De vegades el sento. De vegades el veig. La seva ombra blanca es passeja pel camí de ronda. El veí alquimista viu a L'alba. Fa versos fins a la matinada...
Dura com l’aigua dura.
Arrel d’ella mateixa.
En èxtasi perenne
la pedra perpetua la pedra,
imatge pura,
i la idea de pedra
se’ns fa del tot madura.
Es va instal·lar a Grifeu quan la casa on ara visc estava sent construïda. Fa més de 50 anys. Entotsolat, l'alquimista atiava el foc de la creativitat. Ben lluny de la comèdia urbana...
El veí camina a poc a poc. Una ombra blanca amb barba blanca i mirada blau marina...
No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Ara navego en mi mateix una aigua
més nua i transparent, més impalpable.
Una aigua com un aire. Matinada
del cor, en pau, sense vaixell ni onada;
sense dofins ni rems, corda ni escàlem;
una aigua només aigua i aigua i aigua.
Aquest matí de dissabte el llevant tempestuós esquitxa els vidres de les finestres. La fúria desfermada de la natura ens captiva. Les grises onades esvalotades malden per devorar la platja del Cros. L'aire es cola per les escletxes. Serena, l'ànima guaita l'espectacle mentre somia calma...
El dia que es farà l’aigua quieta
i el teu ull serà net com un espill
contemplaré la meva faç perfeta.
