Rio de Janeiro 3

Les dues coordenades que determinen la materialitat de les coses són l’espai i el temps. Els objectes i els subjectes ocupen un espai (ON) i s’esdevenen en un temps (QUAN). L’existència, per tant, implica sempre una geografia i una cronologia. Recordem indrets i recordem moments. La nostra biografia és un seguit (més o menys inconnexe) de llocs i d’instants els quals han anat conformant el que som ara i aquí. Hic et nunc. Vivim entre el mapa i el calendari, entre el GPS i el rellotge. Aparentment és així. 

Dic aparentment perquè, en el fons, la sensació és una altra. Einstein diria que temps i espai són relatius, subjectius. La física quàntica parla més de probabilitats que de determinisme. Quan és l’energia (i no la matèria) la que presideix la nostra cosmovisió, podem accedir a noves dimensions, a multiversos que transcendeixen l’univers unidimensional. 

Més enllà de l’espai i del temps, meta-físicament, podem besllumar quelcom que no és material ni objectual, quelcom essencial que ultrapassa la mera existència física i terrenal.

El nomadisme pelegrí aconsegueix relativitzar l’ESTAR posant l’èmfasi en l’ANAR. El camí mai és casa, llar o arrel, sinó passa, avenç, meta en si mateix. L’espai té sentit en la mesura que deixa d’estar, en la seva constant impermanència. 

El nomadisme pelegrí aconsegueix dissoldre el temps quan es concentra en el pur present, desestimant el passat i el futur. L’ara que flueix és etern, perquè també és impermanent, efímer, fugisser. L’eternitat no és l’instant present que s’allargassa, sinó la total i perfecta possessió d’allò imposseïble: el no-res. 

Espai i temps són transcendits en la consciència de la nostra impermanència com a subjectes-objectes materials. L’energetisme preval sobre el materialisme. 

La llum no pesa. La motxilla no pesa. La lleugeresa, la certesa, la bellesa... Estem, anem, som i no som... 

No ens aferrem ni a les paraules. 

Aferrar-se és aterrar. Volem volar. Som alats. Som ocells. Un altre avió...

Llum i camí. Res més no som ni volem ser. 

Rio de Janeiro 2

La veritable religió brasilera és la música. El concert de Maria Bethânia anit a Vivo Rio resumeix molt bé l’energia poderosa dels sons i la batucada. Brasil en estat pur.  

Plou a Rio. Ipanema deserta. Copacabana deserta. Els dies tropicals arriben a la seva fi. He sigut molt feliç aquestes dotze darreres setmanes. El passaport no em permet perllongar més dies la meva estada. Ha sigut el segon hivern aquí (on és estiu). Demà passat celebraré el meu aniversari, també per segona vegada en terres brasileres. No puc estar més agraït. 

He visitat els estats de São Paulo, Minas Gerais, Bahia, Paraná, Santa Catarina i Rio de Janeiro. He fet 6.000 km en cotxe i he caminat centenars de kms per selves i platges. Moltes platges. 

M’enduc l’aroma dels paisatges i el sabor de la seva gent. Els brasilers són càlids, oberts, generosos. Viuen una realitat dura (un país corcat per la corrupció i trinxat per la criminalitat), sense deixar de cantar i ballar, sense deixar de somriure. Una paixão que s’encomana. 

Sumant els tres viatges, hauré estat un total de 5 mesos al Brasil, uns 150 dies. És el país del món on més temps he estat, fora del meu. Em sento, doncs, abrasileirado. 

M’acomiado des d’aquesta cidade maravilhosa, que no està passant bons moments. 

Plou a Rio. Ploc també jo amb saudades anticipades. Trobaré a faltar l’aigua del coco verd, l’açaí amb granola i banana, la farofa, la xocolata Kopenhagen... Però sobretot enyoraré la calidesa, l’abraçada, la vibració elevada... Saudades humanes, incommensurables. 

Plou a Rio. Ploc també jo. Són llàgrimes d’agraïment. És una pluja de benediccions. Incommensurables. 

Rio de Janeiro

Crec fermament en la força que ens habita, en el nucli que ens fa ser transcendents, en l’energia suprema que ens salva dels naufragis, en l’amor que s’estima a si mateix i, per això, és capaç d’estimar els altres. 

Crec en la divinitat encarnada en cada cos i en cada gest, en cada mot i en cada silenci, en cada presència instantànea i en cada esperança desesperada, quan sembla que tot s’acaba i, en realitat, tot recomença, com surt el sol i torna la primavera.

Crec en tu, en els teus fracassos, en el teu cor innocent de nena que un dia va somiar prínceps blaus i l’endemà es va despertar segrestada pels pirates. 

Crec en tu, ara mateix, en la teva transformació, en la teva superació, en el teu miracle. Hi creuré sempre.

No és una fe, sinó la certesa de saber que no estem sols (mai ho hem estat), la certesa de sentir que la vida sempre val la pena, si el coratge t’empeny cap a nous horitzons, si la llum que ets brilla més enllà de la tenebra.

Crec en tu perquè crec en mi, perquè som el mateix, la mateixa essència, el mateix anhel de llibertat, de veritat, de joia, de bellesa, la mateixa mirada que es fon en l’eterna abraçada de l’univers conscient de si mateix. 

Ara i aquí, per sempre més, naixent i morint a cada batec, estimant-nos.  

Que la força estigui amb tu. Que trobis el teu camí. Que els àngels t’acaronin amb les seves ales. Perquè ho mereixes tot, ho tindràs tot. 

Confia. 

——————————

Creo firmemente en la fuerza que nos habita, en el núcleo que nos hace ser trascendentes, en la energía suprema que nos salva de los naufragios, en el amor que se ama a sí mismo y, por ello, es capaz de amar los demás. 

Creo en la divinidad encarnada en cada cuerpo y en cada gesto, en cada palabra y en cada silencio, en cada presencia instantánea y en cada esperanza desesperada, cuando parece que todo se acaba y, en realidad, todo recomienza, como sale el sol y vuelve la primavera.

Creo en ti, en tus fracasos, en tu corazón inocente de niña que un día soñó con príncipes azules y, al día siguiente, se despertó secuestrada por los piratas. 

Creo en ti, ahora mismo, en tu transformación, en tu superación, en tu milagro. Creeré siempre. 

No es una fe, sino la certeza de saber que no estamos solos (nunca lo estuvimos), la certeza de sentir que la vida siempre vale la pena si el coraje te empuja hacia nuevos horizontes, si la luz que eres brilla más allá de la tiniebla.

Creo en ti porque creo en mí, porque somos lo mismo, la misma esencia, el mismo anhelo de libertad, de verdad, de alegría, de belleza, la misma mirada que se funde en el eterno abrazo del universo consciente de sí mismo. 

Ahora y aquí, para siempre, naciendo y muriendo a cada latido, amándonos. 

Que la fuerza esté contigo. Que encuentres tu camino. Que los ángeles te acaricien con sus alas. Porque lo mereces todo, lo tendrás todo. 

Confia.

———————————

Eu acredito firmemente na força que nos habita, no núcleo que nos torna transcendentes, na energia suprema que nos salva dos naufrágios, no amor que se ama si mesmo e, portanto, é capaz de amar os outros.

Eu acredito na divindade encarnada em cada corpo e em cada gesto, em cada palavra e em cada silêncio, em cada presença instantânea e em todas as esperanças desesperadas, quando parece que tudo está acabado e, na realidade, tudo começa novamente, como sai o sol e volta a primavera.

Eu acredito em você, em suas falhas, em seu coração inocente de menina que um dia sonhou com príncipes azuis e no dia seguinte acordou sequestrada pelos piratas.

Eu acredito em você, agora, na sua transformação, na sua superação, no seu milagre. Eu sempre vou acreditar

Não é uma fé, mas a certeza de saber que não estamos sozinhos (nunca estivemos), a certeza de sentir que a vida sempre vale a pena, se a coragem te conduz a novos horizontes, se a luz que você é brilha além da escuridão.

Eu acredito em você porque acredito em mim, porque somos o mesmo, a mesma essência, o mesmo desejo de liberdade, de verdade, de alegria, de beleza, o mesmo olhar que derrete no eterno abraço do universo consciente de si mesmo.

Agora e aqui, para sempre mais, nascendo e morrendo a cada batida, amando-nos.

Que a força esteja com você. Que você encontre o seu caminho. Deixe os anjos chegarem até você com suas asas. Porque você merece tudo, você terá tudo.

Confia.