CR19

Intento recordar quan va començar el meu nomadisme... Potser quan vaig marxar a Pamplona amb 18 anys, o abans, quan em perdia caminant pels camps de l’horta lleidatana i tornava a casa en fer-se fosc... L’adolescència era una dèria per fugir del guirigall de la família nombrosa embotida en un pis del carrer Saturn. Fugides físiques i espirituals, a través de la parròquia de Sant Pau, i després amb l’Opus... Sempre a l’encalç de nous horitzons. Se’m quedava petita la ciutat provinciana, el barri de la Mariola, aquella troupe de germans mocosos i aquella escola religiosa amb companys de l’equip de bàsquet amb els quals guanyàvem tots els partits. Ho recordo amb melangia. 

Mai no en vaig tenir prou. Mai. He viscut a Lleida, Pamplona, Barcelona, Montornès, Vallromanes, Ripollet, Mollet, Terradets, Roses, Palau Saverdera, Alpicat, Llançà... Sense comptar els països que m’han acollit més temps: Xile, i últimament Brasil. Fins ara n’he visitat 45. I segueixo.

Rio de Janeiro 3

Les dues coordenades que determinen la materialitat de les coses són l’espai i el temps. Els objectes i els subjectes ocupen un espai (ON) i s’esdevenen en un temps (QUAN). L’existència, per tant, implica sempre una geografia i una cronologia. Recordem indrets i recordem moments. La nostra biografia és un seguit (més o menys inconnexe) de llocs i d’instants els quals han anat conformant el que som ara i aquí. Hic et nunc. Vivim entre el mapa i el calendari, entre el GPS i el rellotge. Aparentment és així. 

Dic aparentment perquè, en el fons, la sensació és una altra. Einstein diria que temps i espai són relatius, subjectius. La física quàntica parla més de probabilitats que de determinisme. Quan és l’energia (i no la matèria) la que presideix la nostra cosmovisió, podem accedir a noves dimensions, a multiversos que transcendeixen l’univers unidimensional. 

Més enllà de l’espai i del temps, meta-físicament, podem besllumar quelcom que no és material ni objectual, quelcom essencial que ultrapassa la mera existència física i terrenal.

El nomadisme pelegrí aconsegueix relativitzar l’ESTAR posant l’èmfasi en l’ANAR. El camí mai és casa, llar o arrel, sinó passa, avenç, meta en si mateix. L’espai té sentit en la mesura que deixa d’estar, en la seva constant impermanència. 

El nomadisme pelegrí aconsegueix dissoldre el temps quan es concentra en el pur present, desestimant el passat i el futur. L’ara que flueix és etern, perquè també és impermanent, efímer, fugisser. L’eternitat no és l’instant present que s’allargassa, sinó la total i perfecta possessió d’allò imposseïble: el no-res. 

Espai i temps són transcendits en la consciència de la nostra impermanència com a subjectes-objectes materials. L’energetisme preval sobre el materialisme. 

La llum no pesa. La motxilla no pesa. La lleugeresa, la certesa, la bellesa... Estem, anem, som i no som... 

No ens aferrem ni a les paraules. 

Aferrar-se és aterrar. Volem volar. Som alats. Som ocells. Un altre avió...

Llum i camí. Res més no som ni volem ser. 

Picinguaba 3

De vegades penso que vaig encarnar en aquest planeta per a observar els altres. El voyeurisme em sembla una activitat d’allò més plaent. La vida contemplativa. Sense jutjar ni voler intervenir en els afers aliens. Mirar, aprendre, passar de llarg. Gran part de la meva existència nòmada de viatger incansable es nodreix d’aquesta dèria. És un anar que no cansa. Anem anant amb lleugeresa i no acabem mai d’estar-hi completament. No cal. Surfegem o sobrevolem la realitat, que acostuma a ser una cosa avorrida i pesada. 

Fa una bona estona que observo els nens de la platja. Primer estaven jugant a enfilar-se en una barca ancorada, llençant-se, capbussant i tornant a pujar. Una activitat frenètica. Eren set o vuit. Ara són quatre els que es dediquen a enfilar-se a un gran arbre amb la desimboltura d’un mico. N’hi ha un (sempre hi ha el més agosarat) que ha assolit una altura considerable. Si cau es mata. Acaben una altra vegada a l’aigua, com peixos que són, de pell bruna i naturalitat insubornable. Els nois de la seva edat a Europa (o a qualsevol ciutat gran) estarien amorrats al mòbil o al portàtil. Em recorden la meva infantesa, que va ser la més feliç que puguis imaginar. 

De vegades penso que tot el que he fet a la vida només tenia un objectiu: tornar a ser aquell nen feliç... I em fa l’efecte que ho he aconseguit. Un nen amb barba blanca. 

Ibirapuera 2

Sobreviure a una gran ciutat té mèrit, encara que aquesta megalòpoli estigui travessada pel Tròpic de Capricorn, encara que siguis acollit amb tota l’hospitalitat i generositat, encara que tinguis parcs meravellosos a 5 km de distància... 

La capacitat d’adaptació de l’ésser humà és increïble. Ocupem el planeta sencer i sobrevivim a qualsevol catàstrofe (moltes generades pels nostres propis excessos). 

Personalment, faig un esforç per domesticar-me, urbanitzar-me, socialitzar-me... Les tres coses van juntes. Contra elles, l’instint més salvatge m’empeny cap al nomadisme, la natura i la solitud... és a dir, la llibertat.

Tenir una casa (domus), viure en una ciutat (urbs) i relacionar-te amb els altres (gregarius) són coses que a mi no em surten de forma natural. Com que no vull (encara) acabar com un eremita, sol i vern, aïllat (ja vaig viure així una temporada a Terradets), procuro no renunciar a res i mantenir una certa vida "convencional". 

L’outsider tendeix al paganisme (pagus: countryside), a la subversió de les normes socials, a l’anARTisme llibertari... Per això, demà foto el camp de Sampa. Ja tocava. 

Nach neuen Meeren

Voy a ir a Delfos y a Meteora, a rendir homenaje a las huestes de mis predecesores, filósofos-monjes, almas nómadas, encarnaciones diversas que sostuvieron la lucidez en el laberinto de las sombras. La luna llena me desvela. El mar apenas susurra. Enciendo una vela roja. Despejo mis fosas nasales. Soy la mutación de mí mismo a cada instante. Mariposa desnuda de alas. Pétalos sin flor. Respiro mejor en solitario. Puedo aguantar el aire dentro de los pulmones bastante rato y no me muero. La frase que me desveló esta noche (la más lunática) la escribió el Príncipe Vogelfrei en uno de sus poemas: “Quien perdió lo que tú perdiste, en parte alguna se detiene”. Perder todo para ganarse. Bendita paradoja. La libertad como ganancia pura, victoria absoluta. Ser libre con este cuerpo, enredado en esta telaraña absurda de relaciones. Sentirse ajeno. Sentirse alien. Siempre fue así. Perderse para encontrarse. Mutando. Ver salir el sol y ver salir la luna, más o menos por el mismo sitio (horizonte mediterráneo), ambos con ese color anaranjado que tanto recuerda a la yema del huevo (cósmico). Hemos venido a comprender el misterio y, sobre todo, a vivirlo. Besar, por ejemplo. ¿Existe algo más lindo que unir labios, lenguas y salivas? Tal vez unir almas. Almas-llama que se funden desde el albor de los tiempos. No voy detenerme. Hay tantos lugares que visitar. Hay tantas manifestaciones que abrazar. Cambian las caras y los nombres, pero detrás siempre está Shakti, la innominada, la innombrable, la diosa que nos acoge entre sus brazos, la hembra que nos acuna, la que nos da de beber y nos bebe, la madre-amante-hija que prevalece enraizada entre las plumas de nuestras alas cada vez mayores, aguileñas. Alas de poeta. Alas de ángel caído que titubea a la hora de levantarse. Vamos a elevarnos como se eleva el sol cada mañana. No es preciso tocar las estrellas, basta con subir un poquito, ser gaviota ambiciosa, alcanzar la cima de tus sueños verosímiles. La luna no se va nunca. Está dentro. Tu voz se quiebra en el audio, sollozas. Dices que lo más importante es intentar entendernos. Solamente la ternura permite que haya esperanza. El resto es violencia, egoismo, vanidad, nada. El resto es catástrofe y bombas atómicas. Seamos lentos, ligeros, tiernos. ¿Dónde se escondió la ternura en el siglo XXI? Tierno es un adjetivo que ya sólo se aplica a los quesos. Seamos tiernos, dulces, mullidos. Cuánto daño hizo el patriarcado con su modelo nefasto de masculinidad guerrera australopiteca. Cazando mamuts todo el tiempo, y las mujeres como presa, y el poder, siempre el poder, para sentirse grandes (grande es la miseria). El faro no se cansa de parpadear. Venus dormita con las bragas puestas. Venus conoce mis debilidades y las ama. Amar es amar las imperfecciones del otro. Tuve arrebatos de sublimidad, lo reconozco. Ahora me limito a contemplar la belleza con sus perfiles demacrados. Bello es vivir sabiendo que esto se acabará algún día. Si durara siempre, no sería tan bello. Con el amor pasa lo mismo: ¿Quién piensa en el último beso cuando está dando el primero? Esa conciencia no me hace más sabio, pero me ayuda a estar calmado. La noche tiene su encanto, incluso sin luna y sin estrellas y sin consorte en la cama. La noche se deliza de puntillas y penetra tu aura. Es sibilina. La noche te empapa de melancolía, envuelve de niebla tu vacío. Es intensa. Es hembra, muy silenciosa, muy licenciosa. Es puta. Como la luna. Ambas putas. Puedo esperar mil siglos hasta que la última letra de la última palabra del último diccionario desaparezcan de mi vida. Sueño con eso. Me consta que no soy el único. Islas somos todos en medio de este océano profundo. Se trata de aprender a flotar. No digo nadar, con flotar basta. Lo más cómodo es hundirse. Mogollón de gente se hunde, como piedras se hunden. El fondo del mar está lleno de piedras-humanas. Hundirse es resignarse. No hay nada peor que la resignación. Es más épico el suicidio. Larga vida a los suicidas! Pero la resignación da asco. Vomito sobre los resignados. Escribir así da gusto, cuando no te ve nadie, cuando no te lee nadie, en mitad de la noche, furtivo, clandestino, asesino de ilusiones, logomáquico. Da gusto, en serio. Y no releerte. ¿Qué caminante se entretiene con las huellas que ha dejado? Estar locos nos permite todo esto. La locura a veces es fuga y otras veces verdad que duele. Verdad de la buena. Normalmente, hipocresía y cordura son sinónimos. Es el teatro social. Hay que adaptarse, dicen. Tiene narices. Supongo que lo mismo les decían a los judíos al entrar en los campos: hay que adaptarse, el trabajo os hará libres. Y luego paga la hipoteca y los sábados la visa sacando humo. Libres, qué risa. Hay que adaptarse al manicomio o te llaman loco. Tiene narices. En realidad, hablo de segunda mano. Olvidé las rutinas. Olvidé los relojes. Olvidé las corbatas. Olvidé los protocolos. Olvidé los méritos de mi currículum. Olvidé las llaves del laberinto, o mejor dicho, cuando logré salir, las tiré al primer contenedor que encontré, recuerdo que era amarillo. Olvidé hasta mi nombre y mi apellido. Ahora me llamo Vogelfrei y escribo poemas en alemán: 

Dorthin — will ich; und ich traue 
Mir fortan und meinem Griff. 
Offen liegt das Meer, in's Blaue 
Treibt mein Genueser Schiff.    

Alles glänzt mir neu und neuer, 
Mittag schläft auf Raum und Zeit 
Nur dein Auge — ungeheuer 
Blickt mich's an, Unendlichkeit!

Nomadisme

L'home ocell ha perdut la idea de niu. Solen ser elles, les que necessiten una home-sweet-home, un cau material on sentir-se arrecerades de la intempèrie, una cova pròpia on poder romandre "segures". L'home ocell ha canviat les arrels per les ales i troba el sedentarisme quelcom avorrit i poc saludable, per això és un cul inquiet i no para de voltar. Viatjar és retrobar la nostra ànima peregrina, fugir de la domesticació, créixer i aprendre, crear i crear-nos. L'home ocell se sent a gust caminant amunt i avall, agafant avions, en constant mutació existencial, perquè no és bo aturar-se ni conformar-se ni dir "ja-en-tinc-prou", perquè la vida és per a ser viscuda sense frens i sense pors, intensament, apassionadament. El que val per als llocs val per a les relacions. La llibertat és fruit de la veritat i del coratge. No hi ha felicitat sense llibertat. Menteixen els que prediquen la joia del no-desig, com ara els budistes. Deixar de desitjar, deixar de somiar, és començar a morir. Per això demà volo a la Foz do Iguaçú. Vull veure les cascades més impressionants del món. La llar de l'home ocell no és material, sinó que està feta de retalls del seu cor i anhels per desxifrar. Sempre al caire de la incertesa.

Arrels en el mar

Benaurada soledat. La llevantada va a la baixa. Sortirà el sol. Caminaré...

Tot endreçat, la vida endreçada, segueixo endavant...

Benvingut octubre. He signat per als propers 9 mesos. Un embaràs?

Després de 100 dies de vida nòmada, trobava a faltar la teva salabrosa dolçor. Sweet home.

He tornat a tu perquè em vas fer feliç. Intentaré estar a l'altura de la teva generositat. Brames perquè he tornat? Quines secretes escumes guardes per a mi? Quins fruits saborosos? Torno a tu per a ser menys jo. La teva màgia. La teva seducció incontestable.

Sense plans. Sense personatges. Més pur i més lliure encara.

Arrelant-me a les onades. 

Ara tornen els mots

Ara tornen els mots per a consignar aquest reguitzell de miracles que he tingut el privilegi de viure. Tangata Manu persisteix en el vol, sovint erràtic, a voltes sublim i deliciós. Només hi pot haver agraïment. Alliberat de les obligacions mundanes, disposo de tot el temps per a créixer, florir i fruitar. Tant se val l'indret. Tendeixo al nomadisme. La connexió amb la natura es complementa amb la connexió amb les persones a través de les quals flueix l'energia bona. Paisatges i ànimes que m'han fet i em fan sentir bé. 

La llista seria interminable: Karim, Eladi, Lindsay, Jacques, Cristiane, Graciela, Antonio, Mary, Joan, Montse, Andy, Lily, Pura, Tina, Jesús, Agnès, Paul, Roger, Solange, Beatrice, Caroline, Claudia, Lidia, Patrick, Úrsula, Bernardette, Ingeborg, Àngel, Dolors, Lola, Alfons, Román, Tom, Lluís, Bàrbara, Farners, Nuri, Gregoire, Vero, Rubén, Sam, Isabel, Alex, Sibille, Elena, Draffoh, Laura, Amin, Maria Cinta, Toni, Anna, Conxa, Raquel, Doa, Teresa, Mercè, Meia, Marga, Judit, Lluís, Rosa, Liliane, Olga, Merche, Núria, Nua, Muriel, Keith, Amelie, Eva, Eric, Carles, Howard, Lewis, Raytray, Estella, Giulia, Valerie, Denis, Robin, Bruno, Frédéric, Anna Maria, Àgata, René, Antonio Alberto, Lola, Esther, Juanjo, Manuel... 

Gràcies a tot@s!
Us porto dins el cor

Territori comantxe

Hi ha una pau intensa que m'indica que estic en el bon camí. El sol aquí dalt, amb el cant dels ocells i els arbres verds, plens de fruit. Allà baix, a la plana, la boira ocupa els espais i les ments dels homes. Hi ha una claredat inusitada i una lleugeresa de globus aerostàtic en aquesta vida nòmada de pelegrí errant. No cerco res. No tinc plans. Visc en el pur present, en el centre de l'espiral còsmica. Tot és energia, fins les pedres més denses que, l'una sobre l'altra, s'enlairen cap al cel. El cos sagrat. El cor sagrat. Respiro la gràcia infinita de SER. Agraeixo amb totes les cèl·lules cada batec i cada alenada. Quan hi ha amor tot és perfecte. Amor incondicional: compartir en llibertat. Estima. Adora. Agraeix. Calla.  

Tramping

T'escapes cap al sud seguint la costa. La Caddy s'embala amb la tramuntana bufant-li el cul. Res d'autopistes ni peatges. Només carreteres secundàries. 

Alguns noms: Sant Carles de la Ràpita, Morella, Xàbia, Terol... 

Algunes descobertes: Guillem de Belibasta a Sant Mateu, una magnífica TAU a l'escut de Les Alcubles, la Cova Santa d'Altura i el seu lledoner...

El desastre urbanístic de la costa valenciana és inenarrable, irreparable, depriment. Sort que els arbres plens de cítrics madurs donen un toc de color i alegria al quadre. T'enamora el Maestrat. La senzilla estampa de les terres de l'interior versus una primera línia de mar plena de mal gust i presumpció.

La Caddy roda fina i, quan es fa fosc, esdevé un úter acollidor on pots descansar. Un matalàs suficient, el sac de dormir, la manta que vas comprar a Dublín... T'adorms escoltant el mar, com a casa. Vida nòmada.

Quan tornes, la tramuntana segueix fent ballar les branques. Aparques la Caddy i t'adones que tens dues cases o potser tres o quatre o cinc... Què és "una casa"? Una house, una home o una Caddy?  

Casa teva és allà on t'hi sents a gust. Xerrant al voltant d'una taula, arraulit en els teus braços o fent tramping pel món...   

Vida nòmada

 

Costa tant, alliberar-se dels objectes que ens han fet companyia aquests anys pretèrits! En el meu cas, són els llibres, la creu més pesada. Cada mudança intento treure'm de sobre alguna capsa més (no compto els volums, sinó les capses). Ara que, per enèsima vegada, torno a empaquetar-los, rumio les possibles destinacions: uns aniran al contenidor blau, altres a la biblioteca pública, la resta els repartiré en cases d'acollida literària (hi ha persones que disposen d'espai). Jo no en vull, de llibres. Si són de paper, quan els acabo de llegir, els regalo. M'estimo més els ebooks. La vida nòmada del pelegrí existencial només és viable amb el benentès de la lleugeresa. No m'interessa el que no cap a la motxilla i, a tot estirar, a l'interior de la Caddy (la meva nova companya de viatge). Tota la puta vida acumulant objectes i ara malda que maldaràs per a desprendre-te'n. Quina ironia, oi? Ens sobren possessions i ens manca simplicitat, senzillesa, autenticitat. Ens manca, en definitiva, llibertat. Allò que ocupa espai i pesa s'oposa al nostre avenç. Per cert, ¿algú vol els 46 volums de l'obra completa de Josep Pla o les obres completes de Freud, correspondència inclosa?

Not even one reason to stay