Keith i el rock balancing

Segueixen passant coses màgiques. A partir de l'octubre tindré un veí nou, en Keith Rawes, un anglès de 73 anys afincat a l'Empordà al qual, arran de l'incendi de fa 3 anys, se li va cremar la casa de fusta que tenia al bosc de Campany. Ara gaudeix d'un pis de protecció oficial a Figueres i té un hort amb caseta a Vilabertran. Per qüestions de salut, passarà els hiverns a Cap Ras i els estius a l'hort. Ha aparegut després de dinar, l'he convidat a un te i hem xerrat una estona mig en anglès mig en castellà. Ha agafat la guitarra i ha improvisat un blues. Quin crack. Nice to meet you, Keith, welcome to paradise... 

De bon matí he bastit dues piles de pedres noves, una a la cala Bramant i l'altra a la cala gran del Futaner. M'encanta començar el dia practicant rock balancing. És teràpia i meditació al mateix temps. L'equilibri de les pedres és la projecció del meu equilibri intern. Si el vent o algú les fa caure, l'endemà en faig de noves. Perquè el secret no està en evitar la caiguda, sinó en tornar a aixecar-se...   

Adorar-nos

I sentir que no estem morts, que encara hi ha vida entre els dits, a la pell, a la punta de la llengua. I seguir l'impuls més primari, arriscar-se, perpetrar-lo, com si demà fos la fi del món. Jugar sense vergonya, mimar el nen o la nena que som, esbrinar el secret de la felicitat, que no és cap concepte grandiloqüent, sinó aquell petit detall tan especial, aquella infinita tendresa que s'escola dins els batecs i ens fa plorar de joia. I acomiadar-se amb un somriure, sense dir res, perquè la mirada és l'idioma de les ànimes que s'entenen. I ser llum entre les ombres. I somiar la caseta davant del mar amb l'hortet al darrere. I com sempre, des de sempre, fins sempre, adorar-nos. 

Mountain Trail

Matí de Mountain Trail. He pujat pel camí de Mas Ventós fins al dolmen de la Muntanya d'en Caselles, he travessat a l'altra banda del rec de Mas Ventós per a visitar el dolmen homònim (una sendera fomuda, acabada de marcar amb línies grogues). Com que no he volgut tornar pel mateix camí, m'he complicat la vida muntanya amunt cercant l'accés “directe” a Mas Ventós...

Sort dels pantalons llargs i de la jaqueta de màniga llarga. Molt complicat, amunt i avall pels talussos de pedra seca, saltant de feixa en feixa, patint entre matolls espinosos. Finalment he arribat al mirador de Mas Ventós fet un cristo. Ha sigut pitjor que el dia que cercava la ruta a Sant Salvador per la torre de la llum que hi ha damunt els castanyers d'en Jumbet. Hi ha hagut moments on només m'han guiat els passos dels senglars, és a dir, els rastres de terra remoguda que indiquen una sortida viable, però que tenen el handicap d'estar fets a l'alçària dels porcs, no pas dels animals bípedes amb la qual cosa només et queda l'opció de posar-te a marrameus o d'endur-te (pit i collons) els arbustos per endavant. La putada és que la majoria de la vegetació d'aquesta zona punxa perquè té espines (argelaga) o pel fet que els branquillons dels arbusts són secs i esmolats.

Prometo solemnement no tornar a fer-me malbé les extremitats entre la malesa, saltant de pedra en pedra com una cabra, esgarrinyant-me sense clemència. Amics, feu-me cas: us recomano seguir els camins traçats, que per això van ser fets i provenen de segles i segles de saviesa humana.

Sense les MT500 no me n'hagués sortit pas. La seguretat que em proporcionen és excel·lent. Porto tres sortides fortes i ja se'n ressenten, pobrissones. Al pas que vaig (mai millor dit) no arribaran a l'estiu. La sola es va desgastant a còpia de trepitjar pedra viva i suportar les estrebades d'un animaló esverat de 80 kg. Massa extrem. He d'acostumar-me a caminar més tranquil. No puc arribar a casa i abocar mig pot de Betadine cada cop que surto a trescar. Això s'assembla molt al masoquisme.

La baixada ha sigut un passeig pel Coll de la Creu Blanca avall fins a Pau. Tornant, meditatiu, rumiava que la vida és així: primer pujada, riscos, complicacions, patiments, reculades, esgarrinxades, moments de dubte, desorientació, tossuderia, confiança, esperança, i atènyer el cim finalment... Uffff

A Terradets m'emboscava (em perdia pel bosc fins que retrobava el no-camí de tornada) i aquí m'embardisso. Perquè sempre he defugit els camins prefabricats. Sóc una soca, un tros d'ase. I mira que en són, de còmodes els camins amb ratlletes de colors i senyalitzacions verticals. Doncs no. Sempre enderiat a descobrir alguna cosa nova, quan l'únic que descobreixo és que puc tirar endavant tot solet encara que no hi hagi "camins" a la vista. Vet aquí la lliçó.

Mountain Trail? Més aviat la vida mateixa; i la satisfacció, el premi, quan sota la dutxa penses: ho he aconseguit, he tornat viu, sóc un màquina... i a sobre ho puc explicar! :)

Feliç perquè les patateres m'han florit.

La dolça revolució

Per Sant Jordi em van regalar el llibre de Josep Pàmies: Una dolça revolució. Aquest pagès de Balaguer és un crack. Fa temps havia vist algun vídeo seu i, a mesura que avanço en la lectura, em confirmo en una intuïció que m'obsedeix fa temps: la relació que hi ha entre el càncer i l'alimentació. Cada cop mor gent més jove i no és pas "una loteria" (com afirmen alguns). Mengem massa aliments antifisiològics, provocant una acidificació crònica de l'organisme que deixa les cèl·lules sense oxigen. Hipòcrates ho tenia clar: que el teu aliment sigui el teu medicament. O canviem els hàbits o la salut fugirà de nosaltres. Les ciutats són perilloses en aquest sentit...

La salvació (com sempre) està en la Natura. Com puc controlar el què menjo? Només hi ha una manera: conreant-ho tu mateix. Fer l'hortet, fer exercici i, sobretot, ser conscient, és a dir, DESPERTAR (= deixar de tenir por). En Pàmies va despertar i és un far de llum que ens il·lumina a tots plegats. Ell i la monja Forcades són la parella de moda contra les multinacionals (alimentàries i farmacèutiques) mafioses i genocides. 

Vaig visitar-lo a Balaguer i em vaig quedar bocabadat amb les instal·lacions i la quantitat de plantes medicinals i flors comestibles que produeix. Em vaig endur el maleter ple de testos. Fa dos dies que mastego fulles tendres d'estèvia...      

Elogi de la solitud

He dinat una amanida de fulles tendres d'espinac (de l'hort de mon pare), brots de soia, xampinyons crus tallats molt fins, ceba tendra, pastanaga ratllada, panses, pipes, daus de tofu amb sèsam, daus d'emmental, un rajolí d'oli bo, salsa de soia i dues llesques de pa torrat integral. Abans he caminat 18 km pujant pel camí de Malpartit, travessant la plana d'Alguaire (l'aeroport que només té avions els diumenges) en direcció a Rosselló i tornant pel canal de Pinyana. Avui la mitjana ha sigut de 6 km/h. Hi ha hagut moments que plovisquejava.

Krishnamurti diu que una ment superficial està preocupada buscant sempre satisfaccions, gratificacions. Com que aquestes satisfaccions són momentànies, anem d'una a l'altra i, al capdavall, ens quedem insatisfets. Ens aferrem a les coses i a les persones per a sentir-nos segurs, per a "ser" algú, per aconseguir un resultat...

Vull fer un elogi de la solitud. La pau que et dóna no haver de justificar res, la llibertat absoluta de no deure res a ningú (en aquest sistema pervers basat en la deutocràcia generalitzada, l'esclavatge del segle XXI), ni haver d'aparentar, ni estar pendent de les expectatives alienes. Fas el que vols, menges el que vols, penses, dius i escrius el que vols, etc. No hi ha ulls que et mirin ni jutges que et jutgin. No suporto que la gent em digui què he de fer.

Les persones que no saben estar soles són mig persones. N'hi ha algunes que es moriran sense haver tastat mai la dolça mel de la solitud. Són les que corren de seguida a buscar als altres per apuntalar la seva malmesa autoestima, les que tenen por de mirar-se al mirall, les que no han après a parlar amb la seva ombra (amb les seves ombres), les que no tenen vida interior, és a dir, superficials.

Solitud i llibertat. Hi ha res superior? Les relacions humanes estan contaminades pels interessos, les mancances, els egos... La vida social és una immensa xarxa d'hipocresies, aparences, malentesos, manipulacions... "L'infern són els altres" (Sartre). Quanta raó tenia. La debilitat ens fa gregaris. La por, la covardia, la insensatesa són el pinso del ramat. Ens han fet creure que som “animals socials”. Han estigmatitzat la solitud com una cosa de bojos i amargats perillosos. Fals. La veritable bogeria és la multitud, aquestes gernacions que són pasturades per pastors sense escrúpols (polítics, líders d'opinió, cantants, artistes, tertulians, futbolistes, mediàtics...) a cop de publicitat i demagògia, governades amb eslògans, enganyades, cegues, víctimes.

Què coi busques fora? Què et poden donar els altres? O encara creus en l'amor?

Epicureisme

Viu amagat, passa desapercebut (deia Epicur). Defuig la política, retira't al jardí, fes l'hortet, conrea la veritable amistat o la solitud fecunda. No et recomano la vida pública, el món de les aparences no fa per tu. Escull allò que és natural i necessari, menysprea la resta. Cerca plaers que no condueixin al dolor. Pensa poc, parla poc, escriu poc. Medita, calla, escolta. Fes petons. Menja bombons. Mira sempre als ulls. Camina sense pressa. Somriu. Sigues agraït. La felicitat arriba quan fas feliços als altres. Tu no ets tan important.

Stay behind the light, you have a reason to hide

Cerco paraules

Cerco paraules i trobo sensacions. Tots els indrets del món són el mateix indret si la mirada es perd en l'horitzó. Hi ha el paisatge interior, sovint desert, sovint selvàtic. Hi ha el silenci dels arbres i el primer pebrot vermell de l'hort que em menjaré per sopar. 

Cerco paraules i trobo el límit exacte de les coses, formes i colors; passes esgarriades que s'enfonsen en la sorra; la vida tota feta de somnis i besades. Hi ha aquell dubte que penetra les entranyes i aquella certesa del mal dins de cadascú. La resta poc importa. 

Cerco paraules i trobo uns ulls tan verds i tan llunàtics que em fan por. La posta deixa foc sobre els turons. Ma mare rega les flors. Viure és fugir del que hem viscut.

El veritable nodriment

La buguenvíl·lea està preciosa. Els llucs no paren de créixer. Les bràctees de color fúcsia destaquen sobre el fons blanc de la façana. Torna a fer calor. La terrassa és perfecta quan se'n va el sol. S'hi pot contemplar la posta i, més tard, amb una dotzena d'espelmes, es crea un ambient d'allò més agradable per al sopar. Aquesta urbanització és molt tranquil·la. La majoria de veïns són jubilats francesos o alemanys. Tinc la platja a 5 minuts de cotxe o de moto. També agafo la bici, com ahir, que vaig anar pedalant fins a Castelló i Empuriabrava tot travessant els Aiguamolls. Una ruta planera i deliciosa. El paradís deu ser alguna cosa molt semblant a l'Alt Empordà, però sense urbanitzacions i sense turistes... i sense tramuntana!

L'hort està en marxa. Ja he plantat 27 espècies distintes de vegetals comestibles, inclòs un parterre de plantes aromàtiques. Algunes llavors ja han brotat (raves, pastanagues, espinacs) i només cal anar ruixant-lo dos cops al dia... i esperar. No és pels fruits, que faig d'horticultor. Conrear la terra és una filosofia i una teràpia, una peculiar manera de meditar. Clar que em menjaré el recapte que produeixi, però el veritable nodriment és espiritual.

Passar pàgina

A la vida és molt important saber passar pàgina, aprendre a sortir dels mals rotllos el més aviat possible, no quedar-se encallat massa temps en els fanguissars o en els paranys que ens parem a nosaltres mateixos. Perquè tot és mental.

Fora bufa i rebufa la tramuntana, hi ha piròmans pirats pertot arreu i, des de fa dos dies, he començat a fer l'hortet, la qual cosa em manté ocupat de mans i de ment. És el segon intent d'hort en el qual m'involucro amb cos i ànima. M'ajuda en Sam, el meu veí okupa, marroquí de bressol, suís de formació i empordanès de vocació. Un bon amic amb el qual parlo molt de filosofia.

Encís

Primera posta de sol a la terrassa de la nova casa empordanesa. La banda sonora dels ocells. La mar que s'endevina propera. Oliveres pertot. Tinc veïns francesos i alemanys. La urbanització és plena de gats. Estic ben magolat. Si no en va haver prou amb la mudança, ahir vam fer cap a l'Aplec del Cargol. Massa emocions. Massa quilòmetres. Aquesta serà la primera nit que dormo aquí. Sempre és una cosa seriosa, això de canviar de matalàs. Les capses omplen el menjador. Les aniré obrint a poc a poc. Quan acabi d'endreçar l'interior, em posaré a treballar al jardí i prepararé l'hort. Hi ha espai suficient rere la casa. Avui començo una nova etapa:

Dins de cada començament hi ha un encís que ens protegeix i ens ajuda a viure

L'encís dels teus petons.

Comiat

Penúltima nit a Terradets. Tot el dia amunt i avall carregant capses. Deixo la casa millor que la vaig trobar. La Landlady n'és conscient. Ara li costarà menys llogar-la. L'hort i el jardí fan goig. He pogut gaudir de les quatre estacions i em quedo amb la primavera. Marxo sense recança, sabent que el que vindrà serà millor. La casa que deixo està dins un bosc de roures davant el llac de Terradets. La nova casa on viuré (ben a prop del mar) està envoltada per una mimosa, una olivera i una palmera. La simbologia d'aquests arbres és un bon presagi. M'acomiado a poc a poc, sense pensar-hi gaire, escoltant la piuladissa dels ocells i els raucs de les granotes, contemplant les tonalitats del llac després de la posta, escombrant les escales, cremant el romaní sec que vaig collir florit fa un mes...

Dietari de Terradets

Trobaré a faltar

Trobaré a faltar les mallerengues que, juganeres, fan cabrioles davant el finestral mentre es mengen les mosques mortes que els deixo sobre la lleixa. Trobaré a faltar la pacífica presència del llac que, taciturn i savi, m'acompanya totes les hores com un amic fidel. Trobaré a faltar l'horitzó de les altes muntanyes, les nítides estrelles, el far de l'Hostal del Llac. Trobaré a faltar els bambús que vaig plantar i el bosquet de roures rere la casa, les sargantilles passejant-se per la terrassa, els esquirols saltironejant de branca en branca, els conills travessant el carrer, la fressa dels senglars, el cant del cucut, el vol dels muricecs, l'hort ple d'espinacs, bledes, faves, pèsols, pastanagues, raves, cebes, alls... Trobaré a faltar el Sant del Bosc, la cascada i el roure centenari. Trobaré a faltar les converses amb l'Andy i la Paloma. Trobaré a faltar aquesta solitud pregona feta de tendresa, la veu de la meva ombra xiuxiuejant-me versos inversemblants. Em trobaré a faltar. L'ermità de Terradets passa a la història. Ha sigut un any memorable. Del futur no en sé gran cosa, només que segueixo endavant i que m'empeny el vent de la il·lusió. De la resta n'aniré deixant constància en aquest ciberdietari. Trobaré a faltar l'enyor del mar que ara m'acull com tu m'aculls. Trobaré a faltar tot allò que vaig ser sense tu, encara que amb tu sigui millor, perquè tot va ser necessari per arribar fins als teus braços.

Dietari de Terradets

Gaudeix Terradets

Fa 9 mesos que visc al Pallars Jussà, al vessant nord del Montsec de Rúbies, on el Barcedana s'aiguabarreja amb la Noguera Pallaresa nodrint el pantà de Terradets. Aquest ha sigut el context en el qual he anat escrivint els meus darrers textos. Un entorn privilegiat, gairebé verge, gens turístic, ple d'energies tel·lúriques. 

Amb l'arribada de la primavera, la natura mostra tota la seva exuberància: muricecs, serps, sangartilles, granotes, papallones, ocells, flors, brots tendres... El paisatge reverdeix. L'hort comença a esquerar-se. És el moment de gaudir a l'aire lliure, respirar puresa, deixar que el sol et colri la pell, perdre's dins el bosc resseguint els corriols dels senglars, remuntar el rierol, banyar-se a la cascada, endinsar-se a les coves, enfilar-se al capdamunt del massís, visitar pobles abandonats, contemplar les estrelles...

M'agradaria compartir tot això amb vosaltres més enllà de les paraules. Us puc fer de guia, ensenyar-vos els secrets que he descobert, acompanyar-vos en la recerca del vostre camí de creixement personal. Individualment o en grups petits, podeu venir a passar el dia o un cap de setmana. M'adapto als vostres interessos i necessitats. Si voleu conèixer un territori intacte i una forma de vida alternativa, lluny de la ciutat i de la crisi, ja sabeu on sóc. Hi esteu convidats.

Per a més informació, envieu-me un mail a tonibanez@hotmail.com

Mostra Vall de Barcedana en un mapa més gran

TAO TERRADETS
Dietari de Terradets

T-74

La nit passada va gebrar i aquesta ha glaçat. La mànega del jardí està completament gelada i les faves, que eren les plantes de l'hort que més s'havien fet, han aparegut collvinclades. La neu és cada vegada més a prop. Tenim l'hivern aquí. A partir d'ara haurà de deixar una aixeta oberta a totes hores si no vol trobar-se les canonades amb el seu contingut en estat sòlid. Les mallerengues i els pit-roigs voletegen per la terrasa. Els posa llavors de lli i molles de pa sobre la lleixa. No duren gaire. Està molt satisfet amb l'estufa de butà. Ha enganxat Tesamoll® a la finestra de la cuina i a la del dormitori.

Ahir va estar-se tot el dia fent i refent l'obra que es porta entre mans. Em penso que, per fi, ha encertat amb l'estructura. Com sempre, la qüestió més envitricollada és discernir el que és ficció i el que és realitat. Aquest és un debat que a ell no li fa perdre la son. A més, arriba un moment que ni ell mateix és capaç de distingir una cosa de l'altra. Per a curar-se en salut, ha afegit a la darrera pàgina el següent avís: "Aquesta és una obra de ficció. Qualsevol semblança dels personatges, dels llocs i dels fets amb la realitat és pura coincidència". Els escriptors són com els alambins, destil·len les experiències, les purifiquen, les subtilitzen, les tornen volàtils i, finalment, les condensen en forma de text. Els bons textos, com els bons destil·lats, embriaguen sense emborratxar.

Llegeix tota la sèrie T

T-63

Un quilet de rovellons i quilo i mig de fredolics. Aquesta ha estat la collita d'aquest matí. Em penso que deixarà el bosc uns quants dies perquè ja n'està una mica tip. Potser a mitjans de la setmana vinent hi tornarà a pujar per a veure què hi troba.

Per fi s'ha afaitat. Automàticament s'ha rejovenit deu anys.

Enyora el mar. Aviat el reveurà. Fa gairebé mig any que es va instal·lar en aquesta casa situada a la cara nord del Montsec de Rúbies. Queden els mesos més durs per endavant. També enyora el sol. És una casa ideal per a l'estiu. Ara boira, humida obaga. L'hort està aturat.

Tots aquests dies ha tingut un company al bosc, un pit-roig que el seguia allà on anava. Ell es pregunta si no seria el pit-roig que es va colar dins de casa. L'ocellet es devia preguntar què coi hi feia, arrossegant-se pel bosc, remenant boixos i aixecant molsa amb una navalla a la mà. Per cert, que ahir va pedre la seva estimada navalla d'Albacete (comprada a Albacete fa molts anys). Avui el bosc li ha retornat una altra navalla, no pas la seva, sinó una de molt maca que algun altre boletaire havia perdut. El bosc t'ho pren i el bosc t'ho dóna.

Llegeix tota la sèrie T

T-58

Com en els anys de la seva infantesa i adolescència a la ciutat de les cigonyes, la boira torna a ser l'embolcall dels dies freds. Amb sort, acostuma a esvair-se pels volts del migdia i, si la sort és absoluta com avui, pot veure amb claredat els cims nevats dels Pirineus.

Aquest matí ha visitat el mercat setmanal de Tremp. Té poques parades (roba, sabates, fruita i verdura, planter). Ocupa la Plaça Catalunya i tot el carrer Lleida. Ha comprat tres parells de mitjons de llana, moniatos, pomes, mandarines, plàtans i bròquil. Ha de menjar una mica més perquè aviat no tindrà sinó la pell i l'os. Ahir es va pesar i, estupefacte, va descobrir que, per primera vegada després de molts anys, havia baixat dels 80 kg. La bàscula assenyalava 79,6. Recorda sense gens de nostàlgia l'època de petit burgès en la qual havia arribat a pesar-ne 100. Alguns cínics ho anomenen "la corba de la felicitat", però us asseguro que, de feliç, ho era ben poc, aleshores. ¿Com pot ser feliç algú la panxa del qual no li permet de veure's la titola o el xut (cony en pallarès)? Els ventrelluts són poc atractius per a les femelles, i viceversa; sense esmentar els estralls per a la salut que la sobreabundància de reserves sebàcies acostuma a provocar.

La Biblioteca Pública Maria Barbal es troba a la mateixa plaça que el mercat. L'altre dia es va posar d'acord amb la directora per tal de fer una donació de llibres. Avui n'ha portat quatre: Darrer poema, L'oracle imminent, Catosfera Ciberdietaris 04-05-06 i La catosfera literària. Són els que tenia a mà. Fa dos anys va fer la donació de cinc volums a la Biblioteca Pública de Lleida. Com que ara resideix al Pallars (tot i que encara no hagi aconseguit empadronar-se a Llimiana) potser els posaran en el fons local.

L'hort segueix el seu curs amb gansoneria. Faves i pèsols han fullat. Fa quatre setmanes que va plantar les llavors. Hi ha instal·lat un plàstic per a protegir-lo de les glaçades. La temperatura nocturna frega els 5 graus.

Llegeix tota la sèrie T

T-52

Dia assolellat amb atmosfera límpida. Abans de dinar ha fet una visita al roure i s'ha enfilat bosc amunt descobrint noves senderes. Encara hi ha papallones. Una Vanessa l'ha acompanyat un bon tros. Ni rastre de bolets. A l'hort germinen pastanagues, bledes, pèsols i faves. Els més avançats són els raves, que caldrà esclarir perquè no ha fallat ni una sola llavor. Avui s'ha adonat que des de la terrassa també pot veure el poble de Santa Engràcia, situat al capdamunt d'un vertiginós espadat, amb la qual cosa són vuit els pobles visibles. En el sentit de les agulles del rellotge (d'oest a est): Moror, Estorm, Cellers, Guàrdia de Noguera, Santa Engràcia, Talarn, Els Masos de Llimiana i Llimiana. Encara ha d'esbrinar el nom d'un altre nucli habitat, el més llunyà de tots, les llums del qual brillen més enllà d'Els Masos. Sant Serni? Claverol? S'acosta la lluna plena de novembre.

Llegeix tota la sèrie T

T-50

Fusta, foc, terra, metall i aigua. Aquests són els 5 elements o processos naturals (五行) segons la filosofia tradicional xinesa. Els grecs, d'acord amb la formulació d'Empèdocles, en consideraven 4: terra, aigua, aire i foc (afegint de vegades l'èter). Tots estan relacionats. El cicle de generació i transformació és circular. La fusta creix a terra gràcies a l'acció de l'aigua i de l'aire. El foc s'alimenta de fusta i escalfa l'aigua. Les cendres tornen a la terra. A partir de la terra es fabrica el metall el qual talla la fusta. Etcètera.

Ell està d'allò més familiaritzat amb aquestes matèries-energies. Viu integrat dins el cicle natural. El primer que fa quan es lleva (després de prendre un te verd amb mel) és treure les cendres de la cuina i de la llar de foc. Es passa el dia amb els peus a terra, conreant-la, respirant aire pur, bevent aigua de font, tocant fusta, pendent del foc.

La pluja tardorenca, la boira, els colors deixatats del paisatge, inhòspit horitzó. La llar encesa, la flama viva, el caliu, domèstica tendresa. Fora i dins. Pell i cor.

I per a dinar una amanida ben completa...

Ingredients: julivert, nous, brots de soia, arròs integral, xampinyons, tomata, raves, pebrot vermell, enciam, oli, salsa de soia.

Llegeix tota la sèrie T

T-47

No hi ha res com el treball físic per a espantar els dimonis de la ment. Suar és purificador. Entre altres coses, aquest matí ha recollit llenya menuda al bosc i ha fet d'electricista. Havent dinat s'ha posat a estudiar anglès. Està cursant Upper-Intermediate a l'EOI. Divendres li fan un test sobre el llibre de lectura: Man from the South and Other Stories, de Roald Dahl. Han començat a grillar les llavors dels raves que va plantar fa una setmana. Ha sopat truita d'espinacs. Davant el foc, recorda com era la seva vida a l'apartament de Lleida. Confinada i avorrida. Per exigències del guió s'hi va estar dos anys. Quan va poder, es va emboscar. El canvi li prova, encara que no s'acabi la feina. És més fàcil adormir-se si estàs cansat.

Llegeix tota la sèrie T

T-46

Em temo que no n'hi ha prou amb la tercera persona del singular, donar l'esquena al món, distanciar-se de la cosa pública, badoquejar amb els núvols, retirar-se al bosc per tal d'aprendre el llenguatge dels ocells. Per molt que t'amaguis, tard o d'hora fa acte de presència aquell gat negre que et mira fixament als ulls i, quan el vols empaitar, desapareix. No t'enquimeris. La nit dels difunts és una altra nit més. La lluna creix. Les llavors germinen. Pitjor són les mosques que encara t'empudeguen malgrat el fred o els fantasmes del passat que, per fas et nefas, voldrien fer-te la guitza. La Tau és el teu amulet. El Sant del Bosc et protegeix. No debades hi has pujat quatre cops d'ençà que ets aquí. ¿Què hauries de témer? ¿Gats, difunts, mosques, fantasmes...? Només t'ha de fer por la teva por. La resta són bajanades.

Llegeix tota la sèrie T