Magic zone

No, no es tracta de retenir o que et retinguin. No es tracta de romandre en la "zona de confort". Lo que coneixem no pot competir amb lo nou. Lo nou sempre ens sedueix per nou, per desconegut… La "zona d’aprenentatge" ens proporciona noves experiències, noves coneixences, nous horitzons. Per això viatgem. En la "zona de confort" no aprenem gaire res, tard o d’hora tot esdevé rutinari, previsible, avorrit. És dur renunciar a quelcom bo, només perquè la vida ens ofereix quelcom diferent… La novetat, com tot començament, amaga un encís. Cal llevar àncores, pujar més esglaons, obrir les ales i volar més lluny… El cor tendeix als lligams, però l’univers ens vol lliures, oberts, florint, fluint, valents, riallers, confiats…

Vida creativa

Hacer, Tener, Querer, Ser... Son infinitivos no definitivos... Lo que hacemos, por mucho que nos guste, nos acaba cansando... Lo que tenemos, por mucho que nos guste, nos acaba sobrando... Lo que queremos, por mucho que nos guste, nos acaba asqueando... Lo que somos, por mucho que nos guste, nos acaba angustiando... Hay que huir de lo que somos, de lo que queremos, de lo que tenemos, de lo que hacemos... Hay que huir de lo conocido, es decir, de la puta "zona de confort" en la que nos confina el miedo... Solamente seremos libres si renegamos de lo que hacemos, tenemos, queremos y somos... Hay que renacer miles de veces huyendo de lo que nos atrapa... Huir siempre para renovarse... Huir siempre para abrazar horizontes nuevos... Un huir que es un buscar... Vivir para lo insólito y para lo inédito... El resto es rutina, parálisis, decadencia, aburrimiento...

Mestres

Els mestres empenyen. Com els fills, els grans mestres. 

Quan l'ego no hi és, tot esdevé alegria. Observo el jo-no-sóc de la cadira. Sense ego, les coses són transparents. Veig rere tots els murs. Els arbres transparents. Quan l'ego no hi és, llavors s'expandeix la consciència fins entendre la llengua dels ocells. 

Marlies i Rubén arriben plegats aquest matí de maig amb llevantada. El que em diuen ja ho sabia des del fons del meu ésser, però necessitava escoltar-ho en les seves veus, manifestacions del meu Jo Superior (que no té res a veure amb l'ego). 

Puc veure com serà el futur perquè en seré el creador. 

M'empenyen pel camí de la llum en el viatge constant, definitiu. 

Ser lliure és ser fidel a tu mateix més enllà de qualsevol relació exterior. 

Pensem que canviant el decorat exterior (objectes o subjectes) fugirem de l'avorriment. Lo important és el decorat interior, que no és cap decorat, sinó la pura perfecció. 

Mira'ls als ulls i demana'ls per la seva experiència espiritual. 

Com suportaríem la vida sense espiritualitat?  

El sentit del misteri

El niño es hermoso, mientras que un adulto es la fealdad misma. El adulto deja de fluir, se bloquea. Se queda inmóvil, como muerto. Pierde brío, pierde entusiasmo; se limita a arrastrarse. Se aburre, no tiene sentido del misterio. Nunca se sorprende de nada, porque ha olvidado el lenguaje del asombro. Dispone de muchas explicaciones, pero el misterio ya no existe para él. Por consiguiente, ha perdido la poesía, la danza y todo lo que da significado a la vida, todo lo que aporta el sabor de la vida.    

 Osho, The Book of Ego

El miracle de cada dia

Em llevo a les sis. Encara és fosc. Preparo un te verd amb mel, menjo un dàtil, un sarpat d'ametlles, llavors de carbassa, una culleradeta de pol·len i una peça de xocolata negra. Obro de bat a bat el finestral per a escoltar el mar. Avui, com ahir i abans d'ahir, és pura calma. Des que sóc aquí no havia vist el nivell de l'aigua tan baix. Potser a les minves de gener. Ha mort Eduardo Galeano. “Ojalá tengamos el coraje de estar solos y la valentía de arriesgarnos a estar juntos”. “El camino de la independencia es el más doloroso, porque es el camino de la dignidad”. “Seremos imperfectos, porque la perfección seguirá siendo el aburrido privilegio de los dioses”. Gran, molt gran, Galeano. La lluna minvant decora el firmament amb certa delicadesa. Encara pampalluguegen els fars de Cap de Creus i de S'Arnella. Les llums ataronjades del Port de Llançà es reflecteixen sobre l'aigua. Al fons, sota el Pení, com una diadema blanca, s'endevina El Port de la Selva. Hi ha un besllum porpra que sura sobre l'horitzó, encetant-lo. La tímida llum de l'albada redibuixa la silueta fosca de les muntanyes. Refilen els ocells. El món es desvetlla. Som fills d'aquest miracle que es repeteix cada dia.

Entropia

Estic en fase entròpica, és a dir, en desordre creixent, tendint al caos alliberador... Això acostuma a succeir quan l'existència arriba a un punt de màxima regularitat a partir del qual tot esdevé rutinari i previsible. Llavors el sistema activa les alarmes, entra en contradicció amb si mateix i cerca la manera de desestabilitzar-se. Com l'aigua quan comença a bullir, apareixen bombolles pertot arreu, idees, plans, somnis... L'entropia vital podria confondre's amb la fase maníaca, però no és exactament el mateix. La normalitat avorreix, els hàbits cansen, les repeticions maten la motivació necessària per a l'alegria. Per tant, el que cal és fugir, trencar, capgirar, inventar, crear, renovar-se... De vegades has d'allunyar-te de tu mateix i de la resta. El caos, l'entropia, la inestabilitat són imprescindibles com una bona tramuntanada. L'entropia impedeix la paràlisi i ens ajuda a evolucionar. És higiènica. Suposa un risc plausible que ens expulsa de la "zona de confort" en la qual vegetem mig endormiscats. L'entropia ens desperta i ens empeny a trobar la millor manera de tirar endavant. Si no arriba sola, cal anar a buscar-la, invocar-la, desitjar-la. Talment una tempesta, sacsejarà les estructures, s'endurà les boires, esbandirà els dubtes... Res no és estable ni és aconsellable que ho sigui. Viure és anar canviant o fossilitzar-se. No hi ha terme mig. Entropitza't sovint. Va de meravella...

1-1-14

Aquest blog comença l'any al capdamunt del top d'Alianzo (llengua catalana, categoria books), posició que comparteix amb el del "mediàtic" Salvador Macip. Comprovo que l'any 2013 he publicat (només) 95 posts, una mitjana d'un post cada quatre dies. D'ençà 2005, l'any acabat ha sigut el menys prolífic blogològicament parlant. Per exemple, el 2006 en vaig publicar 491, cinc vegades més que enguany, una animalada. Eren altres temps i nosaltres també érem uns altres. El que no em quadra és que, amb aquests canvis, la posició al rànquing continuï igual que aleshores. Misteris dels algoritmes. 

Reconec que el 2013 he tingut altres prioritats. Diguem que m'he distret amb qüestions que sovint no tenien res a veure amb la literatura. O dit altrament: he gosat defugir el meu destí. No sé si perquè m'era prou conegut i ja m'avorria, o perquè em venia de gust dedicar-me a altres menesters. Potser he perdut el temps i les energies, però he après moltes coses, sobretot el privilegi de conèixer-me una mica més a mi mateix i créixer com a persona.

El 2014 em portarà viatges llunyans i textos cabdals. No debades faré 50 anys i arriba l'hora de crear quelcom que pugui quedar més enllà del meu cos extingible. També podria donar-se el cas que, de cop i volta, m'agafés un rampell salvatge i decidís ser sincer... No ho descarto pas.  Avisats esteu.

Tingueu cura de la vostra alimentació; feu exercici; no fumeu; eviteu la carn; no abuseu del vi; aparteu-vos de les persones que brutegen (si fa pudor no us tapeu el nas, foteu el camp i carretera); no us deixeu res al pap, que després es podreix i és pitjor; l'odi, la rancúnia i el ressentiment només us danyen a vosaltres; feu allò que us faci feliços i, si de retruc, feu feliços als altres, millor que millor; no cancel·leu (amb ela geminada) els somnis; que la motxilla pesi cada dia menys; que el cor sigui cada dia més pur; parleu una estona cada dia amb el nen que s'amaga dins vostre; mireu els núvols; escolteu els ocells; canteu, crideu, balleu, masturbeu-vos; estimeu-vos, sobretot estimeu-vos (perquè ningú us estimarà si no us estimeu); i no em feu gaire cas, que jo no sóc cap exemple de res; la vida flueix fins i tot quan s'entrebanca; ella sí, que en sap.         

Feliç 2014.      

Transformacions

Muchas personas no entienden que la vida de otros se transforme, porque siguen en el mismo lugar de siempre, haciendo lo mismo que siempre han hecho, siguiendo a personas que llevan haciendo lo mismo generación tras generación...

Camines dins la boira en direcció sud, seguint el canal de Pinyana fins a la via de l'AVE, després gires amunt cap a Montagut, travesses la plana de la Cerdera, i camí del Graó avall fins Alpicat. 16 km. La temperatura frega els zero graus. Malgrat els guants, els dits se't glacen i t'has de posar les mans a la butxaca. Borden els gossos. Dos llops se t'acosten i et llepen els peus. És a partir del km 10 que la ment comença a clarejar. Encara hi ha pomes als arbres, també ametlles. Ja tens dinar. 

Passi el que passi, hi ha la certesa que el sol tornarà a sortir. Poster demà o demà passat o l'altre. I no t'atures. Mai no t'atures. Aturar-se és morir de fred o d'avorriment o de desídia. Aturar-se és claudicar.

Quan t'adones que en un lloc ja no pots créixer més, te'n vas. Abandones la "zona de confort" i et llences sense por a la novetat. Tot allò que coneixies se t'havia quedat petit i necessitaves horitzons com l'aire que respires. Enrere queda una altra etapa de la teva existència, sempre en constant transformació. 

Se te'n refot que no t'entenguin. Se te'n refot el que diguin o el que pensin. ¿Qui són ells per a jutjar-te, si sempre han estat on són, si sempre fan el mateix, si estan cagats de por amb la sola idea d'haver de canviar un mil·límetre la seva vida rutinària i previsible? Són els que volen empetitir-te, limitar-te, engabiar-te. Bye bye.

Camines dins la boira pels mateixos confins de la infantesa. El nen ha sobreviscut amb prou feines a tota l'allau de dogmes i preceptes que volien soterrar-lo. És el mateix nen que ara juga a ser i a deixar de ser allò que semblava que era, a fer i a desfer allò que semblava que feia. Perquè res no és estable ni definitiu. Res. Ni la matèria ni l'energia ni les vides realment viscudes, veritablement espremudes en totes les seves possibilitats.          

I no t'atures. Mai no t'atures. Aturar-se és morir de fred o d'avorriment o de desídia. Aturar-se és claudicar.

Lectures estiuenques

Torno a llegir amb avidesa. Després de La vieja sirena de José Luis Sampedro i de la Teoria ocultista de l'amor i del sexe de Dion Fortune, acabo d'enllestir Sobrevivir a un gran amor, seis veces de Luis Racionero, i sobre la tauleta m'espera Opus Pistorum d'Henry Miller, amb les seves temptadores cobertes de color rosa.

No segueixo cap criteri a l'hora d'escollir les lectures. Mai cerco els llibres, sinó que són els llibres els que em cerquen a mi, arriben quan han d'arribar. Feia mesos que havia abandonat l'hàbit i ara hi he tornat a recaure. Hi ha vicis que ens acompanyen tota la vida. La lectura i l'escriptura són manifestacions sofisticades del l'onanisme. Llegir és pur voyeurisme, de vegades força excitant. 

Racionero m'ha fet riure. No ha tingut gaire sort amb les dones, pobrissó. El seu posat de burgès-hippie ha atret harpies que l'han fet patir de mal d'amors. Tanmateix ha reincidit. Té molt mèrit. Romanticisme i masoquisme sovint van de la mà. Hi ha paràgrafs i frases memorables...

Las mujeres quieren tres cosas: seguridad, controlar y quedarse con todo

Se enamoran de nosotros porque somos bohemios, y luego, cuando se casan, quieren un empleado de banca.

La soledad es no tener a nadie a quien volver.

Está claro que no sirvo para vivir en pareja: no obedezco, me agobio y me canso.

Lo que la filosofía no da -que consiste en llenar la mente de palabras- , lo fomentan la soledad y el silencio.

He ido dejando a mis parejas por aburrimiento y ellas me han dejado a mí por insoportable, voluble, inquieto, egoísta, a mi bola, o sea, incapaz de obedecer los mandatos de la estabilidad y sensatez femeninas. Ellas los quieren seguros, aplomados, estables, serenos, nada de eso destaca en mí, que soy curioso, cambiante, impaciente, excitable, libre, todo lo que una mujer no desea.

Quiero una pareja, pero quiero también conservar mi libertad. Y eso no puede ser. Y no ha sido. 

Sembla fàcil

Sembla fàcil agafar un altre cop les pertinences i mudar-se a 300 km. Mai no he sabut si buscava o fugia. Probablement, fugir i buscar són verbs sinònims. 

Sembla fàcil tornar a desarrelar-se, estendre les ales i volar cap a nous territoris. La terra i la pell em reclamen. El cor. No sé si sóc valent o covard. El mateix dilema de sempre: aventura o rutina, avorriment o curiositat. 

Sembla fàcil lliurar-se a l'anhel d'encentar noves històries, deixar-se arrossegar per l'impuls primigeni del rodasoques. Només sabré qui sóc si perdo la por a l'horitzó. No hi ha res pitjor que la miopia existencial. 

Sembla fàcil decidir el rumb, assumir els riscos, jugar-se-la per enèsima vegada. Hi estic avesat, a les contradiccions íntimes, però sovint gaudeixo d'algunes certeses lúcides. Els àngels fan la feina com cal. 

Al capdavall, la flama aspira a ser llarga i duradora. La cera líquida em recorda la delicada fragilitat dels sentiments. Com més fosca la nit, més brillen les estrelles. 

Sembla fàcil, però no ho és. I tanmateix els obstacles s'esvaneixen quan tanco els ulls i et veig somrient.

Avui el llac té un color estrany, com de fang; potser està trist perquè sap que marxo. Ja he començat a empaquetar llibres...

Dietari de Terradets

Enlloc està escrit

Ningú decidirà per tu. Ningú ha de dir-te què has de fer, quan ho has de fer i com ho has de fer. Ningú. Hi ha decisions que poden canviar-te la vida. Hi ha vides que depenen d'una sola decisió. De vida només n'hi ha una i enlloc està escrit que hagi de ser sempre igual, repetitiva, previsible, rutinària, avorrida, grisa. ¿Quantes vides hi caben dins una vida? ¿Per què hauríem de descartar els somnis? ¿Per què ens aferrem a allò conegut i no ens arrisquem amb allò desconegut? ¿Per què la por ha d'avortar les ànsies? ¿Per què hem de ser gira-sols mirant la lluna? Ningú decidirà per tu. Només la mort. I aleshores ja serà massa tard per a lamentar-se.

Dietari de Terradets

Apassionadament

La raó no governa la vida. Són les passions les que manen. Sense passions ens avorrim. Sense passions som un riu embassat. Els embassaments només es poden construir a les depressions. Apassionar-se és viure la vida intensament, enlairar-se. Davant això, la raó té les de perdre. Hume afirmava que les passions són "irreductibles". La raó s'entesta a controlar l'incontrolable mentre que la passió ho destarota tot com una tramuntanada. Cal perdre l'oremus per a guanyar el sursum corda. No es pot servir alhora dos senyors. El cap serveix per als barrets, però és el cor el que batega i fa bullir la sang. Després hi ha els intel·lectuals, els moralistes i els carallots que tenen la sang d'orxata. Una colla de dropos que no fan cap bé a l'espècie. Si hi ha passió hi ha ales. Sense passió ens arrosseguem com els talps. No tinguis por de les passions. Són la cosa més natural i sana que hi ha. Res no s'ha fet en aquest món sense l'impuls libidinal i divinal de la passió. Diuen que dura 18 mesos com a màxim, que si s'allargués més temps moriríem d'esgotament, exhaurits, buidats. Val més morir espremut que viure com un coala, que dorm 20 hores al dia. És com els que tenen calés i no se'ls gasten. S'ha de ser molt capsigrany. O l'amor és passional o no val gran cosa. Després hi ha el matrimoni, que és la passió deixatada, la responsabilitat dels fills i el rebut de la hipoteca. I 4.000 obligacions més. Però lo més divertit de tot plegat és que nosaltres no escollim les passions, sinó que són elles les que ens escullen a nosaltres i, llavors, la presumpta llibertat se'n va a fer punyetes ipso facto. Val més ser esclaus de les passions que senyors del desert. I Buda que s'ho faci mirar.

   

Dietari de Terradets

T-98

A les guerres, són els covards els que sobreviuen, els emboscats que defugen la batalla perquè consideren que cap bandera ni cap pàtria mereix una sola gota de sang. El cementiri està ple de valents que patien deliris de grandesa. La major heroïcitat és llevar-se d'hora, anar a treballar, pujar una família i aprendre a gaudir de l'avorriment. 

Pessoa deia que sense la bogeria l'ésser humà només és un animal sa, un cadàver ajornat que procrea. No costa gens trobar excuses per a dimitir de la llibertat. Desertar (com la mateixa paraula indica) significa endinsar-se en el desert, enfrontar-se a la incomprensió aliena, assumir que el camí de la individuació està fet d'incertesa i solitud. Clar que és més segur romandre arrecerat per la inconsistència quotidiana, víctima de la por al desconegut. Clar que és més segur conformar-se amb les llaminadures que ens ofereixen els aparadors per on transita el ramat, esperant que les circumstàncies "decideixin" per nosaltres. Clar.

Però després no demanis que els miralls et retornin la teva veritable imatge. No demanis èxtasis i clarividències, perquè la lluna no escolta els udols dels cadàvers ajornats, momificats en la penombra dels dubtes interminables.

Tot això rumiava ell al caire de l'estimball per on s'escola la cascada. El sol desglaçava els caramells. La seva pell ressuscitava amb el caliu vingut del cel. S'hi ha estat dues hores. Un rau-rau a la panxa l'ha advertit que era l'hora de dinar. 

Llegeix tota la sèrie T

T-85

Fa uns dies que està molt poètic. Sembla que Terradets li està tornant l'ànima que va perdre. Ja són set mesos de vida eremítica en aquesta cabanya de fusta davant el llac. Igual que el cuc dins el capoll va deixant de ser cuc per a esdevenir papallona, ell avança lentament pel camí de l'heroi. Quina és la seva heroïcitat? Haver estat capaç de trencar el cercle viciós de la vida convencional, sortir-se per la tangent, aventurar-se, explorar, reinventar-se cada dia... Com la serp que deixa enrere l'antiga pell perquè necessita créixer. I és que no podem romandre fent sempre les mateixes coses, reincidint en els mateixos hàbits, donant tombs com hàmsters dins la roda repetitiva, engabiats per una societat que ens esclavitza amb els seus paràmetres gallinacis. Ho anomenen "seguretat" quan, de fet, no és res més que inèrcia, comoditat, covardia, mandra i decadència. Cal superar la por, jugar-se-la, fer el salt, llençar-se al buit... Cal creure que una altra vida és possible i que és possible la felicitat. Cal creure per a crear. Cal forçar la metamorfosi si no volem continuar sent larves que s'arrosseguen per terra lamentant la seva miserable sort. Si pots volar, què coi fots caminant? Tanmateix les ales de la llibertat tenen un preu molt alt: has d'estar disposat a perdre tot allò que els altres valoren, a risc de convertir-te en un outsider, un llop estepari, un Vogelfrei. Aquest és l'esperit suprem. La resta, avorriment i vomitiva mediocritat. 

Llegeix tota la sèrie T

T-47

No hi ha res com el treball físic per a espantar els dimonis de la ment. Suar és purificador. Entre altres coses, aquest matí ha recollit llenya menuda al bosc i ha fet d'electricista. Havent dinat s'ha posat a estudiar anglès. Està cursant Upper-Intermediate a l'EOI. Divendres li fan un test sobre el llibre de lectura: Man from the South and Other Stories, de Roald Dahl. Han començat a grillar les llavors dels raves que va plantar fa una setmana. Ha sopat truita d'espinacs. Davant el foc, recorda com era la seva vida a l'apartament de Lleida. Confinada i avorrida. Per exigències del guió s'hi va estar dos anys. Quan va poder, es va emboscar. El canvi li prova, encara que no s'acabi la feina. És més fàcil adormir-se si estàs cansat.

Llegeix tota la sèrie T

Escriptors de veritat

Els escriptors, els de veritat, sempre acaben parlant del que han viscut. Els que vivim ajuntant lletres som una demo que només sap parlar de nosaltres mateixos.

I agree. Per això cal viure de forma creativa, original, arriscada, nòmada, folla, poètica, novel·lesca, teatral, imprevisible, et caetera…. Si la teva vida és avorrida la teva obra serà avorrida. Cal escriure el que vius i viure el que escrius. La resta són jocs de saló per a onanistes estèrils.

Has d'arribar a l'extrem de menysprear la literatura perquè la teva vida és tan interessant i apassionant que deixar-ne constància escrita et sembla una pèrdua de temps; i et fa mandra perquè ets conscient que, per molt que t'hi escarrassis, les paraules sempre fan tard i es queden curtes.

Traveling

Twenty years from now you will be more disappointed by the things that you didn’t do than by the ones you did do. So throw off your bowlines. Sail away from the safe harbor. Catch the trade winds in your sails. Explore. Dream. Discover.

Viatjar és una de les coses més profitoses que pots fer a la vida, aquesta curta, rutinària i avorrida vida. Descobrir paisatges nous, cares noves, moure les cames, les neurones, sortir d'allò conegut per a lliurar-te de ple a l'aventura del desconegut.

Viatjar hauria de ser obligatori. Destarotar els hàbits sedentaris, posar entre parèntesi les presumptes seguretats que t'engarjolen, defugir la por davant la incertesa del demà incògnit, improvisar sobre la marxa.

Viatjar ens fa créixer, ens enriqueix, eixampla les parets dels prejudicis. Cada nova passa que fem ens allunya de la rigidesa i ens acosta a la flexibilitat, condició indispensable de la saviesa.

Vull dir viatjar, no fer el turista. Per a fer el turista val més que et quedis a casa.

Cultura en temps de xarxes-2

Segueixo amb les anotacions prèvies a la taula rodona "Cultura en temps de xarxes" que moderaré aquest dissabte 30 de gener a les 9:30 a les Terceres Jornades de la Catosfera.

2- Reflexió sobre les xarxes socials

Formem una societat de nòmades digitals, individualistes interconnectats que busquem una tribu on poder reconèixer-nos. Les xarxes socials permeten aquestes connexions on line. Àgora virtual. Ciberpolis. Comunitat global de diàleg. Intercreativitat.

Nova cultura digital on prima allò col·lectiu. Tenim les eines per a fer coses junts sense haver de menester les tradicionals (i obsoletes) estructures organitzatives (l'exemple dels partits polítics és flagrant).

Cadascú de nosaltres és un node d'identitat. Ja no som una massa unitària i uniforme de subjectes, sinó epicentres en els quals pivoten reticularment els altres d'acord amb uns interessos comuns.

Les xarxes socials permeten cada vegada més l'adaptació a l'individu. Blogs, Facebook, MySpace, Delicious, Twitter, YouTube, Flickr... Llocs de trobada on l'usuari és un subjecte actiu que interacciona.

Museus, biblioteques, llibreries, teatres, cinemes... No poden esperar que el client o usuari vagi al lloc, sinó que han de buscar-lo a la xarxa. Cal ser-hi present, establir una conversa, intercanviar experiències, crear una comunicació multidireccional que permeti després passar de lo virtual a lo presencial.

Valor de la creació i valor de comunicació. Avui es publiquen massa llibres (de paper). L'escriptor el que vol és ser llegit, i on trobarà més lectors és a la xarxa. Hem d'anar cap al model de comunicació cultural lliure...

"Una nueva era delimitada por los horizontes ideales de la distribución universal y el acceso universal... No hay duda de que un panorama donde los lectores tengan acceso libre y gratuito a los libros es el modelo deseable, y vale la pena trabajar en esa dirección." (Javier Calvo)

No n'hi ha prou amb usar les eines i tenir les destreses, sinó que cal reflexionar sobre elles, pensar-les, conceptualitzar-les. La cultura a internet és sobretot un univers de processos i agents. Cal entendre millor cap a on anem en els nostres projectes culturals.

NB: Com diu Clay Shirky, si no fos per internet, tots estaríem veient televisió, i aleshores l'avorriment encara seria més mortal.

Cultura en temps de xarxes-1
Cultura en temps de xarxes-3
Cultura en temps de xarxes-4

Felicitat Dragon Kahn

Tot ha de ser divertit. Aquest és el lema, la consigna. Som aquí per a divertir-nos. Com si la vida fos un parc temàtic i cada cosa que fem hagués de ser una diversió total. Es tracta d'això. Aquest és el sentit de la vida. Cal exorcitzar com sigui el fantasma de l'avorriment. Bored & boring? Vade retro! Si no és divertit no mola. Si no ens divertim xungo. Si ens divertim guai. La di-versió és la versió epidèrmica de la felicitat. Com el sexe sense amor. Però, a falta d'una altra cosa, benvinguda sigui la felicitat Dragon Khan...

música

Sant tornem-hi...

Avui fa 3 anys que vaig escriure el primer post d'ENTRELLUM i avui fa 67 dies que vaig publicar l'últim [Gràcies pels vostres comentaris!]. Per què aquesta aturada? Astènia tardorenca? Letargia prehivernal? Un atac de bartlebysme? Després de cinc anys bloguejant a diari, necessitava frenar, parar-me, desenganxar, descansar una mica, observar les coses des de la distància...

Sempre he sigut partidari de les "crisis", i més si són "existencials". De vegades, com deia Descartes, cal dubtar, replantejar-s'ho tot: què som, què volem, cap on anem... De vegades cal vèncer la inèrcia rutinària de les nostres vides i preguntar-nos quin sentit té tot allò que fem, si val la pena continuar endavant o potser és millor fer un cop de volant i canviar de rumb...

En això estem.

He esperat fins avui per a prendre una decisió sobre el futur del blog. Volia donar-me temps, temps per a rumiar-m'ho. Durant aquestes setmanes d'inactivitat blogogràfica he vist com el boom dels blogs deixava pas al boom del Facebook... Ai, les modes internètiques! Això no significa pas que els blogs hagin perdut el seu valor com a eina d'expressió digital, ans al contrari. Morir, no crec que morin. Estaven massa sobredimensionats. Potser ara quedaran com el que realment són, amb les persones que poden treure'n profit de debò...

Per a mi el blog sempre ha sigut un ciberdietari. Com a escriptor, m'interessa disposar d'un espai propi en el qual poder escriure amb plena llibertat. En aquest sentit, el blog em proporciona un format adient i la possibilitat de ser llegit per persones amb les quals puc interactuar. Com a escriptor del segle XX, no puc obviar la xarxa i no puc desaprofitar les seves virtualitats. El blog és alhora aparador i gresol, taller d'experimentacions i arxiu on deso l'obra, una obra feta de petites peces esbarriades com un puzle immens en el qual acabo trobant la imatge del que sóc... No hi ha Narcís sense mirall, sense pantalla.

Escrivint m'escric. Operari sequitur esse, deien els escolàstics, i viceversa: sóc el que sóc en la mesura que faig el que faig... I què passa si deixo d'escriure? I què passa si deixo de bloguejar? Essencialment passa una cosa molt greu: M'AVORREIXO! L'avorriment sorgeix d'una vida insubstancial en la qual hi manca la creativitat. Una vida sense activitat creativa és una vida banal, trivial, vulgar, intranscendent, depriment, avorridíssima. Crear és l'antídot més eficaç contra l'avorriment.

La vida cansa, sí, però també cansa descansar massa. Per tant, seguiré endavant, seguiré bloguejant... Tinc una altra elecció? Com diuen els Counting Crows:

There's a bird that nests inside you
Sleeping underneath your skin
When you open up your wings to speak
I wish youd let me in

Quan el Fènix reobre les ales i s'enlaira cap al cel, qui se'n recorda, de les cendres?

El proper dia 1 de gener farà un lustre que bloguejo. La història està molt bé, però el que m'interessa -per damunt de tot- és el futur. Allí ens trobarem.

Sant tornem-hi, doncs.



[La nova capçalera és una foto que el Gran Benjamí va fer a la presentació de LCL a Mallorca]

Gràcies!
L'esforç dels blogs