La fórmula

Em llevo amb el cant dels ocells (mitja hora abans de la sortida del sol), baixo a la platja, medito contemplant els colors de l'horitzó, escolto el mar, dono gràcies, respiro profundament, passen gavines volant, sóc i estic amb el que és i està (digueu-li univers, energia, divinitat), estic i sóc ara i aquí, en pur present, conscient, sense desitjos ni expectatives, en pau amb mi mateix i amb tothom, viu, més viu que mai, bategant i caminant i cantant i rient i estimant i somiant (si el que visc no fos un somni)

El sol es pon, m'endinso en el bosc, em quedo embadalit escoltant els rossinyols...

La raça dels homes no acaba de trobar l'equilibri entre l'egoisme i l'amor...

Fins que no donem més del que rebem, no serem feliços. Així, donant-ho tot, ho rebrem tot.

Aquesta és la fórmula.

Vermell sobre negre

Veure sortir el sol, fer una pila de pedres, nedar amb parsimònia, escoltar el mar, planejar viatges, estimar sense esforç, agrair a totes hores, ser com ets i sentir-te imperfecte i no voler violentar les coses, fitar l'horitzó, somriure, tocar la guitarra, cantar, ballar, respirar profundament, deixar que l'espai i el temps s'escolin per les escletxes sense afectar l'essència, romandre en el centre de tu mateix (equilibrat, estable, lleuger, ferm), aigua i aire en harmonia, com aquesta mar calma d'avui que em recorda l'ànima intangible, i aquest cel ras i la vida sencera, ofrena d'aquest instant, llum que creix en el cor que batega...

Territori comantxe

Hi ha una pau intensa que m'indica que estic en el bon camí. El sol aquí dalt, amb el cant dels ocells i els arbres verds, plens de fruit. Allà baix, a la plana, la boira ocupa els espais i les ments dels homes. Hi ha una claredat inusitada i una lleugeresa de globus aerostàtic en aquesta vida nòmada de pelegrí errant. No cerco res. No tinc plans. Visc en el pur present, en el centre de l'espiral còsmica. Tot és energia, fins les pedres més denses que, l'una sobre l'altra, s'enlairen cap al cel. El cos sagrat. El cor sagrat. Respiro la gràcia infinita de SER. Agraeixo amb totes les cèl·lules cada batec i cada alenada. Quan hi ha amor tot és perfecte. Amor incondicional: compartir en llibertat. Estima. Adora. Agraeix. Calla.  

Som instruments

Visc en present (com tu, com tothom). M'aturo i m'assec en un banc qualsevol d'una plaça qualsevol d'una ciutat qualsevol d'un país qualsevol d'un planeta qualsevol d'una galàxia qualsevol... per a sentir els batecs del cor i el vaivé de la respiració. Tot és rítmic: sístole i diàstole, inspiració i expiració. No cal res més. La gent camina amunt i avall. Els cotxes acceleren i frenen. Les fulles cauen. Els ocells piulen. Els núvols s'esfilagarsen. En tinc prou amb aquest instant. La mirada es mira a si mateixa. Tot existeix en un punt (ara i aquí), des del nen que diu “mama” fins a l'estrella més llunyana. Visc en present (com tu, com tothom). Un raig de sol enllustra l'estàtua d'un home que toca el violoncel. Déu fa música amb nosaltres. Som instruments.

Vivo en presente (como tú, como todos). Me paro y me siento en un banco cualquiera de una plaza cualquiera de una ciudad cualquiera de un país cualquiera de un planeta cualquiera de una galaxia cualquiera... para escuchar los latidos del corazón y el vaivén de la respiración. Todo es rítmico: sístole y diástole, inspiración y expiración. No hace falta nada más. La gente camina arriba y abajo. Los coches aceleran y frenan. Las hojas caen. Los pájaros trinan. Las nubes se deshilachan. Me basta con este instante. La mirada se mira a sí misma. Todo existe en un punto (aquí y ahora), desde el niño que dice “mamá” hasta la estrella más lejana. Vivo en presente (como tú, como todos). Un rayo de sol abrillanta la estatua de un hombre que toca el violoncelo. Dios hace música con nosotros. Somos instrumentos. 

I live in present (like you, like everyone). I stop and sit on any bench of any square of any city of any country of any planet of any galaxy... to hear the heartbeat and to feel the breathing sway. Everything is rhythmic: systole and diastole, inspiration and expiration. I do not need anything else. People walk up and down. The cars accelerate and brake. The leaves are falling. The birds are chirping. The clouds are fraying. I have enough with this moment. The look is looking itself. Everything exists in a point (here and now), from the child saying "mom" to the farthest star. I live in present (like you, like everyone). A ray of sun shines an statue of a man playing the cello. God makes music with us. We are instruments.