Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Joan. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Sant Joan. Mostrar tots els missatges

24.6.12

Nit de Sant Joan


Al carnisser li va esclatar la bombona de butà mentre la seva dona es dutxava al pis de dalt. Ella va pensar que era un atemptat terrorista. El terra va tremolar i, tot d'un seguit, els esgarips del seu home van ressonar pel poble com els udols d'un llop malferit. Ella va baixar amb el barnús mig cordat, esfereïda pels crits de dolor del seu home. Almenys és viu, pensava. Què coi ha passat? El que havia passat és que la goma estava caducada i la fuita de gas havia estat prou important perquè, quan el carnisser va encendre el misto, la deflagració fos brutal, tan brutal que li cremar les cames, deixant-li l'entrecuix en un estat lamentable. Per poc no es dessagna. Les ferides eren serioses, sort que l'hospital era a prop. Va trigar tres mesos a recuperar-se. Ara camina mig coix i el seu penis no ha tornat a tenir mai més una erecció. 

Va tancar la carnisseria i va trobar feina a la capital. Es passava tot el dia fora de casa. Ella tenia 40 anys, un fill i moltes ganes de viure. L'accident ho havia capgirat completament tot. El matrimoni es va convertir en una gàbia massa estreta cada cop més plena d'amargor i de retrets. Ell es refugiava en la feina, fumava i bevia sense mesura. Ella somiava. 

Vivíem al mateix carrer. Casa meva era davant la seva, de forma que acostumava a escoltar la fressa dels veïns, les discussions, el renecs. Fins que un dia vaig sentir una altra cosa. Devia ser mig matí, quan els nens són a l'escola i els gats encara somiquen sobre les teulades. Els gemecs provenien de la finestra del dormitori. Vaig suposar que es masturbava. Una dona d'aquesta edat no pot renunciar als plaers carnals sense desenvolupar alguna mena de transtorn psicosomàtic. Era lògic, doncs, que la pobra es consolés amb el coixí o amb qualsevol andròmina que devia guardar amagada al fons d'algun calaix; o simplement amb els dits, que és la tècnica més antiga i barata de donar-se gustet. La suposició se'n va anar en orris tan bon punt vaig escoltar uns sons estranys, uns esbufecs que només podien ser masculins. Vet aquí que la veïna no s'ho feia sola, sinó que compartia el delit amb algú el qual solia ser força escandalós en el moment del clímax orgàsmic. Ella no es quedava pas curta. Com que era estiu, amb els porticons esbatanats, era inevitable sentir-los. Mig poble ja n'estava al cas, o de primera mà o de segona. De vegades els amants cridaven dos o tres cops al dia, multiplicant les sospites i refermant allò que tothom ja sabia. El carnisser va ser l'últim que se'n va assabentar. 

El mascle cridaner era un pagès de mans i peus enormes, un home tosc i endurit per la feina a l'aire lliure entre vinyes i oliveres. La dona l'havia deixat per un altre de més fi, un corredor d'assegurances que duia tot el dia corbata. Sempre m'he preguntat per què les dones ens deixem impressionar pels uniformes, com si les aparences fossin tant importants; i si és així, per què diem llavors que les aparences enganyen? En aquest cas, l'enganyat era el carnisser, que ho va saber pel seu millor amic: Mira, em sap greu, però t'he de dir una cosa... La teva dona et fa el salt amb en Ton de Can Trempat... 

El carnisser va beure tant que, l'endemà, el van trobar mig mort en un barranc dels afores del poble. La dona, en veure que no tornava a casa aquella nit, es va espantar i va donar veus. Els Mossos, amb l'ajuda dels veïns, van rastrejar la zona fins que van localitzar-lo. Que t'has tornat boig, va dir ella, què hi feies de nit per aquests verals? Era la vigília de Sant Joan. 

Hi va haver divorci. La nova parella va poder seguir cridant sense clandestinitats. El carnisser se'n va anar a viure a un altre poble. Es deixa veure poc i els que l'han vist afirmen que està molt desmillorat. 

L'any passat les bales del paller d'en Ton van cremar. Les tenia apilades a la vora del magatzem on guarda el tractor i les eines. Els bombers van estar tota la nit vigilant el foc fins que, hores després, es va extingir sol. Sortosament no va enxampar cap olivera. Les flames van començar pels volts de la mitjanit, quan les fogueres de Sant Joan dels pobles veïns ja havien esdevingut cendra. La policia encara no ha esbrinat la causa d'aquest incendi. Tot apunta que va ser provocat, però no disposen de cap prova acusatòria. La vox populi ho té clar. 

Anit tornaven a cremar fogueres arreu. La d'en Ton no va fallar. Aquest matí encara fumejava. És, de bon tros, la que es veu de més lluny i la que dura més. Com l'any passat, no ha quedat ni una bala sencera. Només cendra i desolació. 

Diuen que el foc ho purifica tot. L'amor és foc; i l'odi també.

24.6.07

50 pulsacions per minut

Mal de cap. Paracetamol Pharmagenus 650 mg. Revetlla de Sant Joan: musclos a la flamenca, salmó amb salsa tàrtara, cava, coques, etc. Lliris i assutzenes. No som el que la gent creu que som. Hi ha detalls que ens delaten. Magnolier sense flors. Estic aprenent a suportar-me. Papallones. L'ànima de les roses és el seu perfum. Jo tenia una ànima i la vaig perdre en un revolt del camí. Ara només tinc un cos que tendeix a la flacciditat. No hi ha núvols. Som esclaus de les nostres virtuts. Ella pela carabassons. La ressaca de massa passat. Al jardí el senyal del router és molt baix. La platja deu estar atapeïda de gent. Em costa pensar en les possibilitats reals que s'amaguen a la punta dels meus dits. Si deixessis de fumar series completament i definitivament perfecta. Dins el meu cor hi ha una esperança que té el color dels teus ulls. Fa un ventet molt agradable. 50 pulsacions per minut.

1.6.07

AGENDA JUNY_07

Div. 1: Entrevistem Marc Vidal al programa "Capvespre" de Ràdio Vallromanes

Dill. 4: M'entrevisten al programa "A Bona Hora" de Ràdio Sabadell

Div. 8: Sopar de comiat a la Mercè T.

Diss. 9: Recital poètic amb el Grup Erato de Vallromanes

Dima. 12, dime. 13 i dij. 14: Faig de vigilant i corrector a les PAU (UAB)

Diss. 16: Constitució del nou govern municipal

Diss. 23: Revetlla de Sant Joan

10.4.07

El miratge de la felicitat

Els bàrbars han tornat a cremar l'institut. L'altra vegada van rebre les taules del pati, ara li ha tocat a la consergeria. Els piròmans van aprofitar les vacances i, a plena llum de dia, sota la mirada de les inútils càmeres de seguretat, van arrambar contra la porta els contenidors blaus plens de paperassa i van calar foc. Una bestreta de Sant Joan. Jo havia deixat uns exàmens per a fotocopiar i me'ls he trobat ben ennegrits pel fum. La Barbàrie avança. És tan fàcil destruir! I tan divertit!

De petits havíem llençat pedres al tren, havíem follat nius d'ocell... Mon germà Robert va estar a punt de cremar el paller del Sisco del Nouet. La joventut és això: pura inconsciència.

Aquest matí m'he embrutat els dits de cendra, he fet quatre classes i dues guàrdies, m'he tornat a enllordar amb la rutina: aquesta maleïda rutina que ens salva del miratge de la felicitat.

23.6.06

És nit de Sant Joan...

És nit de Sant Joan. Hi ha lluna plena. Collirem les flors del magnolier. Ens beurem d'un glop totes les penes. Ballarem fins que surti el sol. Deixarem que l'amor ens faci ser allò que som. Escolto el renou que hi ha al carrer: petards, crits, música... De la finestra estant diviso la resplendor i la columna de fum d'una foguera propera. Estic sola amb el bagul. Ens hem fet companyia l'un a l'altre d'ençà que vas marxar, Ferran. Ell m'ha guardat els secrets durant tots aquests anys. L'he tornat a obrir i ja no el tornaré a tancar. És la nit de Sant Joan. Em coronaré de roses blanques. Beuré la flor d'aigua. Tallaré l'espígol. La lluna plena s'ho mira tot des de la distància. Agafo el bagul d'una nansa i l'arrossego cap al balcó. Pesa força. M'aturo, respiro, segueixo. És com si carretegés un cadàver, un gavadal de saudades que ja no són meves, que ja no són de ningú. He aconseguit treure'l a fora. La nit em saluda amb la seva escalfor còmplice. Estic decidida. Entro a dins a buscar mistos. Passo per davant de la teva fotografia. Torno a sortir. Agafo el darrer poema que m'enviares i li calo foc. Introdueixo el foli encès a dins del bagul obert. Els altres papers també s'incendien. La lluna plena continua impassible. No, aquesta nit no li demanaré cap desig. El bagul ja és una pira. Les flames ho inunden tot. Creixen i minven, espurnegen. Són la purificació de la matèria, l'homenatge suprem del meu despreniment. M'he assegurat que hi fos tot, que no quedés cap més paper teu enlloc. Estic dubtant si afegir aquest manuscrit al foc. No ho faré. Rebo així el meu solstici número cent. Estic fent la meva foguera particular. M'adono que el contingut ha cremat ràpid. Les restes de fusta del bagul encara flamegen. Hi ha un caliu d'enyors amagats. No sento cap disgust ni cap alegria. Ho havia de fer, això és tot. Ja està. A baix, la gent fa gresca. Les fogueres de la ciutat també s'estan apagant. La lluna és bella, molt bella, més bella que mai. Aquesta nit em sento fada, goja, meiga, xana... filla de Lilith. Ja no hi ha flama. Només la fosca cendra que taca la memòria i una flaire bruta, ben poca cosa. No penso res. He deixat que es consumeixi la vida, el bagul, aquest instant precís que ja no hi és... Ja no m'importa res. M'he buidat del tot i sóc lliure. Les gotes de pluja comencen a mullar-me els cabells. Ara la lluna s'ennuega i es fa esmunyedissa. Sí, està plovent sobre Lisboa, sobre les teulades, sobre les llambordes, sobre el Teix, sobre l'Oceà, sobre totes les cendres de les nostres fogueres... Plou sobre el vestigi de la teva absència, sobre el paper cremat i moll que ja no ets. Em deixo amarar per l'aigua. Els carrers són deserts. Plora la lluna. Jo ja no ploro. Tanco els ulls i et veig a la finestra. Tu em mires i somrius tímidament.

Últim capítol de la meva primera novel·la: Darrer poema (2000)

Crítiques

4.6.06

Cada any...

Cada any, quan s'acosta el final de curs, et preguntes què quedarà de tantes hores, de tants dies, de tantes setmanes alliçonant aquests adolescents que t'escolten embadalits i et confessen que la filosofia és una assignatura interessant, rara, diferent, gens avorrida, que els atrapa perquè parla de la vida i els fa pensar sobre temes actuals...

Escèptic, et preguntes si encara val la pena d'esmerçar tant d'esforç, si compensa de veritat quan ja saps que no recolliràs els fruits avui ni demà, sinó que se n'aniran i vés a saber què se'n farà de les seves vides...

Cada any, a mesura que s'apropa Sant Joan, et refermes en la convicció de què ets un paio amb sort perquè tens el privilegi de poder exercir la professió més meravellosa del món: desvetllar cervells dorments, pasturar llibertats incipients, acompanyar persones fins a l'espadat en el qual -ajudats per la teva socràtica empenta- hauran d'emprendre el vol amb ales pròpies devers un futur més humà, més incert...

I dubtes si ho fas bé. I el dubte esdevé responsabilitat quan, l'últim dia de classe, comproves que les seves mirades són d'agraïment...