hi ha marxa enrere. La vida sempre va endavant. 

No puc evitar el record d'una nit d'estiu molt similar. Jo tenia 18 anys, una maleta, una guitarra i tots els somnis intactes. Els meus pares m'acomiadaven amb llàgrimes als ulls a l'andana de l'estació de tren de Lleida. Destinació Pamplona. Coses així no s'obliden. Marxar de casa és necessari...

Demà acompanyaré ma filla a la seva nova destinació. Sense que em vegi, també ploraré una miqueta. Ara per ara, només en puc ser còmplice i recolzar-la, respectant les seves decisions. Si s'equivoca o encerta, és cosa seva, com seva és la responsabilitat. Jo m'he equivocat tantes vegades...

Fa 21 anys que la meva cuca va sortir de l'ou. Demà obrirà les ales per a volar més lluny... 

Future is waiting for you. I wish you all the best and hope all your dreams come true... 

Canvia el teu món

No has de canviar el món, sinó canviar el TEU món, cercar i crear les circumstàncies adients per a desenvolupar el teu potencial com a persona, sobretot quan no estàs bé i el context és advers. O les persones que t'envolten et recolzen i t'ajuden a treure lo millor de tu, o allunya-te'n, siguin parella, amics o familiars. O et valoren o marxes. La salut és lo més important (física i mental). Res ni ningú pot atemptar contra ella. Deixa la vida tòxica i les persones tòxiques ben lluny perquè t'arrosseguen al mal. Has de ser tu mateix i trobar allò que més et convé per a poder florir i fruitar. Una planta que vol sol no pot estar a l'ombra o mor. T'has de salvar. Tu ets lo més important. Ningú té dret a trepitjar-te ni a maltractar-te. Fugir no és covardia. Covardia és quedar-se allà on som infeliços. Covardia és continuar acceptant l'infern del menyspreu. Covardia és no desplegar les ales per a volar cap als teus somnis. Ningú et farà feliç. La felicitat l'has de crear tu mateix. Sovint les persones t'envejaran i et posaran entrebancs. No hi ha res més insuportable per a un infeliç que la felicitat aliena. Sigues tu mateix sense por, encara que et sentis sol. No estàs sol. Les persones que tenen somnis mai estan soles. Sovint la solitud és el preu de la llibertat. No esperis dels altres allò que està dins teu. Creu en tu, somia't millor, estima't... Si canvies el TEU món, demà sortirà el sol, però no esperis que ningú el canviï per tu. Hi ha coses que has de fer tu sol, prendre decisions per tu mateix, jugar-te-la...

El que queda

El que queda és l'amor que vas donar, els somriures que es dibuixaren en els llavis dels amants, la tendresa de les hores degotant silencis, aquells batecs esmussats a l'hora del capvespre, quan els rossinyols comencen a cantar. 

El que queda és la pau, la sensació d'haver viscut entre la boira, a les palpentes, encegat en la mirada d'aquells ulls que et van mirar. 

El que queda és un fil transparent que t'uneix a la humanitat, aquesta flama invisible, la melodia que escoltes quan t'adorms encara que al teu llit només hi hagi ombres. 

El que queda són els mots i punts suspensius (no hi ha punts finals)... i la fe i l'esperança que tot serà millor, i el tic-tac del rellotge que et recorda que no tens tot el temps del món, que per a ser feliç només cal un instant i la valentia de viure'l sense por. 

El que queda és la trajectòria erràtica d'un vol fet amb les ales maldestres de la il·lusió, el vermell de la sang, la dolçor de les llàgrimes, el comiat impossible, la innocència final quan te n'adones que tot era necessari, fins i tot el dolor. 

El que queda és un agraïment profund i la veritat i la llibertat i el futur.

Videopoesia

Darrer diumenge de juliol

Encara no són les set. Matino com cada dia. És la millor hora. Només els ocells i la remor dels aspersors automàtics que ruixen la gespa. La presència silent de l'home que fa el manteniment de la piscina comunitària. La fresca. Respiro a fons. El cel ennuvolat, matisos de porpra entre grisos i blaus. Corre una lleugera brisa que fa titil·lar les fulles dels arbres. Serà un diumenge especial amb dinar familiar. Una gentada. Fa molt temps que no ens apleguem els sis germans. Resulta que tres dels germans hem acabat vivint a Alpicat, on viuen els pares. La vida ens va allunyar i la vida ens torna a reunir. Hi haurà el fill més gran, servidor, i el nét més petit, l'Èric, vuit mesos. 

Tant de bo avui no tingui res a veure amb ahir, que va ser un dia funest, per a oblidar, probablement un dels pitjors dies de la meva tortuosa biografia sentimental. Lo meu mai han estat els comiats. Odio les mudances. Em juro i em perjuro que no tornaré a embolicar-me amb cap més dona. Tot comença amb flors i violes i acostuma a acabar com el rosari de l'aurora, sobretot si hi ha convivència intensiva sota el mateix sostre. És inevitable. No som éssers civilitzats, per molts llibres que hàgim llegit. Hi ha un instint animal, brutal, que ens empeny cap a la supervivència davant el qual no valen raons ni argumentacions. El cor té un llenguatge boirós que tot ho embolcalla. Emocions contradictòries de les que no pots refiar-te'n. De vegades cal tirar pel dret i fer via sense contemplacions si no vols quedar atrapat en el fang dels aiguamolls. De vegades cal ser quirúrgic i aplicar el bisturí sense tremolors malgrat que no disposis d'anestèsia. 

Has de ser tu i defensar la teva dignitat. Ningú ha de manipular-te. La llibertat és sagrada. Has de fugir quan te n'adonis que has perdut la teva essència. Corre, corre, corre ben lluny fins que retrobis la imatge del que ets en la solitud més pura. Vés amb compte amb els sentiments, que solen ser una xarxa subtil que t'atrapa. Vola sense por cap a nous horitzons. Allibera't. Reinventa't. Sigues independent. Enceta una nova etapa. No miris enrere. Sigues valent i confia. Tot sortirà bé. Que la sort t'acompanyi.

Simplement

És quan se'n va la tramuntana que te n'adones que no calia prendre decisions importants enmig de les ràfegues fredes del vent del nord. Tempestes que duren unes hores o uns dies no poden determinar el teu futur. Retorna la calma. Per als altres és fàcil opinar. Ho veuen tot des de fora. Parlen de llibertat, de solitud, de valentia, com si fossin catedràtics en la matèria. Tu no acceptes lliçons de ningú sobre aquestes qüestions. Has viscut prou per a saber què són i quins tripijocs amaguen. El teu camí no depèn de paraules buides ni de pautes generals. Queda un ventijol suau i una pau d'ocells que canten a mitja tarda. Queda la certesa íntima d'estar on has d'estar i de fer el que has de fer. Simplement. Ningú coneix millor que tu l'arrel de la teva felicitat.

Enyorança

Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. El vent del nord sacseja els finestrals. L'abril se'n va amb el fred als peus. Hem après a fluir cap a la mar. Sirenes i dofins. Anhels. 

Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. Sense paraules la vida pesa menys. Silenci. La pluja ho sap i ho sap el cel. No hi ha pietat per als covards. La solitud dels valents. 

Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. Malaguanyada sensatesa. Vivim per a comprendre el camí, per a rendir-nos al misteri. Déu no ens deixa caure. Ales i àngels arreu.

Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. Demà serà perfecte. (El futur sempre és perfecte perquè no existeix). No busquis més. No et resignis. Fum d'encens.

Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. Hi ha estrelles que encara brillen molts anys després d'apagar-se. Res no mor a l'univers. L'espurna de l'ésser que neix és cendra d'un antic ésser. Tanmateix he vist els cors i els llavis cremant. Incendis. 

Tot s'esvaeix en la ressaca tímida de l'hivern. No enyores la primavera?

poemes