Visovac

Parc Nacional de Krka. Com de costum, arribo el primer, faig el recorregut sol i em banyo a la cascada envoltat de peixos. Després enraono amb uns croates que n’estan molt al cas, del que s’esdevé a Catalunya. No entenen per què Madrid no ens deixa votar. Un d’ells diu: We are brothers, you will be the next country in Europe! A little one, like us. Ells són 4 milions i nosaltres 7. Eslovènia, el veí de dalt, són 2 milions només. Em desitgen sort.

Visovac és una petita illa enmig d’un dels llacs que forma el riu Krka en la qual hi ha un monestir franciscà del segle XV. El primer vaixell l’agafes a Skradin el qual, remuntant el riu, et porta fins a les Skradinski buk (cascades), on m’he remullat. Allà cal prendre una llanxa fins a l’illa. Aquí no arriben els autocars de turistes. Hi he trobat dues Taus (Sant Francesc va adoptar aquest símbol, ell signava amb aquesta lletra): una de fusta i una altra a terra, feta amb pedres blanques. Val la pena el passeig en barca més que l’illa en si mateixa. 

Sempre he sentit molta afinitat per l’ordre de Sant Francesc. Si m’hagués de fer monjo, seria franciscà. Encara no he visitat Assís. Aviat. No, no crec que em faci monjo. En tot cas, seria eremita, ermità. Ja ho vaig provar un any a Terradets i, en certa manera, ho continuo sent... 

La Tau no és solament una lletra, també és un monjo amb els braços oberts en forma de creu; també és la clau de la vida egípcia (crux ansata); horitzontal i vertical; el senyal protector dels escollits que se salvaran quan arribi l’apocalipsi. Abans que Francesc, va ser Antoni (el Gran, l’egipci, el del porquet) qui va cristianitzar la saviesa esotèrica del “tauisme”... 

A Visovac he comprat una petita Tau de fusta, la porto penjada del coll, com en els vells temps. Me’n vaig desprendre, de l’anterior, que havia dut amb mi anys i panys, la vaig regalar a una persona molt especial. L’havia fet jo amb fusta d’acàcia. Vaig sentir que no calia portar-la més. Avui he sentit que la Tau tornava (si és que mai havia marxat). Prop dels batecs del cor, com totes les coses transcendentals de la vida. 

Per a saber-ne més: El Camí de la Tau 

http://www.bubok.es/libros/18607/El-cami-de-la-Tau

Connexió Espiral 2

Vaig crear L'Espiral del Cros de forma espontània, automàtica, inconscient, com si ella es fes a través meu, usant-me com a instrument. Avui, 6 setmanes després d'acabar-la, he fet una descoberta increïble. L'Espiral de la platja de davant de casa és una representació a petita escala de la Gran Espiral que uneix els tres caps de l'Alt Empordà (Norfeu, Creus, Ras). Es tracta d'una espiral àuria (daurada o logarítmica) que passa pels principals enclavaments tel·lúrics de la zona (Castell de Sant Salvador, concentració de dòlmens de la Serra de Verdera, Sant Silvestre, Puig d'Esquers, Portbou...) per a cloure al rovell de l'ou: Cap Ras. Sobre el mapa pot apreciar-se la doble trajectòria indicada la qual s'inicia a l'est, per on surt el sol, i segueix el sentit de les agulles de rellotge. 

Frederic Macau ja va estudiar la proporció àuria de la badia de Roses en el seu teorema de l'Empordà. El que potser no sabia és que la "divina proporció" continua manifestant-se a l'altra banda de la Serra de Verdera...i arreu de la Mare Natura.

La Connexió Espiral continua in crescendo. Des de persones tatuades amb espirals, passant per xamans maies que viuen en una iurta, fins a la noia que ha aparegut avui amb una samarreta plena de moais! Havia visitat Rapa Nui feia poc. L'abraçada ha sigut llarga i profunda. He sentit com em transmetia el "mana" de l'illa més màgica del planeta. Ella és la segona persona que conec que ha estat a L'Illa de Pasqua. El més curiós del cas és que el seu nom és Meia, o sigui, gairebé Moai.  

Espirals, moais, taus... Necessito processar tot això amb calma, amb molta calma.

Tramping

T'escapes cap al sud seguint la costa. La Caddy s'embala amb la tramuntana bufant-li el cul. Res d'autopistes ni peatges. Només carreteres secundàries. 

Alguns noms: Sant Carles de la Ràpita, Morella, Xàbia, Terol... 

Algunes descobertes: Guillem de Belibasta a Sant Mateu, una magnífica TAU a l'escut de Les Alcubles, la Cova Santa d'Altura i el seu lledoner...

El desastre urbanístic de la costa valenciana és inenarrable, irreparable, depriment. Sort que els arbres plens de cítrics madurs donen un toc de color i alegria al quadre. T'enamora el Maestrat. La senzilla estampa de les terres de l'interior versus una primera línia de mar plena de mal gust i presumpció.

La Caddy roda fina i, quan es fa fosc, esdevé un úter acollidor on pots descansar. Un matalàs suficient, el sac de dormir, la manta que vas comprar a Dublín... T'adorms escoltant el mar, com a casa. Vida nòmada.

Quan tornes, la tramuntana segueix fent ballar les branques. Aparques la Caddy i t'adones que tens dues cases o potser tres o quatre o cinc... Què és "una casa"? Una house, una home o una Caddy?  

Casa teva és allà on t'hi sents a gust. Xerrant al voltant d'una taula, arraulit en els teus braços o fent tramping pel món...   

Tramuntana, Tau i Greal

Bufa tramuntana. El mar té un color blau intens amb pinzellades blanques d'escuma. La costa nord del Cap de Creus apareix més nítida que mai. Rere el finestral tot és innocu. Escolto el zumzeig del vent i m'embadoco amb el ball imprevisible de les branques. Núvols llargs decoren el cel. No sé com s'ho fan les gavines per a volar amb aquesta ventada. 

Ahir vaig visitar el museu de Montserrat. Em van impressionar especialment els quadres de Vayreda i les escultures de Rebull. Vaig sortir amb ganes de pintar. Fa segles que no pinto...

I al museu vaig "caçar" una altra TAU. Es trobava pintada sobre l'hàbit de Sant Antoni el qual, per a subratllar la importància dels símbol, sosté a la mà dreta una gaiata també en forma de T. És a dir, que en el centre del quadre (no recordo el nom de l'autor ni de l'altre sant que l'acompanya) podem contemplar dues TAUS de la mateixa mida...

Bufa tramuntana. En el cim més alt de la Serra de Verdera hi ha les ruïnes d'un castell que va guardar el Sant Greal. De vegades aixeco la vista i el miro amb emoció. Aleshores, sense saber per què (no és una qüestió racional), sento profundament que sóc on he d'estar i que estic on he de ser.         

has the world gone mad or is it me?

El camí de Ne Jambalu

En el capítol X del llibre Una mestra a Katmandú, Vicki Sherpa visita un gueshe ("doctor en metafísica budista") el qual li revela una antiga profecia escrita fa 700 anys pel guru Padmasambhava...

Existeix una cova entre els cims de l'Everest i el Makalu l'entrada de la qual s'obrirà quan arribi la Tercera Guerra Mundial. Arran d'aquesta conflagració, morirà molta gent, i només se salvaran els que descobreixin aquesta cova i hi entrin. Els afortunats seran aproximadament cent mil persones. 

Quan ho escolta, la Vicki es queda perplexa. És que no ha llegit l'Apocalipsi? Segons el darrer llibre de la Bíblia, la xifra exacta dels "escollits" serà 144.000. Seran els que estiguin marcats amb el signe de la TAU, altrament dits tauistes.       

Xuclant butleies

Alpicat-Almacelles-Raïmat-Alpicat. 34 km. 41.654 passes. 1.808 kcal. Una caminada sensacional. Després de la tempesta d'ahir (tot el dia embotit a casa) em venia de gust estirar les cames. Tenia el mono del Camino en el qual feia de 25 a 30 km diaris...

He sortit del poble pel camí de Malpartit. A tocar de l'escola hi ha un petit oratori amb una imatge de Sant Antoni, l'ermità del porquet i de la Tau. Una llegenda explica que el Sant va evitar que dos homes (que van invocar-lo) morissin esclafats per un carro que va bolcar en el barranc que hi ha més amunt. Per això s'anomena el barranc de Sant Antoni. Abans de la pujada m'he menjat una poma Golden agafada de l'arbre. Encara hi havia una mica de boira (humitat de la nit) que a poc a poc s'esvania. Entre camps d'alfals i de panís, el sol guanyava terreny mentre m'acostava a La Saira, un indret amb reminiscències iberes i sarraïnes. Hi ha les runes d'un petit castell sobre un turó (el tossal de la Caperutxa, un nom ben bonic). La sorpresa ha sigut trobar-me a La Saira una església amb l'advocació de Sant Jaume la qual cosa indica que es tracta d'un dels itineraris del Camí cap a Galícia (que enllaçaria amb el Camino Aragonès, perquè l'altre va per Butsènit, Segre avall en direcció a L'Ebre). Sant Antoni i Sant Jaume. Déu n'hi do. La cosa pinta bé. 

He arribat a Almacelles en dues hores. La temperatura era perfecta i la visibilitat també. He descansat una estona en una terrassa. Vagarejant pels carrers, he fet una descoberta digna d'esment. L'Ajuntament ha arranjat la zona sud, a tocar del Parc Europa, creant una rambla nova que conflueix a la Plaça de les Llums on hi han posat un obelisc de formigó que és el més alt de Catalunya (22,30 m). Totes les referències són absolutament maçòniques. Amb l'excusa que està dedicat "als primers pobladors de la vila", enalteixen la Il·lustració, amb la font d'Atena (una estàtua d'allò més horripilant, daurada, amb un mussol a les mans) i Carles III... Déu n'hi do. Amb la deessa Raó hem topat. 

M'allunyo de megalomanies anacròniques rumb a l'ermita de la Mare de Déu de l'Olivar. El millor les vistes i la sendera que, sota els pins, condueix fins a Betula Alba, un lloc molt especial. Allà he fet la millor foto del dia:

La flor pertany a una butleia (Butterfly bush) i la papallona és una Leptidea. 

Avall cap a Raïmat, entre vinyes encara sense veremar. La Viquipèdia diu que, amb 1.700 hectàrees, és el cultiu de vinya més gran d'Europa d'un sol propietari (Raventós). He vist un  fotimer de conills. També serps. El que més m'ha alegrat són les libèl·lules (aquí en diem senyorets). He menjat figues de les bones i he tastat diverses varietats de raïm. Xino-xano cap a la Cerdera...

He arribat a casa amb els peus trinxats. Dutxa i migdiada. Demà Reiki.   

Resultat del concurs "Escapa't a la neu"

El resultat del concurs que vaig posar en marxa fa una setmana per gentilesa de Xanascat és el següent:

1- Resposta a la pregunta ¿En quin dels meus llibres apareix un personatge anomenat Guillem de Belibasta?

El Camí de la Tau

(Per a esbrinar-ho només calia anar a Bubok, descarregar-se el llibre gratuïtament i cercar "Guillem de Belibasta")

2- He fet un sorteig entre totes les persones que han encertat la resposta i la guanyadora ha estat:

Sílvia Mestres Sardà

Enhorabona!

  

T-69

Aquest matí la boira era tan espessa que ha agafat el cotxe i s'ha enfilat carretera de Llimiana amunt buscant el sol amb ànsia. Ha hagut de fer 5 km de corbes per a deixar enrere el mar de boira. Abans d'arribar a Llimiana s'ha desviat cap a la dreta per la carretera que mena a l'Hostal Roig. Passats Sant Cristòfol i Sant Martí, s'ha aturat al poble de Mata-solana, situat a la capçalera del barranc de Barcedana, a 1.000 metres d'altitud. Li ha cridat l'atenció un cartell de fusta escrit a mà el qual indicava que aquell llogaret només tenia 6 habitants. També s'ha fixat en unes plaques solars i en una sèrie de pedres escampades per terra que estaven pintades amb colors vius.

La petita capella feia pena de veure. El sostre tenia una escletxa enorme i estava completament descurada. Damunt l'altar hi havia tres imatges: Sant Roc, Sant Antoni Abad i Sant Sebastià. El primer vestia els hàbits de pelegrí amb petxines sobre la capa; com de costum, mostrava una ferida a la cama esquerra i als seus peus hi tenia un gos. El segon sant anava acompanyat d'un porquet i lluïa una Tau al bell mig del pit. El tercer tenia el cos ple de ferides, però no hi havia cap fletxa per enlloc. En el minúscul cementiri del costat l'han sorprès els ossets de peluix sobre les tombes...


Mentre observava tot això ha aparegut una gossa que bordava amenaçadora. No s'ha posat nerviós. Li ha parlat amb dolçor i la bèstia ha fet mutis. Al darrere venia l'amo, el Juan, que fa disset anys que viu aquí. Abans havia estat fotògraf d'El Periódico de Catalunya. Ell i el Lluís van trobar aquest poble quan estava gairebé en ruïnes i l'han anat rehabilitant a poc a poc. El Juan li ha ensenyat casa seva, plena de fotografies, i li ha presentat tres habitants més: L'Andy, la Paloma (companya de l'Andy) i un capità de vaixell anomenat Berto. L'Andy va néixer a Bristol, va treballar molts anys a Basilea, gaudeix d'una pensió suïssa i, a banda de saber molta física, és un consumat tarotista, encara que ell, amb el seu defectuós castellà, s'estima més dir que és albañil y fontanero. És el responsable de les pedres pintades que guarneixen el poble i del divertit cementiri. Un personatge molt peculiar amb el qual ha estat enraonant una bona estona. La Paloma li ha ofert un cafè i també ha participat a la conversa. La parella té llogada una de les cases del Juan, igual que el Berto.


Ja coneixia quatre persones del poble. Com que estava interessat en la Casa Tarré, que es troba just al davant de la capella, el propietari de la qual és en Lluís, l'ha telefonat. Viu a Pessonada i han quedat que estaria allà dintre d'una hora. Mentrestant ha conegut el cinquè habitant del poble, el Javi, un noi de Barcelona que està arreglant la casa d'un amic seu que es diu Rafa. Quan el Lluís ha arribat li ha ensenyat la Casa Tarré i també la Casa Enrico, a més del mirador, que era l'antiga quadra i que ara disposa d'unes grans vidrieres que miren al sud. Si alguna cosa té aquesta aldea és sol, fins i tot al seu nom: Mata-solana. Aquí no ha arribat encara l'electricitat, per això ha calgut instal·lar plaques amb acumuladors d'energia solar i disposar de grups electrògens dièsel per si de cas. Sis persones perdudes al mig del no-res, entre Vilanova de Meià i Tremp, que es troba a mitja hora de cotxe.

Llegeix tota la sèrie T

T-46

Em temo que no n'hi ha prou amb la tercera persona del singular, donar l'esquena al món, distanciar-se de la cosa pública, badoquejar amb els núvols, retirar-se al bosc per tal d'aprendre el llenguatge dels ocells. Per molt que t'amaguis, tard o d'hora fa acte de presència aquell gat negre que et mira fixament als ulls i, quan el vols empaitar, desapareix. No t'enquimeris. La nit dels difunts és una altra nit més. La lluna creix. Les llavors germinen. Pitjor són les mosques que encara t'empudeguen malgrat el fred o els fantasmes del passat que, per fas et nefas, voldrien fer-te la guitza. La Tau és el teu amulet. El Sant del Bosc et protegeix. No debades hi has pujat quatre cops d'ençà que ets aquí. ¿Què hauries de témer? ¿Gats, difunts, mosques, fantasmes...? Només t'ha de fer por la teva por. La resta són bajanades.

Llegeix tota la sèrie T

T-33

Diumenge al matí una gernació va omplir la carretera i els carrers de Llimiana amb motiu de la Fira del Mostillo. Avui torna a regnar la placidesa habitual. Ha tallat una mica de llenya i ha sortit a estirar les cames. El sol lluïa amb gallardia tardorenca. Cel completament ras. Fa dies que no apareix cap núvol per l'horitzó. 500 passes més amunt de casa ha trobat un indret perfecte per a meditar. Ha apilat quatre pedres tot formant un setial i s'hi ha assegut per a poder gaudir de la serena panoràmica del llac i les muntanyes. A la pedra més gran i més plana hi ha gravat el signe de la Tau. Massa mosques. Massa sequera. Enguany els bolets els haurem de pintar. Demà pleniluni.

Llegeix tota la sèrie T

"El Camí de la Tau" a Bubok

Tot el matí remenant capses plenes de llibres, inèdits, manuscrits... El passat caòtic que cal ordenar. Em pregunto si val la pena guardar segons què.

El cel és pura flama a l'hora del capvespre. El deixant roent del sol s'escampa a través dels núvols fins atènyer el núvol que sóc.

M'he descarregat per 3 € Un año en la vida de un single de Luisa Murillo. Fa estona que el llegeixo. Hi ha faltes d'ortografia, però em fa certa gràcia el que explica, el punt de vista femení.

A Bubok he penjat El Camí de la Tau, la meva obra obra més ambiciosa, fruit de molts anys d'investigació. Fins que mori seguiré escrivint-la...

L'ermita de Sant Jaume de la Granja d'Escarp

Ahir, fent el post sobre el Montmeneu, vaig recordar que aquesta muntanya apareix en un dels meus llibres, concretament en El Camí de la Tau (1999). El protagonista, Lluís Cotonat, hi passa ben a prop i, abans de travessar l'Ebre, pernocta a l'ermita de Sant Jaume de La Granja d'Escarp. Quan vaig escriure la novel·la, per a mi aquesta ermita només era un nom en un mapa. Ara que l'he pogut visitar, m'he quedat molt sorprès, perquè és exactament com me l'havia imaginada... (No és la primera vegada que em passa quelcom similar: somio o imagino una cosa, i després me la trobo a la realitat...) L'ermita està situada justament sobre l'indret on es produeix l'aiguabarreig entre el Segre i el Cinca, ran de la carretera que va de La Granja a Mequinensa, en una posició elevada, com si fos un balcó sobre el riu. El seu estat és ruïnós. Té el sostre ensorrat, però conserva encara algunes pintures entre les quals he pogut identificar la figura d'un Sant Antoni amb el porquet als peus. El sant de la Tau. Us deixo el fragment corresponent (aviso que aquesta obra ve ser escrita sense signes de puntuació) i unes quantes fotos...

EL CAMÍ DE LA TAU (Trobada amb Priscil·lià)

El Camí de la Tau

Issuu és un gran invent. La novel·la que vaig penjar l'altre dia ja ha rebut 2.674 visionats i el relat 3.308!! És increïble.

Avui us presento la meva segona novel·la, El Camí de la Tau, guanyadora del X Premi Comarcal de Narrativa Òmnium Cultural del Vallès Oriental (1999). Així com l'opera prima va ser publicada (Edit. Granollers, 2000), aquesta segona obra encara restava inèdita. Ara, gràcies a Issuu, podeu gaudir de l'edició digital.

No em sap greu fer la competència a les editorials. A les envistes d'aquest Sant Jordi tan mercantilitzat, jo us proposo un Sant Jordi Alternatiu i Digital. Us regalo els meus llibres. Els podeu llegir en pantalla o imprimir-los. Ad líbitum.

El Camí de la Tau és una novel·la iniciàtica. Formalment molt arriscada (escrita sense signes de puntuació), és el relat d'una fugida. El protagonista (Lluís Cotonat) segueix un camí molt concret, ple de peripècies, que el menarà fins a Finisterre... Però la veritable protagonista és la Tau el simbolisme esotèric de la qual vaig descobrir l'estiu de 1994 tot fent el Camí de Sant Jaume. D'alguna manera, El Camí de la Tau és el meu camí... i el camí de tots plegats.

Agraït

Gardeny

Pel diari m'assabento que el conjunt templer de Gardeny ja és visitable. Hi corro. Tinc sort. Enxampo la visita guiada de les 18 h. (2,5 €). Han restaurat el conjunt monumental i han creat el Centre d'Interpretació de l'Ordre del Temple [PDF], integrat dins la xarxa Domus Templi. El van inaugurar el passat 5 de maig.

Vaig néixer als peus del turó de Gardeny quan estava ocupat pels militars. Vaig passar la meva infantesa a l'ombra d'aquest castell on sovint hi anava a jugar. Estava fet una ruïna. Vaig viure al carrer Saturn, al costat de la Plaça dels Pagesos, fins que als 18 anys vaig marxar a estudiar fora. Més tard, el meu interès pels Templers em va fer retornar a Gardeny alguna vegada, només per a lamentar el seu deplorable estat.

Felicito l'Ajuntament per la recuperació d'aquest espai cabdal en la història lleidatana. Després de 400 anys de dominació musulmana, fou la milícia templera la que va col·laborar amb Ramon Berenguer IV per a reconquerir la ciutat, sobretot Pere de Rovira i Pere de Cartellà (que no Cartanyà). Avui, llegint el fulletó informatiu de la visita, m'he assabentat que Jacques de Molay, el darrer mestre de l'Ordre, va sojornar a Gardeny l'any 1294 (20 anys abans de la seva mort i 670 anys abans del meu neixement).

Per a mi ha estat molt emocionant retrobar-me amb aquest indret i poder passar la tarda entre els seus murs agençats. Les explicacions de la guia han estat excel·lents (fetes en català malgrat que hi havia gent de fora), així com l'audiovisual que contextualitza molt bé l'època i els seus protagonistes. Val a dir que, a l'entrada on s'inicia l'audiovisual, he trobat una petita errata en el cartell situat a l'esquerra, concretament en el lema templer que hi ha escrit al capdamunt (lema que els templers van treure del Salm 115, 1). Podem llegir:

Non nobis, Domine, non nobis, sed nomini tuo ad gloriam

L'errada està en vermell: on hi posa ad hi hauria de posar da. En canvi, les traduccions que apareixen a sota són correctes ("Senyor, glorifica el teu nom, no pas a nosatres"). El lema ben escrit és així:

Non nobis, Domine, non nobis, sed nomini tuo da gloriam

Li ho he comentat a la guia i s'ha quedat estranyada. M'ha dit que no domina el llatí i que ho farà saber a l'assessor històric de l'exposició. Li he respost que en tenia prou posant la frase sencera entre cometes al Google. Feu la prova. Si la poseu amb "ad" surten solament 24 resultats. Si la poseu amb "da" en surten més de 47.000. Però la cosa es complica si en comptes de "nomini" posem "nomine" (aleshores en surten 5 contra 600). Estadísticament, per tant, el lema ben escrit seria amb "nomini" i "da". De totes maneres, enviaré un mail a gardeny@paeria.es amb l'enllaç d'aquest post. No estaria malament que ho revisessin.

Tornem a la visita. Paga la pena de veritat. Han posat fins i tot maniquís! Coses curioses. Per exemple, han deixat les pintades i els grafits fets pels brètols que han penetrat al recinte durant tots aquests anys d'incúria. Jo els treuria. Si ascendim per unes estretes escales de cargol fins al terrat de la torre sobirana podem contemplar una magnífica vista del turó de la Seu i un ampli panorama de tota la ciutat i de l'horta. L'església de Santa Maria mereix un punt i a part.

Té l'absis pentagonal, però és inaccessible des de dintre del temple perquè hi ha un mur d'un metre de gruix que ho impedeix! La guia diu que no hi ha cripta. Jo arrufo el nas. Al castell de Montsó al final la van trobar... A més, a la mini capella de la dreta (probablement funerària), hi ha una misteriosa doble paret... Les poques pintures murals que han sobreviscut al vandalisme estan molt malmeses. Unes les estan restaurant (representen cavallers) i les altres són decoracions amb formes geomètriques i estrelles negres de vuit puntes... 8

Queda encara molt per fer, molt per excavar, molt per esbrinar... Al voltant de l'església hi havia un cementiri important... Però aturem-nos ja. Podem estar contents de la feina feta. Si passeu per la ciutat d'Indíbil i Mandoni i de Màrius Torres, no deixeu de visitar Gardeny.

Aquesta tarda he tornat a ser nen i he plorat. Quan l'església s'ha quedat buida, he fet una cosa que fa segles que no feia: m'he posat a cantar gregorià..... Ha estat inevitable, espontani, inconscient, natural... La sonoritat del recinte és perfecta. A les vuit tancaven i he hagut de marxar. M'hagués quedat allí tota l'eternitat.

NB: El meu heterònim femení preferit és Laia Gardeny Rovira. Ara ja sabeu per què.

Sant Antoni

Avui no és el meu sant. Jo el celebro el 17 de gener. Tinc més d'ermità que de paleta.

ENTRELLUM labelitzat!

Cagonlou! Per fi, per fi, per fi he acabat d'etiquetar els 529 posts d'ENTRELLUM (since 21.12.05). Una feinada de por. Des del dia 27 de desembre fins avui! Totes les vacances entretingut rellegint i republicant post per post. (Em sap greu pels de Bloglines). El resultat és una absoluta bogeria: 545 etiquetes que inclouen paraules genèriques, noms propis, topònims, etc. El rànquing l'encapçala l'etiqueta "poemes" amb 66 referències. A continuació (amb + de 20 referències):

(64) política

(62) filosofia
(57) blogologia
(50) L_OI
(40) llibertat
(39) amor
(34) paraules
(33) escriure
(33) somnis
(32) premis
(30) institut
(29) Catalunya
(28) religió
(27) literatura
(27) Montilla
(27) poesia
(27) Vallromanes
(26) catosfera
(26) llibres
(25) veritat
(22) futur
(22) jardí
(22) solitud
(21) traduccions
(21) mort
(21) música
(20) llengua
(20) Nietzsche
(20) ombra
(20) silenci

Això de l'etiquetatge serveix per a conèixer els interessos del bloguer i esbrinar quines són les paraules que empra més sovint. En el meu cas, he descobert que faig anar molt (potser massa) les següents paraules:

llibertat
somni
veritat
futur
solitud
silenci
pluja
misteri
lluna
platja
llavi
horitzó
ombra

O sigui, que aquesta nova eina que ofereix Blogger ens ajuda a orientar-nos amb eficàcia dins la selva blogològica. Si, a més dels labels, afegim l'ajut del cercador que té cada blog, aleshores la tasca resulta encara més fàcil.

Em sento com si m'hagués tret un pes de sobre. Hem desmuntat l'arbre de Nadal. A migdia, els cavalls han passat tres tombs per davant de casa. Sant Antoni. El sant de la Tau. El meu sant...

[Escolto April in Paris, una meravella de cançó interpretada l’any 1956 per Ella Fitzgerald i Louis Armstrong. La lletra parla de l’encís (charm) de la primavera a París, la ciutat més bonica del món. Els marronniers en flor (chestnuts in blossom), el perfum de l’amor… Si la perfecció musical existeix (amb el permís de Johann Sebastian), és això: aquestes dues veus unides i aquest solo de trompeta…]

Gauguin

No sé si t'has plantejat mai la possibilitat de capgirar la teva vida completament. No, no parlo de la idea de capgirar-la, sinó del fet, d'agafar un dia i dir: n'estic fins als pebrots de la vida que porto, s'ha acabat, a la merda, a partir d'avui trenco amb tot el meu passat i començo de zero a fer el que sempre he volgut fer, a ser el que sempre he volgut ser... I no només dir-ho, sinó practicar-ho realment, perpetrar-ho.

Hi ha gent que, en un moment determinat de la seva vida, ha fet un salt mortal i s'ha llençat al buit sense xarxa... És el que va fer Gauguin quan tenia 43 anys (1891): ho va deixar tot i se'n va anar a pintar a les antípodes. O Ramon Llull. O Rimbaud. Etcètera. Vaig escriure una novel·la sense signes de puntuació l'argument de la qual era precisament aquest: el protagonista ho abandonava tot i es posava a caminar... El Camí de la Tau (1999). Va guanyar un premi, però encara és inèdita (ara ja no)

He dit capgirar, que és un verb perfecte: se't gira el cap i, de patac, canvies 180º. O (si se'm permet la llicència) també podríem dir corgirar: un bon dia se't gira el cor i fots tota la teva vida enlaire. Tant se val si és el cor o el cap o altres òrgans o tots alhora que es regiren contra la realitat insatisfactòria cercant una realitat millor...

¿Per què no hauria de ser possible re-inventar-se, fer un cop de volant i redreçar el rumb del teu destí? ¿O la rutina i la covardia pesen massa? ¿Hom pot viure dues (o més) vides distintes dins una mateixa existència? ¿Us imagineu -talment Au Fènix- poder renàixer cada cert temps de les cendres del nostre propi passat? ¿No és avorrit ser sempre el mateix i viure sempre la mateixa vida? ¿Gauguin va morir feliç? ¿Per què l'últim quadre que va pintar va ser un paisatge nevat de la seva terra natal?

¿Viure és fugir d'un mateix?

UN BON REGAL DE NADAL

Ara per només 45 €
pots tenir tots els meus llibres
(descompte especial per als entrellumaires)

Apocalipsi

L'Hora s'acosta. Ratzinger serà l'últim Papa. La propera Gran Guerra (Atòmica) es desencadenarà arran dels atacs a Iran i Síria: March to War. Abans, pas a pas, cal preparar un estat de coses favorable. Si Sant Malaquies i el calendari maia no s'erren, tot s'acabarà el desembre de 2012. Diuen que serà el dia 21, però jo estic convençut que serà el dia 11. Civitas septicollis diruetur, et Judex tremendus judicabit populum... Kaputt. Finito. I, després, pax in aeternum et gloria in excelsis deo.



NB: Només ens salvarem 144.000 (els portadors de la sagrada Tau)

> + informació (آخرالزمان)

> In situ i en català

TAU

Fou al santuari de Cura, al capdamunt del puig de Randa, que et vas penjar del coll la Tau de fusta d'acàcia amb tres nusos al cordill. Te'n recordes?

Amor és mar tribulada de ondes e de vents, qui no ha port ni ribatge

diu Ramon Lo Foll a 235 del Llibre d'Amic e Amat (1283)

De dalt estant contemplares la plana mallorquina

La lluna era immensa, la mar infinita

Tots els ametlers florits com una catifa. Te'n recordes?

Des d'aquell dia la Tau t'acompanya pel camí de la vida

Al remat, quan arribi l'Instant Suprem, Ella et salvarà, no ho dubtis

Mentrestant, la Tau t'il·lumina enmig de la penombra

Fou un crespuscle de setembre del segle passat. El cel era teu. Ton cor s'aflamava. Te'n recordes?

Al capdamunt del puig de Randa.

Moleskine IV

Dilluns 14.8.06 (10:25)

Ja em va passar al Museu Nacional de Arte Antiga de Lisboa: vaig estar mitja hora clavat davant el tríptic de Les temptacions de Sant Antoni del Bosch (Hieronymus van Aeken). Al Prado hi ha dos quadres seus que també es titulen així...


A mi m'agrada molt, aquest pintor. No m'interessen gaire ni Velázquez ni El Greco ni Murillo ni Ribera ni Zurbarán... De Goya admiro Saturn devorant el seu fill i tota l'obra més fosca. Del Bosch m'encisa la seva extraordinària capacitat figurativa, detallista i surreal, predaliniana. El jardí de les delícies és la seva gran obra mestra. Situada al bell mig de la sala, destaca encara més. M'hi amorro amb avidesa de miop. Ressegueixo cada escena, cada símbol. El temp s'atura mentre m'hi endinso...

De sobte, contemplant el deliciós jardí, el cervell fa un link i penso en un quadre de Picasso que he vist no fa gaire a l'exposició Els Picassos d'Antibes que fan (fins al 15 d'octubre) al Museu Picasso de Barcelona: La joie de vivre ou Antipolis (1946)

Bosch i Picasso comparteixen quelcom: els cossos nus, els blaus, l'horitzó, l'alegria...

La meva filla se m'acosta pel darrere i m'estira les bermudes: Vinga, anem, que ja fa una hora que ets aquí i encara ens queden molts quadres per a veure...

Sí, després del Prado vindrà el Reina Sofía i, després, el Thyssen i, després, quan es faci fosc, ens asseurem a la terrassa del Café Gijón del Passeig de Recoletos per a prendre un irlandès tot escoltant el piano i, després, esgotats i rendits, dormirem tota la nit amb la síndrome de Stendhal galopant pels somnis...

Fragments del dietari d'agost
Moleskine I
Moleskine II
Moleskine III