T-72

El vent escampa les fulles seques dels roures esbandint cada cop més la limpidesa dels estels. 

Arrepapat al sofà d'orelles llegeix la pàgina 327, la darrera de la novel·la. La narració conjuga un llenguatge arcaic (sovint macarrònic) amb una trama força divertida. Ventura Mir és un misantrop, ara en diríem un sociòpata. Segons ell, la resta de la humanitat és purrialla pestilent. N'està tan decebut que per això se n'allunya. És el que té ser llarg de gambals. No cal que els altres t'entenguin, n'hi ha prou amb què et respectin. 

Aquest matí ha tornat al bosc i, en una hora i mitja, sense escarrassar-se gaire, ha plegat un parell de quilos de rovellons i un de fredolics. Els més petits han acabat en uns pots de vidre adobats amb vinagreta, all, llorer, romaní, orenga i pebre. 

Llegeix tota la sèrie T

Completament eclipsat

Si ahir vaig crear un grup de fans (69!) al Facebook, avui he creat un blog on relataré la meva experiència com a concursant 2.0 a la Misión Eclipse de LV.es. Guanyi o no guanyi, entremig m'ho hauré passat d'allò més bé. Estic aprenent un niu d'astronomia i faig progressos en l'edició de vídeos. A sobre, aprofito per a publicitar el meu últim llibre (contra la idea inicial, he hagut de posar un pr€u al PDF perquè les descàrregues eren nombroses, no sé si fruit del concurs o d'altres factors que se m'escapen). Total, que estic ben distret preparant els deures que ens van posar l'altre dia: 9 proves en format vídeo!! En principi, les votacions començaran la setmana vinent. Ja us avisaré.

Malaltia

És una malaltia. Viure a fons. Estimar sense límits. Lliurar-se confiadament a l'altre. Esbatanar-se per a deixar que el sol penetri fins l'últim porus. Sense esquemes ni tabús. Bogeria. Oblidar el món hores i hores i hores fins que la nit esdevé migdia i la matinada crepuscle. Renéixer, jugar, explorar, divertir-se. Realitat i fantasia. Pessiga'm. És quan te'n vas que et quedes. És quan no hi ets que has tornat. Malaltia. Els àngels ens envegen. El teu somriure de nena. Silenci de passes invisibles. Tot el que et deixes. L'eco dels gemecs. La flaire dels llençols. Melangia.

Felicitat Dragon Kahn

Tot ha de ser divertit. Aquest és el lema, la consigna. Som aquí per a divertir-nos. Com si la vida fos un parc temàtic i cada cosa que fem hagués de ser una diversió total. Es tracta d'això. Aquest és el sentit de la vida. Cal exorcitzar com sigui el fantasma de l'avorriment. Bored & boring? Vade retro! Si no és divertit no mola. Si no ens divertim xungo. Si ens divertim guai. La di-versió és la versió epidèrmica de la felicitat. Com el sexe sense amor. Però, a falta d'una altra cosa, benvinguda sigui la felicitat Dragon Khan...

música

El miratge de la felicitat

Els bàrbars han tornat a cremar l'institut. L'altra vegada van rebre les taules del pati, ara li ha tocat a la consergeria. Els piròmans van aprofitar les vacances i, a plena llum de dia, sota la mirada de les inútils càmeres de seguretat, van arrambar contra la porta els contenidors blaus plens de paperassa i van calar foc. Una bestreta de Sant Joan. Jo havia deixat uns exàmens per a fotocopiar i me'ls he trobat ben ennegrits pel fum. La Barbàrie avança. És tan fàcil destruir! I tan divertit!

De petits havíem llençat pedres al tren, havíem follat nius d'ocell... Mon germà Robert va estar a punt de cremar el paller del Sisco del Nouet. La joventut és això: pura inconsciència.

Aquest matí m'he embrutat els dits de cendra, he fet quatre classes i dues guàrdies, m'he tornat a enllordar amb la rutina: aquesta maleïda rutina que ens salva del miratge de la felicitat.

Ahir em preguntaves si la vida...

Ahir em preguntaves si la vida té sentit... Per alguns es tracta de passar l’estona de la millor manera possible fins que arribi la mort. La vida com a divertimento. És una opció, superficial, però opció. Que consti que jo no tinc res contra el divertiment ni contra la gent que es diverteix. El problema és quan aquesta gent només sap divertir-se o és incapaç de veure cap altre sentit vital més enllà la mera diversió.

Estem aquí per a cercar. No estic d’acord amb Pessoa quan, citant Tarde, afirma que a vida é a busca do impossível através do inútil (LdD, 238) Vivim per a buscar, sí, i la nostra recerca no és inútil encara que sovint aspirem a l’impossible. Cerquem sobretot comprendre. La vida sense comprensió ens resulta intolerable. La raó, que ens fa humans, exigeix raons, respostes a les preguntes fonamentals. Aquest seria el "sentit" més filosòfic.

Estem aquí per aprendre. Molts, malauradament, han associat l’aprendre a l’avorriment. Són els mateixos que creuen que estudiar és un pal, una llauna; i qui diu estudiar, llegir. En el meu cas, les hores més divertides de la meva vida les he passat aprenent, estudiant, llegint... Si dic que el futbol em resulta avorrit, llavors em miren com una rara avis (ara en diuen friki).

Cercar, comprendre, aprendre, conèixer, estimar, crear...

La diversió per la diversió, tard o d’hora, esdevé una praxi banal. Entretenir-se per entretenir-se és perdre el temps; i el que és encara pitjor: perdre’s. Em perdo a mi mateix quan no aconsegueixo aprofundir en la meva experiència vital.

La vida no és un Dragon Khan.

Em preguntes si la vida té sentit...

Em preguntes si la vida té sentit. Ja saps que no acostumo a respondre preguntes filosòfiques fora de l’horari lectiu.

Si considerem el «sentit» des del punt de vista del trànsit (homo in statu viatoris), o sigui, com a direcció; aleshores el sentit de la vida és la mort, que és la destinació final cap on s’adreça tot el que és viu.

Si, en canvi, considerem el «sentit» com a raó d’ésser, o sigui, com a contingut vital; aleshores la cosa és molt més discutible...

Suposo que ets conscient que avui dia la immensa majoria dels nostres coetanis, si més no a la societat occidental, viuen amb una única finalitat: divertir-se. I contra més joves pitjor. Són els cadells de la generació tanga, malcriats en els parcs temàtics. Hem sacralitzat la diversió, l’entreteniment. Aquest és l’únic objectiu de la vida. La resta no interessa gaire, és avorrit.

Fixa’t que aquest «sentit» de la vida com a diversió ha contaminat totes les activitats humanes. Per exemple, l’educació o la literatura. S’han de fer classes divertides i escriure llibres divertits. Ahir ho discutia amb la Sílvia Soler, l’autora de 39+1. Tothom li diu el mateix : M’he "divertit" molt llegint el teu llibre...

¿De debò que la principal finalitat de la literatura és entretenir el lector, divertir-lo?

Si el darrer sentit de la vida és divertir-se, o l’aplicació més barroera del clàssic carpe diem, ja podem plegar.

¿Per què em mires així? No pateixis, que provaré d’explicar-te que la vida, per sort, té altres «sentits», que estem aquí per alguna cosa més que per a divertir-nos... Però hauràs d’esperar el post de demà, si no et fa res, que ara me’n vaig a dormir.

Nadal al caixer automàtic

És la nit de dijous a divendres. Fa una setmana. Hi ha lluna plena. La Rosario té fred. Ja fa dies que dorm al carrer. La Rosario és una dona de 50 anys que havia estat secretària de direcció. La vida l’ha tractat malament o ella no ha sabut tractar-se bé a si mateixa. La mala sort, el destí, la genètica, vés a saber… La vida és complicada i dóna molts tombs. Quan es va separar del marit, va viure un temps a París. Després va tornar a Barcelona, però els problemes econòmics la van dur fins al carrer. Té una filla que no en vol saber res. Ara la Rosario és una indigent, una homeless, una sense sostre que malviu a la gran ciutat com malviuen tantes persones. L’hivern és dur. L’estómac buit. El termòmetre marca sota zero. Barri de Sant Gervasi. Número 28 del carrer Guillem Tell, cantonada carrer Saragossa, entre la plaça Molina i la plaça Lesseps. La Rosario s’arrecera dins les dependències del caixer automàtic d’una oficina de La Caixa.

El Ricard i l’Oriol han sortit de marxa. Tenen 18 anys. Els acompanya un menor de 16 anys que respon a les inicials J. J. No són skins ni latin kings ni magibrins, no viuen a La Mina ni a San Cosme. Tenen cognoms catalans i són veïns de la zona. En Ricard, àlies Vader, repeteix 4t. d’ESO a l’institut Menéndez Pelayo. És el típic brètol pijo-feixistoide. L’Oriol, àlies Xapes, viu amb sa mare i és el “bon nen” de la família, perquè els seus dos germans estan tancats en reformatoris. Quan va ser expulsat de l’institut, la mare el va enviar a viure amb son pare a Saragossa on sembla ser que treballa i estudia. Els tres amics són inseparables. Es reuneixen en un cibercafè del carrer Brusi. No els han deixat entrar en alguns locals. La lluna els incita. Tenen ganes de gresca. Una combinació explosiva: relacions difícils amb la família, fracàs escolar, testosterona, inconsciència... Generació ESO. Àlex i sus drugos. La Taronja Mecànica de Burgess i de Kubrick. Han begut xupitos d’absenta…

Entren al caixer on s’abriga la Rosario. La insulten, la colpegen, li llencen objectes… En un moment de descuit, ella aconsegueix tancar el baldó de la porta. Els joves se’n van a prendre més xupitos. I potser alguna altra cosa... Més tard, de matinada, tornen al caixer. Fan servir el menor com a esquer el qual convenç la Rosario perquè l’obri. Mentre fa veure que treu diners, irrompen els altres dos amics amb una garrafa de dissolvent que han robat a l’obra del costat. Una cigarreta provoca la deflagració. La Rosario no pot fugir perquè té una cama escaiolada. Crema de viu en viu. La càmera de l’oficina bancària ho grava tot. La macabra performance s’acaba amb una foscor absoluta. La Rosario té cremades al 65 % del seu cos. Morirà després de 24 hores d’agonia a l’hospital de la Vall d’Hebrón.

La policia els enxampa. Ploren com a criatures. Diuen que no volien arribar tan lluny, que se’ls va anar la mà, que només volien espantar la dona mullant-la amb aigua…

No, no és racisme, sinó aporofòbia: la por a l’indigent, al menesterós, al pobre, al dèbil, al diferent… fins al punt de considerar-lo no-persona, no-subjecte, sinó un simple objecte abjecte que destorba, miserable, menyspreable, absolutament exterminable. Li ha tocat a la Rosario. Com ara fa tres anys, la nit de Nadal, li va tocar a un altre sense sostre: el ganhès Samuel Yaw, de 42 anys, el qual també va ser cremat viu al carrer Valldonzella del Raval. Una mort que encara resta impune. L’únic acusat i arrestat fou un filipí que va estar-se dos anys i mig a la presó fins que un jurat popular el va declarar innocent per falta de proves.

La barbàrie instal·lada al cor de la civilitat. Els nostres cadells devorant les despulles inintegrables de la nostra societat luxosa i opulenta. Terror i pànic envers aquell que no té recursos, aquell que ens recorda que la nostra seguretat i el nostre benestar són fràgils. El miratge de la riquesa. La diversió com a únic manament de la religió hedonista, consumista, nihilista… La nostra religió de cada dia i de cada nit. ¿Ja has comprat tots els regals?

La Rosario ha estat la víctima. El Ricard, l’Oriol i en J. J. semblen botxins, i ho són, però també són víctimes. Com tothom. La culpa no és del Sistema. El sistema és imperfecte. Nosaltres som imperfectes. La naturalesa humana és imperfecta. Homo homini lupus, que deia Hobbes. La violència, l’agressivitat, la crueltat, la brutalitat… sempre han format part de la nostra essència des d’Atapuerca fins a l’últim terrorista suïcida que esclata al bell mig d’un mercat ple de gom a gom. Freud ho anomenava Tànatos: la tendència destructiva que tots portem a dins...

Nadal al caixer automàtic.

Que aquest Nadal us torneu una mica més nens. Que sigueu bons. Que feu el bé. Aspireu a la segona innocència. Que l’estrella del cel us il·lumini i l’àngel us assenyali el camí de l’amor: l’únic camí viable, l’única salvació possible.